Encarna Viñas

 

Hi ha un fet que sempre m'emocionava i me feia gràcia i m'agradava: quan n’Encarna em presentava qualcú, sempre deia el mateix:

- Mira, na Joaneta i nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva a l’Institut i després companya meva a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.  

A n’Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasmava totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfada fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.

Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art.

Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella d’aquest fet me va dir «devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text».

Però crec que la Història de I’Art va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser una bona estudiant ni molt menys. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava.

Ella, n’ Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).

N’Encarna em va ensenyar el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.

Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor corn a Mestra és ben viu encara avui, per a mi.

Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català per substituir en Biel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna: no per ella, sinó perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa i no anàvem ni a reunions de professors ni a res.

Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78.

Fina Luján, que aleshores era la directora, la va fer venir per dos motius:

1.Recuperar bons professors per a la Normal.

2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n’Encarna, cansada d’esperar, ja no tornava a esser a la Normal. Fou un curs molt mogut. Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (també hi havia en Sebastià Serra, per exemple). Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre. Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta).

Record perfectament que sempre demanàvem fer la introducció del problema a n’Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credulitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.

Un día -cansats ja d’esperar- decidírem tancar-nos a la Normal tota un capvespre i tota la nit. N'Encarna també ho va fer.

Aquest any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.

Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.