Arxiu del blog

dimecres, 25 d’agost de 2021

AMIKA


Aquest era el nom del teu veler, Toni, i pel fet de "deixar-te'l" comprar em deies que jo era la teva llibertat. Tu i jo érem llibertats mútues i, com he escrit d'altres vegades, "parásitos recíprocos" en paraules teves.


Des de ben jovenet la mar va esser sempre la teva gran amiga, el teu gaudir estimat i sempre desitjat.

Des de les infantils i jovenils nedades i remullades inacabables, eternes, a la platja baix de Manresa.

El teu primer Patí Català a vela i les continuades singlades des del Mal Pas a Formentor fent una aturadeta (o no) al Port de Pollença. I observat sovint per Lalà amb els prismàtics per tal de saber quin temps t'estorbaries a arribar a dinar.
Aquest patí no el vaig conéixer però me'n parlares tant que sí coneixia fil per randa les teves anades i vingudes per la nostfra badia.
Tu i jo compartíem la mateixa mar, compartíem la mateixa badia, i no ho sabíem aleshores.
Un dia, de sobte, ja vivint junts tu i jo, et va venir al cap que aquella joveneta morena que et feia gràcia i que passava pel "Brisas" en un motorino vermell era jo. I sí, hi passava sovint però ni l'un ni l'altra no sabíem de la nostra vertadera existència. I menys sabíem que un dia ens arribaríem a estimar i seríem home i dona en un enteniment perfecte i una gran estimació.



Els primers dos anys que ja estàvem junts anàvem a passar l'estiu a la platja de Muro: t'havies comprat un nou Patí Català a vela i allà -deies- era el lloc ideal.
I anaves i venies però ara ja distàncies properes on ningú t'observava amb uns prismàtics. Al patí li posares "Klara", el nom d'una de les meves dues nétes. Un dia m'hi dugueres i vaig estar tot el temps ajeguda a un costat (havia caigut totd'una) rient mentre les ones i la seva sabonera me passaven per damunt.



Havies fet regates Barcelona-Mallorca i més travessies llargues.
En sabies, però havien passat ja anys.
No tinc cap empenediment que comprassis l'"AMIKA". 
Tot el que gaudírem amb els preparatius i projectes conjunts de navegar ja ho paguen la pena.
Lúnic que em sap greu i lamento sovint és que el pogueres disfrutar poc.


















dissabte, 21 d’agost de 2021

Auxilium botifarrorum (el Círculo Mallorquin)

He llegit a la premsa que avui fa anys es va crear el "Círculo Mallorquín"

Mon pare l'anomenava "auxilium botifarrorum", mentre somreia cínicament.

I no és que hi anassin només els considerats "botifarres" de Ciutat però sí que era un Societat de la qual la majoria de socis eren del que aleshores es deia "gent coneguda". Tota la gent és coneguda, clar que sí, però ja me podeu entendre. Els fills d'aquesta "gent coneguda" no anaven a l'Institut, ni freqüentaven el bar Modern o el bar Bosch. Els nins anaven a Montission i les nines al Sagrado Corazón  i tots "hablaban en español", un castellà que feia por de malament que el parlaven, I, quan les filles feien 18 anys, les posaven de llarg al "Círculo", fent-les baixar les escales de dues en dues de la mà de Manolo Salas o a bracet de qualque home de la seva família. No importa dir, crec, que -malgrat mon pare esser-ne soci-  a mi ni m'hi posaren, ni se va parlar ni pensar tan sols fer-ho, ni ho vaig veure mai. Només m'ho han contat.

Vull explicar una anècdota amb una d'aquestes senyores d'entre el que he anomenat "gent coneguda". Jo tenia 13 anys, vaig arribar a ca nostra i havia aquesta senyora que havia vingut a veure els meus pares. Mon pare diguè:

-Mira, la nostra filla Joana, que ara ve de classe de mallorquí.

Me mirà despectivament i sols digué:

-Pobra nina.

Quan anàrem a viure a Ciutat mon pare se'n va fer soci per aquests motius: estava just devora ca nostra, tenia una biblioteca molt i molt bona, estaven subscrits a tots els diaris i revistes i pensant en el futur pròxim familiar: ma mare tenia artritis reumatoide i quan estava ja avançada la malaltia els dies que no podia cuinar hi anàvem a dinar a preu de soci: un menú molt bo de tres primers, tres segons a triar, postre, beguda i cafè per l'equivalent actual d'uns 4 o 5 euros per persona. Un maïtre molt elegant i molt simpàtic que nomia Toni prenia la comanda. També hi podien anar a dinar no-socis (un poquet més "caret")

Si entràvem pel carrer Palau Reial es podia baixar al menjador amb un senyorial ascensor de fusta i vidre que es conserva al mateix lloc a l'actual Parlament encara que no s'utilitza.

Record encara unes butaques de vímet precioses i úniques a l'acera arcada de Palau Reial amb unes cortines blanques fins als arcs que tapaven el sol i la calor als socis que, en l'estiu, tenien la família estiuejant i anaven a dinar allà cada dia i a passar-hi hores infinites. Tots ells eren "gent coneguda" i tenien aquest extraordinari privilegi.

També, com és natural, hi havia socis que -i per seguir amb el llenguatge d'aquesta entrada- érem "gent normal". Un d'ells a qui recordo entranyablement era don Pau Alcover, el fill del poeta Joan Alcover- amb qui sovint preníem el cafè al bar de dalt després de dinar.

I no puc acabar sense recordar dos personatges molt populars entre els socis per les seves, diguem-ne manies, i tots dos ja majors. Un d'ells es passava el temps fent córrer per dins aquelles sales un cotxet auto-dirigit. I un altre que demanava a tothom continuament mirant ben fixe: "me pots mirar si tinc res a la cara?". Li deien que no i es posava tranquil fins que es topava amb alguna altra persona i tornava a demanar: "me pot mirar si tinc res a la cara?"







dimarts, 10 d’agost de 2021

Persones anònimes i records difusos dels primers anys del Festival Internacional de Música de Pollença

I un dia arribà a Pollença un piano de coa. 

Es tiraren coets de festa i alegria i molta gent anà fins al convent per veure'l arribar i descarregar.

Era pels Concerts (aleshores encara no s'emprava gaire la paraula "Festival") que organitzava en Philip Newman.

Crec que aquest piano nou arribà quan ja feia uns anys que es cel.lebrava el Festival Internacional de Música. "Els concerts", déiem aquí.

Per anar als Concerts la gent "se mudava" i els vestits llargs i elegants hi eren ben presents.

La placeta que hi ha abans de l'entrada al Claustre era ple de gent -sobretot dones i recolzades als bancs- que miraven com entraven els assistents per tal de veure els vestits. I en acabar els bars de Plaça s'omplien dels que hi havien assistit. I dels que ja hi eren, clar.

En Newman fou un gran músic, amb un reconeixement gairebé mundial. Havia estat molt amic, per exemple, de Pau Casals.

I quan s'instal.là a Pollença fou sempre una gran persona plena d'art i d'humanitat que es feia amb tothom d'una manera ben natural.

Es va fer amic d'un grupet de joves, entre els que hi havia en Miquel germà, que l'ajudaven incondicionalment en qualsevol aspecte per organitzar operativament els Concerts.

En Miquel tenia una "vespa" de segona mà i el duia a diferents llocs a parlar amb músics o amb persones diverses. Sovint el duia -en Newman al seient de darrera- a Deià. També els altres del grup, els que ja tenien vespa i no motorino -"mosquito" en deien- suposo que el duien allà on ell volia anar.

Els primers anys aquest grup de joves també "se mudaven"els dies de Concert (americana i corbata o trajo si ja en tenien) i feien d'acomodadors.

No recordo gens si fou idea del batle, don Martí March, o d'en Philip Newman que 4 o 5 nines i jovenetes vestides de pagesa rebessin els assistents i els fessin entrega del programa. M'hi vaig vestir de pagesa els anys que es va fer però no en tinc massa records concrets.

També se va instituir el costum d'obsequiar, en acabar el Concert, els assistents coneguts amb un piscolabis que servíem passant palanganes aquestes nines/jovenetes vestides de pagesa.

Molts d'anys després d'aquests records hi he assistit diverses vegades. Aquestes, ja, per escoltar els meravellosos concerts que es duen a terme al Festival Internacional de Música de Pollença.






diumenge, 8 d’agost de 2021

Mila Segarra i Jesús Tuson: un curs de Lingüística Computacional a la Universitat de Pisa

 Quan els capvespres se fan llargs i no tinc res a fer i estic sola a casa sovint vaig al Twitter.

M'agrada molt el tipus de llenguatge que s'hi utilitza i els comentaris, a vegades seriosos, a vegades absurds, a vegades beneits, a vegades divertits que s'hi escriuen. I sovint hi participo.

Ahir va esser un dia d'aquests: una tarda llarga de dissabte.

Vaig obrir el twitter i me vaig trobar amb un comentari a una piulada d'una persona amb el nom de Miquel Tuson Segarra. Vaig pensar: "Ha d'esser el fill de Jesus Tusón i Mila Segarra". Li vaig enviar un missatge i sí, ho era. M'hi vaig identificar com la persona que, de molt joves tots tres, havíem anat a la Universitat de Pisa un estiu a un curs de "Lingüística Computacional". La resposta d'en Miquel fou: "Sí, la meva mare en parla sovint d'aquesta anada a Pisa. Te passo el seu telefon i estarà ben contenta de parlar amb tu"

No sé exactament si era el 1973 o 1974.

Na Mila, en Jesús i jo no ens coneixíem.

Veia passar en Jesús Tuson pels corredors i el pati de la Facultat, extremadament alt, amb unes ulleres i un bigotí inconfundibles. Mai no va arribar a esser professor meu. Havia fet l'assignatura de Sintaxi  amb Francesc Marsà un curs abans de veure'l pels corredors.

 Aquell curs de 1973 o 1974 em vaig matricular d'una assignatura optativa que impartia un joveníssim i rioler Sebastià Serrano -a qui ja havia tingut de professor de Semàntica- i que es deia "Matemàtiques per lingüistes". Crec recordar que érem 6 o 8 alumnes i que es feia a les 8 del dematí.

Supòs que era passat les vacances de Pasqua quan en Sebastià em proposà la possibilitat d'anar aquell estiu a Pisa a fer un curs de Lingüística Computacional. Me va explicar que podia aconseguir una beca del Ministeri d'Educació i Ciència (MEC) per anar-hi i que coneixia dues persones que també n'estarien interessades i que tal volta ens podríem organitzar per anar-hi junts.

Aquestes dues persones eren, per una banda en Jesús Tuson i per l'altra una estudiant del darrer curs de Filologia de l'Autònoma: na Mila Segarra.

No m'ho vaig haver de pensar massa. Això sí, ho vaig consultar als meus pares i em digueren -ben satisfets- que ho tiràs endavant.

I ho organitzàrem.

Jo era a ca nostra a Pollença i cada dia esperava la carta del MEC on es suposava me dirien que m'havien concedit la beca. I no arribava mai. 

Mon pare me va dir que, encara que no em donassin la beca, aniria a aquest curs a Pisa, que ell ho pagaria. Però a mi em sabia molt de greu: volia la beca i que no haguessin de gastar diners per poder-hi anar.

I va arribar una carta oficial i certificada del MEC just una setmana abans de partir! Quin goig, quina alegria! La m'havien concedit. I era de 30.000 pessetes d'aquell temps. Una burrada. 

En Jesús i jo poguérem tenir una plaça a la Residència d'estudiants i na Mila -perquè ja estava plena- havia d'allotjar-se a un pis, també d'estudiants. 

El viatge l'havíem fet amb el cotxe d'en Jesús i hi havíem dormit una nit, a mitjan camí,  a una estació de servei de l'autopista.

Quan ja érem allà cada matí en Jesús i jo passàvem a cercar na Mila al pis i anàvem junts al curs.

I a berenar. 

I a dinar. 

I réiem.

I ens allargàvem a l'herba de devora la Torre.

I ens férem amics.

Anàvem sovint a Florència on compràvem llibres i dinàvem meravellosament.

Anàvem a molts de llocs.

La veritat, i ja és hora de confessar-ho, és que a aquell curs no aprenguérem grans coses i l'organitzador, el Professor Antonio Zampolli, ens queia fatal. Vàrem veure d'aprop -això sí- els personatges en aquells moments de la Lingüística Computacional. Pens que, per una estudiant interessada en el tema, això ja fou aprendre alguna cosa.

Era un curs de 4 setmanes. A mitjans de la tercera setmana en Zampolli ens va obsequiar, supòs que no a tots els assistents simplement perquè no hi haguéssim cabut, amb una mena de festa a la terrassa enorme de casa seva. Aquella nit va comentar que ja es podien anar a cercar els certificats d'Assistència al curs.

En Jesús ens va dir:

-Nenes, encara teniu diners?

-Sííííííí, molts!

-Anam a Venècia aquesta darrera setmana una vegada aconseguit el cetificat?

Qui es nega a anar a Venècia als 23/24 anys tenint encara gran part de les 30.000 pessetes de la beca a la butxaca?

I totd'una que tinguérem el Certificat cap allà partírem.

La història és molt llarga i se'n podrien escriure pàgines i pàgines.

El resum és que na Mila i en Jesús s'havien començat a enamorar a Pisa i s'acabaren d'enamorar a Venècia.

Ja ho vaig notar els dematins dels primers dies quan en Jesús em deia, en sortir de la Residència:

-Passam a recollir la Mila?

Vaig esser a casa seva a Barcelona i recordo que els vaig dur un siurell. Quan tingueren el fill na Mila em va dir que es deia Miquel.

I això és, només, una història personal conviscuda que ha sortit per un comentari a un tuit d'una persona que jo no coneixia però vaig endevinar qui era.

Avui capvespre ens telefonarem i parlarem llargament: han passat tantes coses.................