Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dissabte, 9 d’abril de 2022

Anglada Camarasa i "l'home feliç"


Ja sabem que el geni dels pinzells, Anglada Camarasa, se va establir a n'u Moll el 1947.

Vivia just devora "can Pescador" on, des del final de la guerra civil, hi vivia el gran pintor Pascual Roch Minué amb la seva dona Felisa.

Mirant a la mar, cap a la dreta hi havia "ca l'Adroguer" i "can Nogués". 

Aquesta darrera casa era de la meva família paterna. Allà anaven -i anàvem quan jo vaig néixer el 1950- a passar l'estiu. És la mateixa on, el 1952, mon pare hi va fer l'hotel "Sis Pins". I allà anàvem els estius fins el 1959.

I a què vé tota aquesta història i localització de cases?

Aleshores u Moll era, encara u Moll amb l'aigua verja i amb un encant que encara m'impedeix passejar amb calma per la primera línia. Però tot evoluciona i sempre he defensat i he acceptat les evolucions i els canvis. No podem viure del passat. No podem viure de nostàlgies.

Tornem enrera. Els veïnats nedàvem just davant aquela espècie de conjunta de cases. 

Hi havia un mollet i, just aferrat, "u raconet", ple de pedres grosses i llises i amb crancs peluts i pegellides enormes.

I allà on nedàvem, era ple de pedres com còdols defora i un poc d'arena quan entràvem a l'aigua. Després, el que aleshores en déiem algues verdes i més tard hem sabut que es diu posidònia. Nedant seguíem entrat a la mar i segons me contaven sempre n'Anglada anava  a passar una bona estona en remull a una clapa molt grossa d'arena que hi havia -jo encara hi he nedat i sé que hi és- devers 50 metres endins.

Quan sortia deia: "Ai, som un home feliç". 

Tant ho deia que aquella clapa d'arena a 50 metres de la vorera els veïnats començaren a anomenar-la "l'home feliç". 

I durant molts d'anys així va quedar. He anat amb amics i els meus fills a nedar a "l'home feliç" i molts dels que em llegiu segurament també, sense saber-ne ni el nom ni el per què.


dimecres, 16 de febrer de 2022

Quan els metges anaven a les cases. Petit homenatge a don Jaume Autonell

Don Jaume Autonell serà, ja per sempre, un referent per Pollença.

Un referent positiu, mèdic, personal, amistós, altruista, empàtic, emotiu, íntegre, gran conversador, col.laborador.......una persona que enyorarem tots els pollencins, una persona que, d'una manera o altra, formava part de la vida de la majoria de nosaltfres.

Abans dels Ambulatoris, Centres de Salut i PAC (no fa tants d'anys) els Metges tenien la consulta a ca seva. I la seva consulta -per tant, ca seva- feia d'Ambulatori, Centre de Salut i/o PAC.

El Metge aleshores formava part, d'una manera o altra, de la família. I a cada casa hi havia el seu Metge, figura quasi sagrada i tranquilitzant i gairebé curativa només notant que entrava pel portal.

No se pagava per cada visita. Se tenia una "iguala" (un tant cada mes) amb el metge que se triava. I aquell era el Metge de la casa, el Metge de la família.

Si hi havia una persona enllitada -fos un infant amb angines o la rosa o un costipadot, fos una persona major amb una cosa més greu o no greu- cada dia el Metge el visitava a ca seva fins que s'acabava la malaltia. El primer dia que se necessitava una visita se deixava la "cartilla" davall la porta o dins la finestra de cal Metge en bon dematí: allò era senya que el necessitaven a casa. També, clar, tenien un horari de visites a ca seva, horari etern. De fet, a qualsevol hora se podia anar "a cal Metge".

Don Jaume és una de les poques persones que ha vist un carrer amb el seu nom al nostre poble. En vida seva posaren el nom de "Passeig Jaume Autonell Reig Metge" al carrer que duu al PAC, a Afama, a la Residència i a Ràdio Pollença de la que fou col.laborador actiu i entusiasta fins fa molt poc.

Tenia molts d'amics, però jo n'hi he conegut dos molt especials: els germans "Bibí": en Llorenç (ja mort i amb qui feia llargues passejades matinals) i en Rafel que fou el seu gran amic fins el darrer moment. Tots dos junts anaven a tots els actes que podien i volien. Enyoraré don Jaume però, amb ell, també enyoraré en Rafel que cada dia devers migdia i amb un caminar ja molt feixuc i lent passava per ca nostra, al carrer Jonquet, per anar a veure i parlar i estar amb el seu gran amic don Jaume. Supòs que avui serà el primer dia que no passarà a aquesta hora.

Vaig tenir una gran alegria quan vaig veure don Jaume assegut amb la seva nora Carme a la Sala d'Actes del Club el dia de la presentació del meu llibre "Taules de marbre" el divendres de la Fira de 2020.

També vull dir la satisfacció que em va fer el fet que en Jordi Albis me convidàs al seu programa de Radio Pollença "Et volem conéixer" l'octubre del mateix 2020. En Jordi passà per ca nostra i junts anàrem a cercar don Jaume. I, de bracet amb jo, cap a la Ràdio s'ha dit.

Crec que no hi ha cap acte solidari o cultural en el que no hagi participat i tinc entès que fins abans de la pandèmia anava amb el seu amic Rafel a cantar a tots els funerals.

Sé que va esser un pilar molt important pel meu germà Miquel quan n'era president de la tercera Edat de Sa Nostra i que col.laborava activament en totes les activitats. Me consta que entre molts d'altres actes- va gaudir molt, per exemple, d'una anada amb "golondrina" fins Sa Calobra i així poder contemplar de molt prop tota la costa nord de Pollença fins al Torrent de Pareis.

