Per Sant Miquel, cargols

El dia de Sant Miquel menjàvem cargols.
Havien començat les pluges i, no sé d'on sortien (ni mon pare ni ma mare eren gens d'anar a cercar cargols), però per Sant Miquel féiem una cargolada.
Un dia abans na Catalina Posadera els feia ben nets a una pica grossa que hi ha al corral i utilitzava molts de ribells. I els posava a bullir, moltes aigües canviades i mooooooolt de temps amb herbes.
A Pollença, fer una cargolada no és, només menjar cargols.
Mirau:
Amb els cargols ja nets i cuits esperant dins una olla, es fa un brou de carn i pollastre ben fortet. Una vegada fet,se cola i se guarda la carn per una part i el brou per preparar els cargols..
Se fa un sofregit amb pernil (allà li deim "camaiot"), varia (nosaltres li deim "negre"), costella de porc i trocets de xulla molt petits. S'hi posa el brou i tots els cargols colats (se guarda un poquet de suc de fer bullir els caragols).Que bulli, amb més herbes, per tal de mesclar els gustos.
Se tenen sopes preparades (només el pa) per treure a taula i que cadascú es posi les que vulgui: poques, tres o quatre basten, per cada plat.
Se fa un tumbet i se passa per la paella la carn del brou.
Abans de treure a taula els cargols, i encara bullint, s'hi afegeix un tassonet del brou on hem buillit els caragols i un parell de cullerades d'allioli.

I ja està tot a punt per menjar la cargolada

Es menja primer les sopes amb brou i trocets del sofregit i un parell de caragols.
Després els cargols amb allioli.
I després el tumbet (que ja és el darrer de la temporada) amb la carn del brou.

Pareix molt complicat fer aquests cargols, que podem anomenar, crec, "a la pollencina", però si la cuinera (o cuiner) s'organitza bé i s'ho pren amb calma,no ho és tant. Us ho puc assegurar perquè jo n'he fets.

A Barcelona, l'any 59

Era el setembre del 59 quan anàrem a viure a Barcelona.
Durant la primavera i l'estiu mon pare i ma mare hi anaren diverses vegades per triar i comprar un pis, molt contents. I ens mostraven caramulls i caramulls de fotos.
El meu germà Miquel havia de començar la universitat i mon pare tenia el seu germà Biel -l'únic- que hi vivia. De petit també hi va viure i va néixer a Pollença -l'any de la Setmana Tràgica- perquè l'àvia va voler venir a tenir-lo a Mallorca. Però vivien a Barcelona, al carrer Aragó.
I ja està: cap allà s'ha dit!
Per la feina li va esser molt fàcil perquè treballava a la Caixa de Pensions i totduna li varen proporcionar un lloc a la Via Layetana.
Jo just tenia 9 anys i se pot dir que no havia sortit mai de Pollença.
Vengué un camió enorme de Ca'n Rojals per tal de fer la mudança.
Na Catalina "posadera" i el seu home quedaren a viure a na n'Asprer, responsables de ca nostra: cap dia va estar tancat.
Agafàrem un vaixell i tenguérem una nit de molt de temporal. I en bon dematí, el Port de Barcelona davant els meus ulls esglaiats, però no espantats.
Ens esperava tota la família que teníem allà: el tio Francisco i la tia Carme, oncles de mon pare, i el tio Biel i la tia Mercedes, el germà i la cunyada.
Enfilàrem amb el cotxe cap al pis. Berenàrem a un bar que es deia "el torrotito" i que era just a baix del que seria ca nostra.
I ens hi trobàrerm bé, a la nova casa: era un pis gran, ample i lluminós, al 103 de la Via Augusta.
La vida quotidiana totduna s'imposà.
Jo anava a escola a les monges franceses de la Travessera de Gràcia.
Ma mare anava sovint al mercat de Gràcia a comprar i prop de ca nostra, al carrer Balmes, hi havia una botiga -ca na Rosario- que ens duia les coses que hi compràvem a casa.
Mon pare va trobar un lloc a un garaig no massa enfora per guardar el cotxe i anava, amb metro sempre, a la Caixa.
En Miquel començava el primer curs a la Universitat.
Tot l'hivern tenguérem la casa plena de gent: tots els pollencins que, per una cosa o altra, anaven a Barcelona, ens venien a veure i dinaven o sopaven amb nosaltres. Fins i tot varen venir els del grup de ball de Pagès "L'esbart pollencí", que havien d'actuar a Montjuic.
Ma mare i jo molts de capvespres anàvem a esperar mon pare a la feina i ens passejàvem per la gran ciutat.
Però, també molt prest, mon pare començà a no sentir-se bé. Va agafar una depressió de cavall d'enyorança de la nostra illa. No volia anar amb cotxe, ens duia en tren a Sant Miquel de Terrassa o altres llocs propers per, com deia ell "tocar herba i veure mosques". Al metro es posava el diari davant la cara per no haver de veure la gent.
El psiquiatre al qual el va enviar l'empresa li va arribar a dir: "senyor Serra, se'n vagi a la seva terra que, si queda aquí, acabarà fent-se de l'Espanyol".
Esperàrem que arribàs l'estiu i desférem tot el fet: vàrem vendre el pis -a la correguda-, tornà venir el camió de Rojals i tornàrem agafar vaixell cap a Mallorca.

N'hauré de tornar parlar molt més, d'aquesta anada i venguda, perquè passaren moltes coses.

La tardor

Els esbarts d'estornells que véiem pel cel de Ciutat.
A Pollença els anàvem a veure, horabaixa, des del Calvari.
A Valldemossa, quan havien passat,deixaven una capa gris-negra a la clastra.
I prest vendran els caquis i els codonys. I les nesples, que es cullen totes el dia de Sant Lluc. I les atzeroles. Ah! Ja he menjat gínjols!
Els carrers i els camps coberts de fulles dels arbres. I la silueta esquelètica que queda, després de la frondoditat de la primavera i l'estiu.

Les tempestes fortes de finals de setembre i principis d'octubre i les pluges interminables de novembre.
Els picornells i esclata-sangs.

Ha arribat el temps de treure jerseis, a poc a poc perquè encara ens falten dies de calor i sol.
Ha arribat el temps de tancar vidres, dormir tapats, menjar calent.
El dia se fa curt. Encenem llums i obrim persianes

Na Conxa

Viu a l'entressol de la finca de davant ca nostra.
Té 97 anys i en fa dos que no surt de ca seva perquè té els peus molt malament.
És vivaratxa i sempre està a l'aguait.
Des del seu balcó xerra amb els que passen, mira els turistes....deixa passar el temps.
S'aixeca molt dematí i dorm poquíssim.
Li agrada saber coses i, si no les hi contes, t'ho demana. Però amb interés i simpatia.
Quasi no hi sent. I la seva veu forta, de sord, és una companyia més del barri. Tots sabem si ha dormit bé,de què ha dinat o si les neves nebodes li han telefonat.
Quan jo m'aixec,de matinada, ja té el llum encès. I a la nit, quan me'n vaig a dormir, m'acompanya el renou no massa fort del seu televisor.
Va quedar vídua fa, ja, molts d'anys. Tants que no me'n record.
Fa uns anys sortia cada matí a comprar i el capvespre a passejar la seva cussta,"Lluna", que les nebodes li havien regalat. Totes dues es passaven, igualment, el dia al balcó. Quan va morir la cussa va tenir un gran disgust. I encara ho conta.
Té una dona que li va a fer net un dia cada mes i que, com que cada dia va a una altra casa de per aquí prop, li fa la compra.
Sembla com un souvenir més de la Seu, perquè el seu balcó és aferrat a la sortida dels turistes i, en l'estiu, està ben entretenguda.
Sempre té galetes per donar als nins i a jo encara me'n dóna per en Miquel. I sempre me demana per ell: "Com està es nin?" me demana.
Quan mon pare va estar malalt, al llit, ja per morir-se, venia cada capvespre i a vegades li duia flams o pomes al forn.
Per jo, quan surt els demations, és com un ritual anar fins al seu balcó i, si és dedins, cridar-la per saber com està. Tots els veinats feim el mateix i ja sabem com està perquè la seva veu ressona dins el carreró. Però li agrada i s'entretén un poc. En té molts pocs, d'entreteniments.

Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.

I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.

Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.

Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La teva primera història.

Molts, molts d'anys després podries pensar que la reacció de destruir la teva primera història que no té només començament ha estat una quivocació. Però molts, molts d’anys després ja ni t’ho planteges. I ningú mai no tornarà a llegir la teva primera història. Ni les que vendran després, perquè no en vendran més.
Després d'aquesta història només vendrà la teva pròpia història. I aquesta, la teva –podries pensar potser qualque dia, anys més tard, un dematí d'un dia qualsevol– ni tan sols no val la pena que sigui escrita. Si en el teu futur pensassis, arribaries a pensar, fins i tot, en qualque moment, que ni tan sols val la pena que sigui viscuda.
I hi ha acció, a la teva vertadera història. Molta d'acció. Vius d'acció.Has destruit la teva primera història.
Ja veus, la teva primera història que no té només començament no servirà tan sols ni per a fer paper reciclat.
I es perdrà, de matinada, dins el camió que recull el fems. El camió que el recull i el fa mil miques. I l'aboca després a llocs quasi sempre incontrolats.
I es perdrà més tard dins el fum del foc constant amb totes les deixalles domèstiques.
La teva primera història que no té només principi es transformarà, simplement, en una deixalla domèstica que passarà del contenidor a un abocador qualsevol.
No pots dormir i no hi ha lluna per mirar, com sol passar a les novel.les.
Mai no ha entrat la lluna, per la finestra del teu dormitori. De la mateixa manera que mai no es pon el sol, dins el teu mar.
cció.
Però la protagonista no pensa, ni vol esser ja una vella escriptora famosa devora una ximenea encesa amb un ca negre ajegut als seus peus.
No recorda ni el passat, ni el present, ni el futur desitjat i estimat.
I una protagonista que no recorda només et serviria perquè la recollís el camió del fems, de matinada.
I una protagonista que no recorda només seria -i serà- una deixalla domèstica.

