Molts de vespres na Catalina pujava i amb ta mare i el teu germà gran jugàveu a cartes amb ciurons, faves o llenties.
Després de sopar, ton pare llegia La Vanguardia o Destino devora la xemeneia. A les deu escoltava les notícies de Radio Nacional de España -no n'hi havia d'altres- i, abans de començar, cantussejàveu la música de cada nit mentre sonava a la sintonia de la ràdio. De tant en tant, per darrera aquell diari que era tan gruixat, o la revista plena de fotografies en blanc i negre i una de ben grossa a la portada, ton pare gronxava el cap: mai no va poder soportar el joc, ni que fos de bromes. Però us deixava fer.
I us tenien ben advertits que, segons de què xerraven a ca vostra no ho repetísseu enlloc, sobretot si eren records de la guerra, o si parlaven del batle o d'en Franco. Tampoc no podíeu dir que escoltaven Ràdio París a les 11 del vespre o, de tant en tant, quan hi havia hagut manifestacions grosses o barricades o ferits o morts a qualque gran ciutat de la Península, aquella emissora on et semblava que sempre cridaven i que es deia La Pirinaica. Es sentia tan malament, entre que la ràdio era vella per sintonitzar l'ona curta i que deien que hi havia interferències fetes aposta, que sempre us feien callar quan l'escoltaven. Sentíeu sovint una dona que hi parlava amb veu potent. Enteníeu molt poques coses però les paraules dels pares eren sagrades i no déieu res. D'allò no se'n podia parlar fora de casa, i prou.
Entrades
Quins records! El diario hablado de radio nacional, a les dues i a les deu. Em sembla que el meu pare també escoltava Radio Pirineus --que crec que emetia des de Praga--, li agradava molt descobrir emissores a l'ona curta. I la imatge de la ràdio que has posat em recorda molt la que jo tenia a la tauleta de nit. Me la va fer el meu pare (la caixa, no; la va comprar), que era un manetes i havia fet uns cursos per correspondència de la "Escuela Radio Maymó". Quan em ficava al llit, posava la ràdio molt fluixeta, perquè no s'adonessin que l'estava escoltant.
ResponEliminaJo també comparteixo aquest records... tots, com si fossin calcats.
ResponEliminaRecordo perfectament el soroll de mala sintonització de la Pirinaica "la única emisora española sin censura de Franco" deien repetidament. I sí, les interferències les feien expressament. El meu pare sempre l'escoltava i nosaltres callàvem... :)
Escoltàvem molt a ràdio en aquella època.
Som molts els que compartim aquests records.
ResponEliminaLa ràdio, Mercè, l'he trobada a la xarxa i és ben igual que la que teíem a casa.
I sí, Carme, callàvem...:-)