La meva trajectòria política: els primers anys

Per jo això que anomenam "política" ho engloba tot: una manera d'esser, una manera de viure, una manera d'organitzar una societat -i fins i tot una família- una manera d'actuar i pensar. I pensar ens fa persones i actuam, en general, segons el que pensam, segons les nostes idees. No en va la paraula "política" ve del  del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat". Tots vivim dins un grup, dins una πόλις "ciutat" (gran o petita)  i és la manera com ens organitzam.
Qui diu que no va de política crec que no saps bé què diu o què vol dir perquè, com he intentat explicar, tot tot és "política"

A jo personalment qui em va fer veure clar què era política foren dues persones imprescindibles dins la meva formació com persona.
Primer mon pare escoltant els vespres amb ell Radio París o la Pirinaica i llegint -en aquell temps- La Vanguardia i Destinoi. I explicant, sense cansar-se mai, tot el que va viure de la guerra civil, tant a Pollença com després a Palma, al quarter d'Intendència. I explicant, també sense cansar-se mai, tot el que havia viscut durant la postguerra, a Pollença. Els que havien estat republicans, els assessinats, els assessins, els delators.....tot ho sabia i ens ho explicava.
Ell durant la segona guerra mundial havia sofert en la seva pròpia pell l'estar a una llista de pollencins que, si guanyaven els alemanys, havien de liquidar. Segons ens deia a aquesta llista hi havia tots els anomenats "xuetes", el metge Bisbal i ell mateix. Segurament la llista devia esser més llarga, però aquí l'aturava.

I segon el meu germà Miquel -8 anys major que jo- quan m'explicava el que veia i vivia quan estudiava a Barcelona primer i a Saragossa després.

Me vaig introduir a la política activa, per dir-ho de qualque manera- el primer any que estudiava al Lul.lià el que aleshores encara s'anomeva "Filosofia i Lletres".
Tenia 19 anys i de la mà d'amics com Eusebi Riera i Celestí Alomar, féiem reunions grups de gent a una planta baixa de per El Terreno per discutir les nostres lectures sobre el Comunisme. No record ara tots els que érem, però no érem massa.

Després de fer segon curs vaig anar a estudiar a Barcelona i allà vaig passar autèntica por.
Corregudes davant la policia, sempre ells amb porres i moltes vegades a cavall, manifestacions a trossos i canviant continuament de lloc, camionetes amb mànigues d'aigua a pressió aparcades sempre a la Plaça Universitat i furgonetes per ficar-hi manifestants i dur-los a comisaria. Policies armats amb escopeta i pistola amb casc i escut de "protecció".
Eren els "grisos", pel color de l'uniforme que duien. I els grisos feien molta por.
Assemblees dins la Facultat, interrompudes quasi sempre per avisos d'entrada dels Grisos.
Mostrar el DNI per poder entrar i sortir de l'edifici.
Sentir un tir de revolver i córrer cap a la Biblioteca, refugi de molts de nosaltres.
Tenia tanta de por que no em vaig voler afiliar a res. Però tenia bons amics i amigues que eren, per exemple, del PSUC, de les Plataformes.......

Quan vaig tornar a Mallorca -vivint a Palma i venint tot l'estiu i cada cap de setmana a Pollença- va esser quan realment vaig començar a viure "en" política.

Per una banda, Climent Garau, em va proposar per esser de la Junta Directiva d'Obra Cultural Balear, on hi vaig entrar fàcilment després d'unes el.leccions en les quals el meu contrincant  era un càrrec del Partit Socialista- De Llucmajor i ja mort)

Al mateix temps, amb els meus amics, majors que jo, Biel Mesquida i Antoni Serra vaig entrar al PSAN (Partit Socialista d'Alliberació Nacional) amb molt poc èxit a Mallorca, tot s'ha de dir, i del qual record haver tingut tres o quatre reunions i res més. 

.......i continuaré.

mumare, una dona normal

Joana Aina Martí i Suau, de Can Descalç, mumare, va néixer a Sant Maria el 9 d'octubre del 1910. 

