Arxiu del blog


dijous, 25 de març de 2021

Ell i Tu

 



Surts al corral i les llàgrimes cauen suaument per les teves galtes. Saps que has de regar i t’ho mires tot amb parsimònia. Lleves les fulles seques, mires els brots dels rosers que creixen i t’animes a agafar unes roses per fer un ramet dins un pitxer damunt la taula.

La taula….la taula desordenada al vostre gust: Ell ho volia tenir sempre tot a mà i a Tu t’era igual mentre hi tinguessis un tassó d’aigua fresca devora i una tassa de café amb llet d’avena  que anava refredant i et durava tot l’horabaixa.

Saps que has de regar. Les plantes t’ho demanen i ara és hora de fer-ho: quasi fosca negra. Abans de sortir el sol l’aigua se fa escoltar alegre i Tu estàs trista.

Abans mai no regaves el dematí perquè saps que la terra es conserva més temps banyada si ho fas l’horabaixa. Ara ets incapaç de fer-ho el capvespre, quan el sol ja no pega al corral. Ell s’asseia a una cadira, cama damunt l’altra, i li agradava molt mirar-te regar. I ho feia amb ulls amorosos. Tu li feies qualque broma amb la mànega i ell et deia: “neeeena” i réieu tots dos. Ara no pots riure amb ell i plores tota sola.

A vegades arribes a pensar que fins i tot seria hermós deixar de regar, asseure’t al balancí i mirar secar-se les plantes i morir-se fins esser tot una fullaca marronenca.

No saps exactamente quan el vares conéixer: a vegades tens la sensación que el coneixies de sempre.

Havíeu coincidit  a una festa de disfresses juvenil, fa molts i molts d’anys. I amb uns amics comuns us aturàreu un dia a fer la xerradeta a la Plaça de Cort.

Molts d’anys després, Tu t’havies divorciat del teu primer gran amor i pare dels teus tres fills, i Ell, no feia massa, havia quedat víduo.

Després del divorci  vares caure en una forta depressió acompanyada d’una gran apatia.

I a poc a poc, molt a poc a poc, te varen començar a venir les ganes de sortir.

I anares al Modern. Hi era Ell, amb amics i amigues i, com que ja els coneixes, te vares asseure a aquella taula.

Es feia tard a poc a poc, el bar anava quedant pràcticament buit.

I et va dir:

-Vols que anem a sopar?

-Sí, hi podem anar.

Anàreu al “francés” de la plaça Palou i Coll, lloc on hi tornàreu moltes i moltes i tantes vegades.

Ell t’acompanyava a ca teva i véreu el “Plaza” obert i amb gent. Hi féreu una llarga i agradable estada que ben prest repetiríeu cada dia, a vegades dematí i vespre i molts, molts de dissabtes i diumenges horabaixa.

El “Plaza” fou ja, per sempre, el vostre bar. Us coneguéreu ben a fons aquella temporada i éreu molt bons amics.

Ben prest agafàreu el costum que Ell venia sovint a ca teva a prendre café i ja ho enllaçàveu amb sopar al francés o a ca teva de qualsevol cosa. També molts de dissabtes i diumenges venia a dinar i passàveu un amigable i agradable capvespre asseguts als sofàs vermells, aquells que ja eren tan vells i on us hi trobàveu molt bé. Parlàveu, us contàveu coses o, simplemente, no déieu res.

Els teus fills el conegueren ben prest i ben prest us vàreu acostumar a anar junts a molts i diversos llocs.

Però encara no s’havia encés cap llumet de colorins: fóreu amics de veritat i, com tal, us estimàveu, us fèieu companyía, compartíeu idees, dinars, sopars, cafès, moments, pensaments, problemas, alegries….

Era molt dematí. Plovisquejava i feia oratge aquel dia de finals de març que el se’n varen endur per sempre de cavostra.

Tots estàvem confinats i Tu sortires al carrer per dir-li adéu.

Una despedida gairebé soltària, just amb la companyía  que senties ben propera dels dos veïnats estimats.  

Éreu tres persones que li déieu adéu suaument amb la mà mentre el cotxe dels morts enfilava carrer per avall per ja no tornar.

Entràreu, la veïnada i Tu. I senties la soledat damunt.

Creus recordar que feres cafè i que ploràreu suaument totes dues juntes.

Fins que començàreu a parlar i a intentar organizar-vos. I què és de trist haver d’organitzar el que sigui quan acaba de morir la persona estimada.

El carrer buit i fred. Les persones dins ca seva sense poder sortir si no era per anar a comprar o a la farmacia. Les botigues, encara tancades tan dematí, feia que no passàs ningú i la sensació que el carrer fos més solitari que mai.

Ningú no podía venir, ningún no es podía moure. Estàveu confinats i en estat d’alarma. Això ho sabies i ho tenies ben clar Ni Tu no pogueres anar el cementiri.

Agafares el telèfon i començares a avisar la familia.

Més tard, els amics més propers.

Les telefonades i video-trucades dels teus fills i amics eren, en aquells momento, l’únic conhort que podies tenir

El telèfon anava a les totes. I hi va anar durant molt de temps.

Te vares dir a Tu mateixa que havies d’ésser forta i estar serena. Vares demanar que fessin neta l’habitación on havíeu dormit fins darrerament quan Tu ja te vares haver de trasl.ladar a un altre dormitori. I aquella mateixa nit ja hi vares dormir. Pensaves i deies “si no ho faig avui no ho podré fer mai”

I ha estat tan llarg tot aquest temps que, un any després, encara no ho has sabut  ni pogut superar.

Si la vida hagués estat  com havia estat sempre………

L’únic contacte social que tenies era els cinc minuts que sorties al portal a fer mamballetes pel personal sanitari. I, si feia bon temps, els capvespres eres al corral i podies parlar un poc amb els veïnats que també tenien corral o terrassa

El coronavirus maleït s’havia estès per tot el món i a la teva terra estàveu confinats a casa i en estat d’alarma.

Passaves el dia intentant fer neta la casa, fer-te el dinar, telefonar Tu i rebre  telefonades i a Ell sempre el tenies present, com encara el tens ara.

Seguies forta i serena i així vares continuar tot el temps del confinament

Passaves llargues hores a l’ordinador. Escrivies poemes d’enyorança i, com que tots érem dins la casa, al Facebook sempre hi havia molta gent conectada i era el temps del dia que et distreies un poc.

Dormies molt malament i t’aixecaves a les 5 de la matinada o abans.

No vares reaccionar fins que ja havia acabat el confinament, quan teníeu les hores per sortir al carrer programades per llei.

Eres forta i serena. I així vares continuar molt de temps.

No volies preocupar ningún ni que es preocupassin per tu.

Quedares sola, a casa.

I els dies arribaren a esser tan llargs que es feien insuportables. El capvespre no acabava mai i de cada dia es feia més feixuc.

El telèfon i les anomenades “noves tecnologies” te permetien estar en contacte amb els fills i els amics. Però no els volies acaparar perquè tothom tenia la seva vida i les seves preocupacions.

Eres Tu la que quedares sense vida. I la teva mirada perduda observava el teu voltant.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada