Arxiu del blog


dimarts, 16 de març de 2021

Norma, avui hauries fet 70 anys

 


Na Norma i jo a l'escala de la casa -"Pinar blau"- que la seva tia, na Tonina Salas, tenia a Sant Vicenç.


Un capvespre qualsevol d'estiu, a un balancí a l'entrada de Ca n'Asprer, mumare, que ella anomenava sempre "tia Joana" ens ensenyava a cosir qualque cosa

Serà ben vera que enguany estic obsessionada amb el que passava cada dia l'any passat d'aquest mes de març.
Avui he anat enfora en el temps i he recordat que na Norma feia els anys dia 16 de març. Enguany n'hagués fet 70. Com a ella li agradava dir, jo li guanyava d'un any, menys un mes i menys un dia.

Va venir a Pollença quan tenia 10 anys i quan la seva tia Tonina Salas -després de parlar-ne amb el germà de na Norma, que ja tenia fills més grans que ella- li proposà de quedar a viure per sempre amb ella a Pollença no va dubtar gens i totd'una va dir que sí. S'hi trobava bé, havia fet moltes amigues en poc temps, na Tonina era molt carinyosa i -per què no dir-ho- vull suposar que pel germà (ja havia viscut uns anys amb el germà major) va esser alhora un alliberació i una tranquilitat.
L'íntima relació de na Tonina amb la meva família venia de molt enfora i un altre dia l'explicaré.

Na Norma avia nascut a Tucumán l'any 1951, on s'havia instal.lat Josep Salas -son pare- quan, com tants d'altres pollencins, va emigrar a l'Argentina. He sentit a dir que sa mare -que va venir moltes vegades a Pollença amb el seu home- era una dona molt guapa, molt alta i rossa i que era d'orígen alemany. Per això la seva filla petita nomia Norma Elena Salas Groskof.

Quan na Norma va quedar a Pollença va esser com una revolució entre els nins i nines que teníem la seva edat.
Feia molt poc temps havien fet "Un rayo de luz" i ens enlluernava aquella nina rossa, guapa, simpàtica i americana que ja parlava la nostra llengua.
Continuàrem essent amigues tot el temps, fins que una matinada va morir a Palma.

Anar a quedar a "Pinar Blau" en l'estiu i estar-hi fins que els pares deien basta i, quan ja ens havien tingut un parell de dies, després tornar-hi era una meravella.
Record nedar soles a Cala Molins i allargar la nedada fins hora de dinar: na Tonina ho tenia, ja, tot preparat.
Els capvespres deixàvem passar el temps parlant, jugant a la canasta eternament, anant a l'hort de Can Botana a cercar fruita i verdures....
Cada dimecres -que tenien la merceria tancada- venien a passar el dia n'Àngela, en Josep i el seu fill Pere i record que moltes vegades duien el dinar fet i passàvem el dia a la terrassa.
Molt capvespres venien, també munpare i mumare -a vegades amb en Miquel, a vegades no- i els balancins de la terrassa eren tots ocupats.
Els dissabtes dematí estàvem encarregades d'espolsar i fregar la casa. I no féiem res més.

Molts de dies na Tonina anava fins a Can Botana o a veure unes germanes amigues seves que tenien una casa antiga a devers 100 metres i que no sé exactament quina relació tenien amb un pintor.
Va arribar a fer el que sempre havia volgut: esser infermera. I tot el temps que la seva enfermetat li va permetre va esser infermera a Son Dureta.

Sempre vaig estar en contacte amb ella: o jo anava a ca seva o ella venia a ca nostra.

Te record sovint, Norma.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada