divendres, 30 de juliol de 2021

Records i nostàlgia de la Patrona

 Els que em llegiu m'arribareu a dir que som pesadeta amb els meus records.

Un dels meus primers poemes és aquest:

"Recordo tantes coses

que no sé on posar-les

ni a qui dir.les

i les escric a un paper"

És un poema de soletat adolescent, però molt escaient ara per jo i crec que, també, per molts de pollencins.

Fa dos anys, ja, que no podem viure i sentir les Festes de la Patrona i hem de recórrer als records i hem de viure i sentir la nostàlgia.

El dia de les corregudes de bon matí els xeremiers, acompanyats per en Joan "Saig" recorrien els carrers i les botigues els donaven el que després serien les "joies" fermades a una canya i que guanyaria el primer que la tocàs.

També he viscut agafar cintes anb una punxa, anant amb bicicleta, que es col.locaven davant la pescateria. I voltar i tornar voltar i tornar-ho a intentar; a vegades hi havia sort i a vegades no.

Era quan encara vivíem la pols dels carrers sense asfaltar. Però els estimàvem i els vivíem igual que els d'ara perquè eren i són els nostres.

La pols era per sobre i entre els moros i cristians dia 2 d'agost a les 7 de l'horabaixa, després que les campanes tocassin a foc. 

I arribava a tot el poble, quan tornaven de ca n'Escarrinxo amb olor de mesclat i suor. Els tirs de les escopetes i la Banda acompanyaven les veus escanyades que intentaven cantar el "Visca Pollença" o "De mil i cinc-cents moros".

El gelat d'avallana de can Butxaca, que per jo encara té gust de Patrona, pres a les taules i cadires que omplien la Plaça Vella i al carretó de plaça: una neula davall el gelat enmig i una neula damunt i el prenia llepant per les voreres.

Els focs artificials, a Plaça, amb rodelles que giraven i algunes que pujaven i feien que molta gent es posàs la cadira del bar damunt el cap per quan caiguessin no els peguassin damunt.

Colorins de paperines i de vestits nous per anar a l'Ofici.

En Miquel i els seus amics que es vestien de cristià a ca nostra.

El gran passar ñena de munpare l'any que en Joan "Saig" va donar una falç a en Miquel.

El primer any que en Miquel fill va fer de cristià amb el seu oncle.

Records, nostàlgia, olors, sensacions.....És la Patrona








dijous, 29 de juliol de 2021

Joan Lacomba vist per una ex-alumna

 


Devia esser el curs del 1966/1967 o 1967/68.

El curs que era és irrelevant.

A l'Institut Joan Alcover teníem un professor de Dibuix de llinatge Carreño que ens feia fer làmines i làmines de ja-no-record-què. L'assignatura de Dibuix m'havia estat -i m'era- molt pesada. Des de sempre entregava les làmines fora temps, mal fetes i de mala gana.

Un dia ens trobàrem que, a la classe amb en Carreño, hi va comparéixer un al.lot jove amb cara de tímid i un somriure agradable. En Carreño ni ens el va fer conéixer ni explicar qui era, però entenguérem totd'una que era un professor de Dibuix nou. 

El seu nom era Joan Lacomba.

No sé jo exactament quins són els seus records d'aquell curs. Però qua el vaig retrobar -molt d'anys després- sí que en parlàrem un poquet.

En Carreño tenia una veu forta, gruixada, estrident i, perquè no dir-ho, cara d'amargat.

Aquell professor nou es passejava per entre els pupitres i s'acostava a aquelles que veia teníem dificultat per fer el dibuix i ens explicava com el podíem fer millor. 

Si, mentre es movia tot el temps de la classe, en Carreño alçava la veu ell responia sols amb un somriure tímid i una alçada d'espatlles que, ambdues coses juntes, el feien cómplice amb les seves alumnes. No sé si era aquesta la seva intenció. El que sí sé és que, almenys a mi, em transmitia molta tranquilitat davant els meus dibuixos desastrosos.

Vaig seguir la seva trajectòria artística, però .a part d'això- el vaig perdre de vista durant molt de temps i, ja fa uns anys, el vaig retrobar al Facebook.

Ens vérem en persona la primavera de 2014, si no vaig equivocada, a Inca, a un dinar popular de frit de matances convocat per MÉS i per ERC. Era l'any que en Casaldàliga es presentava a les eleccions europees i va venir a fer un mitin. Record n'Oriol Junqueres anat de taula en taula parlant amb tohom que era possible. I la gent de MÉS, clar.

Vaig esser professora del Berenguer d'Anoia el curs 1979/1980 però aleshores n'era Directora n'Aina Roig, professora de francès. Per tant, no vaig coincidir amb en Lacomba com Director.

Gràcies, en el temps, pel que me vares ensenyar aquell llunyà 6è de batxillerat al joan Alcover.

I moltes coses no tenien res a veure amb l'assignatufra de Dibuix.





dimarts, 27 de juliol de 2021

"Qui un pic te veu, ja no t'oblida mai més"

 



I sí: qui un pic te "viu" diria jo, ja no t'oblida mai més.
Deu esser difícil per una persona no pollencina arribar a entendre què significa per nosaltres el nostre poble i per què el duim i el sentim tan endins dels nostres cors. principalment la nostra festa de la Patrona.
Jo mateixa no ho sé explicar.
S'ha de viure, s'ha de sentir el seu bategar.
Podríem dir que Pollença és un sentiment? No m'agrada perquè aquesta paraula sé que s'empra per diverses coses, entre elles, un equip de futbol que no tenen res a veure -crec- amb el nostre sentiment pollencí.
Per entendre'ns s'ha d'haver tingut pell de gallina amb el crit den Joan Mas o amb la repicada de campanes o amb la tropa del soldà o amb la banda  de música o amb els sons de l'Alborada o cantant el "Visca Pollença"
S'ha de tenir pell de gallina quan posam la bandera al balcó, finestra o portal de casa.
S'ha d'haver sentit l'olor de pòlvora, suor i mesclat que fan els cristians quan entren a l'església dia 2 després del combat.
Ens han d'haver caigut unes llagrimetes quan els cristians alcen les barres dins l'església i tots cantam el "Puix Patrona....."
Ens hem d'haver emocionat quan un fill nostre ha pogut esser angelet a l'ofici i a la Processó del dia de la Mare de Déu dels Àngels.
Hem d'haver passat pena quan el nostre germà gran i el nostre fill de 16 o 17 anys anaven vestits de cristians amb una barra a participar a la festa d'u moros (aleshores no déiem "simulacre") fins que els véiem entrar a l'església sans i estalvis.
S'ha d'haver gaudit molt escoltant qualsevol de les nostres cançons pròpies.
Hem d'haver gaudit amb les pilotes de cuiro amb un elàstic i amb les pistoles d'aigua.
Hem estat molt satisfets de poder tenir un amic, un familiar o una veinat que sigui Cossier. 
I si, a més a més, una veinada o la filla d'uns amics ha estat Dama n'hem estat més satisfets encara.
Si hem viscut algun de tots aquests fets que anomen és aleshores quan podem dir "Qui un pic te veu, ja no t'oblida mai més"




dilluns, 19 de juliol de 2021

Quan fagi cocarrois pensaré en vós

 I quan no en fagi, també.

Vos tindré present, Madrina de tota la família, perque heu estat una dona forta i valenta fins el darrer moment.

Vàreu sortir de monja per poder cuidar la vostra germana Antonieta, que estava molt malalta.

Mai va sortir de la vostra boca cap paraula en contra del meu divorci primer i, després, de la meva unió amb en Toni. Això jo sabia que no anava bé amb les vostres creences, però sempre ens déieu sense en Toni i jo demanar res::

-Què heu fet mal a ningú? Heu despreciat ningú? Idò, tranquils

I el vostre somriure dolç és ben present.

I quan us vàrem dir que en Toni i jo vivíem junts -abans de casar-nos- simplement vàreu dir:

-Idò que Déu vos tengui units i sigueu feliços per molts d'anys.

I demanàreu anar a declarar quan se va acusar en Toni d'atropellar amb la moteta una dona a Plaça un diumenge dematí. Estàveu amb noltros comprant i ho havíeu vist tot. Estàveu ben segura com havia estat i vàreu fer una extensa declaració davant la policia municipal.

I compartíem cocarrois. I coques i qualsevol cosa que havíem fet i sabíem que us agradava.

Ens dúieu a mostrar les fotografies de l'anada a Campos -terra de la vostra fundadora- i ens explicàveu l'emoció que sentíeu quan hi anàveu. I ens explicàreu també l'important que va esser per vós que us fessin "misionera seglar"

El confinament va esser molt dur per tots i vós i jo ens telefonàvem quasi cada dia.

Éreu independent, valenta, decidida i molt disposta sempre a ajudar en el que fos.

Darrerament amb el vostre taca-taca anàveu sempre allà on podíeu. 

Aquest dissabte passat parlàvem de vós, que ja estàveu molt malament. Sense jo demanar un bon amic me va explicar que, quan hi va haver les inundacions de Sant Llorenç i a Pollença es feia una recollida per ells, anàreu amb el taca-taca a la Plaça de ca les Munnares a dur-hi dues bosses d'Eroski.

La família era molt important per vós. I me consideràveu a jo part de la vostra. 

I ho som: només per tant com vos estimavàveu amb el meu germà Miquel, jo ja vos estimava. 

I sempre demanàveu:

-Què saps res de la família? Tothom està bé?

I heu partit cap al vostre cel un diumenge dematí.



divendres, 9 de juliol de 2021

Amor de ma vida, amor de mon cor......

 


Hi ha moments en què em fa vergonya esser persona humana. 

I tot el que ha passat -i segueix passant- aquests dies en relació a l'homofòbia és un d'aquests moments.

No hem de tornar a les cavernes. La llibertat és davant de tot.

Moltes persones humanes he conegut al llarg de la meva vida. Moltes d'elles han estat o són gays o lesbianes. Passa res? No, en absolut: mirau si és simple que només volen gaudir de la seva condició sexual de la mateixa manera que n'hem gaudit i en gaudim els i les heterosexuals.

I n'assassinen, en torturen, en menyspreen, n'insulten, en marginen.............

Què passa que tornam enrera en tants i molts de drets que han costat anys aconseguir?

Vull cridar ben fort: BASTA JA!

Tinc molt d'anys i, en el meu passat, he conegut històries horribles de persones gays i/o lesbianes pel fet de no poder manifestar la seva orientació sexual. No hi hem de tornar. No hi hem de voler tornar.

Vull dir ben fort que tinc familiars ben directes que són gays i/o lesbianes. 

I que tinc molts  bon amics i amigues que són gays i/o lesbianes. 

I què? Ben orgullosa n'estic que les meves idees han estat sempre i són defensar la llibertat en tots els sentits i per damunt de tot. 

I ben orgullosa n'estic de tenir aquests/es familiars.

I ben orgullosa n'estic d'haver tingut i tenir bons amics i amigues que són gays i/o lesbianes.

La societat no pot consentir aquesta situació per més temps.

Les persones humanes han de poder circular lliurament sense que els assassinin, els torturin, els menysprein, els  insultin, els marginin.....

La nostra vida i la nostra història ha d'anar sempre cap al futur, mai cap al passat. 

Ara, sobretot en aquesta qüestió, anam cap al passat. 

Fins on seran capaços d'arribar aquestes persones homòfobes? Han perdut la dignitat que ens dóna esser persones humanes

I me fa por pensar on poden arribar. Molta por.

Les persones humanes NO ho podem consentir, NO ho hem de consentir.

I hem de lluitar, almenys amb les nostres paraules i fets, perquè aquest malson que viu ara la societat s'aturi i no vagi més enllà.



divendres, 25 de juny de 2021

Món Foodie

Aquest és el títol d'un súper programa de Ràdio Pollença que s'ha emès en directe des de dia 4 de febrer fins ahir, 24 de juny, cada dijous de 17 a 18 i que tornarà el setembre.

Gràcies Joana Solivelles, directora de Ràdio Pollença, i Marta Ferrer per haver-ho fet possible

I per què escric sobre Món Foodie?

Primer de tot perquè en tinc ganes, perquè en Josep Andreu Martorell i en Xesc Bibiloni són dues grans persones i dos gran cuiners no professionals.

A en Josep no el coneixia personalment abans de començar el programa encara que sabia de la seva existència. Els seus pares tenien una drogueria i jugueteria enorme a l'Almoina (Can Cucuia) on sempre anàvem a comprar. I, ja amb els meus fills, encara petits, allà anàvem sempre a comprar la jugueta de la Fira. 

Gràcies, Josep, per la teva simpatia, amabilitat, paciència....per tot el que hem après amb tu i compartint plats i receptes al grup de Facebook "Cuina Mediterrània".

A en Xesc Bibiloni el vaig conéixer poc temps després de en Toni i jo venir a viure a Pollença. Sabia beníssim qui era i havia conegut els seus padrins, sobretot l'entranyable Francisco de la Casa, simplement "En de la Casa": sempre estava content, simpàtic, bona gent, amant de les bromes i dispost a participar en els actes i aconteixements del nostre poble. Les seves filles, Encarnita i Cati (sa mare den Xesc) i jo eren del meu grup d'amigues de la infància: sobretot n'Encarnita, més apropada a jo en edat.

I com vaig conéixer en Xesc?

Hi ha gent que diu que el Facebook aïlla. Més lluny de la veritat no poden estar els que pensen això. Un dematí d'hivern, molt prest encara, per messenger vaig rebre una foto de la nostra ximenea que treia fum i un "Bon dia, veïnada". Efectivament, vivim a dos carrers. Arribà a esser, per en Toni i jo, un al.lot entranyable i que venia sovint a veure'ns: ell i jo compartíem l'afició per les plantes en general i, sobretot, pels cactus i crasses, Tant que ens avisàvem si a Plaça els diumenges algun dels que venien cossiols havien duit un cactus nou o estrany. També sovintajàvem una nova floristeria prop de ca seva i ca nostra: "Flors i cosetes" on n'Esperança solia dur bastants de cactus que encara no teníem. 

Deu fer dos anys que en Xesc me va de Menorca una polsereta que no m'he llevat mai -i que duc juntament amb les que na Klara me fa de fils de llana- perquè me va dir "això és un amuleto" de bona sort. I quan en Toni ens deixà, si jo estava trista o ansiosa me deia carinyosament "polsereta, polsereta...."

En Xesc i na Rosa (també molt bona amiga d'aquesta segona trobada d'amistats joves que he fet aquests anys) foren qui m'acompanyaren a l'Hospital d'Inca la primera vegada que en Toni va estar ingressat greu. I així fou com, per primera vegada, vaig conéixer l'existència del gel hidroalcòholic que després ens ha acompanyat tant i tant de temps i que de ben segur ens seguirà acompanyant tota la vida: tots dos se'n posaren a les mans abans d'entrar a urgències i m'explicaren el que era: ni un ni l'altra no tenien defenses perquè na Rosa va haver de rebre un transplantament de cor i en Xesc un de ronyó i aquell gel els desinfectava les mans i els protergia del que poguessin tocar a l'Hospital.

Tot el temps del confinament manteníem converses -beneït telèfon, whatssap, facebook....tot aquell temps- i en Xesc feia pa i feia de tot de coses bones de menjar.

Gràcies, Xesc, per la teva amistat i per tot el que -igualment que amb en Josep- he après i compartit amb tot el grup d'aquesta "cosa" tan especial que ha arribat a esser Món Foodie.

Gràcies, Joana Solivelles, per haver-los convidat a Ràdio Pollença.

I gràcies a tot el grup de "Cuina Mediterrània"




dijous, 24 de juny de 2021

Per Sant Joan

He vist ballar el sol avui dematí

prop de la foguera que ahir vam encendre, ja feta carbó.

He cremat les coses dolentes que no vull per mi,

ni pels que jo estimo, ni pels meus amics.

Ocells m'acompanyen tot fent el camí

cap a casa meva que ja no és de nit.

Juntament amb jo ha vingut l'amor.

Sempre m'acompanyes, sempre et tinc amb mi.

I el dia festiu que es presenta avui

el compartiré amb tu malgrat siguis lluny:

ballant amb el sol o volant de nit

visquent suaument devora els estels,

deixant que la lluna et deixi entreveure

per entre les ombres del nostre jardí.








dimarts, 22 de juny de 2021

No podríem esperar un poc més?

 


El passat 4 de maig va fer un any que es va acabar el confinament estricte, encara que vàrem continuar amb moltes restriccions fins ara (i encara en tenim)

Fa un any i ja ens diuen que podem anar sense mascareta.

Crec que és un poc massa prest.

Hi ha contagiats nous, per tant hi ha persones que tenen COVID.

Hi ha persones a la UVI per COVID.

Si, amb les restriccions que hem tingut i tenim encara es fan desgavells per tot (i no només joves, però sobretot), ens hauria de preocupar molt el que pot passar a partir de dia 26 de juny.

Tinc la impressió que hi ha moltes persones que pensen -i diuen- que llevar-se la mascareta és una LLIBERTAT. També som moltes les que no ho veim així i seguim atents al perill del coronavirus, estiguem o no vacunats. El fet d'estar vacunats és una victòria molt gran, però no implica que no poguem contagiar-nos.

Pens que hem tenir més seny que mai ara que no serà obligatori dur mascareta pel carrer. 

Sí ho serà quan hi hagi aglomeracions sense poder mantenir la distància de seguretat i a l'interior dels bars, restaurants, botigues, grans magatzems......

Per jo el fet que a partir de dissabte no sigui obligatori dur mascareta pel carrer em fa por. I sé que no som l'única que pensa així.

És prest.

El virus conviu amb nosalrres.

Tot els sacrificis que hem fet i tan malament com ho hem passat TOTS se'n pot anar en orris en nom d'una mal entesa "llibertat"

No podríem esperar un poc més?


dilluns, 14 de juny de 2021

Ciutadella en el record ara que ve Sant Joan

Arribar el dia abans del Diumenge des Bè i tenir la sort que Sant Joan fos en dijous: ho havíem triat així per poder-ho viure tot. Una setmana a Ciutadella.

N'Andreu i jo ja hi havíem anat abans en motiu de la presentació d'una re-edició ampliada de les "Rondaies Menorquines" del seu avi Andreu Ferrer i Ginard. En una altra ocasió parlaré d'ell i la seva ingent i important obra.

Aquesta vegada, a més de passejar per Ciutadella, anàrem a Es Migjorn Gran, allà on havia fet de mestre el seu avi i hi havia creat una banda de música. 

Tinguérem la sort de poder conéixer i compatir un capvespre amb qui havia estat gran amic seu, en Joan Riudavets, que ja tenia 107 anys (va morir als 114) i de conéixer un ex-alumne seu de quasi 90 anys que feia de pagès i que havia tocat la flauta a la banda. Em va cridar l'atenció que dugués albarques en ple hivern

Aquesta vegada que hi anàrem per Sant Joan ho férem amb els amics  Sebastià Trias i Antònia Prats. 

A través de llista de correu d'Internet "ciberdones" jo havia fet amistat amb Magda Marroquín Camps i quan va saber qui hi anava ens va convidar a dinar i a veure Es Caragol des Born des de ca seva: va esser una coneixença amb uns bons fruits personals: converses, telefonades....i tornar a retrobar-nos deu fer devers un mes.

Els amics Nela i Avel.lí, d'Edicions Nura, ens aconsellaren que, per una setmana, llogàsim un pis a una amiga seva i que ells mateixos ens varen proporcionar:cèntric, gran, tranquil i amb un boider.......

El mateix dia que arribàrem -preciós Port de Ciutadella- el vespre anàrem a Sa casa des Bè: el mostraven i el tenien ja preparat per lendemà. Allò era com una màgia i un adorament total al Bè que ben pentinat i desfets els nuus de la llana es deixava adorar. Era gros, majestuós....

Lendemà , el Dia des Bè, anàrem el capvespre a ca na Nela i n'Avel.lí perquè "s'home des Bè" entrava a ca seva i hi descansava un poc posant el Bè enterra ja que el seu fill era regidor de l'Ajuntament. Els ginets anavem a totes.

"Es toc de fobiol", escoltat davant cas Caixer Senyor amb una gran calorada i una immensa multitud assenyalava el principi. Sa "somereta" recorria els carrers amb aquell so alegre i festiu del fobiol.

Des d'escoltar havaneres els vespres al bar devora allà on estàvem fins a sopar, el dissabte de Sant Joan, de pilotes amb tomatigat i xocolata amb ensaïmada a ca na Nela, on també hi convidà el meu germà Miquel i el seu bon amic Pasqual Oliver que cada any solien anar a Sant Joan amb el "Furó" i que els vàrem veure quan amarraven. 

Començàrem a sentir cavalls pels carrers i ja no aturaren en dos dies  Ells dos després de sopar anaren"a tirar-se al trui" Jo, passadora de pena com sempre, veia els cavalls d'enfora però així mateix em vaig atrevir a anar a  Ses Voltes. Fantàstic, fabulós, indescriptible...... S'ha de viure i mai basten les paraules. Anàrem a ca una germana de na Nela per poder veure i sentir, en el més ampli sentit de la paraula, Es Caragol de Santa Clara. 

Descansant després de dinar al pis de la calor i el trui alegre dels carrers, ja no sé quin dia però supòs que dos dies abans de Sant Joan me va parèixer sentir un cavall per darrera. Hi havia unes finestres i hi vaig guaitar: just devora hi havia un corral ben gros on un cavaller preparava el seu cavall per Sant Joan. Sempre m'han dit i me diuen que som molt xerradora i és ben vera. I, en aquell moment. vaig començar una conversa amb aquell home que va esser molt interessant, tant que ben prest tots quatre ja parlàvem amb ell. Sa mare anava i venia de dins la casa i a un moment donat ens va dir: "veniu a ca nostra que els cavalls entren a sa cotxeria" Li agraïrem la convidada i la vàrem acceptar. Va esser molt emotiu: una cotxeria enorme plena de gent ben atensada a la paret i nins damunt carros esperant els Caixers i els cavallers. Hi entraren tots, tot fent una volta i els bots possibles i tornant a sortir. Podria esser anant a Sant Joan de Missa? no ho recordo bé.

Tinguérem temps d'anar a Es Mercadal a comprar peces de formatges i albarques.

Tinguérem temps de menjar oliaigua i musclos.

Tinguérem temps de menjar albergínies farcides de verdures.

I Tinguérem temps de menjar un bon peix torrat.

I tinguérem temps de comprar carn i xulla

Però encara me falta fer i veure més coses, o les mateixes, a Ciutadella: un dia hi tornaré.




dimecres, 12 de maig de 2021

Tornaré al jardí de Llorenç Villalonga i Teresa Gelabert


Aquest dissabte, 15 de maig, el dematí tornaré al jardí de can Llorenç i na Teresa a Binissalem.

La primera vegada que hi vaig anar fou amb en Perico Montaner i devíem tenir devers 22 anys.

Ens férem fotos amb en Llorenç i na Teresa. Malhauradament el meus canvis de domicili fan que ara no les trobi.

Anys més tard hi vaig tornar -cada any per Santa Teresa- a la casa de Bicissalem amb qui aleshores era el meu home i pare dels meus fills,  n'Andreu Ferrer.

Havia anat a ca seva, al carrer Estudi General de Ciutat- per primera vegada també amb en Perico. Aleshores -aprenent d'escriptora i gran lectora- me va emocionar molt aquella primera visita que, amb el temps, es repetiria sovint. Duia "Mort de Dama" perquè la me dedicàs. Ho va fer i -oh, espant per jo en aquells moments- en castellà. Amb el temps vaig arribar a entendre moltes coses, una d'elles que la me  dedicàs en castellà.

Hi vaig anar sovint a l'hora de prendre el cafè, cafè que durava molt de temps en una agradable tertúlia.

Ara me deman per què mai hi vaig anar sola i la veritat és que no trob resposta.

Amb en Perico Montaner, amb en Jaume Pomar i, sobretot i durant anys, amb n'Andreu Ferrer.

Ells dos, a Palma, sempre eren a la camilla d'una saleta amb un balcó que donava a una terrassa florida i verda.

Tocàvem el timbre i ens obria una dona molt agradable que feia feina per ells i ja ens coneixia. Sempre era igual:

-Què hi ha don Llorenç i donya Teresa?

-Un moment, ara ho miraré

I obria la porta d'aquella saleta, que donava a l'entrada de la casa i es sentia tot,  dient qui era que els volia veure. I des de la mateixa porta deia:

-Diuen que passin

Asseguts llargues hores, generalment en Llorenç en silenci deia alguna cosa de tant en tant. Era allà, present i atent, però qui parlava més sempre era la seva dona, na Teresa qui, a part d'això, era -de fet- la propietària de la casa de Binissalem.

Record en Llorenç absent, amb amb la veu sempre un poc tremolosa i fluixa i el dit enlaire volguent dir alguna cosa que no li acabava de sortir.

El primer any que jo feia classe de Català a l'Escola Normal vaig agafar el costum, d'acord amb els alumnes, de en tant en tant dur-hi qualque escriptor/escriptora per tal que els poguessin fer les preguntes que volien. 

I sí, un dia hi vaig anar amb en Llorenç Villalonga. 

Els altres havien vingut sempre totsols però ell, especial, supòs que volgué fer un poc de teatre, segurament sense adonar-se'n: tenia ben clar que era en Llorenç Villalonga, gran senyor i gran escriptor. Una hora abans ja era a ca seva perquè na Teresa estava preocupada que a darrera hoa digués que no hi anava. Prenguérem un jerez i el seu xofer estava preparat ja feia estona. Havia fet net el cotxe com una patena: enorme, negre, senyorial i amb finastreta amb vidre pel conductor, encara que el motor o fos el que fos fes sempre seguint un renou estrendorós.

Pujar al cotxe ja va esser una aventura i arribar a la Normal fou un recorregut llarg i la gent que era pel carrer mirava aquell artefacte (que crec així se pot anomenar) Na Teresa li havia donat les instruccions: "has d'anar com si anassis a la Clínica Peñaranda", de la qual jo desconeixia totalment l'existpencia però la va encertar: la clínica ja no hi era, però havia estat just davant i allà on era encara hi ha un carrer que es diu "Germans Peñaranda".

Baixar del cotxe davant la Normal fou una altra aventura: les finestres eren plenes de persones -alumnes i professors- que guaitaven.

I, dins la classe només record en Llorenç assegut cama damunt l'altra i jo intentant fer-lo parlar i que li demanassin coses. En vàrem sortir en bon  nom, crec. La tornada fou igual que l'anada i, la veritat, jo estava com empagaïda d'anar dins aquell cotxe amb xófer separat per una finestreta i tres escalons per entrar-hi.

Eren a Bibissalem fins finals d'octubre i el dia de Santa Teresa "rebien" les amistats: entrant al casal, a mà esquerra -crec recordar que al segon aiguavés- hi havia un menjador enorme amb el "refresc" preparat. Hi havia tantes coses que era impossible poder tastar-ho tot.

Aquell dia els que hi anàvem -jo sempre hi vaig anar amb n'Andreu- circulàvem per la casa i el jardí  ben lliurament.

Podria continuar explicant anècdotes, trobades, paraules.....Per ventura en una altra ocasió ho faré.

I qui m'havia de dir aleshores que un dia hi tornaria ,molts d'anys després, per parlar de literatura i d'un llibre escrit meu.


dissabte, 17 d’abril de 2021

Col.legi Major "Virgen Inmaculada"

 Allà, al carrer Copérnico 88, vaig estar dos cursos. Millor dit, un i mig perquè ens va aglapir el nefast "calendario juliano" i el primer any no començàrem fins el gener.

Els meus pares trobaren -i hi vaig venir a bé- que seria millor estar a un Col.legi Major que no a un pis compartit.

La veritat és que, per una banda, ens vàrem abandonar un poc cercant i, per l'altra, no teníem informació dels que hi havia a Barcelona en aquells moments. En Miquel germà havia estat al de Sant Pau, per estudiants de Medicina i es va fer amic del que n'era Director, Francesc Marsà -que seria professor meu i de molt bon record a la Universitat a Filologia. Decidírem anar a veure'l per demanar-li consell i cap a Barcelona partírem en Miquel, n'Antònia i jo. Aprofitàrem el curt viatge per veure els oncles que allà hi teníem i dinar amb ells.

En Marsà va dir, així com sempre parlava ell que pareixia que donava ordres o que era sarcàstic:

-On vols anar tu?

-A qualsevol banda menys al "Virgen Inmaculada" que m'han dit que és de la "Sección Femenina".

-Doncs, nena, t'han enganat: allà aniràs

I, sense esperar resposta, va agafar telèfon i va dir a en Miquel:

-Ja té lloc la germaneta 

La meva opinió no va servir de res però, realment, vaig estar de meravella al "Virgen Inmaculada", ningú no me va parlar de la "Sección Femenina" mai. Al contrari: em demanaren de fer una mena de conferència sobre els OVNI perquè per lo vist sabien que n'estava molt interessada.

La Directora -de nom Conchita- era simpàtica i carinyosa, La Cap d'Estudis tenia només uns anys més que nosaltres i ens férem amiga seva : Ana Labarta. A més, quan ens va dir que ella tenia la clau del col.legi sempre va venir a les nostres sortides nocturnes.

L'hora de tancar era: entre setmana a les 10 (però podies tocar un timbre i t'obrien) i els divendres i dissabte a la 1,30.

Això les que teníem permís dels pares, les altres no sé com anava. Munpare va firmar un permís per sortir i per dormir fora del col.legi. 

