La meva trajectòria política: els primers anys

Per jo això que anomenam "política" ho engloba tot: una manera d'esser, una manera de viure, una manera d'organitzar una societat -i fins i tot una família- una manera d'actuar i pensar. I pensar ens fa persones i actuam, en general, segons el que pensam, segons les nostes idees. No en va la paraula "política" ve del  del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat". Tots vivim dins un grup, dins una πόλις "ciutat" (gran o petita)  i és la manera com ens organitzam.
Qui diu que no va de política crec que no saps bé què diu o què vol dir perquè, com he intentat explicar, tot tot és "política"

A jo personalment qui em va fer veure clar què era política foren dues persones imprescindibles dins la meva formació com persona.
Primer mon pare escoltant els vespres amb ell Radio París o la Pirinaica i llegint -en aquell temps- La Vanguardia i Destinoi. I explicant, sense cansar-se mai, tot el que va viure de la guerra civil, tant a Pollença com després a Palma, al quarter d'Intendència. I explicant, també sense cansar-se mai, tot el que havia viscut durant la postguerra, a Pollença. Els que havien estat republicans, els assessinats, els assessins, els delators.....tot ho sabia i ens ho explicava.
Ell durant la segona guerra mundial havia sofert en la seva pròpia pell l'estar a una llista de pollencins que, si guanyaven els alemanys, havien de liquidar. Segons ens deia a aquesta llista hi havia tots els anomenats "xuetes", el metge Bisbal i ell mateix. Segurament la llista devia esser més llarga, però aquí l'aturava.

I segon el meu germà Miquel -8 anys major que jo- quan m'explicava el que veia i vivia quan estudiava a Barcelona primer i a Saragossa després.

Me vaig introduir a la política activa, per dir-ho de qualque manera- el primer any que estudiava al Lul.lià el que aleshores encara s'anomeva "Filosofia i Lletres".
Tenia 19 anys i de la mà d'amics com Eusebi Riera i Celestí Alomar, féiem reunions grups de gent a una planta baixa de per El Terreno per discutir les nostres lectures sobre el Comunisme. No record ara tots els que érem, però no érem massa.

Després de fer segon curs vaig anar a estudiar a Barcelona i allà vaig passar autèntica por.
Corregudes davant la policia, sempre ells amb porres i moltes vegades a cavall, manifestacions a trossos i canviant continuament de lloc, camionetes amb mànigues d'aigua a pressió aparcades sempre a la Plaça Universitat i furgonetes per ficar-hi manifestants i dur-los a comisaria. Policies armats amb escopeta i pistola amb casc i escut de "protecció".
Eren els "grisos", pel color de l'uniforme que duien. I els grisos feien molta por.
Assemblees dins la Facultat, interrompudes quasi sempre per avisos d'entrada dels Grisos.
Mostrar el DNI per poder entrar i sortir de l'edifici.
Sentir un tir de revolver i córrer cap a la Biblioteca, refugi de molts de nosaltres.
Tenia tanta de por que no em vaig voler afiliar a res. Però tenia bons amics i amigues que eren, per exemple, del PSUC, de les Plataformes.......

Quan vaig tornar a Mallorca -vivint a Palma i venint tot l'estiu i cada cap de setmana a Pollença- va esser quan realment vaig començar a viure "en" política.

Per una banda, Climent Garau, em va proposar per esser de la Junta Directiva d'Obra Cultural Balear, on hi vaig entrar fàcilment després d'unes el.leccions en les quals el meu contrincant  era un càrrec del Partit Socialista- De Llucmajor i ja mort)

Al mateix temps, amb els meus amics, majors que jo, Biel Mesquida i Antoni Serra vaig entrar al PSAN (Partit Socialista d'Alliberació Nacional) amb molt poc èxit a Mallorca, tot s'ha de dir, i del qual record haver tingut tres o quatre reunions i res més. 

.......i continuaré.