Arxiu del blog


dijous, 18 de març de 2021

Maria Aurèlia Capmany

 


Les millors llenties que he menjat mai en la meva vida són les de ca na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal a un àtic assolellat del carrer de Mallorca de Barcelona.



Ca seva sempre era oberta a tothom i també, clar, als mallorquins que aleshores estudiàvem a Barcelona i començàvem els nostres jocs literaris. 

M'havien convidat a dinar i jo hi vaig anar a una hora que considerava prudent: a la una i mitja era a ca seva. Només hi havia un al-lot jove que vivia allà, no record si era nebot de na Maria Aurèlia Capmany o d'en Jaume. Molt amable em va convidar a asseure'm a una butaca i me va oferir una copa. 

Devers les tres arribaren ells dos, prenguérem una altra copa (ells un parell més, sobretot en Jaume) i s'anava allargant fins que jo pensava ja que m'havia equivocat de dia. No m'havia equivocat. 

Crec que dinàrem devers les quatre. Llenties i xotet rostit. 

Sempre he parlat d'aquelles Ilenties. La conversa, agradable, lleugera i profunda alhora, es va allargar fins ben fosc. La humanitat -en tots els sentits- pens que és el factor que més es pot destacar de na Maria Aurèlia. 

Humanitat que la va dur fins i tot a morir poc temps després de la mort del seu company de tants d'anys. La mort d'en Jaume Vidal va acabar amb la seva vitalitat, la seva alegria i la seva vida. 

Defensora a les totes de la llibertat i la igualtat de la dona. Escriptora, investigadora, intel-ligent, Ilesta. Activitat pura. Activisme pur en la seva vida, en les seves actituds. 

La vaig veure gaudir de la vida cada vegada que vaig tenir contacte amb ella. Gaudir de nedar, abans de dinar, al port de Pollença un dia d'estiu humit i xafogós. 

Gaudir d'escoltar la visió dels primers dies de la Guerra Civil a Pollença, que mon pare Ii contava parsimoniosament mentre sopàvem a can Miquel Llodrà, també a Pollença, en una casa que el mateix propietari va fer que es digués Can Cap Fotut. 

Aleshores na Maria Aurèlia deia: 

- I no teníeu claustrofòbia, de saber que no podíeu fugir a peu? De saber que la mar us aturaria si havíeu de partir? 

Gaudir d'una conversa llarga, segurament intrascendent i interessant alhora, al bar del "Ciudad de Barcelona" les primeres hores de la travessia Palma-Barcelona, després d'unes vacances de Nadal. 

Gaudir de la seva Catalunya i la seva Barcelona. 

Gaudir de venir i viure Mallorca, amb Jaume Vidal, cada Nadal i cada estiu com a mínim. 

Gaudir de la seva pròpia vida. 

Assumir el pas del temps amb una intel.ligència i un sentit de l'humor envejables. 

Contava: 

- Quan he de sortir a la televisió em volen maquillar i jo em nego. Aleshores sempre m'expliquen el mateix: que és pels focus, que si no em maquillen se'm veuran totes les arrugues. Jo m'indigno i els dic: «Ah, no! Tant de temps com m'ha costat que aquestes arrugues se'm vagin fent i ara me les voleu treure en deu minuts. No!» Jo som així i així he de sortir. Què no és veritat? Per això sempre surto a la televisió sense maquillar.

Discreta amb la seva extensa i importantíssima obra literària. Mai no li vaig sentir lloar ni recomanar cap Ilibre seu. Tot al contrari, es llevava importància.

De son pare (Aureli Capmany) havia heretat l'interès per la cultura popular i pel teatre. Va fer una adaptació teatral del Tirant lo Blanc, que Encarna Viñas va dirigir a Palma, amb molt d'èxit i emtussiasme, quan els seus alumnes de Magisteri la varen representar devers el 68. 

El primer llibre seu que jo vaig llegir -i després ja no vaig parar- fou "Un lloc entre els morts". Na Maria Aurèlia Capmany tendrà sempre no només un lloc entre els morts, sinó sobretot- un lloc entre els vius. Serà ben viva dins nosaltres mentre duri el nostre record i la pervivència de la seva obra. 

Vull donar un significat molt ampli a aquesta paraula, perquè la seva obra no és només els seus llibres. 

És també la seva manera d'esser: el seu dia a dia, la seva gran humanitat, la seva empatia.......

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada