Na Catalina Posadera

Na Catalina i el seu home, Biel -que feia de traginer a ca'n Villalonga- vivien a ca nostra, a Pollença, a la part de baix.
La seva feina era cuidar la casa, que estàs sempre oberta i que els cossiols fossin una meravella.
Tenien una cuina enorme amb un escalfapanxes sempre encès en l'hivern, dues habitacions i una saleta amb una camilla i una silleria de quan es varen casar.
A la seva habitació, damunt el canterano, hi tenia una foto del que més va estimar: la seva nina morta quan tenia just 1 any.

Quan va venir a ca nostra el meu germà Miquel tenia 2 anys i jo encara havia de néixer. Per nosaltres era, realment, part de la família i tots l'estimàvem molt

Quan jo vaig néixer ella hi era i ajudà i féu companyia ma mare tota la nit, fins que va venir el metge, don Daniel Medina, ja dia 15 dematí.Vaig néixer a les 11 del matí. I feu companyia a mon pare, nerviós a la sala. I a la padrina de Sóller, que havia vingut aposta. Na Catalina estigué aixecada tota la nit atiant el foc dela xemeneia de la sala (malgrat fos mitjan abril conten que feia molt de fred). La meva àvia era al llit, que ja no estava molt bé i que es va morir quan jo tenia 3 anys. Al meu germà l'havien enviat a ca don Lluís Oliver.

Sempre hi era, na Catalina-
Quan me varen desmamar em varen baixar a dormir amb ella.
Quan teníem l'hotel, per la Patrona venia d'u Moll a estar amb ella i en Biel.

Baixava sovint l'escala i, des del replà demanava: "Catalina, tens un troç de coca maldament sigui rostida?" I sempre en tenia. I tenia una olla grossa d'alumini on hi guardava torró, caramels, dolços...
Em feia patates fregides i les me posava dins un platet damunt una cadira.
Quan va quedar vídua, massa prest, pujava a estar amb nosaltres cada vespre, a la camilla. I, al migdia, ens feia el dinar, un menjar meravellós i simple.

De petita me duia per tot.
Amb ella vaig anar en tramvia per única vegada a la meva vida.
Les meves amigues de la infància també l'estimaven i sé que encara la recorden.

Hi va esser sempre:
Quan amagava la maleta darrera la porta en venir d'escola i me posava a fer la pipa.
Quan amb les meves amigues jugàvem a conillons a amagar per dins la casa.
Quan me vaig casar, quan vaig tenir cada un dels meus fills. I quan va néixer cada una de les meves nebodes.
Era molt infantera.
Tenia més de 90 anys i encara agafava en Miquelet en braços.

Sempre la recordaré i transmatré el seu record.

I sempre recordaré en Biel,que va morir un diumenge del Ram quan jo tenia devers 14 anys i que pegava un cop molt fort damunt la taula per espantar-me quan la llet que na Catalina havia posat a bullir vessava. O que em duia avellanes que havien sortit del sac que duien de Palma els traginers a Ca'n Butxaca per fer gelat.

I va arribar un dia que va haver d'anar a viure amb els nebots. Fou decissió seva perquè no es trobava gaire bé.
Vaig plorar, quan ho vaig saber. I jo ja era ben gran: tenia 3 fills i un marit.
Anàvem sovint a veure-la a cals nebots, gent encantadora i que la cuidaven molt bé.
I sempre, sempre, el dissabte de Nadal l'anàvem a cercar i l'acompanyàvem per sopar amb nosaltres.
I molts d'altres dissabtes. I, fins que va poder, quan érem a Pollença, cada dia cada dia el capvespre venia a estar amb ma mare. I disfrutaven totes dues I disfrutàvem nosaltres i els nins.

Anà perdent la vista i agirebé ja només veia ombres: havia de fer 100 anys.
Es va rompre el ballador de la cama i la varen haver de dur a Son Dureta.
No la vaig voler deixar: la seva neboda i jo féiem torns perquè no estàs tota sola mai
No va poder arribar als 100 anys.
Una nit que jo hi era, de matinada, amb calma i tranquila, va deixar de respirar.