Matalassos de llana flonjos i suaus

El vares veure fa poc i, indirectament, li demanares si havia estat ell i et va dir, indirectament, que sí. No recordes haver-lo vist mai abans perquè els records dels teus tres anys acabats de fer són difuminats.
Però sí recordes molt bé el fet.
Una casa nova, picapedres, llenterners, fusters, matalassers....i molta alegria perquè la casa nova estaria llesta a la primavera, que ja hi érem, i s'ompliria de gent.
Només ho havies contat abans a una persona.
Et va creure immediatament, i li agafà una ràbia continguda que ja va dur per sempre.
No te va voler dir mai qui era (tendria por a la teva reacció primera?) però tu necessitaves saber-ho per acabar de treure't aquell malsò de dedins. I, quan aquesta persona estimada ja no hi era, el cercares tu i el trobares. No feres res més que assegurar-te que havia estat ell. Però et quedares tranquila ja per sempre.
Anaves, amb el teu caminar petit i corregudetes d'infant, d'una banda a l'altra de la casa nova: eres la jugueta de tots els que treballaven allà i en tens un molt bon record de tots i cada un.
Però....
..... botaves per damunt els llits alegrement. Miraves la mar damunt un matalàs de llana acabat de fer, suau i flonjo. La porta es va tancar. Creies que venia a jugar amb tu per damunt els matalassos, tan jove era. I sí, va jugar amb tu d'una manera que mai ningú havia jugat i a allò tu no hi sabies jugar. "No diguis res, que te renyaran" només et va dir. I aquell joc estrany se'n va anar del teu cap tal com havia arribat: amb un buf.
La veritat és que aleshores ni li donares importància: havia estat un joc més i ho oblidares ben aviat.
Continuares botant damun els matalassos i mai més no hi tornares pensar.
Mai més fins una matinada que escrivies a l'ordinador, com avui però no era avui: era fa anys. En tenies més de 55 i et va venir al pensament com un rampell que passa i se'n va. Vares poder aturar el teu pensament i recordares cada segon, cada minut dels matalassos de llana suaus i flonjos acabats de fer i la porta tancada.
Hi pensares molt, aquell dia, i plorares amb llàgrimes suaus.
Necessitaves dir-ho a qualcú, a qualcú que te cregués i t'estimàs. Te va costar molt però ho explicares tot, tot el que recordaves.
La indignació de la persona estimada a qui li contares fou grossa i penses que, encara que ell mai no va voler que tu sabessis qui era ara estaria molt content de saber de la teva valentia d'haver-lo cercat, trobat i -només- intercanviar unes paraules: "Eres tu què feies matalassos a la casa nova?" "Sí, clar que sí" amb un to que vares despreciar totalment i en el qual conegueres que se'n recordava dels matalassos de llana flonjos i suaus de la casa nova.