Per dormir fora havíem de donar una adreça de Barcelona per si ens passava res. La meva adreça era Floridablanca, 42-5º on vivien els germans Francesc i Carme d'Asprer i Oliver i oncles de munpare.

 Allà anava també sovint a dinar amb ells i quedava el capvespre escoltant les seves històries de vida. També anava un pic per setmana -generalment els dimarts- a dinar a cal germà de munpare, el tio Biel i la tia Mercedes i solíem escoltar música.

A aquell Col.legi Major es va gestar "Taules de marbre" a una habitació enorme compartida amb amigues i que tenia un balcó que donava al meravellós, i alhora abandonat, jardí.

El dia a dia allà era suau i bo de dur.

Hi havia una biblioteca, però jo m'havia acostumat a estudiar a l'habitació amb la ràdio posada.

Només hi havia un telèfon, clar, i estava a baix. Quan telefonaven a algú l'agafava qui hi passava i cridava el nom per l'escala. A mi em telefonaven els dimarts a les 9 de la nit. Sempre comunicava perquè érem moltes les que l'utilitzàvem. Empràvem, com era ben normal en aquell temps, fitxes de telèfon.

El menjar era bo, normal, com a qualsevol casa el dia a dia. Podíem dur-hi convidats si avisàvem abans i se pagava amb la factura mensual. Un dia vingueren a dinar en Miquel i n'Antònia: hi havia calamars farcits. I compartírem taula amb na Conxa Moner, que estava a l'Inmaculada, i era cosina d'enfora nostra i sempre ens havíem fet molt amb tota la família Moner.

Els diumenges no hi havia cuina (si qualcú volia dinar allà tenia a la seva disposició un bon caramull de barres i unes palanganes amb embotits, sal i oli. No record haver-hi dinat cap diumenge: aprofitàvem per anar pel món.

I vull acabar amb un poema que vaig escriure fa temps recordant aquella època:


Al "Sherlock Holmes"

Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.



diumenge, 11 d’abril de 2021

Divagacions de matinada

 La primavera passa a gotetes,

Cada dia intentant superar mentalment el que passava en aquells moments ara fa un any.

Serà un temps que mai  no podrem oblidar: 2020 i 2021 els podríem anul.lar com si no haguessin existit.

Cada matinada canta el rossinyol, les merl.leres compareixen pel corral, la clívia va florir a temps i els rosers -podats el gener- van esponerosos. Això, el pas del temps i els cicles de la naturalesa, és l'unic que és exactament igual cada un d'aquests dos anys.

La bona nova és que ja hi ha vacuna pel maleït COVID19 i, la veritat, esper impacient que em cridin per anar a vacunar-me: qualsevol vacuna salva vides en aquest cas.

Els fills i nétes vénen sempre que poden. També ve molt sovint la meva gran amiga -i amiga de tota la família desde que teníem 24 o 25 anys- na Maria Francesca Vidal.

Vaig venir a tornar viure a Pollença amb en Toni amb la intenció tots dos de passar-hi aquí tot el temps del món. Desgraciadament el seu temps va esser curt, molt curt, massa curt..

Estim el meu poble amb locura, estim els meus carrers, estim la meva gent, les meves festes i les meves tradicions fins al moll de l'òs. Sempre ha estat així i sempre ho serà.

Viure a Pollença sense en Toni per jo ara ja no té sentit i, més prest o més tard, tornaré a viure a Ciutat. Estim, també, la meva ciutat, els seus carrers i els amics que allà hi tinc. Estaré més prop dels fills. La vida serà diferent, però ja l'he viscuda molts d'anys, la conec i m'agrada.

Ahir, quan les mèrl.leres eren pel corral, pensava quan -també- tres mèrl.leres entraven cada matí per la finestra de la cuina a ca nostra a Palma i -no rigueu, però és així- m'ha parescut com si me vinguessen a cercar.





diumenge, 4 d’abril de 2021

La Festa de la Primavera

 



El diumenge de Pasqua, Pasqua Florida front a Pasqua Granada més envant, és un dia alegre i solemne: 

La primavera ja és aquí i Crist ha ressucitat.

Després dels dies obscurs i silenciosos de la Corema arriba l'esclafit de festa del dia de Pasqua. 

Ara quasi ni se nota, la Corema, però sí continuam amb la festa de Pasqua. Abans ens mudàvem. I la majoria d'homes i al.lots joves duien corbata i americana. Les campanes repicaven alegres. Les persones es donaven els molts d'anys els uns als altres i compartien o intercanviaven panades, rubiols, formatjades o crespells.

Abans, bastant abans el dissabte sant es feia el "solpàs": un capellà i un escolanet anaven de casa en casa per tal de beneir les panades.

I el dia de Pasqua aquelles persones que normalment no anaven a missa hi anaven i es deia "sortir de la parròquia": es confessaven i combregaven i fins l'any qui ve. Munpare hi anava i record que en tornar o hora de dinar deia: "au, ja he sortit de la parròquia".

Quan el pare dels meus fills i jo vivíem a Palma i després a Valldemossa i després a Palma una altra vegada i darrerament amb en Toni, ens aixecàvem ben dematí per tal d'arribar d'hora a la processó de l'Encontre que sempre la véiem del terrat de ca na Tonina Salas, allà on ara hi ha el restaurant "La Merceria" i on sempre -fins que hi va haver la covid- en Pere Torrens ens recordava d'anar-hi. I hi anàvem, clar.

Arribàvem carregats de panades i ous de xocolata per les nebodes. I més tard pels fills de les nebodes. En Miquel germà regalava ous de xocolata als nostres tres fills.

Quan mumare ja no podia fer panades l'encarregada de fer-les era jo i la meva cunyada feia els rubiols, formatjades i el menet rostit.

Enguany, desde que vaig néixer, farà tres anys que no vaig a dinar a ca n'Asprer el dia de Pasqua. Hi ha moltes coses que canvien i s'ha d'acceptar.

Darrerament he pogut gaudir molt de fer Pasqua amb els fills i nétes i en Toni. I ara, ja, sense ell.

Enguany tampoc no hi haurà l'alegre processó.

Sí, però, dins les cases hi haurà el sentiment de festa, festa alegre per excel.lència, seguint sempre les restriccions per la covid.

Bon dia de Pasqua i bon esclafit de la Primavera,


dijous, 25 de març de 2021

Ell i Tu

 



Surts al corral i les llàgrimes cauen suaument per les teves galtes. Saps que has de regar i t’ho mires tot amb parsimònia. Lleves les fulles seques, mires els brots dels rosers que creixen i t’animes a agafar unes roses per fer un ramet dins un pitxer damunt la taula.

La taula….la taula desordenada al vostre gust: Ell ho volia tenir sempre tot a mà i a Tu t’era igual mentre hi tinguessis un tassó d’aigua fresca devora i una tassa de café amb llet d’avena  que anava refredant i et durava tot l’horabaixa.

Saps que has de regar. Les plantes t’ho demanen i ara és hora de fer-ho: quasi fosca negra. Abans de sortir el sol l’aigua se fa escoltar alegre i Tu estàs trista.

Abans mai no regaves el dematí perquè saps que la terra es conserva més temps banyada si ho fas l’horabaixa. Ara ets incapaç de fer-ho el capvespre, quan el sol ja no pega al corral. Ell s’asseia a una cadira, cama damunt l’altra, i li agradava molt mirar-te regar. I ho feia amb ulls amorosos. Tu li feies qualque broma amb la mànega i ell et deia: “neeeena” i réieu tots dos. Ara no pots riure amb ell i plores tota sola.

A vegades arribes a pensar que fins i tot seria hermós deixar de regar, asseure’t al balancí i mirar secar-se les plantes i morir-se fins esser tot una fullaca marronenca.

No saps exactamente quan el vares conéixer: a vegades tens la sensación que el coneixies de sempre.

Havíeu coincidit  a una festa de disfresses juvenil, fa molts i molts d’anys. I amb uns amics comuns us aturàreu un dia a fer la xerradeta a la Plaça de Cort.

Molts d’anys després, Tu t’havies divorciat del teu primer gran amor i pare dels teus tres fills, i Ell, no feia massa, havia quedat víduo.

Després del divorci  vares caure en una forta depressió acompanyada d’una gran apatia.

I a poc a poc, molt a poc a poc, te varen començar a venir les ganes de sortir.

I anares al Modern. Hi era Ell, amb amics i amigues i, com que ja els coneixes, te vares asseure a aquella taula.

Es feia tard a poc a poc, el bar anava quedant pràcticament buit.

I et va dir:

-Vols que anem a sopar?

-Sí, hi podem anar.

Anàreu al “francés” de la plaça Palou i Coll, lloc on hi tornàreu moltes i moltes i tantes vegades.

Ell t’acompanyava a ca teva i véreu el “Plaza” obert i amb gent. Hi féreu una llarga i agradable estada que ben prest repetiríeu cada dia, a vegades dematí i vespre i molts, molts de dissabtes i diumenges horabaixa.

El “Plaza” fou ja, per sempre, el vostre bar. Us coneguéreu ben a fons aquella temporada i éreu molt bons amics.

Ben prest agafàreu el costum que Ell venia sovint a ca teva a prendre café i ja ho enllaçàveu amb sopar al francés o a ca teva de qualsevol cosa. També molts de dissabtes i diumenges venia a dinar i passàveu un amigable i agradable capvespre asseguts als sofàs vermells, aquells que ja eren tan vells i on us hi trobàveu molt bé. Parlàveu, us contàveu coses o, simplemente, no déieu res.

Els teus fills el conegueren ben prest i ben prest us vàreu acostumar a anar junts a molts i diversos llocs.

Però encara no s’havia encés cap llumet de colorins: fóreu amics de veritat i, com tal, us estimàveu, us fèieu companyía, compartíeu idees, dinars, sopars, cafès, moments, pensaments, problemas, alegries….

Era molt dematí. Plovisquejava i feia oratge aquel dia de finals de març que el se’n varen endur per sempre de cavostra.

Tots estàvem confinats i Tu sortires al carrer per dir-li adéu.

Una despedida gairebé soltària, just amb la companyía  que senties ben propera dels dos veïnats estimats.  

Éreu tres persones que li déieu adéu suaument amb la mà mentre el cotxe dels morts enfilava carrer per avall per ja no tornar.

Entràreu, la veïnada i Tu. I senties la soledat damunt.

Creus recordar que feres cafè i que ploràreu suaument totes dues juntes.

Fins que començàreu a parlar i a intentar organizar-vos. I què és de trist haver d’organitzar el que sigui quan acaba de morir la persona estimada.

El carrer buit i fred. Les persones dins ca seva sense poder sortir si no era per anar a comprar o a la farmacia. Les botigues, encara tancades tan dematí, feia que no passàs ningú i la sensació que el carrer fos més solitari que mai.

Ningú no podía venir, ningún no es podía moure. Estàveu confinats i en estat d’alarma. Això ho sabies i ho tenies ben clar Ni Tu no pogueres anar el cementiri.

Agafares el telèfon i començares a avisar la familia.

Més tard, els amics més propers.

Les telefonades i video-trucades dels teus fills i amics eren, en aquells momento, l’únic conhort que podies tenir

El telèfon anava a les totes. I hi va anar durant molt de temps.

Te vares dir a Tu mateixa que havies d’ésser forta i estar serena. Vares demanar que fessin neta l’habitación on havíeu dormit fins darrerament quan Tu ja te vares haver de trasl.ladar a un altre dormitori. I aquella mateixa nit ja hi vares dormir. Pensaves i deies “si no ho faig avui no ho podré fer mai”

I ha estat tan llarg tot aquest temps que, un any després, encara no ho has sabut  ni pogut superar.

Si la vida hagués estat  com havia estat sempre………

L’únic contacte social que tenies era els cinc minuts que sorties al portal a fer mamballetes pel personal sanitari. I, si feia bon temps, els capvespres eres al corral i podies parlar un poc amb els veïnats que també tenien corral o terrassa

El coronavirus maleït s’havia estès per tot el món i a la teva terra estàveu confinats a casa i en estat d’alarma.

Passaves el dia intentant fer neta la casa, fer-te el dinar, telefonar Tu i rebre  telefonades i a Ell sempre el tenies present, com encara el tens ara.

Seguies forta i serena i així vares continuar tot el temps del confinament

Passaves llargues hores a l’ordinador. Escrivies poemes d’enyorança i, com que tots érem dins la casa, al Facebook sempre hi havia molta gent conectada i era el temps del dia que et distreies un poc.

Dormies molt malament i t’aixecaves a les 5 de la matinada o abans.

No vares reaccionar fins que ja havia acabat el confinament, quan teníeu les hores per sortir al carrer programades per llei.

Eres forta i serena. I així vares continuar molt de temps.

No volies preocupar ningún ni que es preocupassin per tu.

Quedares sola, a casa.

I els dies arribaren a esser tan llargs que es feien insuportables. El capvespre no acabava mai i de cada dia es feia més feixuc.

El telèfon i les anomenades “noves tecnologies” te permetien estar en contacte amb els fills i els amics. Però no els volies acaparar perquè tothom tenia la seva vida i les seves preocupacions.

Eres Tu la que quedares sense vida. I la teva mirada perduda observava el teu voltant.

 


divendres, 19 de març de 2021

Munpare



Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet, mirant una al.loteta que anava a cercar aigua al grifó de Sant Jordi a Pollença, es va enamorar de la que després seria mumare i ella d'ell.



Però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins el gener de 1942. Aquesta foto és d'ells dos el dia de les seves noces. Mumare anava de negre, perquè feia just 3 anys que era mort son pare, el meu padrí, i en aquell temps l'anar de dol es respectava molt

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes. Formava part del grup d'intel.lectuals que va fundar Obra Cultural Balear i, des del primer número va estar subscrit a la col.leció "Illes d'Or" de l'editorial Moll. Crec que a Pollença hi havia, només, tres subscriptors: don Bartomeu de ca'n Garrit -son pare del conegut intel.lectual Bernat Forteza- don Jordi Albis -pare den Jordi, en Joan i na Magdalena- i ell.

Contava que, quan la Guerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. 

En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. 

I anys després, Ràdio París i la Pirenaica. 

A ca nostra, a Pollença, hi havia -i hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Els seus estudis històrics començaren d'una manera bastant curiosa: l'any de la neu -el 1956- per passar les hores vora el foc baixaren del porxo uns coves enormes ple de «papers antics». 

Ell i mumare els horabaixes els intentaven llegir. 

Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. 

Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. 

Féu estudis publicats a la revista Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liana -de la que en fou secretari durant uns anys- i uns llibres sobre la Història de Pollença i d'altres escrits que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi Joan Mas i fer-ho públic al Pregó de la Patrona. 

Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera. 

L'any 1952 va obrir un hotel al Port de Pollença, el "Sis Pins". Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena que el primer dia que un vespre la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l. I ho va fer en contra de quasi totes les opinions. L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepijar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem. 

Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar. Moltes vegades pens que l'hauría d'haver escoltat més. I a vegades també dic: "això mon pare ho sabria". 

