L'hotel Formentor i d'altres llocs meravellosos

A Pollença -i a Mallorca en general- hem vist desaparéixer i/o transformar-se tantes coses, tants d'edificis emblemàtics, tants d'elemets urbans o rústics, tants de carrers.....I hem vist créixer edificacións allà on hi havia hagut pinars, alzinars, torrents, extensions de camp amb garballons, amb penya-segats......

No és la meva intenció, aquí i ara, parlar de permisos, enderrocs, polítiques municipals i autonòmiques.....

L'hotel Formentor és únic, un símbol que ens ha representat pràcticament per tot Europa. 

Els qui hem tingut la sort de poder estar uns dies a l'hotel Formentor no ho oblidarem mai.

Els que ens hem passejat pels seus magnífics i tan meravellosament cuidats jardins no ho oblidarem mai.

Els que ehm pujat o baixat per la solemne escala que ens duu cap a la mar no ho oblidarem mai.

Però, a més de l'hotel Formentor, hi ha tants de llocs que ja no hi són i/o s'han transformat i que tampoc no oblidarem mai.

Cada un de nosaltres té el seus llocs "sagrats", per un motiu o altre, que no podrem oblidar mai.

A Palma, el bar Miami al Born, on ara és Zara.

La Granja Reus, allà on ara hi ha C&A.

L'entranyable merceria Colom on et feien el mateix cas si compraves un pam de veta que si te'n duies un caramull de coses.

L'hotel Maricel, a n'u Moll.

L'hotel Maricel de Palma, just davant la mar i molt conegut durant una llarga època pels seus cóctels de xampany.

Per jo en concret varen significar molt, a Palma, el bar Bosch i el bar Modern (res a veure amb els actuals) i també Es Pou Bo, a Génova, que ja no existeix.

El Brussel.les, amb uns escalons cap avall per entrar-hi, uns fantàstics sofàs i un piano, també és un dels  lloc que no oblidaré mai.

I podríem seguir.....

Me podries posar Tom.

 -Si un dia me treus a una novel.la me podries posar Tom.

Ho digueres un horabaixa d'estiu mentre et gronxaves suaument a un dels balancins que tréiem cada dia al terrat després de regar.

Supòs que riguérem tots per aquesta frase que no tenia res a veure amb el que parlàvem.

I fa anys, molts d'anys, i encara no t'he posat Tom.

No faré cap ceremònia per canviar-te el nom. Només en deixaré constància.

Ja ets en Tom!

I la novel.la on és?

Simplement no hi és.

Però tu ja ets en Tom a un troç de paper d'una historieta absurda i imrprovisada.

I ja eres en Tom quan m'ensenyaves a agafar crancs o com conéixer on hi havia cloïsses a La Gola o quan m'ajudaves a aprendre'm la poesia de Nadal, tots dos davall les faldes de la camilla.

Quina sort d'haver-te tingut, Tom.

I em donares a conéixer Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra...... I em duies als primer meettings que es feren a Palma. Mai no et vaig fer nosa, ni a tu ni als teus amics.

Ara ja noms Tom.

Me posaré a escriure la novel.la on et psaré aquest nom.

Tornen les matinades tranquiles.....

 Fa fosca, encara,

i la matinada

-ara ja tranquila

i suau-

me torna acompanyar.

Ha plogut un poc

i el silenci 

pel carrer

és dins mi.

Sent que diuen

que ha mort en Gorbachov.

Qualque cotxe,...

qualcú que treu el cus 

a passejar....

A les 7, 30 -com cada dia-

arribarà la furgoneta

que duu gènere a Bambú 

i a les i a les 8 obriran.

Miro les plantes,

una a una,

i me n'adono

que no és sols 

la matinada qui m'acompanya.

