Munpare

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet, mirant una al.loteta que anava a cercar aigua al grifó de Sant Jordi a Pollença, es va enamorar de la que després seria mumare i ella d'ell.

Però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins el gener de 1942. Aquesta foto és d'ells dos el dia de les seves noces. Mumare anava de negre, perquè feia just 3 anys que era mort son pare, el meu padrí, i en aquell temps l'anar de dol es respectava molt

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes. Formava part del grup d'intel.lectuals que va fundar Obra Cultural Balear i, des del primer número va estar subscrit a la col.leció "Illes d'Or" de l'editorial Moll. Crec que a Pollença hi havia, només, tres subscriptors: don Bartomeu de ca'n Garrit -son pare del conegut intel.lectual Bernat Forteza- don Jordi Albis -pare den Jordi, en Joan i na Magdalena- i ell.

Contava que, quan la Guerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. 

En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. 

I anys després, Ràdio París i la Pirenaica. 

A ca nostra, a Pollença, hi havia -i hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Els seus estudis històrics començaren d'una manera bastant curiosa: l'any de la neu -el 1956- per passar les hores vora el foc baixaren del porxo uns coves enormes ple de «papers antics». 

Ell i mumare els horabaixes els intentaven llegir. 

Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. 

Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. 

Féu estudis publicats a la revista Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liana -de la que en fou secretari durant uns anys- i uns llibres sobre la Història de Pollença i d'altres escrits que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi Joan Mas i fer-ho públic al Pregó de la Patrona. 

Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera. 

L'any 1952 va obrir un hotel al Port de Pollença, el "Sis Pins". Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena que el primer dia que un vespre la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l. I ho va fer en contra de quasi totes les opinions. L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepijar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem. 

Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar. Moltes vegades pens que l'hauría d'haver escoltat més. I a vegades també dic: "això mon pare ho sabria". 

Mai no renyava i feia pocs sermons. Però va aconseguir que els seus fills fóssim educats i  l'estimàssim i l'estimem  sempre i una gran unió familiar al seu voltant.

Tots els seus amics, molt amic sempre dels seus amics de la seva edat i més joves, i els que el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.

Els morts són vius si resten dins la memòria. 

I a mon pare som molts que el recordam i el recordarem sempre.