Un capvespre qualsevol

En l'estiu dinam sempre a la taula grossa del corral, rodejats de cossiols.

Fins fa molt poc anàvem al Club abans de dinar i sempre hi trobàvem algun conegut o amic per fer la xerradeta (En Tomeu Cifre, en Ramon "Butxaca", en Llorenç Bota, a vegades en Pep cosí, i hi véiem sempre en Joan Serra que el seu fill el venia ja a cercar......) però ara no hi solem anar: per en Toni és un poc complicat asseure's a la moteta, sortir i asseure's després a una altra cadira.

El capvespre, a ca nostra, comença després d'una curta migdiada meva -o un simple descansar les lumbars per estar sense tant de mal- i en Toni que m'espera assegut a la "seva" butaca llegint eternament llibres de vaixells -velers, clar- i de totes les qüestions imaginables i inamaginables amb ells relacionades.
N'Irene m'ha deixat un cafetet preparat (sempre el prenc fred)
i en Toni ja l'ha pres totd'una després de dinar.

Aleshores comença el nostre capvespre.
Sempre és un capvespre suau i tranquil, sense estridències de cap tipus.

El dematí ja he regat abans no surti el sol però ara torn anar a mirar les flors i els arbres que pugen cap amunt. Quasi sempre faig un ramet, per petit que sigui, i el pos a la taula devora allà on seu en Toni. Allà també hi ha un aparell que ens va regalar el meu fill Miquel que serveix per ionitzar l'aire i, per tant, per poder respirar millor, i un cossiol de cintes.

Les moixetes entren i surten sobretot na Madona i na Tirita que, el dematí, han triat per dormir l'estora de pita de davant la xemeneia o el racó d'un sofà de la part més fresca de la casa.

La calentor que tot el dematí el sol ha deixat al trespol del corral encara es nota massa per sortir-hi. I vaig aprendre de ma mare que quan en terra és tan calent no serveix de res regar més que per fer pujar humitat.

Asseguts, per tant, a la "nostra" taula, tornam a comentar les notícies del dia i les del poble i les dels amics que ens puguin haver arribat.

Els fills ens telefonen o dematí o capvespre i jo faig llargues xerrades amb na Tonina. Na Coloma -que va revisar el rebost per veure si ja hi havia mesclat- amb n'Aina solen venir qualque capvespre, na Tonina amb na Klara sempre ho fan en cap de setmana i en Miquel i n'Edy quan poden. Però, almenys l'WhatsApp no falta mai. I el saber que hi són, que estan pendents, que es preocupen i, sobretot, que ens estimem a tots dos.

Passam del balancí gros del corral a la "nostra" taula i a la taula grossa del corral. En Toni fa quatre passes, que li convé molt canviar de postura.

Sovint entra qualque amic o amiga i féim l'estada junts.
O algú a qui feia anys que no veia. I m'alegra molt. I en Toni s'alegra amb mi.
Les portes de ca nostra estan obertes, com estaven les de cals meus pares primer i després les de can Miquel germà..

Qualque anada meva a l'ordinador, a vegades llarga per fer mil coses que mai no aconsegueixo acabar, a vegades curta per veure si hi ha res de nou pel món.

No ens agrada mirar televisió, només quan hi ha aconteixements que ho requereixen.

En Toni segueix amb els seus llibres i jo amb la meva xerrameca o al corral o a l'ordinador.

N'Ángelica ha vengut ja fa estona i ha fet les cures -que ha de repetir a la nit- a en Toni.
Ens conta moltes coses del seu país, Venezuela, i de la seva família. La situació actual de Venezuela fa entendre perfectament que hagi partit d'allà i que vulgui dur cap aquí els seus pares i el germà. La tia de sa mare, n'Helenita Olivares, acull tota la família i els ajuda. I fan feina de debò tots els que viuen a Mastaguera.