Pedragada a Santa Maria a finals dels 60

No me demaneu per què veníem de Palma a Pollença un migdia de principis de mitjans agost. No sé tampoc quin any era, però pels records que en tinc dedueixo que era a finals del 60. I tampoc no sé per què anàvem dins el seat 850 de munpare en Miquel germà, na Tonina Salas i jo. Sé que veníem de Palma i hora de dinar havíem d'arribar a Pollença.

El metereòleg Miquel Salamanca, després de llegir aquest post, ha concretat dades d'aquest fenòmen citant un article de Miró Granada: https://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/171397/244720

Gràcies, Miquel.

Agafàrem -després de fer no-recod-què a Palma- la carretera d'Inca i cap a Pollença s'ha dit.

Abans d'arribar a Santa Maria hi havia un troç de pla molt gros i després la carretera agafava una curva cap a la dreta amb bastanta pujada.

Just abans d'arribar a la curva varen començar a fer llamps i trons estrepitosos i a ploure molt fort.

Caigueren un parell de pedres grosses de calabruix i en Miquel se va aturar -molt prudentment- just agafada la curva.

I va esser gros.

Calabruix del tamany d'un puny i els trons i llamps i la pluja que no aturaven. Més tard vàrem aber que aquella pedregada havia matat molts d'indiots, ovelles i altres animals que pasturaven per aquell pla de l'esquerra de la carretera.

A poc a poc se va espassar una mica. Volíem continuar el camí cap a Pollença però, amb pedres enormes de calabruix per tot, cables romputs i faroles per avall era totalment impossible.

En Miquel va aparcar així com va poder i saber i ens envià a na Tonina i a jo a un restaurant que estava obert. Ell anà a la central de telèfons per avisar del que ens havia passat i que arribaríem més tard. El telèfon funcionava però les telefonistes s'havien espantat tant que, segons ens contà el meu germà, n'hi havia dues que ploraven desconsoladament amb restes d'atac de nervis o d'ansietat.

Arribàrem a mtjan capvespre i fou aleshores que ens fixàrem que tot el cotxe estava ple de bonys i quasi forats. Fins i tot els ferros del malater de damunt s'havien romput.

Però havíem arribat!

Quin alè.

Matinada de pluja a Ciutat

Sent la pluja que juga amb el carrer asfaltat de la ciutat. 

El seu renou me dóna conhort

i m'acompanya.

La sent i l'escolt des del tercer pis

i obro la finestra

no fos un miratge.

És real.

Trec el braç i me banya la mà

ben suaument.

Torno a dormir

amb la tranquilitat de l'aigua que juga amb l'asfalt

i hi fa bassiots.

I el renou

suau,

entranyable,

desitjat fa estona.

M'aixec i plou encara.

Una matinada d'estiu

amb pluja  que juga amb l'asfalt

i que se sent

suau

des del 

tercer pis.

Plou dins la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels el dia de la Patrona

El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.

No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.

Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.

A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.

Com cada any anàrem tots al Te-Deum. 

I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.

La Parròquia de got a gom.

Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.

Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.

I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.

Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.

La meva amiga telefonista

Aquesta foto només la tenim dues persones: n'Antònia Arbona Cifre (la de la dreta) i jo mateixa (l'altra, clar)

Cada una de nosaltres la té enmarcada i posada amb les fotos més estimades.

Supòs que a can Bestard hi deu haver el clixé. 

Devia esser un dissabte capvespre i supòs que teníem 12 anys. Per la roba que duim era en l'hivern.

Devíem esser pel carrer i pensàrem d'anar a can Joan Bestard a fer-nos una foto de totes dues juntes. en Joan ens va col.locar i el flash ens enlluernà. Uns dies després teníem cadascú la seva foto.

I a què ve la foto, la meva amiga i les telefonistes tot junt?

Enguany -2022- l'Ajuntament va decidir distinguir amb la medalla de Pollença a les que aleshores eren al.lotes i telefonistes. Telefonistes de centraleta: no hi havia cap altre tipus de telèfon.

El 1968, quan teníem 18 anys, n'Antònia va entrar a treballar a la centraleta d'U Moll que estava a un pis petit amb una escala empinada i estreta just devora allò que és el Brisas i on hi vivien les germanes Capllonch, fadrines i ja majors i que havien estat encarregades d'aquesta centraleta. Supòs que n'Antònia feien torns amb elles, no ho record.

Bé, però: abans d'explicar-vos les nostres experiències a aquella centraleta, vull parlar de n'Antònia i jo.

Els que ens coneixeu bé sabeu que som amigues des dels 3 anys i que, a més, som germanes de llet. Només una setmana, però germanes de llet.

El fet d'anar totes dues a escola a ca les Monges "Velles" i que ella vivís amb els seus padrins just aferrat a ca n'Asprer degué esser el principi d'aquella amistat que ha continuat sempre sense barallar-nos ni discutir mai. 

A una altra entrada d'aquesta blog parlo de la nostra amistat: "60 anys d'amistat"

http://joanaserradegayeta.blogspot.com/search/label/60%20anys%20d%27amistat

Hi ha tantes històries viscudes entre ella i jo i de totes dues amb més amics i amigues, entre la seva família i la meva que donaria per escriure un llibre.

Quan hi havia una centraleta ningú sabia el número de ningú i er demanar "me pots posar amb aquella dona que viu devora u club?", per exemple, o "me pots posar amb lo llenterner?" i les telefonistes sabien totd'una quin numero era.

Quan n'Antònia, el 1968, començà a fer feina a la centraleta d'u Moll feia no massa que en Miquel germà m'havia regalat un motorino amb el que anava per tot.

Si n'Antònia tenia guàrdia un dissabte o un diumenge capvespre hi solia anar i passàvem el capvespre juntes. Me tenia admirada la seva rapidesa per demanar una conferència i que sabés la ruta exacte per on havia de passar aquella cridada. També l rapidesa com manejava aquelles puntetes daurades que enllaçaven dos telèfons, una conversa entre persones.

Clar, no podíem estar xerrant tot el temps per ella era allà per fer feina. I vaig pensar: "i si jo n'aprengués un poquet?"

I així va esser: riguent riguent, deixant passar el temps vaig aprendre  a posar qualque 

cridada fàcil. Jo no me sabia els números.

Si s'encenia el numero de qualcú que visqués a Formentor (n'Antònia sí que sabia els números) ja se preparava per demanar una conferència enfora i sabia que aquell llumet del número de telèfon de qualcú que vivia a Formentor estaria encès molt de temps i que segurament després se tornaria encendre per demanar-li una altra conferència.

He dedicat aquest post a n'Antònia Arbona perquè era, és i serà amiga meva.

Però vull aprofitar per donar l'enhorabona a totes aquelles dones, generalment joves aleshores, que feien possible que Pollença estigués comunicada amb el món mitjançant les tecles, els llumets, les conferències.....

Antònia, enhorabona. T'ho mereixes i, ja que no podré esser a l'acte d'entrega, t'envio ara ja des d'aquí una besada forta, forta, forta.

 

La nit de Sant Joan: festa d'inici de l'estiu

Si el dia de Sant Joan ens despertam abans que surti el sol el veurem ballar. I, sin nedam  a trenc d'alba, l'aigua de la mar ens purificarà i ens treurem del cos i del cap els fantasmes de l'hivern

El sol, amb el seu ball, celebra l'arribada de l'estiu i molts de nosaltres nosaltres ja ho haurem celebrat aquesta nit, la nit màgica de Sant Joan.

No aniré a cap fogueró a cap platja, ni tiraré coets ni nedaré en la nit.

Però sí que avui és una nit especial.

Per començar, la Flama del Canigó pujada a diverses muntanyes i cims, uneix -de qualque manera- els països de parla catalana.

I la màgia d'aquesta nit no és una cosa nova, una cosa que potser molts creuen que fa un temps s'ha posat de moda i que s'ha importat.

