divendres, 30 de setembre del 2022
L'hotel Formentor i d'altres llocs meravellosos
dijous, 8 de setembre del 2022
Me podries posar Tom.
-Si un dia me treus a una novel.la me podries posar Tom.
Ho digueres un horabaixa d'estiu mentre et gronxaves suaument a un dels balancins que tréiem cada dia al terrat després de regar.
Supòs que riguérem tots per aquesta frase que no tenia res a veure amb el que parlàvem.
I fa anys, molts d'anys, i encara no t'he posat Tom.
No faré cap ceremònia per canviar-te el nom. Només en deixaré constància.
Ja ets en Tom!
I la novel.la on és?
Simplement no hi és.
Però tu ja ets en Tom a un troç de paper d'una historieta absurda i imrprovisada.
I ja eres en Tom quan m'ensenyaves a agafar crancs o com conéixer on hi havia cloïsses a La Gola o quan m'ajudaves a aprendre'm la poesia de Nadal, tots dos davall les faldes de la camilla.
Quina sort d'haver-te tingut, Tom.
I em donares a conéixer Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra...... I em duies als primer meettings que es feren a Palma. Mai no et vaig fer nosa, ni a tu ni als teus amics.
Ara ja noms Tom.
Me posaré a escriure la novel.la on et psaré aquest nom.
dimecres, 31 d’agost del 2022
Tornen les matinades tranquiles.....
Fa fosca, encara,
i la matinada
-ara ja tranquila
i suau-
me torna acompanyar.
Ha plogut un poc
i el silenci
pel carrer
és dins mi.
Sent que diuen
que ha mort en Gorbachov.
Qualque cotxe,...
qualcú que treu el cus
a passejar....
A les 7, 30 -com cada dia-
arribarà la furgoneta
que duu gènere a Bambú
i a les i a les 8 obriran.
Miro les plantes,
una a una,
i me n'adono
que no és sols
la matinada qui m'acompanya.
dimecres, 17 d’agost del 2022
Pedragada a Santa Maria a finals dels 60
Matinada de pluja a Ciutat
Sent la pluja que juga amb el carrer asfaltat de la ciutat.
El seu renou me dóna conhort
i m'acompanya.
La sent i l'escolt des del tercer pis
i obro la finestra
no fos un miratge.
És real.
Trec el braç i me banya la mà
ben suaument.
Torno a dormir
amb la tranquilitat de l'aigua que juga amb l'asfalt
i hi fa bassiots.
I el renou
suau,
entranyable,
desitjat fa estona.
M'aixec i plou encara.
Una matinada d'estiu
amb pluja que juga amb l'asfalt
i que se sent
suau
des del
tercer pis.
diumenge, 31 de juliol del 2022
Plou dins la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels el dia de la Patrona
El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.
No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.
Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.
A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.
Com cada any anàrem tots al Te-Deum.
I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.
La Parròquia de got a gom.
Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.
Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.
I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.
Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.
dijous, 21 de juliol del 2022
La meva amiga telefonista
dijous, 23 de juny del 2022
La nit de Sant Joan: festa d'inici de l'estiu
Si el dia de Sant Joan ens despertam abans que surti el sol el veurem ballar. I, sin nedam a trenc d'alba, l'aigua de la mar ens purificarà i ens treurem del cos i del cap els fantasmes de l'hivern
El sol, amb el seu ball, celebra l'arribada de l'estiu i molts de nosaltres nosaltres ja ho haurem celebrat aquesta nit, la nit màgica de Sant Joan.
No aniré a cap fogueró a cap platja, ni tiraré coets ni nedaré en la nit.
Però sí que avui és una nit especial.
Per començar, la Flama del Canigó pujada a diverses muntanyes i cims, uneix -de qualque manera- els països de parla catalana.
I la màgia d'aquesta nit no és una cosa nova, una cosa que potser molts creuen que fa un temps s'ha posat de moda i que s'ha importat.
Els costums van canviant i evolucionant i sí podem dir que darrerament cada any som a l'esclat de popularitat d'aquestes festes.
A Ciutadella és una Festa única, inigualable, emocionant, viscuda profundament.
I qui hi va només que sigui una vegada sempre se'n recorda i ho reviu cada any amb el pensament i cantussejant la música de "El Jaleo"
I a part de l'espectacularitat?
Mumare ja me contava que quan era jove ella i les seves amigues posaven un tros de plom acabat de fon idre dins una ribella amb aigua freda davall el llit abans d'anar a dormiri l'endemà trobaven la figura de l'eina amb la que trebalaria o treballava ja el seu enamorat. I jo li demanava: "I a tu que te sortia?" Contestava: "una ploma" No sé ni si ho havia fet mai ni si, de veres, li sortia qualque cosa semblant a una ploma. El que sí és cert és que l'eina de feina de munpare fou una ploma: "escrivia" -com deien abans i també segons qui encara ara- a La Caixa de Pensions.