Mon pare

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, mon pare.

Sempre volia parlar de tu, mon pare. Però vares significar tant per jo que mai gosava.
Ara he topat amb un dietari-diari teu de l'any 80 i he pensat que era el moment. Un dels moments, només, perquè em quedaré amb moltíssimes coses per dir i sentiments per expressar.

Sempre pendent de ma mare, na Joana Martí i Suau.
Sempre pendent d'en Miquel i jo i de n'Antònia i n'Andreu.
Sempre pendent de les teves nétes, na Joana i na Maria; na Tonina i na Coloma. El nét, en Miquel, ja no el vares conéixer.

Ens donares una vida feliç, tranquila i suau.
Una vida plena de records, històries, anècdotes, converses eternes.

I, sobretot, plena d'estimació.

Ens vas transmetre el que és una vida digna i responsable.
I ho feies sense paraules: els teus fets i les teves actuacions ens educaren i ens feren tal com som.
Amic dels amics. Amic dels nostres amics.

Eres molt passador de pena, que et va marcar fins el final.
Preocupat pel teu poble i la teva gent. Preocupat pel País. I compromés amb el País.
Visqueres temps difícils, amb la mort prematura de ton pare, amb la guerra del 36, la postguerra, la Segona Guerra mundial, la Dictadura i, la moprt d'en Franco i després -a la fi- la Democràcia.
Pendent de la ràdio sempre.
Lluitant per la teva llengua des de que eres jove. Vivint plenament el teu poble, Pollença, fins a la mort.

Tu no ho saps. Però, quan et morires, un, aleshores jovenet Tomeu Payeras "L'amo", et va dur, emocionat, una corona de lloré amb les quatre barres.

Et morires massa prest.
Ens deixares molt sols. Encara ens feies falta. Però una mala enfermetat -artereoesclerosis- et va dur, molt precipitadament a la mort.
Morires mentre el rellotge de la Seu tocava les 4 del capvespre, el dia de la Puríssima de l'any 83, rodejat dels teus: ma mare, en Miquel i n'Antònia i n'Andreu i jo. Tenies 74 anys.

Sé que escric massa poques coses, sé que te mereixes moltes més paraules.
Pots estar segur, però, que els teus fills, néts i besnéts sempre et tendran present i sempre sabran de tu com si encara fossis amb nosaltres.

Original del Decret de Nova Planta de Mallorca

L'original és a Pollença, a l'arxiu Asprer, a cal meu germà Miquel Serra de Gayeta i Martí.

Ho he volgut compartir amb vosaltres.

N'Idò ja no hi és.

Et vaig trobar a la terrassa, el teu lloc més estimat en l'estiu, damunt unes sabates d'en Miquel.
I ja no hi eres.
No veurem mai més la teva mirada.
No jugarem amb tu.
No dormiràs, ja, als peus del meu llit ni estaràs mai més al sofà devora jo.

No entraràs com un llamp a l'habitació d'en Miquel a xaferdejar, tant com t'agradava.
No ens fugiràs per la porta del replà, per pujar fins el pis de dalt i tornar.
No veurem mai més la teva figura elegant.

Mai podrem oblidar que has estat carinyosa, curiosa, jugadora quan eres joveneta.
M'has fet molta companyia, Idò. Amb el teu silenci i els teus ulls que ho deien tot, m'has mostrat comprensió.

I ja no hi ets.
I ja no hi seràs mai més.
Però sempre te recordarem i sempre seràs present dins nosaltres.

Gràcies, Idò, la nostra moixeta, per haver volgut compartir amb nosaltres tants d'anys.

Les olors de setembre

El setembre fa una olor i un color especial.
Olors ja presents:
verderols, llampugues amb pebres, caragols.
I olors imminents:
magrana, codony, olives.
Olor de dia fresquet i color gris, de plom, del cel i la mar.
El cel, sovint, amb unes nuvolades negres i fosques que vénen del nord.
Records i olor de llibres i llibretes noves,
llapissos, goma d'esborrar, maquineta de fer punta.
Color clar de l'aire i del cel.
Capvespres de setembre suaus i tranquils.
I el plaer de posar-se una jaqueta.