Vaig néixer a Pollença el 15 d'abril del 1950, un dissabte molt ventós, a la Clasteta, a Ca n'Asprer
Els meus records de la primera infància són molt nítids, lliures, alegres, feliços, tranquils, compartits amb la família, els veïnats, els fills dels amics dels pares i les amigues entranyables i sempre estimades de l'escola de ca les Monges.
Els jocs a ca una o a ca l'altra o a ca nostra, els jocs eterns a Plaça, jugar pel carrer lliurament.
El fred i el ploure quasi continuo de l'hivern. Les katiuscas negres i altes. El fanquet dels carrers sense asfaltar. Les fallides quasi contínues de llum (encara no hi havia la Central d'Alcúdia).
El cinema els diumenges decapvespre i menjar pipes, després d'anar per l'Horta a "robar" taronges i prunes verdes.
I, més envant, les voltes eternes a Plaça, en sortir del cinema.
Els primers mesos de 1959 mon pare va començar a rumiar i a parlar d'anar a viure a Barcelona. Només tenia un germà, Gabriel, i vivia allà. Ell hi havia viscut, amb els seus pares, de petit. Hi tenia els oncles -germans per pare de la meva àvia- Francesc Carme i Catalina d'Aprer i Oliver
En Miquel germà havia de començar l'octubre a estudiar a Barcelona i mon pare creia que era bo no separar-nos i anar tota la família cap a la gran ciutat.
Per la feina no va tenir cap problema: La Caixa -quan encara era "Caixa de Pensions per a la vellesa i d'estalvis de Catalunya i Balears" i tots els empleats es coneixien i coneixien els seus clients- li oferí treballar a la Secció de Valors a l'edifici central de Via Layetana.
Ma mare hi vingué a bé i començaren a cercar un pis. I anades i vengudes de Pollença a Barcelona.
De cada anada tornaven carregats de fotos i ben prest trobaren el que els agradava: Via Augusta, 103, 3er-3ª, devora la Plaça Molina.
Era un pis ampli i molt alegre amb una gran terrassa. Tenia 3 dormitoris i un que, aleshores en deien "de servici", prop de la cuina.
Mon pare havia duit un plànol amb totes les mides i hi col.locava els mobles que se'n volia endur de Pollença: quan arribàrem a la nova casa de Barcelona, en 1 hora, mentre berenàvem amb tots els oncles i ties al bar de baix -el Torrotito- sota la batuta de mon pare els empleats de can Rojals col.locaven els mobles allà on havien pensat: tot perfecte.
La partida, a principis de setembre.
El viatge -jo als meus 9 anys i amb una pepa a la mà- fou en el JJ Sister, uns dels vaixells aleshores grans i "moderns" de la Transmediterrànea. Agafàrem un temporalasso i ens vàrem gronxar molt fort tota la nit.
Ja tenia escola. Per recomanació del tio Pep Adrover, l'home de Catalina d'Asprer, els meus pares me dugueren al col.legi Santa Teresita del Niño Jesús, allà on havia anat la seva filla Anna Maria.
Aquesta escola era coneguda com les "Damas Negras", unes monges franceses de les que guard un bon record i que era a la Travessera de Gràcia.
Només parlaven català i francès i feien classe de castellà. I jo, que sortia d'uns carrers sense asfaltar i de la llibertat de Plaça, em vaig veure immersa en una llengua que no coneixia gens, el francès, i en una altra que quasi desconeixia, el castellà.
La religió no ocupava massa lloc: anàvem a Missa un dia per Setmana i teníem un llibre que a la portada deia "Religión".
Anàvem a Missa a la parròquia -anexe al col.legi- de Santa Teresita del Niño Jesús, allà on anys després en Galinsoga, aleshores director de La Vanguardia va dir cridant "los catalanes sois una mierda", frase que va córrer ben prest per la ciutat i que motivà un moviment ciutadà anant a veure el Barça, sobretot amb botzinades dels cotxes, que feu dimitir en Galinsoga de Director de La Vanguardia el mateix dia.
Sempre he dit que som un exemple ben clar d'immersió lingüística: vaig aprendre francès i castellà en un sol curs. No em demaneu com perquè no ho sé.
Vaig examinar-me d'Ingrés i al meu Llibre d'Escolaritat diu que vaig treure "Sobresaliente,9"
I, si això no us cansa, en un altre moment us parlaré d'aquell hivern a Barcelona.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada