Focs artificials

El dia dels focs artificials era la meravella.
Et posaves a primera fila, dreta just darrera les fustes que assenyalaven fins allà on hi podia haver gent. El més a prop que podies i amb els peus al primer tauló, com si aquells vint centímetres més d'altària et permetessen veure-ho millor.
Bocabadada deies oooh! quasi sense adonar-te'n. L'espectacle de colorins i renou era esperat tot l'any. Ho preparava un home de Pòrtol que, als programes dels actes, es deia que era "pirotécnico". Això devia voler dir que sabia fer focs artificials, pensaves. Era un artista, creies. Però, així mateix, quan les rodelles pujaven fent espetecs i espires per tot, t'encollies una mica, inconscientment. I hi havia gent que es posava la cadira del bar on seien damunt el cap, perquè quan queien els coets encara mig encesos o els ferros de les rodelles, ja fets a bocins, no els pegassen damunt.
La traca final -interminable- et feia tapar les orelles i baixar el cap.

Quan l'olor de pólvora havia entrat completament dins el teu cos i havia impregnat els teus sentits s'havia acabat l'espectacle. Tots els carrers del poble eren com uns riaranys de gent que tornava a ca seva.
S'havien acabat les festes.