Els costums van canviant i evolucionant i sí podem dir que darrerament cada any som a l'esclat de popularitat  d'aquestes festes.

A Ciutadella és una Festa única, inigualable, emocionant, viscuda profundament. 

I qui hi va només que sigui una vegada sempre se'n recorda i ho reviu cada any amb el pensament i cantussejant la música de "El Jaleo"

I a part de l'espectacularitat?

Mumare ja me contava que quan era jove ella i les seves amigues posaven un tros de plom acabat de fon idre dins una ribella amb aigua freda davall el llit abans d'anar a dormiri l'endemà trobaven la figura de l'eina amb la que trebalaria o treballava ja el seu enamorat. I jo li demanava: "I a tu que te sortia?" Contestava: "una ploma" No sé ni si ho havia fet mai ni si, de veres, li sortia qualque cosa semblant a una ploma. El que sí és cert és que l'eina de feina de munpare fou una ploma: "escrivia" -com deien abans i també segons qui encara ara- a La Caixa de Pensions.

I què me'n deis del vimer que cura els infants amb hèrnia a qui  passen, sortida de sol, per les seves canyes curosament preparades?

El que sí faig -no record des de quan ni com ho vaig aprendre a fer- és un ritual molt senzill i que serveixes per conéixer-nos més a nosaltres mateixos. 

A un full de paper hi escric un llistat del que no m'agrada d'així com som, del que no m'agrada del que m'enrevolta de més prop, el que voldria desaparagués del món. Ho poso a trocets o sencer, és igual, dins qualque cosa de ceràmica, pedra, ferro: que no sigui inflamable. I mentre el sol es pon encenc el paper o papers. Quan tot és cendra ho elimin de la millor manera que puc i sé.

Una nova etapa

 He caminat a palpentes dins la matinada

i tu no hi eres.

Sabia que no et trobaria,

no te podré trobar mai més.

Però ets prop meu,

ets dins meu i tots els que t'estimàrem.

T'hauria agradat controlar l'encesa

de la font de la plaça,

saber a quina hora passa el camió del fems,

sentir xiular l'home que, fosca negra, agrena el carrer.

Una nova etapa a la meva vida

devora una plaça

amb un arbre de fulles de color vermell-marró-grana

 i un lilà.

Anglada Camarasa i "l'home feliç"

Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.

Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.

Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués". 

Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.

I a què vé tota aquesta història i localització de cases?

Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.

Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases. 

Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.

I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava  a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.

Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç". 

Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç". 

I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.

Quan els metges anaven a les cases. Petit homenatge a don Jaume Autonell

Don Jaume Autonell serà, ja per sempre, un referent per Pollença.

Un referent positiu, mèdic, personal, amistós, altruista, empàtic, emotiu, íntegre, gran conversador, col.laborador.......una persona que enyorarem tots els pollencins, una persona que, d'una manera o altra, formava part de la vida de la majoria de nosaltfres.

Abans dels Ambulatoris, Centres de Salut i PAC (no fa tants d'anys) els Metges tenien la consulta a ca seva. I la seva consulta -per tant, ca seva- feia d'Ambulatori, Centre de Salut i/o PAC.

El Metge aleshores formava part, d'una manera o altra, de la família. I a cada casa hi havia el seu Metge, figura quasi sagrada i tranquilitzant i gairebé curativa només notant que entrava pel portal.

No se pagava per cada visita. Se tenia una "iguala" (un tant cada mes) amb el metge que se triava. I aquell era el Metge de la casa, el Metge de la família.

Si hi havia una persona enllitada -fos un infant amb angines o la rosa o un costipadot, fos una persona major amb una cosa més greu o no greu- cada dia el Metge el visitava a ca seva fins que s'acabava la malaltia. El primer dia que se necessitava una visita se deixava la "cartilla" davall la porta o dins la finestra de cal Metge en bon dematí: allò era senya que el necessitaven a casa. També, clar, tenien un horari de visites a ca seva, horari etern. De fet, a qualsevol hora se podia anar "a cal Metge".

Don Jaume és una de les poques persones que ha vist un carrer amb el seu nom al nostre poble. En vida seva posaren el nom de "Passeig Jaume Autonell Reig Metge" al carrer que duu al PAC, a Afama, a la Residència i a Ràdio Pollença de la que fou col.laborador actiu i entusiasta fins fa molt poc.

Tenia molts d'amics, però jo n'hi he conegut dos molt especials: els germans "Bibí": en Llorenç (ja mort i amb qui feia llargues passejades matinals) i en Rafel que fou el seu gran amic fins el darrer moment. Tots dos junts anaven a tots els actes que podien i volien. Enyoraré don Jaume però, amb ell, també enyoraré en Rafel que cada dia devers migdia i amb un caminar ja molt feixuc i lent passava per ca nostra, al carrer Jonquet, per anar a veure i parlar i estar amb el seu gran amic don Jaume. Supòs que avui serà el primer dia que no passarà a aquesta hora.

Vaig tenir una gran alegria quan vaig veure don Jaume assegut amb la seva nora Carme a la Sala d'Actes del Club el dia de la presentació del meu llibre "Taules de marbre" el divendres de la Fira de 2020.

També vull dir la satisfacció que em va fer el fet que en Jordi Albis me convidàs al seu programa de Radio Pollença "Et volem conéixer" l'octubre del mateix 2020. En Jordi passà per ca nostra i junts anàrem a cercar don Jaume. I, de bracet amb jo, cap a la Ràdio s'ha dit.

Crec que no hi ha cap acte solidari o cultural en el que no hagi participat i tinc entès que fins abans de la pandèmia anava amb el seu amic Rafel a cantar a tots els funerals.

Sé que va esser un pilar molt important pel meu germà Miquel quan n'era president de la tercera Edat de Sa Nostra i que col.laborava activament en totes les activitats. Me consta que entre molts d'altres actes- va gaudir molt, per exemple, d'una anada amb "golondrina" fins Sa Calobra i així poder contemplar de molt prop tota la costa nord de Pollença fins al Torrent de Pareis.

Molt bon professional i millor persona, si és que això és possible, sempre el trobarem a faltar.

Don Jaume, descansa en pau. I que la teva partida sigui cap a la teva llum eterna en la que creies.

Tots els que t'hem conegut, t'hem tractat, t'hem estimat....te tindrem sempre dins el nostre record.

1956, l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.Me faltava un poc més de dos mesos per fer 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.

Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.

Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......

Però no aturava.

A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podíem encalentir més.

Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fets de mumare i abric de feia 2 anys i que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra. No coneixíem encara els "leotardos" ni les sabates folrades per dedins. I els nins, amb calçons curts

Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.

Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits, quasi banyats del fred que feia.

Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu

Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.

Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.

A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.

A un carrer de per darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i tinc un record fixe: Uns homes vestits de negre duien la caixa, també negre, a braços passant pel camí obert amb pales entre la neu blanca.

Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven les portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Entrava i pujava per l'escala una fredor indescriptible .Mumare va armar un braser molt gros ben enmig de l'enorme cuina i baixàrem del porxo com un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.

En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.

El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. I sovint també raoles. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......

Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta de tant en tant.

Records novel.lats d'una fotografia

 

El fet que el bon amic i historiador Pere Salas publiqui el llibre "Un compromís centenari", on recull els cents anys d'història de les missioneres dels Sagrats Cors a Pollença, m'ha fet venir a la memòria molts de records personals i familiars de les Monges de la Caritat, també ben presents a Pollença durant molts d'anys i on jo vaig anar a escola.

I no només a escola. Record la primera de totes que vaig tenir, a 3 anys, Sor Bàrbara, que també anava -com les altres- a posar injeccions a les cases als malalts. A mi me'n posà sempre que tenia angines, la rosa....