I què me'n deis del vimer que cura els infants amb hèrnia a qui passen, sortida de sol, per les seves canyes curosament preparades?
El que sí faig -no record des de quan ni com ho vaig aprendre a fer- és un ritual molt senzill i que serveixes per conéixer-nos més a nosaltres mateixos.
A un full de paper hi escric un llistat del que no m'agrada d'així com som, del que no m'agrada del que m'enrevolta de més prop, el que voldria desaparagués del món. Ho poso a trocets o sencer, és igual, dins qualque cosa de ceràmica, pedra, ferro: que no sigui inflamable. I mentre el sol es pon encenc el paper o papers. Quan tot és cendra ho elimin de la millor manera que puc i sé.
dimecres, 22 de juny del 2022
Una nova etapa
He caminat a palpentes dins la matinada
i tu no hi eres.
Sabia que no et trobaria,
no te podré trobar mai més.
Però ets prop meu,
ets dins meu i tots els que t'estimàrem.
T'hauria agradat controlar l'encesa
de la font de la plaça,
saber a quina hora passa el camió del fems,
sentir xiular l'home que, fosca negra, agrena el carrer.
Una nova etapa a la meva vida
devora una plaça
amb un arbre de fulles de color vermell-marró-grana
i un lilà.
dissabte, 9 d’abril del 2022
Anglada Camarasa i "l'home feliç"
Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.
Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.
Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués".
Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.
I a què vé tota aquesta història i localització de cases?
Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.
Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases.
Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.
I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.
Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç".
Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç".
I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.
dimecres, 16 de febrer del 2022
Quan els metges anaven a les cases. Petit homenatge a don Jaume Autonell
Don Jaume Autonell serà, ja per sempre, un referent per Pollença.
Un referent positiu, mèdic, personal, amistós, altruista, empàtic, emotiu, íntegre, gran conversador, col.laborador.......una persona que enyorarem tots els pollencins, una persona que, d'una manera o altra, formava part de la vida de la majoria de nosaltfres.
Abans dels Ambulatoris, Centres de Salut i PAC (no fa tants d'anys) els Metges tenien la consulta a ca seva. I la seva consulta -per tant, ca seva- feia d'Ambulatori, Centre de Salut i/o PAC.
El Metge aleshores formava part, d'una manera o altra, de la família. I a cada casa hi havia el seu Metge, figura quasi sagrada i tranquilitzant i gairebé curativa només notant que entrava pel portal.
No se pagava per cada visita. Se tenia una "iguala" (un tant cada mes) amb el metge que se triava. I aquell era el Metge de la casa, el Metge de la família.
Si hi havia una persona enllitada -fos un infant amb angines o la rosa o un costipadot, fos una persona major amb una cosa més greu o no greu- cada dia el Metge el visitava a ca seva fins que s'acabava la malaltia. El primer dia que se necessitava una visita se deixava la "cartilla" davall la porta o dins la finestra de cal Metge en bon dematí: allò era senya que el necessitaven a casa. També, clar, tenien un horari de visites a ca seva, horari etern. De fet, a qualsevol hora se podia anar "a cal Metge".
Don Jaume és una de les poques persones que ha vist un carrer amb el seu nom al nostre poble. En vida seva posaren el nom de "Passeig Jaume Autonell Reig Metge" al carrer que duu al PAC, a Afama, a la Residència i a Ràdio Pollença de la que fou col.laborador actiu i entusiasta fins fa molt poc.
Tenia molts d'amics, però jo n'hi he conegut dos molt especials: els germans "Bibí": en Llorenç (ja mort i amb qui feia llargues passejades matinals) i en Rafel que fou el seu gran amic fins el darrer moment. Tots dos junts anaven a tots els actes que podien i volien. Enyoraré don Jaume però, amb ell, també enyoraré en Rafel que cada dia devers migdia i amb un caminar ja molt feixuc i lent passava per ca nostra, al carrer Jonquet, per anar a veure i parlar i estar amb el seu gran amic don Jaume. Supòs que avui serà el primer dia que no passarà a aquesta hora.
Vaig tenir una gran alegria quan vaig veure don Jaume assegut amb la seva nora Carme a la Sala d'Actes del Club el dia de la presentació del meu llibre "Taules de marbre" el divendres de la Fira de 2020.
També vull dir la satisfacció que em va fer el fet que en Jordi Albis me convidàs al seu programa de Radio Pollença "Et volem conéixer" l'octubre del mateix 2020. En Jordi passà per ca nostra i junts anàrem a cercar don Jaume. I, de bracet amb jo, cap a la Ràdio s'ha dit.
Crec que no hi ha cap acte solidari o cultural en el que no hagi participat i tinc entès que fins abans de la pandèmia anava amb el seu amic Rafel a cantar a tots els funerals.
Sé que va esser un pilar molt important pel meu germà Miquel quan n'era president de la tercera Edat de Sa Nostra i que col.laborava activament en totes les activitats. Me consta que entre molts d'altres actes- va gaudir molt, per exemple, d'una anada amb "golondrina" fins Sa Calobra i així poder contemplar de molt prop tota la costa nord de Pollença fins al Torrent de Pareis.
Molt bon professional i millor persona, si és que això és possible, sempre el trobarem a faltar.
Don Jaume, descansa en pau. I que la teva partida sigui cap a la teva llum eterna en la que creies.
Tots els que t'hem conegut, t'hem tractat, t'hem estimat....te tindrem sempre dins el nostre record.
dijous, 3 de febrer del 2022
1956, l'any de la neu
dimecres, 26 de gener del 2022
Records novel.lats d'una fotografia
El fet que el bon amic i historiador Pere Salas publiqui el llibre "Un compromís centenari", on recull els cents anys d'història de les missioneres dels Sagrats Cors a Pollença, m'ha fet venir a la memòria molts de records personals i familiars de les Monges de la Caritat, també ben presents a Pollença durant molts d'anys i on jo vaig anar a escola.
I no només a escola. Record la primera de totes que vaig tenir, a 3 anys, Sor Bàrbara, que també anava -com les altres- a posar injeccions a les cases als malalts. A mi me'n posà sempre que tenia angines, la rosa....
I també vull recordar -tal com va dir en Pere Salas a l'entrevista que li feren a Ràdio Pollença ahir (el llibre encara no l'he pogut llegir perquè fins diumenge dia 30 no se'n fa la presentació) la immensa feina que feren anant a vetllar malalts. A ca nostra la meva àvia Joana va tenir una embòlia i va quedar impedida i molt malalta i cada vespre venia una monja per vetllar-la tota la nit. I aquest meu només n'és un exemple.
Des d'aquí, gràcies.
Vull compartir aquest trocet de "Nosaltres esperàvem Mr. Marshall", novel.la curta inclosa l'edició de Moll de "Taules de marbre" el 2020.
"Enrevoltàvem la taula de la monja i apreníem a dir oooo mentre ens mostrava un rotllo dibuixxat damunt una plana del llibre.
Nosaltres li miràvem la cara de velleta i intentàvem comptar les rues de les galtes i els pelets que tenia a la barba i al morro de dalt. Amb el puntero ens senyalava els dibuixos damunt el paper i amb la seva veu prima de velleta ens deia els sons que havíem de repetir. Aprenérem que en veure un rotllo amb pateta havíem de dir aaaa en lloc de oooo, i en veure una retxa cap amunt amb un piquet havíem de dir iiii.
Aquella cara tan ruada de velleta ens tenia preocupades i, davant el mirall, ens estrenyíem les galtes per veure quin efecte fèiem amb tantes rues.
Quin efecte fèiem ara, no d'aquí a molts d'anys, perquè nosaltres no seríem velletes mai ni creixeríem. Nosaltres érem nosaltres. Sabíem que tornaríem grans, sovint ens ho deien, però estàvem segures que tornar grans volia dir escriure amb tinta i anar a la classe de dalt, la classe de les grans.
Aquell dia entràrem molt compostes i en col·locàrem als nostres llocs sense fer massa renou. Traguèrem la cartilla de dins la maleta i, tal com ens havien dit, les més altes ens posàrem darrere. No havíem d'escriure, no havíem de fer comptes. Tampoc no havíem de tenir recreo. Berenàrem dins la classe i guardàrem les miques del pa a un paper que després vàrem tirar.
Sentíem renou de cadires que es movien a dalt, a la classe de les grans. «Ja deu esser aquí», pensàrem.
La monja ens va fer aixecar a totes i havíem d'agafar la cartilla oberta amb les mans, «Mirau la cartilla». Entrava amb tots els ormetjos. Nosaltres el miràvem sols de cua d'ull. Passaren un parell de minuts. El sentíem que parlava però havíem de mirarla cartilla.
Una llum ens va enlluernar i una setmana després ens véiem damunt un tros de paper i ens mostràvem a les amigues a la família i a nosaltres mateixes, «Aquesta som jo».
Ens donaren neules a totes, aquell dia.
També ens donaven neules quan érem bonal·lotes el temps de classe. Si ens havíem après molt bé les paraules —«un nas, la narís», «la taula, la mesa»—i no ens havíem cansat de donar voltes, les mans darrere, cantant «tres por tres nueve, tres por cuatro dose, tres por sinco quinse», a la sortida podíem guardar les neules dins la maleta d'anar a escola. Arribaven a ca nostra fetes mil miques perquè ens aturàvem a jugar a cinc codolets o a botar a la placeta de davant l'església.
Si les monges ens veien els havíem de besar el rosari i havíem d'entrar a fer la visita. Deixaven el berenar damunt un escaló del monument a los Caídos i estàvem mig minut agenollades amb els ulls tancats i la cara mig amagada entre les mans. Alçàvem el cap, començàvem a mirar tots els racons de l'església i a la fi ens decidíem a besar la medalla de la Marededéu de Lourdes i podíem sortir"