I va néixer allà, per casualitat, de pares pollencins: son pare, el meu padrí, Ignaci Martí Rotger, era Guàrdia Civil i després d'estar destinat per Girona (des d'on es casà per poders amb la meva padina Joana Aina Suau Salas) i Menorca (on hi nasqueren dos fills) a la fi els destinaren a Mallorca.

Quan mumare va néixer la varen haver de donar a dida, a Santa Maria mateix, que la padrina no va tenir llet. Contava moltes històries de la dida i el didot i mai no va perdre la relació amb ells fins que es moriren. Jo record el fill de la dida (germà de llet de mumare) que venia a veure'ns i sempre li duia qualque cosa: esclatassangs, picornells, tords, magranes, codonys.....

Anà a escola a Alcúdia, pel destí de son pare, i als 11 anys vingué tota la família a viure definitivament a Pollença. Els meus padrins i els 4 fills: Ignaci, Bel, Joan i Joana.

La mestra d'Alcúdia li va fer conéixer el llibre que més li va agradar i que ja amb tapes mig rompudes la va acompanyar sempre i ens en llegia trossos i més tard als seus néts: "Corazón" d'Edmundo d'Amicis.

Vivien a la placeta de l'Església de Sant Jordi.

Mumare, amb 12 anys, anava a cercar aigua al grifó, mon pare passava per allà, amb 13, i ja no varen deixar d'estar mai junts: l'amor es va fer present devora el grifó de la placeta de Sant Jordi i va durar fins a la mort.

Mumare feia de brodadora a ca na Tonina Salas i a ca seva era l'encarregada de fer el dinar els diumenges i, entre això i el que va aprendre més tard a can Asprer (on es traslladà a viure quan se va casar amb mon pare), arribà a esser una molt bona cuinera.

Mumare era molt feinera, molt organitzada i previsora, molt carinyosa, de molt bon tracte amb tothom que la rodejava i, per ella, la família, era allò més important del món.

Era una dona normal, com moltes altres del seu temps. Sabia cuinar, cosir, brodar, fer randa, estimar.... 

Cantussejava tot lo dia i sabia molts de romanços i cançons. Els néts encara recorden les cançons que els cantava.

Era molt bona de dur i la seva relació amb els coneguts, amics i família, encara es recorda.

Sempre va saber estar i tenir una conversa del que fos malgrat la seva única lectura fou "Corazón".

Un dissabte qualsevol

Un dissabte qualsevol darrera els vidres del corral i a l'altra banda el carrer.
Un ram de mimosa damunt el canterano de l'entrada i, prop de jo, un ramet de freixeris que oloren quasi tota la casa.
Me passa moltes vegades que tenc necessitat d'escriure i el que me costa sempre és començar.
I ara, un dissabte qualsevol, he dit, simplement: "ara me posaré a escriure".
M'agrada estar, de qualque manera, involucrada en la vida de Pollença. I hi estic No esser una simple espectadora i veure els dies passar. Però per la malaltia d'en Toni, desgraciadament passen dies que només els veig passar.
Tenc pendent, encara, anar a veure amics, veïnats d'ara i d'abans..... i us en riureu potser si dic que no tenc temps. Però me passa que si puc no sempre hi pens i sempre hi pens quan no puc
Però tots estau dins el meu cor i la meva estimació. I, els que he pogut parlar amb vosaltres, sé que me compreneu.
I sabeu que som feliços si podeu venir.
I quasi cada capvespre esper quasi impacient la xerradeta amb l'estimada veïnada. na Francisca la dona den Dionís.
I sortir els dematins i aturar-me a can Moixet o seure al club, després de fer voltes pels carrers estimats.
I fris que arribi la primavera i l'estiu per poder-ho fer també l'horabaixa i dinar i sopar a la taula del corral.
I els diumenges dematí són una glòria: anar a Plaça a comprar fruita i verdura, fer una passada per les flors i asseure al club.
I si vénen els fills i nétes -o qualcun d'ells- la meva festa és total. I si ve na Joana, la filla den Miquel germà, una gran festa també.
I els dissabtes i diumenges passen a poc a poc. I els dies, i les setmanes. A Palma no me n'adonava i els dies pareixia que volaven.
I ara que duc una vida suau escriuré i escriuré, encara que no sàpiga com acabaré i encara que comenci sense saber què vull escriure amb "un dissabte qualsevol....."