Molt bon professional i millor persona, si és que això és possible, sempre el trobarem a faltar.

Don Jaume, descansa en pau. I que la teva partida sigui cap a la teva llum eterna en la que creies.

Tots els que t'hem conegut, t'hem tractat, t'hem estimat....te tindrem sempre dins el nostre record.




dijous, 3 de febrer de 2022

1956, l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.Me faltava un poc més de dos mesos per fer 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.
Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.
Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......
Però no aturava.
A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podíem encalentir més.
Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fets de mumare i abric de feia 2 anys i que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra. No coneixíem encara els "leotardos" ni les sabates folrades per dedins. I els nins, amb calçons curts
Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.
Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits, quasi banyats del fred que feia.
Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu
Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.
Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.
A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.
A un carrer de per darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i tinc un record fixe: Uns homes vestits de negre duien la caixa, també negre, a braços passant pel camí obert amb pales entre la neu blanca.
Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven les portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Entrava i pujava per l'escala una fredor indescriptible .Mumare va armar un braser molt gros ben enmig de l'enorme cuina i baixàrem del porxo com un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.
En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.
El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. I sovint també raoles. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......
Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta de tant en tant.

dimecres, 26 de gener de 2022

Records novel.lats d'una fotografia


 


El fet que el bon amic i historiador Pere Salas publiqui el llibre "Un compromís centenari", on recull els cents anys d'història de les missioneres dels Sagrats Cors a Pollença, m'ha fet venir a la memòria molts de records personals i familiars de les Monges de la Caritat, també ben presents a Pollença durant molts d'anys i on jo vaig anar a escola.

I no només a escola. Record la primera de totes que vaig tenir, a 3 anys, Sor Bàrbara, que també anava -com les altres- a posar injeccions a les cases als malalts. A mi me'n posà sempre que tenia angines, la rosa....

I també vull recordar -tal com va dir en Pere Salas a l'entrevista que li feren a Ràdio Pollença ahir (el llibre encara no l'he pogut llegir perquè fins diumenge dia 30 no se'n fa la presentació) la immensa feina que feren anant a vetllar malalts. A ca nostra la meva àvia Joana va tenir una embòlia i va quedar impedida i molt malalta i cada vespre venia una monja per vetllar-la tota la nit. I aquest meu només n'és un exemple.

Des d'aquí, gràcies.

Vull compartir aquest trocet de "Nosaltres esperàvem Mr. Marshall", novel.la curta inclosa l'edició de Moll de "Taules de marbre" el 2020.


"Enrevoltàvem la taula de la monja i apreníem a dir oooo mentre ens mostrava un rotllo dibuixxat damunt una plana del llibre. 

Nosaltres li miràvem la cara de velleta i intentàvem comptar les rues de les galtes i els pelets que tenia a la barba i al morro de dalt. Amb el puntero ens senyalava els dibuixos damunt el paper i amb la seva veu prima de velleta ens deia els sons que havíem de repetir. Aprenérem que en veure un rotllo amb pateta havíem de dir aaaa en lloc de oooo, i en veure una retxa cap amunt amb un piquet havíem de dir iiii. 

Aquella cara tan ruada de velleta ens tenia preocupades i, davant el mirall, ens estrenyíem les galtes per veure quin efecte fèiem amb tantes rues. 

Quin efecte fèiem ara, no d'aquí a molts d'anys, perquè nosaltres no seríem velletes mai ni creixeríem. Nosaltres érem nosaltres. Sabíem que tornaríem grans, sovint ens ho deien, però estàvem segures que tornar grans volia dir escriure amb tinta i anar a la classe de dalt, la classe de les grans. 

Aquell dia entràrem molt compostes i en col·locàrem als nostres llocs sense fer massa renou. Traguèrem la cartilla de dins la maleta i, tal com ens havien dit, les més altes ens posàrem darrere. No havíem d'escriure, no havíem de fer comptes. Tampoc no havíem de tenir recreo. Berenàrem dins la classe i guardàrem les miques del pa a un paper que després vàrem tirar.

Sentíem renou de cadires que es movien a dalt, a la classe de les grans. «Ja deu esser aquí», pensàrem. 

La monja ens va fer aixecar a totes i havíem d'agafar la cartilla oberta amb les mans, «Mirau la cartilla». Entrava amb tots els ormetjos. Nosaltres el miràvem sols de cua d'ull. Passaren un parell de minuts. El sentíem que parlava però havíem de mirarla cartilla. 

Una llum ens va enlluernar i una setmana després ens véiem damunt un tros de paper i ens mostràvem a les amigues a la família i a nosaltres mateixes, «Aquesta som jo».

Ens donaren neules a totes, aquell dia. 

També ens donaven neules quan érem bonal·lotes el temps de classe. Si ens havíem après molt bé les paraules —«un nas, la narís», «la taula, la mesa»—i no ens havíem cansat de donar voltes, les mans darrere, cantant «tres por tres nueve, tres por cuatro dose, tres por sinco quinse», a la sortida podíem guardar les neules dins la maleta d'anar a escola. Arribaven a ca nostra fetes mil miques perquè ens aturàvem a jugar a cinc codolets o a botar a la placeta de davant l'església. 

Si les monges ens veien els havíem de besar el rosari i havíem d'entrar a fer la visita. Deixaven el berenar damunt un escaló del monument a los Caídos i estàvem mig minut agenollades amb els ulls tancats i la cara mig amagada entre les mans. Alçàvem el cap, començàvem a mirar tots els racons de l'església i a la fi ens decidíem a besar la medalla de la Marededéu de Lourdes i podíem sortir"