dimecres, 24 de febrer de 2021

Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 
Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 
La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

dimecres, 3 de febrer de 2021

Darrera qui vaig?

 És una pregunta que feim sovint quan anam a la botiga, al mercat, a la farmàcia........

I ho feim, sobretot, desde que existeix el COVID per tal de poder mantenir la distància entre nosaltres mateixos.

Abans no ho féiem tant. Abans ens acaramullàvem -fos on fos- i procuràvem sempre passar davant. O bé fent el beneit o possant-nos devora qualcú de la cua o bé, fins i tot, intentant empènyer per fer-nos lloc.

En Joan Carles March escrivia a l' Última Hora, en motiu de la vacunació del Bisbe: "en este país la gente se cuela para todo, incluso para ir a comulgar". I té tota la raó.

Ahir vespre, ja dins el llit, vaig donar moltes voltes al cap en relació a aquest fet. 

I vaig recordar i visualitzar la primera vegada que havia fet coa. 

I era, oh casualitat, per una vacuna. 

Era petita, les meves amigues eren petites, els nins de les altres escoles eren petits. I, al pati de ca les Monges Velles ens feren fer coa perquè ens vacunaven de la pigota. No sé fins quan va durar aquesta vacunació massiva -que va erradicar l'enfermetat- però sí sé que tots els que tenim una certa edat duim per sempre al braç o a la cuixa la marca del tall que ens feien per vacunar-nos.

Al mateix temps, o un poc després, també féiem coa al mateix pati -ara amb una tassa o un tassó d'alumini i un tros de pa embolicat en paper d'estrassa- perquè ens donassin el berenar: ens omplien el tassó de llet en pols ja diluida i ens donaven un tros gros de formatge groc que ens duien els americans i que acompanyàvem amb el pa duit de ca nostra.

Això ja ho explicat diverses vegades, ja ho sé. 

Però he cregut necessari tornar-ho a explicar perquè generacions que no han passat per aquestes cues, diria sens dubte vitals perquè estan relacionades directament amb la salut i amb l'alimentació, si no saben fer coa o si la se boten puguin prendre mostra d'aquells nins i nines  de mitjans anys 50 del segle XX que sí féiem coa per una vacuna molt important i per un tros de formatge groc i un tassó de llet.

Hem de fer coa TOTS i hem d'esperar el nostre torn. 

No hi pot haver privilegis.

La pigota es va erradicar. S'erradicarà la covid?

dijous, 28 de gener de 2021

Ningú no té la culpa dels morts i contagiats


La culpa no és bona i ningú la vol.

Però tenim la tendència sempre a cercar el culpable de tot el que ens passa, tant a nivell personal com a nivell col.lectiu.

Quantes vegades no hem dit o hem sentit "la culpa és de...." "en té la culpa..." Fins i tot donam la culpa a l'escaló de l'acera si trabucam el peu o a una porta mal tancada si ens agafam un dit.

No me posicionaré, ara, en cap tendència política: només vull dir que no som del PSOE ni vaig col.laborar amb el meu vot a que en Sánchez fos President.

Estam davant una situació sanitària i econòmicament molt perillosa que ens afecta -o ens pot afectar en qualsevol moment- a cada un de nosaltres.

M'escarrufa, me fa por i pens que va més enllà del sentiment humanitari sentir o llegir que es presenta o s'ha presentat una querella criminal contra en Salvador Illa per la seva responsabilitat dels morts per COVID19

A més, pens que si no s'ha fet res -poca cosa podem fer si no és seguir les normes del Govern i Sanitat, tant a nivell personal com a nivell polític- per intentar frenar aquesta pandèmia no és ètic donar la culpa als altres: és massa còmode i massa covard.

Crec que a la majoria de ciutadans el que ens importa és que baixin els contagis, que es vacuni a les persones seguint l'ordre que toca i arribar a un moment que poguem viure una inmunitat.

 Si això ho aconsegueix en Sánchez i n'Illa o en Perico de los Palotes a mi m'importa molt poc.

L'important, crec, és la finalitat que cercam tots.

No cerquem culpes perquè no hi ha culpables.

Presentar querelles criminals en aquests moments és igual, pens, que donar "la culpa" als xinesos.

I això és molt poc ètic i molt poc solidari.


diumenge, 24 de gener de 2021

Una trobada virtual entranyable

 




Ahir vaig rebre un missatge pel messenger:

"Hola Joana, som na Catalina que te cuidaba quan eres petita a Pollença i al Moll. T'estimava molt i de casualitat t´he vista al Facebook i m'he alegrat molt de saber de tu.Una abraçada molt forta"

Na Catalina Suau, de la que no havia tornat a saber res. Ni ella tampoc de jo.
La vaig recordar totd'una. De fet, mai no l'havia oblidat.
La record tal com estam a aquesta foto. I tal com estam a d'altres.
Hi ha relacions i estima que perduren dins nosaltres i que afloren per una casualitat com la d'ahir.
Na Catalina era la meva "teta" i munpare i mumare posaren tota la confiança en ella perquè em cuidàs quan era molt petita.
Tenia 2 anys i era l'any que es va inaugurar el Sis Pins i els pares anaven ben enfeinats darrera l'hotel i munpare, a més, amb la feina a la Caixa dematí i capvespre.
No sé exactament quant de temps me va cuidar, però degué esser un temps molt intens el que passàrem juntes per recordar-nos tan bé l'una de l'altra, tants d'anys com han passat.
Me duia a passejar, per Pollença o per u Moll. I jugava amb jo al corral de ca n'Asprer o a la terrassa de l'hotel.
Gràcies, Catalina, per haver.me cuidat tan bé.


dissabte, 16 de gener de 2021

Gloses per Sant Antoni

No hi haurà cap fogueró

ni faré espinagades

dins ca nostra jo estaré

que és el millor que puc fer.

Tocàvem la campaneta

i no sabíem per què

però era un ritual:

deixàvem una pesseta.

Sant Antoni gloriós

i patró dels animals

mem si enguany sou capaç

d'aturar per sempre més

aquest virus horrorós.

Té vida i és animal,

jo vos deman des d' aquí

que quan el beneigueu

ho fageu amb un verí

i així aconseguireu

que no ens fagi patir

i així, deixar la pesseta

en tocar la campaneta

ja tendrà el seu sentit.

I ficau l'animalot

que hem anomenat covid

a un lloc ben amagat,

lo millor és un gran clot

del que no pugui sortir.








dilluns, 11 de gener de 2021

La Filomena aquesta i l'any de la neu

















Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.
Jo tenia 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.
Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.
Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......
Però no aturava.
A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podien encalentir més.
Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fet de mumare i abric que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra.
Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.
Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits del fred que feia.
Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu
Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.
Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.
A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.
A un carrer de darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i record fixament que uns homes vestits de negre duien la caixa a braços passant pel camí entre la neu blanca.
Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina u baixàrem del porxo un biombo per posar entre la camilla i la porta del menjador. Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven pes portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Pujava per l'escala una fredor indescriptible.Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina i baixàrem del porxo un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.
En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.
El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......
No va esser la fi del món, aquella gran nevada: la vida continuava així com podia. Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta.



diumenge, 3 de gener de 2021

Sempre en el record




El corral amb el fasser enmig anys i anys i que li va regalar, dins un cossiol, a la tia Coloma un home que feia plaça. El picudo el va matar

La bugaderia enorme on, a més d'emplear-la per mil coses, hi féiem matances.

Les païsses, una plena de mobles i coses que no empràvem i l'altra per la llenya, les barres dels cristians que aguantaven Patrona rera Patrona, llenyams vells, trossos de vés a saber què.


El menjador, on ens hi passàvem la vida en l'hivern i a la sala ens hi instal.làvem l'estiu. I en l'hivern enceníem la xemeneia només en grans ocasions: Nadal, quan hi havia un neixement o un mort i a qualque festa que organitzaven els meus pares amb els amics.

I al balcó de la sala els Reis deixaven els seus regals.

En Miquel i jo baixant per l'arrambador mig penjats damunt i patinant suaument.

Estius amb n'Andreu i els nins i les vacances escolars de Pasqua i Nadal. Jocs amb les cosines i anades a Plaça i a nedar.

En Toni i jo veníem quasi cada diumenge de Palma: dinàvem a La Parra i passàvem el capvespre dins el menjador o al terrat si era en l'estiu.

Tothom s'ha fet gran i falta ja per sempre el tronc d'aquella casa, el tronc d'aquella família: en Miquel.

A vegades, passejant, hi pas per davant i el meu cap s'omple de records llunyans i no tan llunyans. Deu fer dos anys que no hi he entrat. Però sé qui som: a aquesta casa hi vaig néixer, hi vaig viure, hi vaig jugar, hi vaig riure i plorar...... Sé que els meus orígens són allà