Mai no renyava i feia pocs sermons. Però va aconseguir que els seus fills fóssim educats i  l'estimàssim i l'estimem  sempre i una gran unió familiar al seu voltant.

Tots els seus amics, molt amic sempre dels seus amics de la seva edat i més joves, i els que el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.

Els morts són vius si resten dins la memòria. 

I a mon pare som molts que el recordam i el recordarem sempre.

dijous, 18 de març de 2021

Maria Aurèlia Capmany

 


Les millors llenties que he menjat mai en la meva vida són les de ca na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal a un àtic assolellat del carrer de Mallorca de Barcelona.



Ca seva sempre era oberta a tothom i també, clar, als mallorquins que aleshores estudiàvem a Barcelona i començàvem els nostres jocs literaris. 

M'havien convidat a dinar i jo hi vaig anar a una hora que considerava prudent: a la una i mitja era a ca seva. Només hi havia un al-lot jove que vivia allà, no record si era nebot de na Maria Aurèlia Capmany o d'en Jaume. Molt amable em va convidar a asseure'm a una butaca i me va oferir una copa. 

Devers les tres arribaren ells dos, prenguérem una altra copa (ells un parell més, sobretot en Jaume) i s'anava allargant fins que jo pensava ja que m'havia equivocat de dia. No m'havia equivocat. 

Crec que dinàrem devers les quatre. Llenties i xotet rostit. 

Sempre he parlat d'aquelles Ilenties. La conversa, agradable, lleugera i profunda alhora, es va allargar fins ben fosc. La humanitat -en tots els sentits- pens que és el factor que més es pot destacar de na Maria Aurèlia. 

Humanitat que la va dur fins i tot a morir poc temps després de la mort del seu company de tants d'anys. La mort d'en Jaume Vidal va acabar amb la seva vitalitat, la seva alegria i la seva vida. 

Defensora a les totes de la llibertat i la igualtat de la dona. Escriptora, investigadora, intel-ligent, Ilesta. Activitat pura. Activisme pur en la seva vida, en les seves actituds. 

La vaig veure gaudir de la vida cada vegada que vaig tenir contacte amb ella. Gaudir de nedar, abans de dinar, al port de Pollença un dia d'estiu humit i xafogós. 

Gaudir d'escoltar la visió dels primers dies de la Guerra Civil a Pollença, que mon pare Ii contava parsimoniosament mentre sopàvem a can Miquel Llodrà, també a Pollença, en una casa que el mateix propietari va fer que es digués Can Cap Fotut. 

Aleshores na Maria Aurèlia deia: 

- I no teníeu claustrofòbia, de saber que no podíeu fugir a peu? De saber que la mar us aturaria si havíeu de partir? 

Gaudir d'una conversa llarga, segurament intrascendent i interessant alhora, al bar del "Ciudad de Barcelona" les primeres hores de la travessia Palma-Barcelona, després d'unes vacances de Nadal. 

Gaudir de la seva Catalunya i la seva Barcelona. 

Gaudir de venir i viure Mallorca, amb Jaume Vidal, cada Nadal i cada estiu com a mínim. 

Gaudir de la seva pròpia vida. 

Assumir el pas del temps amb una intel.ligència i un sentit de l'humor envejables. 

Contava: 

- Quan he de sortir a la televisió em volen maquillar i jo em nego. Aleshores sempre m'expliquen el mateix: que és pels focus, que si no em maquillen se'm veuran totes les arrugues. Jo m'indigno i els dic: «Ah, no! Tant de temps com m'ha costat que aquestes arrugues se'm vagin fent i ara me les voleu treure en deu minuts. No!» Jo som així i així he de sortir. Què no és veritat? Per això sempre surto a la televisió sense maquillar.

Discreta amb la seva extensa i importantíssima obra literària. Mai no li vaig sentir lloar ni recomanar cap Ilibre seu. Tot al contrari, es llevava importància.

De son pare (Aureli Capmany) havia heretat l'interès per la cultura popular i pel teatre. Va fer una adaptació teatral del Tirant lo Blanc, que Encarna Viñas va dirigir a Palma, amb molt d'èxit i emtussiasme, quan els seus alumnes de Magisteri la varen representar devers el 68. 

El primer llibre seu que jo vaig llegir -i després ja no vaig parar- fou "Un lloc entre els morts". Na Maria Aurèlia Capmany tendrà sempre no només un lloc entre els morts, sinó sobretot- un lloc entre els vius. Serà ben viva dins nosaltres mentre duri el nostre record i la pervivència de la seva obra. 

Vull donar un significat molt ampli a aquesta paraula, perquè la seva obra no és només els seus llibres. 

És també la seva manera d'esser: el seu dia a dia, la seva gran humanitat, la seva empatia.......

dimarts, 16 de març de 2021

Norma, avui hauries fet 70 anys

 


Na Norma i jo a l'escala de la casa -"Pinar blau"- que la seva tia, na Tonina Salas, tenia a Sant Vicenç.


Un capvespre qualsevol d'estiu, a un balancí a l'entrada de Ca n'Asprer, mumare, que ella anomenava sempre "tia Joana" ens ensenyava a cosir qualque cosa

Serà ben vera que enguany estic obsessionada amb el que passava cada dia l'any passat d'aquest mes de març.
Avui he anat enfora en el temps i he recordat que na Norma feia els anys dia 16 de març. Enguany n'hagués fet 70. Com a ella li agradava dir, jo li guanyava d'un any, menys un mes i menys un dia.

Va venir a Pollença quan tenia 10 anys i quan la seva tia Tonina Salas -després de parlar-ne amb el germà de na Norma, que ja tenia fills més grans que ella- li proposà de quedar a viure per sempre amb ella a Pollença no va dubtar gens i totd'una va dir que sí. S'hi trobava bé, havia fet moltes amigues en poc temps, na Tonina era molt carinyosa i -per què no dir-ho- vull suposar que pel germà (ja havia viscut uns anys amb el germà major) va esser alhora un alliberació i una tranquilitat.
L'íntima relació de na Tonina amb la meva família venia de molt enfora i un altre dia l'explicaré.

Na Norma avia nascut a Tucumán l'any 1951, on s'havia instal.lat Josep Salas -son pare- quan, com tants d'altres pollencins, va emigrar a l'Argentina. He sentit a dir que sa mare -que va venir moltes vegades a Pollença amb el seu home- era una dona molt guapa, molt alta i rossa i que era d'orígen alemany. Per això la seva filla petita nomia Norma Elena Salas Groskof.

Quan na Norma va quedar a Pollença va esser com una revolució entre els nins i nines que teníem la seva edat.
Feia molt poc temps havien fet "Un rayo de luz" i ens enlluernava aquella nina rossa, guapa, simpàtica i americana que ja parlava la nostra llengua.
Continuàrem essent amigues tot el temps, fins que una matinada va morir a Palma.

Anar a quedar a "Pinar Blau" en l'estiu i estar-hi fins que els pares deien basta i, quan ja ens havien tingut un parell de dies, després tornar-hi era una meravella.
Record nedar soles a Cala Molins i allargar la nedada fins hora de dinar: na Tonina ho tenia, ja, tot preparat.
Els capvespres deixàvem passar el temps parlant, jugant a la canasta eternament, anant a l'hort de Can Botana a cercar fruita i verdures....
Cada dimecres -que tenien la merceria tancada- venien a passar el dia n'Àngela, en Josep i el seu fill Pere i record que moltes vegades duien el dinar fet i passàvem el dia a la terrassa.
Molt capvespres venien, també munpare i mumare -a vegades amb en Miquel, a vegades no- i els balancins de la terrassa eren tots ocupats.
Els dissabtes dematí estàvem encarregades d'espolsar i fregar la casa. I no féiem res més.

Molts de dies na Tonina anava fins a Can Botana o a veure unes germanes amigues seves que tenien una casa antiga a devers 100 metres i que no sé exactament quina relació tenien amb un pintor.
Va arribar a fer el que sempre havia volgut: esser infermera. I tot el temps que la seva enfermetat li va permetre va esser infermera a Son Dureta.

Sempre vaig estar en contacte amb ella: o jo anava a ca seva o ella venia a ca nostra.

Te record sovint, Norma.




dimecres, 3 de març de 2021

Encarna Viñas

 



Hi ha un fet que sempre m'emocionava i me feia gràcia i m'agradava: quan n’Encarna em presentava qualcú, sempre deia el mateix:

- Mira, na Joaneta i nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva a l’Institut i després companya meva a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.  

A n’Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasmava totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfada fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.

Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art.

Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella d’aquest fet me va dir «devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text».

Però crec que la Història de I’Art va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser una bona estudiant ni molt menys. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava.

Ella, n’ Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).

N’Encarna em va ensenyar el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.

Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor corn a Mestra és ben viu encara avui, per a mi.

Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català per substituir en Biel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna: no per ella, sinó perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa i no anàvem ni a reunions de professors ni a res.

Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78.

Fina Luján, que aleshores era la directora, la va fer venir per dos motius:

1.Recuperar bons professors per a la Normal.

2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n’Encarna, cansada d’esperar, ja no tornava a esser a la Normal. Fou un curs molt mogut. Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (també hi havia en Sebastià Serra, per exemple). Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre. Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta).

Record perfectament que sempre demanàvem fer la introducció del problema a n’Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credulitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.

Un día -cansats ja d’esperar- decidírem tancar-nos a la Normal tota un capvespre i tota la nit. N'Encarna també ho va fer.

Aquest any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.

Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

dimecres, 24 de febrer de 2021

Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 
Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 
La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

dimecres, 3 de febrer de 2021

Darrera qui vaig?

 És una pregunta que feim sovint quan anam a la botiga, al mercat, a la farmàcia........

I ho feim, sobretot, desde que existeix el COVID per tal de poder mantenir la distància entre nosaltres mateixos.

Abans no ho féiem tant. Abans ens acaramullàvem -fos on fos- i procuràvem sempre passar davant. O bé fent el beneit o possant-nos devora qualcú de la cua o bé, fins i tot, intentant empènyer per fer-nos lloc.

En Joan Carles March escrivia a l' Última Hora, en motiu de la vacunació del Bisbe: "en este país la gente se cuela para todo, incluso para ir a comulgar". I té tota la raó.

Ahir vespre, ja dins el llit, vaig donar moltes voltes al cap en relació a aquest fet. 

I vaig recordar i visualitzar la primera vegada que havia fet coa. 

I era, oh casualitat, per una vacuna. 

Era petita, les meves amigues eren petites, els nins de les altres escoles eren petits. I, al pati de ca les Monges Velles ens feren fer coa perquè ens vacunaven de la pigota. No sé fins quan va durar aquesta vacunació massiva -que va erradicar l'enfermetat- però sí sé que tots els que tenim una certa edat duim per sempre al braç o a la cuixa la marca del tall que ens feien per vacunar-nos.

Al mateix temps, o un poc després, també féiem coa al mateix pati -ara amb una tassa o un tassó d'alumini i un tros de pa embolicat en paper d'estrassa- perquè ens donassin el berenar: ens omplien el tassó de llet en pols ja diluida i ens donaven un tros gros de formatge groc que ens duien els americans i que acompanyàvem amb el pa duit de ca nostra.

Això ja ho explicat diverses vegades, ja ho sé. 

Però he cregut necessari tornar-ho a explicar perquè generacions que no han passat per aquestes cues, diria sens dubte vitals perquè estan relacionades directament amb la salut i amb l'alimentació, si no saben fer coa o si la se boten puguin prendre mostra d'aquells nins i nines  de mitjans anys 50 del segle XX que sí féiem coa per una vacuna molt important i per un tros de formatge groc i un tassó de llet.

Hem de fer coa TOTS i hem d'esperar el nostre torn. 

No hi pot haver privilegis.

La pigota es va erradicar. S'erradicarà la covid?

dijous, 28 de gener de 2021

Ningú no té la culpa dels morts i contagiats


La culpa no és bona i ningú la vol.

Però tenim la tendència sempre a cercar el culpable de tot el que ens passa, tant a nivell personal com a nivell col.lectiu.

Quantes vegades no hem dit o hem sentit "la culpa és de...." "en té la culpa..." Fins i tot donam la culpa a l'escaló de l'acera si trabucam el peu o a una porta mal tancada si ens agafam un dit.

No me posicionaré, ara, en cap tendència política: només vull dir que no som del PSOE ni vaig col.laborar amb el meu vot a que en Sánchez fos President.

Estam davant una situació sanitària i econòmicament molt perillosa que ens afecta -o ens pot afectar en qualsevol moment- a cada un de nosaltres.

M'escarrufa, me fa por i pens que va més enllà del sentiment humanitari sentir o llegir que es presenta o s'ha presentat una querella criminal contra en Salvador Illa per la seva responsabilitat dels morts per COVID19

A més, pens que si no s'ha fet res -poca cosa podem fer si no és seguir les normes del Govern i Sanitat, tant a nivell personal com a nivell polític- per intentar frenar aquesta pandèmia no és ètic donar la culpa als altres: és massa còmode i massa covard.

Crec que a la majoria de ciutadans el que ens importa és que baixin els contagis, que es vacuni a les persones seguint l'ordre que toca i arribar a un moment que poguem viure una inmunitat.

 Si això ho aconsegueix en Sánchez i n'Illa o en Perico de los Palotes a mi m'importa molt poc.

L'important, crec, és la finalitat que cercam tots.

No cerquem culpes perquè no hi ha culpables.

Presentar querelles criminals en aquests moments és igual, pens, que donar "la culpa" als xinesos.

I això és molt poc ètic i molt poc solidari.


diumenge, 24 de gener de 2021

Una trobada virtual entranyable

 




Ahir vaig rebre un missatge pel messenger:

"Hola Joana, som na Catalina que te cuidaba quan eres petita a Pollença i al Moll. T'estimava molt i de casualitat t´he vista al Facebook i m'he alegrat molt de saber de tu.Una abraçada molt forta"

Na Catalina Suau, de la que no havia tornat a saber res. Ni ella tampoc de jo.
La vaig recordar totd'una. De fet, mai no l'havia oblidat.
La record tal com estam a aquesta foto. I tal com estam a d'altres.
Hi ha relacions i estima que perduren dins nosaltres i que afloren per una casualitat com la d'ahir.
Na Catalina era la meva "teta" i munpare i mumare posaren tota la confiança en ella perquè em cuidàs quan era molt petita.
Tenia 2 anys i era l'any que es va inaugurar el Sis Pins i els pares anaven ben enfeinats darrera l'hotel i munpare, a més, amb la feina a la Caixa dematí i capvespre.
No sé exactament quant de temps me va cuidar, però degué esser un temps molt intens el que passàrem juntes per recordar-nos tan bé l'una de l'altra, tants d'anys com han passat.
Me duia a passejar, per Pollença o per u Moll. I jugava amb jo al corral de ca n'Asprer o a la terrassa de l'hotel.
Gràcies, Catalina, per haver.me cuidat tan bé.