I també vull recordar -tal com va dir en Pere Salas a l'entrevista que li feren a Ràdio Pollença ahir (el llibre encara no l'he pogut llegir perquè fins diumenge dia 30 no se'n fa la presentació) la immensa feina que feren anant a vetllar malalts. A ca nostra la meva àvia Joana va tenir una embòlia i va quedar impedida i molt malalta i cada vespre venia una monja per vetllar-la tota la nit. I aquest meu només n'és un exemple.

Des d'aquí, gràcies.

Vull compartir aquest trocet de "Nosaltres esperàvem Mr. Marshall", novel.la curta inclosa l'edició de Moll de "Taules de marbre" el 2020.

"Enrevoltàvem la taula de la monja i apreníem a dir oooo mentre ens mostrava un rotllo dibuixxat damunt una plana del llibre. 

Nosaltres li miràvem la cara de velleta i intentàvem comptar les rues de les galtes i els pelets que tenia a la barba i al morro de dalt. Amb el puntero ens senyalava els dibuixos damunt el paper i amb la seva veu prima de velleta ens deia els sons que havíem de repetir. Aprenérem que en veure un rotllo amb pateta havíem de dir aaaa en lloc de oooo, i en veure una retxa cap amunt amb un piquet havíem de dir iiii. 

Aquella cara tan ruada de velleta ens tenia preocupades i, davant el mirall, ens estrenyíem les galtes per veure quin efecte fèiem amb tantes rues. 

Quin efecte fèiem ara, no d'aquí a molts d'anys, perquè nosaltres no seríem velletes mai ni creixeríem. Nosaltres érem nosaltres. Sabíem que tornaríem grans, sovint ens ho deien, però estàvem segures que tornar grans volia dir escriure amb tinta i anar a la classe de dalt, la classe de les grans. 

Aquell dia entràrem molt compostes i en col·locàrem als nostres llocs sense fer massa renou. Traguèrem la cartilla de dins la maleta i, tal com ens havien dit, les més altes ens posàrem darrere. No havíem d'escriure, no havíem de fer comptes. Tampoc no havíem de tenir recreo. Berenàrem dins la classe i guardàrem les miques del pa a un paper que després vàrem tirar.

Sentíem renou de cadires que es movien a dalt, a la classe de les grans. «Ja deu esser aquí», pensàrem. 

La monja ens va fer aixecar a totes i havíem d'agafar la cartilla oberta amb les mans, «Mirau la cartilla». Entrava amb tots els ormetjos. Nosaltres el miràvem sols de cua d'ull. Passaren un parell de minuts. El sentíem que parlava però havíem de mirarla cartilla. 

Una llum ens va enlluernar i una setmana després ens véiem damunt un tros de paper i ens mostràvem a les amigues a la família i a nosaltres mateixes, «Aquesta som jo».

Ens donaren neules a totes, aquell dia. 

També ens donaven neules quan érem bonal·lotes el temps de classe. Si ens havíem après molt bé les paraules —«un nas, la narís», «la taula, la mesa»—i no ens havíem cansat de donar voltes, les mans darrere, cantant «tres por tres nueve, tres por cuatro dose, tres por sinco quinse», a la sortida podíem guardar les neules dins la maleta d'anar a escola. Arribaven a ca nostra fetes mil miques perquè ens aturàvem a jugar a cinc codolets o a botar a la placeta de davant l'església. 

Si les monges ens veien els havíem de besar el rosari i havíem d'entrar a fer la visita. Deixaven el berenar damunt un escaló del monument a los Caídos i estàvem mig minut agenollades amb els ulls tancats i la cara mig amagada entre les mans. Alçàvem el cap, començàvem a mirar tots els racons de l'església i a la fi ens decidíem a besar la medalla de la Marededéu de Lourdes i podíem sortir"