Les llibretes Sr. Ferrer

Un grup de persones varen decidir que la impremta no ha mort. I per això vàren recercar material entre els magatzems d'impremtes per tal de crear nous materials.

Pareixia una aventura i ara ja és realitat.
És tot fet amb coses reciclades (paper, màquines, grapes, expositors...)
Aquí podeu trobar tota la informació:

http://www.srferrer.com/


A la sèrie que han fet ara hi ha , a la portada i contraportada, fotos de la Mallorca pre-turística. I val 3 euros cada llibreta.
Aquí en teniu algunes:

Els dissenyadors Roser Cerdà i Jordi Cerdà han fet feina en les llibretes.

I ara han obert una botiga virtual:

http://www.srferrer.bigcartel.com/

On, si teclejau el codi de promoció BONES VACANCES tendreu l'enviament de franc a qualsevol part.

Sr, Ferrer també és al Facebook:

https://www.facebook.com/home.php#!/srferrer

I al twitter: @senyorferrer

Desig a l'equip Sr. Ferrer tots els èxits del món!

El terrat

I en l'hivern:

Ahir vespre vàrem sopar al terrat. Pujar taula, pujar cadires, begudes, menjar.... però va valer la pena.
Es varen afegir al sopar els veinats alemanys del primer pis, a qui quasai no coneixíem, i tot va anar molt bé. Varen pujar amb una palangana de llom ibèric i una altra de formatge de cabra i unes cerveses. Digueren que, com que havien vist preparatius i ells no coneixien ningú, mem si s'hi podien afegir. Clar que sí!

Abans -ja fa anys- hi pujàvem a estendre la roba.

I el meu germà Miquel i jo, quan vivíem aquí amb els meus pares, hi pujàvem qualque horabaixa i ens asséiem damunt la torreta de l'ascensor: allò era veure tot Palma! No hi he pujat fa segles perquè té una escala de ferro mala de pujar.

Jo també hi pujava qualque tarda de primavera a estudiar, quan feia el batxiller.

Ara, la veritat, és que tots els veinats l'aprofitam poc.

Amb na Totó, la meva amiga i veinada del tercer, organitzam qualque sopar quan és lluna plena.
O dies com ahir, esperant veure la pluja d'estels. I ni un: La Seu va estar il·luminada fins tardíssim.

Vàrem menjar, beure, xerrar, riure....
No teníem gens ni mica de calor i fou una vetllada que repetirem qualsevol dia d'aquests.

Jaume Vidal Alcover-Mª Aurèlia Capmany

Vaig tenir la sort de conéixer personalment na Mª Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover.
No sé com els vaig conéixer. Però en Jaume sempre vaig saber qui era: anava sovint per Pollença (a ca seva passaven l'estiu al Mal Pas) i na Mª Aurèlia la vaig conéixer a través d'ell, quan ja vivien junts.
La meva, diem-ne "amistat"· amb en Jaume va venir, sobretot, del fet que ell va esser jurat dels Premis Octubre 74 de poesia i va defensar, junt amb en Carles Brines, els meus poemes enfront dels guanyadors d'aquell any: Joan Navarro i Salvador Jàfer, merescuts guanyadors i ara, per cert, bons amics meus a través del Facebook.

Recordo especialment les vegades que vaig anar a dinar a ca seva, un àtic molt lluminós i agombolador al carrer Mallorca, quan jo estudiava a Barcelona. Dinaven tard, tardíssim, i abans de dinar sempre es prenien dos whiskis. Allà hi he menjat unes de les llenties més bones de la meva vida.

Un gran record, també, pel dinar al Port de Pollença, a ca una cosina d'en Jaume. I, sobretot, per la nedada abans del dinar. Només vàrem nedar na Mª Aurèlia i jo perquè era molt tard, ja, com sempre, i els altres prenien un aperitiu davall els pins. Nedàrem molt, estàrem molt en remull i parlàrem molt. Jo devia tenir 25 anys i per mi era una gran experiència, això de nedar i parlar amb na Mª Aurèlia.

Aquest mateix estiu sopàrem junts, amb mon pare, ma mare, el meu germà Miquel i la seva dona Antònia, a ca'n Miquel Llodrà, pollencí que treballava a la ONU (molt amic d'en Jaume i d'en Josep Mª Llompart)i veinat nostre de Palma.
Un sopar llarg, amb molta conversa.
Na Mª Aurèlia va quedar meravellada davant l'explicació de mon pare dels primers dies de la guerra a Pollença. I en parlàrem molt. De la guerra i de la postguerra.

Més tard, ja amb el meu home Andreu Ferrer, els trobàvem a vegades per Palma i preníem un cafetet. Solien venir a ca la germana d'en Jaume per Nadal i en l'estiu i eren molt visibles pels carrers de Ciutat.

La meva angoixa.

De la Wikipedia:

"L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por"

Fa 10 anys que tenc episodis d'angoixa. Abans havia tengut, en dues ocasions, dos atacs de pànic que em varen durar molt poc temps.
Quan tenc angoixa, normañment, no tenc símptomes físics. Un intens malestar, això sí. i, moltes vegades, plorera.
Si, explicant la meva experiència, puc ajudar algú em donaré per satisfeta.
A vegades tenc angoixa davant situacions desconegudes i moltes vegades davant situacions ja viscudes (i tornades a viure semblant) que han estat desagradables o me duen mals o bons records.
Sol sortir a caminar, quan em pega l'angoixa, però no sempre puc.
El metge, fa temps, em va dir que la meva era ja angoixa crònica.
Crec (i no som l'única que crec això) que tot va associat a una depressió profunda que vaig tenir des del 2002 al 2006.
De la depressió en vaig sortir, amb l'immensa i positiva ajuda d'un molt bon psiquiatre: Carbonell. El me va recomanar el meu nebot Mateu i va esser una molt bona recomanació.
Però m'ha quedat l'angoixa i una falta de concentració.
Sé que pic fastidiar els que m'envolten, quan me pega l'angoixa. però, clar, no és la meva voluntat fer-ho.
L'he d'assumir com formant part de la meva manera d'esser, no sé ni puc fer altra cosa.
I unes GRÀCIES ben fortes als que sempre m'heu ajudat.
I un PERDÓ, també ben gros als que pugui haver fastidiat.

Les matinades d'estiu

Les matinades d'estiu, al meu barri, són silencioses i tranquiles.
Així i tot sent la televisió de la veinada de més de 90 anys que quasi no dorm i un veí que ronca estrepitosament. No és de la meva finca perquè el sent per la finestra del carrer.
El dissabte i diumenge sent, també,´de tant en tant, algú que torna a casa de gresca.
Els llums del carrer encara són encesos i per la finestra veig, majestuós, el campanar de la Seu.
El primer cafetet del dia, que faig mentre observ Venus per la finestra de la cuina.
Els dies feiners a les 6 posen en marxa una moto i, poc després, parteix un cotxe pel carrer de darrera.
Avui no es sent absolutament res.
La veinada de més de 90 anys nmo ha posat la TV i el que ronca no deu esser a ca seva.
Només la fresqueta de la matinada.

Na Maria del Miracle, la pobra.....

Na Maria del Miracle, la pobra, no pareixia com tots.
Un dia la varen convidar a una festa i la varen fer fumar un porret. Va aglapir una marejada tan grossa que va vomitar dues hores de tira.
A més de llegir na Mercè Rodoreda al pati de la facultat, llegia també en Llorenç Villalonga i els poemes amorosos d'en Salvat-Papasseit.
I en sabia molts de memòria, de versos d’aquells que tots deien que trobaven tan cursis i que no eren trascendents perquè mostraven sentiments. I els deia sense paraules, sols per ella mateixa, asseguda a un banc del pati quadrat i que tenia l’harmonia del set.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia, envejosa, a les roses.
Perquè has vingut ara et torno a estimar.
Diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

Tots llegien, això sí, “El carregador de fusta al moll”.
Na Maria del Miracle, la pobra, no s'amagava de dir que també li agradaven les cançons d’en Matt Monro o n'Armando Manzanero. I grups beneits com Los Brincos. També li agradaven The Beattles. Contava que, al seu poble, els diumenges capvespre anava a la discoteca i es sentia totalment feliç quan es deixava abraçar per un al.lot que li agradava.
També es sabia

Gritaron a la urnas.
Él entendió a las armas, dijo luego.
Era pundonoroso y mató mucho
con armas,con palabras, con decretos.

Un dia ho va dir davant els seus companys. I va afegir, amb to de justificació:
-És de n’Ángel González, això.
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare la va acompanyar a Barcelona a matricular-se i ell va voler triar la data. Hi anaren un 11 de setembre i, després d'omplir tota la paperassa que li demanaven i entregar-la a la finestreta de la Secretaria de la Facultat, la feu estar la resta del dia asseguda al bar Zurich. Ella es va prendre vuit cacaolats i son pare sis cafès. Però no veren res.
-I què havíem de veure? -demanava quan ja tornaven
-No, només era per si al cas passava qualque cosa. Saps que en feia de molts, d'anys, que no era a Barcelona un 11 de setembre!
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare li va haver d'explicar què havia passat un 11 de setembre de feia molts d’anys.
A na Maria del Miracle, la pobra, li havien posat aquest nom perquè la seva àvia també ho nomia. I no li sabia greu, a ella, tenir aquest nom que tots trobaven tan llarg i tan poc d'acord amb els moments que corrien. La començaren a anomenar Miraclet i després Miracleta. I d'aquí li quedà Cleta per a tots. Menys per ella, que sempre insistia que el nom era molt important per les persones i deia que el seu únic era i seria sempre Maria del Miracle.

"Un rayo de luz"

Quan varen fer "Un rayo de luz" la vàreu veure tantes vegades que us la sabíeu de memòria.
I intentàveu completar làlbum de cromos de la pel·lícula.

Fins i tot els teus pares, hi anaren, i els seus amics, i molts de vells que no havien anat al cinema desde que les pel·lícules eren mudes.
Fins i tot na Catalina, que tenia claustrofòbia des que el temps de la guerra una bomba pegà a ca seva quan ella era a la carnisseria, hi va anar. Es va asseure devora la porta, per si havia de sortir, però hi va anar i no va haver de sortir.
I ploràveu, quan la nina de celul·loide escoltava a un aparell capaç de reproduir la veu de les persones la felicitació de sa mare pel seu aniversari, o quan ballava davant el retrat de son pare mort en accident d'aviació, o quan es retrobava amb el seu padrí.
Era rossa, aquella nina, igual que les de les pel·lícules americanes.
I cantava.
Aleshores totes volíeu esser na Marisol.
Llegíeu la revista del Club de Amigos de Marisol i hi escrivíeu cartes. Ningú mai, però, no us va contestar.
Potser, podries pensar ara, éreu vosaltres les úniques que hi escrivíeu realment. Seguíeu la seva vida a les revistes. I us la féieu vostra.
La seguíreu fins que vàreu entendre que tenia molt poc a veure amb vosaltres i amb el vostre món.
Un món que descubríeu a moments.
Anys després sabéreu que Pepa Flores també va descubrir el seu.

Inicis d'Internet i els "executius agressius"

Avui en Tomeu estrena un magnífic ordinador. L’ha comprat per a poder estar conectat a Internet, mare de totes les xarxes d’informació i entreteniment.
Però no hi sap entrar de cap manera, a la punyetera xarxa i, fins que no n’hi ensenyin, es conformarà en escriure al monitor d’aquesta maquineta. La pantalla de colorins la troba fabulosa. De tant en tant es connecta i mira la primera plana: l’únic que sap fer és triar l’idioma. Després d’això no entèn de cap manera perquè tothom li ha recomanat aquesta història tan aventejosa i moderna de l’Internet
El primer de tots que va comprar era quan es creia un yuppie. L’utilitzava molt poc, es pot dir que només per jugar, però a tots els coneguts els deia que allò era la seva eina de treball i que no n’hi havia cap de millor. I quedava tan bé, damunt la taula de la saleta amb una làmpara que l’il.luminava perfectíssimament, que li feia goig tenir-lo i mirar-lo.
I, quan es va transformar en un executiu agressiu i tenia despatx i secretària per a ell totsol, va intuir l’idea d’instal.lar una petita xarxa d’ordinadors a l’empresa: el seu assessor fiscal, amb poques paraules, el va acabar de convèncer que era estrictament necessari.
-Quan no per l'imatge, home. Ara comences a entendre qualque cosa. Si estau informatitzats, els possibles clients tendran més credibilitat en vosaltres. És que no ho veus, Tomeu? No veus que totes les empreses que miren cap al futur són plenes d'ordinadors? No veus que això és el que ara es du? No veus, bàmbol, que, a més, això és el que ven?
La inversió fou grossa, malgrat l'empresa era petita. I més grossa va resultar quan comprovaren que ni cap dels seus empleats ni ell mateix no sabien ni què era una xarxa informàtica, ni sabien passar-se els documents l'un a l'altre per dins aquells aparells. N'hi va haver que volgueren anar a mecanografia i tot perquè pensaven que qualsevol misteri possible de l'ordinador era a la rapidesa amb la qual podien manejar el teclat.
Però aleshores en Tomeu volia esser realment un executiu agressiu i, si la competitivitat passava per aquelles maquinetes, tal com va intuir i tal com li va confirmar el seu assessor fiscal, aquelles maquinetes va fer instal.lar.
Ha llegit molt sobre aquesta Internet famosa i la gran importància que tenen pel futur allò que a les revistes dels suplements anomenen "autopistes de la informació". Va pensar que seria bo donar als fills el seu ordinador de quan era yuppie i aconseguir per a ell i per a la seva taula de la saleta un d'aquests que diuen són tan fabulosos. Només sap una cosa: el vol amb pantalla plana.
L'hi ho ha consultat al seu assessor fiscal i la seva resposta ha estat rotunda:
-Compra el millor que trobis. Mitjançant l’Internet conecta't a totes les xarxes d'informació que puguis. N'hi ha moltes més de les que et pots imaginar i qualsevol adreça que et donin o que trobis pot esser d’all més interessant. O pot esser una merda, també, tot s’ha de dir. T'hauries d'informar molt bé, abans. I pensa, també, en instal.lar-ne a l’empresa. Almanco un terminal i que estigui connectat al teu.
I en Tomeu es creia que el futur, amb l'Internet, ja s'hauria acabat i que aquesta seria la darrera etapa de la seva transformació.
Però el futur del futur sempre és el futur.

Focs artificials

El dia dels focs artificials era la meravella.
Et posaves a primera fila, dreta just darrera les fustes que assenyalaven fins allà on hi podia haver gent. El més a prop que podies i amb els peus al primer tauló, com si aquells vint centímetres més d'altària et permetessen veure-ho millor.
Bocabadada deies oooh! quasi sense adonar-te'n. L'espectacle de colorins i renou era esperat tot l'any. Ho preparava un home de Pòrtol que, als programes dels actes, es deia que era "pirotécnico". Això devia voler dir que sabia fer focs artificials, pensaves. Era un artista, creies. Però, així mateix, quan les rodelles pujaven fent espetecs i espires per tot, t'encollies una mica, inconscientment. I hi havia gent que es posava la cadira del bar on seien damunt el cap, perquè quan queien els coets encara mig encesos o els ferros de les rodelles, ja fets a bocins, no els pegassen damunt.
La traca final -interminable- et feia tapar les orelles i baixar el cap.

Quan l'olor de pólvora havia entrat completament dins el teu cos i havia impregnat els teus sentits s'havia acabat l'espectacle. Tots els carrers del poble eren com uns riaranys de gent que tornava a ca seva.
S'havien acabat les festes.

El "Dúo Dinámico" a Pollença el 1963

Encara no anaves a les berbenes. Tenies 13 anys.
Havien dit que arribarien a les cinc i a les quatre ja éreu a plaça totes les amigues. Esperàveu impacientment. A la fi els véreu comparéixer pel carrer estret de baix de la plaça. I s'acostaven allà on éreu.
Duien un jersei i uns vaqueros. No era vermell, el jersei, com quan cantaven, però eren ells.
Teníeu el Duo Dinámico davant el vostres ulls i quasi a l'abast de les vostres mans.
Miràveu els dos personatges amb cara esglaiada. Réieu totes sense saber per què, i us pegàveu colzadetes de complicitat, tampoc no sabíeu de què.
Ja no el tens, ara, el seu autógraf, però molt de temps el guardares, i el llegies (Con todo nuestro afecto" "Manolo" "Ramón"). No sabies massa bé què volia dir "afecto", però vares aprendre aleshores, que "afecto" era una cosa i "efecto" una altra.
En varen parlar molt de temps.
Deien que una al.lota que vivia a plaça havia volgut comprar el tassó on varen beure, sense escurar. I que el tenia guardat a ca seva, però sa mare li volia tirar o, almanco, el volia escurar. I et senties amb una petita ràbia impotent quan senties dir a ton pare:
–Totes sou uns infantons! Per dos al.lotells que canten, tant de renou i tants de nervis. Pareix mentida!
A la nit fou la histèria.
A la nit fou la festa.
A les dotze havien de cantar. De ca n'Antònia duguéreu unes cadires i us posàreu dretes damunt, per veure'ls millor, encara que fos d'un poc enfora.
Crits mesclats amb mamballetes.
Música que us feia moure els peus.
Paraules que podíeu creure anaven dirigides a vosaltres i que, aleshores, us emocionaven
Parelles enamorades que es desanamoraven i es barallaven de sobte.
Xiulos.
En Joan "saig" repartia xiulets entre els joves. Els joves xiulaven a les totes.
I es passaren, déieu vosaltres el lendemà. Després de la histèria i la teva-vostra-nostra satisfacció íntima i exultant alhora, els dos al.lotets del Duo Dinámico hagueren de partir de plaça, de damunt la tarima, amb una parella de la Guàrdia Civil, un a cada costat, mentre els xiulos encara es feien més forts.
El lendemà es va saber que es trobaren amb les rodes del cotxe foradades.

Principis dels anys 60

Molts de vespres na Catalina pujava i amb ta mare i el teu germà gran jugàveu a cartes amb ciurons, faves o llenties.
Després de sopar, ton pare llegia La Vanguardia o Destino devora la xemeneia. A les deu escoltava les notícies de Radio Nacional de España -no n'hi havia d'altres- i, abans de començar, cantussejàveu la música de cada nit mentre sonava a la sintonia de la ràdio. De tant en tant, per darrera aquell diari que era tan gruixat, o la revista plena de fotografies en blanc i negre i una de ben grossa a la portada, ton pare gronxava el cap: mai no va poder soportar el joc, ni que fos de bromes. Però us deixava fer.

I us tenien ben advertits que, segons de què xerraven a ca vostra no ho repetísseu enlloc, sobretot si eren records de la guerra, o si parlaven del batle o d'en Franco. Tampoc no podíeu dir que escoltaven Ràdio París a les 11 del vespre o, de tant en tant, quan hi havia hagut manifestacions grosses o barricades o ferits o morts a qualque gran ciutat de la Península, aquella emissora on et semblava que sempre cridaven i que es deia La Pirinaica. Es sentia tan malament, entre que la ràdio era vella per sintonitzar l'ona curta i que deien que hi havia interferències fetes aposta, que sempre us feien callar quan l'escoltaven. Sentíeu sovint una dona que hi parlava amb veu potent. Enteníeu molt poques coses però les paraules dels pares eren sagrades i no déieu res. D'allò no se'n podia parlar fora de casa, i prou.

Els tebeos

Llegíeu els mateixos tebeos una i altra vegada. Molts ja els te sabies de memòria, te sabies la història però t'entretenia tornar a mirar els dibuixos i tornar a llegir les paraules.
Del Pumby, el Florita i el TBO passares ben aviat al Serenata, Claro de Luna o Mary Noticias.

Arribares a convertir-te en una entusiasta de Mary Noticias.

Trobaves que això d'esser una mescla de periodista i detectiu devia esser molt interessant, emocionant i divertit: se’t feia molt atractiu i et veies a tu mateixa per entre les pàgines de les històries.
Anys després -pocs anys després-vares decidir que t'ho havies de prendre seriosament. Te va pegar tan fort que fins i tot vares escriure als cursos CCC per estudiar de detectiu per correspondència.
Ho feres sense dir-ho a ningú. I et contestaren. Reberes una carta amb el teu nom i la teva adreça. Però no la llegires mai. Ta mare i el teu germà gran la tiraren al foc de la cuina econòmica, mentre l'olla del brou bullia a les totes.
Molt després de quan llegies tebeos arribares a saber que a la carta et deien que et convidaven a una festa a San Sebastián per a tenir una entrevista personal amb tu, abans de començar els teus "estudis" de detectiu privat. També et feien a saber -et contaren, un dia, ta mare i el teu germà gran- que a la fulla que havies enviat havies oblidat dades importants, com l'edat, estudis que havies fet abans, una fotografia actual, el nombre del carnet d'identitat...

No ens fareu callar

Per tants d'anys de lluita.
Pels nostres pares.
Pels nostres fills.
Per la nostra terra.
Per nosaltres mateixos.
Per la nostra identitat.
Per la nostra cultura.
Per la llibertat.
Per la justícia.

I per molt més, no ens fareu callar per molta Llei de la Funció Pública que aproveu avui.

Felicitat per hores de somriures

Felicitat per hores
de somriures.
I cotxes aparcats
al Passeig Marítim.
Esper
teléfons que no sonen,
silencis que se rompin.
Esper
mil coses infantils
que mai no arriben.
Record
silencis de paraules
mai no dites
i t’estim
cada matí
mirant diaris,
llegint notícies.
Estim els teus silencis
i somriures.
Paraules infantils,
gelats d’ametlla
i el Rei Jaume Primer
que arriba,
damunt un cavall blanc,
amb armadura.
Articles seriosos,
paraules mai no dites.
Silencis. Silencis.
I un somriure:
felicitat per hores
de somriures.

Quefir

Aquí trobareu tota la informació sobre el quefir:


http://ca.wikipedia.org/wiki/Quefir_de_llet

I això és el fong que fa possible aquest aliment tan deliciós.

El fong no es compra ni es ven: es regala, es passa d'una mà a l'altra.
A mi el me va donar na Nina i a ella li havia donat na Nadia.
Hi poso llet -diuen que és millor sencera- i ha d'estar entre 12 i 24 hores (jo li tenc 12) a temperatura amnbient.
És important que els recipients siguin o de plàstic o de vidre.
I es necessita, també, un colador o cosa semblant. Jo vaig servir la mà de "colador".
I obtenc això:

Té un gust tirant a àcid, deliciós, semblant al iogur de veritat.
No he comprat més iogurs. Prenc molt de quefir. I ara, amb la calor, fresquet és una meravella.
Es conserva moltíssim de temps, sempre dins la gelera.

Mem si ho provau!

Retalls

Una vella escriptora famosa. Això voldries esser, en esser gran. Tenir una casa a la muntanya amb una xemeneia enorme, grossa. I un ca ajegut als teus peus. Hauria d'esser negre, el ca. I s'hauria de deixar acaronar. No saps, encara, quin nom li posaries. És molt difícil, això de triar un nom per a un ca que encara no saps si tendràs. Una taula gran plena de papers. I els néts que et vendrien a veure. Perquè tendries molts de fills i molts de néts.
La teva casa seria clara i espaiosa i comprendries sempre els problemes dels teus fills. Parlaries amb ells les llargues nits d'hivern, devora el foc, i ells et contarien tot el que farien, tot el que pensarien i tots els problemes que podrien tenir.
De petits, els vostres fills tendrien una criança molt sana. L'aire pur del camp els aniria molt bé, i no es constiparien mai, ni tendrien angines ni grip. Aprendrien a colcar a cavall, els deixaries anar en bicicleta i fer el que volguessen. Tendrien gallines i conills i ells en serien els responsables. Cada matí haurien d'anar a recollir els ous, aquesta seria la seva petita feina. Menjarien a l'hora que tenguessen gana. A ca teva no hi hauria horaris ni regles estrictes de comportament. Així aprendrien a viure en llibertat, creies.
No sabies que els teus fills no els pots ni els podràs programar de cap manera, ni així ni aixà. I el que tu pensaves també era programar-los. Els voldries criar dins la llibertat, però una llibertat programada, en podríem dir una llibertat light.
La cuina hauria d'esser molt gran. Tendries les fruites i les verdures dins paners i un enfilall d'alls i un de tomàtigues de ramallet penjats a la paret. I herbes seques de tota casta, també penjades i fermades a manats amb fil d'emplomar, per a cuinar o fer tissanes. O per ensumar. O perquè a la cuina hi fes bona olor.
I la casa plena de rams de flors que hauries collit el dematí, quan la rosada encara mantenia humides les fulles i els pétals.

Me'n duc a ca nostra

Me'n duc a ca nostra
el fred de la platja
i ganes de tu
i soletats hipotètiques
trencades per la mar.

I els caragolins,
guardats dins les butxaques.

Port de Pollença

Els estius de 2001 i 2002 vaig llogar un piset a n'u Moll

Foren uns estius plàcids, just devora la mar. La majoria del temps amb els meus fills.

Nedàvem cada dia a la platja de devora el Sis Pins.De tants de records per jo.
En Miquelet tenia una barca de goma i hi anàvem tots, per la vorera.

Anàvem en barca, amb en Miquel i n'Antònia, a n'U Caló

a Cala Murta

al Coll Baix

Els vespres, després de sopar, solíem passejar fins a l'Illa d'Or i per el centre, just devora la mar i amb la lluna present damunt l'aigua.
Ens compràvem un cucurutxo de ca'n Butxaca o, simplement, miràvem i endoiàvem

A vegades anàvem a sopar al Manduca i menjàvem taboulet.
I anàvem, quasi sempre amb na Joana, a "helados Garrido" a prendre alguna de les seves fabuloses copes de gelat.


Ho repetiria tot, sí.

El Caló

Quan hi anam ho feim en la barca d'en Miquel.
És just darrera la Punta de l'Avançada i també s'hi pot anar a peu des de la carretera de Formentor.
Navegar un poc més de mitja hora i ja hi som.
L'aigua, neta, verda, transparent.
Hem d'anclar no molt lluny de la platja i anar-hi nedant.

Ens en duim coses per menjar i dinam a la barca després d'una bona nedada. Una dormideta i una altra bona nedada.

Tornam nous, plens de natura i aigua neta i clara, a vegades amb un poc de fonoll marí. Sempre amb alegria i satisfacció.

Un dia complet, les anades al Caló.

Cala Sant Vicenç

De petita no hi solia anar perquè estàvem a n'u Moll. Només qualque vegada a veure el temporal.

Però, al llarg de la meva vida, hi he nedat molt, a Cala Sant Vicenç.

Quan tenia devers 12, 13 i 14 anys anava a estar unes setmanes amb na Norma, a "Pinar blau", a ca na Tonina Salas.
I nedàvem cada dia. Solíem anar a Cala Molins i estàvem hores i hores en remull. Érem les darreres que partíem.

Eren una meravella, aquells estius.
Els capvespres jugàvem a cartes i anàvem fins a l'hort de Ca'n Botana pel camí ombrívol que ens hi conduïa suaument.
Na Tonina ens feia patates farcides, que ens agradaven molt.
I menjàvem tumbet. I trampó. I pa amb oli.

I, sobretot, platja. Hi partíem en bon dematí, na Norma i jo, i no tornàvem fins hora de dinar.
Si hi havia temporal, molt sovint, i posaven la corda féiem la imprudència, que tots hem fet, d'aferrer-nos a la corda i deixar-nos conduir per la força de les ones.

Ens tiràvem de l`escaleta, una roca molt bona de pujar que era perfecte per tirar-se de peus des d'una bona altura.

Ja de gran hi anava amb el motorino i, aleshores, nedava a Cala Barques.

Amb el meu home, temps després, també anàvem a Cala Barques.
I ben prest carregats d'infants: els nostres i les nines den Miquel germà.

Sempre passàvem a Pollença tot el mes de juliol fins devers el 10 d'agost, passat la Patrona,  i hi anàvem cada dia.

Les assolellades que hi he pres, les nedades que hi he fet, les hores que hi he passat.
L'aigua blava o verda de la Cala.

Sa Marina de Valldemossa

Aquella carretera tortuosa i que alguns troben perillosa ja ens la sabíem de memòria.
Durant molts d'anys anàvem a nedar cada dia a Sa Marina.
Primer, quan els nins encara eren petits, nedàvem a s'escar, que no tapava. Les nines, més grandetes, nedaven per tot i en Miquel i jo quedàvem a s'escar.
Els dissabtes i diumenges, com és natural, també hi venia n'Andreu.

El primer estiu que hi anàrem era el 89. I el febrer del 93 quedàrem a viure a Valldemossa. Jo, fins el gener del 2001.

Més tard sempre anàvem al mollet.

L'aigua era màgica, verda, clara, neta.
Anàvem nedant fins al Lleó, una roca molt bona de pujar i molt alta des d'on -sobretot la gent jove- es tirava. Allà sí que l'aigua era màgica. i verda. I transparent.

Contemplàvem la Punta de Banyalbufar.
Véiem passar el vaixell de Barcelona, que deixava una estela que ens arribava.
Si hi anàvem el capvespre gaudíem d'unes postes de sol meravelloses.

I ara, per jo, és un món esvaït, passat per sempre.

No hi he tornada anar.

Ara visc, amb plenitud, altres temps, altres imatges, altres platges.

La situació que vivim

La situació que vivim em fa estar callada.
Medicaments necessaris que s'han de pagar.
La pujada de llum per diumenge.
La pujada de recollida de fems.
La pujada.....
El PSIB-PSOE que s'abstèn a la votació al Parlament per la igualtat jurídica del català.
I pareix que l'únic important és que la Roja ahir va guanyar.
Haurem de tornar treure espelmes i quinqués i, com diu una veïnada meva, tots engreixarem de menjar patates i llegum.
I veig passar les hores.
I veig passar els dies.
I no veig ningú que pugui aportar cap solució.

Aquí teniu el llistat de medicaments que haurem de pagar:
-Tratamientos para el exceso de secreción gástrica:
Compuestos de aluminio, combinaciones de complejos de aluminio. Es decir, antiácidos como el Almax.

-Tratamientos del estreñimiento:
Laxantes generadores de volumen, laxantes osmóticos, antagonistas de opiáceos (receptor opiáceo periférico).

-Tratamientos antidiarréicos:
Preparados con carbón antipropulsivos (loperamida). Lo que dejaría fuera medicamentos como el Fortasec.

-Tratamientos de la migraña:
Tratamiento clásico de migraña leve, alcaloides de Ergot (cornezuelo).

-Tratamientos del deterioro congnitivo asociado a la edad:
Vasodilatadores periféricos (vicamina, vinburmina, buflomedil, naftidrofurilo), piracetam, pirisudanol, ésteres de deanol, extracto de ginko folium.

-Tratamientos de hemorroides:
Corticoides (flucinolona, beclometasona). Lo que afectaría a cremas como el Synalar.

-Tratamientos de varices y hemorroides:
Bioflavonoides (diosmina, troxerutina, hidrosmina, rutosido escina). Es decir, pastillas como el Venoruton.

-Tratamientos de la dermatitis del pañal:
Cremas con bajas dosis de miconazol (derivado del imidazol).

-Tratamientos de la psoriasis:
Extracto de calaguala.

-Tratamientos de virosis tópicas o superficiales:
Idoxuridina, tromantadina, aciclovir, podofilotoxina, imiquimod. Quedarían por tanto fuera tratamientos para dermatosis, lesiones de la piel e infecciones víricas. Algunas importantes, como los codilomas acumulados, una enfermedad de transmisión sexual producida por el virus del papiloma humano, que se trata con podofilotoxina o imiquimod.

-Tratamientos de inflamaciones de origen traumático:
Antiflamatorios no esteroideos tópicos (etofenemato, piroxicam, ketoprofeno, diclofenaco, ácido niflumico, suxibuzona, indometacina, aceclofenac, fenilbutazona, bencidamina mabruprofeno, desketoprofeno, piketoprofeno, fepradinol). Esto afectaría a cremas como el Voltarén, Fastum o Calmatel.

-Tratamientos de la ansiedad leve:
Extracto de passiflora y crataebus, oxitriptan.

-Tratamientos de la sequedad de vías respiratorias superiores:
Mucolíticos (acetilcisteína, bromhexina, carbocisteina, mesna, ambrosoli, sobrerol). Un gran grupo, indicado para el tratamiento de resfriados.

-Tratamientos de la tos:
Alcaloides del opio (codeína) y derivados (noscapina, dextrometorfano, dimemorfano, dihidro codeína). Muchos jarabes, como el Bisolvon, tienen como base el dextrometorfano.

-Tratamientos de la sequedad ocular:
Lágrimas artificiales con carmelosa como agente humectante.

-Tratamientos de la inflamación reumatoide leve:
Diacereina. Productos indicados para la atrosis de rodilla.

-Tratamientos de dislipemias leves:
Triglicéricos omega 3. Indicados para afectaciones leves de los triglicéridos (como el Omecor).

-Tratamientos sintomáticos de la congestión nasal asociada a gripe o resfriado:
Fármacos simpaticomiméticos (pseudoefedrina, fenilefrina).

Les meves Joana

Som -i han estat- moltes les Joana de la família.
La primera que em ve al cap és Joana Martorell, de Pollença, que es va casar amb el primer Asprer (Francesc) que, des de Sant Joan de les Abadesses, va venir a Mallorca molt a principis del XIX.
Enmig n'hi ha més però ara no les tenc a la memòria.

Vaig sentir parlar molt de la tia Joaneta Asprer, (tia-àvia de mon pare) que es va casar amb un militar aragonés (Miquel Yso) i que, ja vídua, va tornar a viure a Pollença, a Ca n'Asprer perquè era ca seva i per cuidar-se de les seves nebodes Joana i Coloma, que havien quedat orfes de mare molt petitones.

Joana d'Asprer, una d'aquelles dues nines, era la meva àvia paterna. I Joana Suau, la meva àvia materna.

Joana d'Asprer era casada amb Miquel Serra de Gayeta, de Sa Pobla.

Joana Suau era casada amb Ignasi Martí, Guàrdia Civil.
I perquè, en quedar vídua va anar a viure a Sóller amb el seu fill, també Ignasi (el meu padrí jove) i la seva dona, la tia Antònia Perelló, tots els néts li déiem "la padrina de Sóller". Allà va morir quan jo tenia 17 anys.I en tenc molts bons records. Era baixeta, prima, etxerevida, carinyosa... Va tenir 4 fills, un d'ells ma mare, Joana Martí Suau.

L'àvia Joana d' Asprer en va tenir dos: Gabriel i Francesc, mon pare. Va morir que jo tenia just 3 anys i la record molt bé asseguda a la seva butaca de vímet. Quan jo vaig néixer va tenir una ambòlia. I ja mai va estar bé.

Després vénc jo, Joana.

La meva cosina Joana Martí Perelló i la seva filla Joana Vanrell Martí.

I la meva estimada neboda, Joana Serra de Gayeta Llobera. Jo vaig esser na Joaneta, fins que va néixer ella: ara és ella na Joaneta:-)

Quan era petita i joveneta ma mare sempre per Sant Joan feia coca d'albercocs i gelat d'albercocs amb la bomba de gel.

Ara solem fer un dinar per cel·lebrar Sant Joan, però sense data fixa.

No és previsible que hi hagi més Joana a la família.

Molts d'anys, idò, a les meves Joana!

El xiclet bazooka

Amb aquesta entrada don per acabada aquesta petita "sèrie" de records de la meva primera infància







Et quedaven un parell de cèntims per a comprar caramels de colorins embolicats amb paper transparent a Ca N'Oreano i un bazooka de maduixa. T'agradava més el bazooka que no aquells altres xiclets grocs, vermells o verds, que eren rodons i grossos. Si hi ficaves una peça de deu i feies girar una maneta de ferro sortien d'una maquineta, que a la banda de dalt tenia una bolla molt grossa de vidre transparent. Miraves enlluernada la màquina i et posaves el bazooka a la boca amb gran delit.
El bazooka tenia tres parts com a tres rodes i anaves roegant cada tros per endolcir-te la boca. Tornaves embolicar el que encara et quedava, el guardaves a la butxaca, i observaves amb disgust que de cada vegada tornàs més petit. Feies bolles, qualcuna tan grossa, que rebentava i se t'aferrava al nas. Fregaves amb el dit per a llevar-te el xiclet de la pell i si arribaves a fer com una bolleta petitona que esclatava quasi com un coet petit, te l'aficaves a la boca fàcilment.

Els meus carrers

En sortir d'escola, els dies feiners, anaves a jugar a plaça, sovint.
Quan no plovia.
I ensumàveu la llibertat d'esser al carrer. Vivies una petita i gran llibertat, que comparties amb les amigues. Totes éreu amigues, quan éreu al carrer o a plaça.
Quan plovia -plovia dies sencers, aleshores, creus- ta mare et preparava les katiuskas negres, per anar a escola. Tenies els dits dels peus freds tot el dia, però et podies ficar dins els bassiots i fer xap-xap pel fang dels carrers que encara no coneixien l'asfalt.
Els carrers ahir estimats, avui estimats, sempre estimats. Els carrers que en l'estiu, després de dinar, quan cada dia passava el mantecadero amb gelats de vainilla, ametlla i avellana, eren coberts d'un bater de sol i d'una pols marró que es mesclaven amb la cançoneta de al rico helado! i que molts d'anys tu vares sentir com erri cuelao!. No entenies què deia: sols sabies que volia dir que el mantecadero passava, tanmateix era aquest l'únic significat que t'interessava.
La pols hi era fins que, horabaixa, totes les veïnades regaven i agranaven la carrera, abans de treure un balancí per seure defora i prendre la fresca.
Fred i fang en l'hivern i sol i pols en l'estiu, així eren els teus carrers.
Però t'agradava més el fang i els bassiots que no la pols de l'estiu. I no sabies res encara de sequeres ni d'incendis forestals. Simplement, t'agradava ficar-hi els peus i et divertia poder-te banyar aquelles sabates tan llargues de goma dura sense que et renyassen.
Un any va ploure tant i tant -i tants de dies sense parar- que, a l'entrada de cal veïnat, varen rebentar ufanes i tots hi anàveu, a veure l'aigua com inundava la casa.

Petit poema

Ara, embambada
amb les paperines de la plaça,
esperes la suor de les sis del capvespre

i t'agrada pensar
que et fan un poc de por
les cares pintades amb carbó.

Avui és festa
i a la nit no aniràs a dormir prest.
Prendràs un gelat
i quedaràs meravellada
en veure els focs.

La traca et farà por,
però ensumaràs ben fort
perquè l'olor de sofre,
que umpl tot el poble un pic a l'any,
t'entri ben endins del teu cos.

Aniràs a dormir
amb mil colors dins els ulls.

(Música. Records
difusos de pols,
trompetes, pilotades,
pistoles d'aigua i ventalls
de colorins)

Els dissabtes

Els dissabtes hi havia un bon trui.
El dematí feien neta tota la casa.
Treien els cossiols al corral per a regar-los i, quan havia sortit tota l'aigua pel foradet de baix i ja no gotejaven, els tornaven a entrar. La casa era plena de canyes, dins tests que semblava havien de rebentar. Na Catalina col·locava els broscos de manera que en semblassen un tot sol, enorme. I el més de juny estava molt gojosa de les hortènsies. Pel Corpus, que la processó passava per la casa gran, les treia al carrer i comptava quantes flors havia fet cada una; se'n recordava d'un any per l'altre i les comparava amb les de les veïnades: les que ella havia podat per Sant Rafel sempre tenien més flors que les altres. I la quència -solemne, senyorial, altívola, quasi ofensiva- era sempre ben al centre de l'entrada.
El capvespre et rentaven. Abans havien encalentit el bany amb esperit cremat dins una ribelleta blanca. A vegades ta mare et passava els cabells amb vinagre, perquè fossin més suaus i lluents. Potser també per a combatre els possibles polls? Potser sí, tu no ho sabies. El dematí t'havien enviat a la botiga a comprar el paquetet de xampú d'ou que bastava per a una sola rentada i que era dins un plàstic que s'havia de tallar amb unes estisores.
I després, amb l'oloreta de sabó damunt el teu cos i l'olor forta d'aigua mesclada amb lleixivet al trespol de gerrer, que fregaven cada dissabte capvespre, també, t'asseies al portal amb el berenar: galletes d' Inca i xocolata Batanga.. Primer te menjaves les galletes, després la xocolata. Sempre has tengut el costum de deixar allò que més t'agradava pel darrer de tot.
Guardaves el cromo de cada dissabte i l'àlbum a poc a poc era més ple d'animals salvatges i de paisatges esquerps i desconeguts; els uns plens d'arena amb palmeres o fessers i cactus gegants: devia esser el desert, d'altres amb llacs i rius i arbres i plantes que semblava arribaven al cel: devia esser la selva. Miraves l'àlbum, sovint, i sempre pensaves que te'n faltaven molts, encara, de cromos, per a completar-lo. Quan l'àlbum seria ple, si l'enviaves a Madrid et ferien un regal: un llibre on es contaven històries de la selva i el desert i amb unes fotografies meravelloses. Això deia, almanco, el paper amb el que venia embolicada la pastilla de xocolata. Mai, però, no el vares completar. Te'n sortien massa de repetits.
El que sí feies era una bolla ben grossa amb el paper de plata que l'enrevoltava.
Cada setmana creixia un poquet més i la tenies guardada com un petit tresor. I us mostràveu la bolla, les amigues, a veure qui la tenia més grossa i quina havia crescut més desde la darrera vegada que les havíeu comparat.

Els capvespres dels diumenges, al cinema.

Cada diumenge decapvespre anàveu al cinema. Abans havíeu anat a la porta de l'església a mirar com eren qualificades les pel·lícules. Cada setmana el capellà ho posava el dissabte i, en sortir de missa escolar, us abocàveu als paperets. Les monges us deien que ho havíeu de fer. I, per això, ho féieu. Si qualque vegada n'hi havia una de 3R teníeu unes ganes loques d'anar-hi. No saps ara si ho vàreu arribar a fer mai. Segurament no, però. No us devíeu atrevir perquè el porter no us hauria deixat passar, que ell n'era el responsable davant el propietari del local i davant les autoritats. Si sabíeu que les pel·lícules que feien eren para mayores, sense fixar-vos en el 2 o 2R, sí que us deixaven passar, segons quins dies.
Al cinema hi havia dies que tampoc no entenies res, però era un ritus seure bocabadada a la butaca de fusta i menjar pipes. I sempre t'agradava.
T'agradaven les imatges, les persones.
T'agradaven aquelles cases americanes, tan grans i lluminoses. I amb geleres enormes i una capseta quadrada per on es veia gent i persones o dibuixos que es movien, com en el cinema, i que allà, a la pel·lícula, tenien dins el menjador, un menjador un poc estrany, que feia un sol espai amb la cuina i era el lloc on passaven tot el dia.
Sempre prenien llet, els americans. I els més grans, cerveses. Menjaven patates frites i crispetes mentre miraven fixament la capsa quadrada. I es deixaven notes l'un a l'altre enganxades a la porta de la gelera, que era molt grossa i blanca i tenia dues portes, una a dalt i l'altra a baix.
T'agradaven les al·lotes rosses i d'ulls blaus que duien calçons curts mentre regaven un jardí preciós, com si fos col·locat allà només aposta per la pel.lícula. Segurament ho era, així, però tu no ho sabies. I el vespre un al·lot molt pentinat amb els cabells ben untats de brillantina que feien com una ona i li tapaven un poc el front la passava a recollir. L'al·lota s'havia posat un vestit vaporós que pareixia de garsa i ara duia els cabells amollats amb un turbant, o agafats a una coa de cavall perfecta. Ell solia dur corbata i a vegades arribava a cercar-la amb un ramet petit de flors que ella es col·locava als cabells o s'enganxava al vestit. Partien tots dos dins un cotxe gran, molt gran. Però sobretot llarg, molt llarg.
I t'agradaven també les besades i abraçades que es donaven. Quan es besaven, la gent xiulava i feia renou. Et feia ràbia, perquè tu ho trobaves emocionant i t’hagués agradat esser la protagonista. Ells també, segurament, però així se'n devien treure les ganes, potser. O volien mostrar que les besades de colorins, per molt emocionants que fossin, no tenien cap valor: només es podien veure.
El teu món real era un món fet d'amics, de prunes verdes d'aquella prunera d'enfora, a l'Horta, que les feia tan bones, de missa escolar a les nou amb cançons que les monges us ensenyaven, de corregudes amb nins pels carrers del poble i de capvespres de diumenge dins el cinema.

Ara, més que mai.

Ara, més que mai, parlarem sempre en català.
Ara, més que mai, demanarem els impressos de l'Administració en català.
Ara, més que mai, exigirem llibres en català per l'escola.
Ara, més que mai, seguirem essent nosaltres.
Ara, més que mai, seguirem lluitant per la nostra terra i per la nostra llengua.
Ara, més que mai, no aguantarem imposicions absurdes i anti-democràtiques.
Ara, més que mai, "ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

Els anys 70

Tots érem a París, aquell maig del 68.
Tots hauríem volgut esser en Con Bendit.
Tots assistíem a reunions clandestines, a principis dels setanta.
Tots estàvem fitxats per la policia.
Tots érem delegats de curs.
Tots déiem "company" o "companya", a les assemblees, per a no identificar els altres amb el seu nom.
Tots fumàvem porros i bevíem cervesa.
Tots érem secretari general de qualque partit o comisari de qualque cèdula de reunió i discussió.
Tots havíem estat almanco una nit retenguts per la policia.
Tots enteníem perfectament quina era la diferència exacte i els punts en comú que hi havia entre en Marx i n'Engels.
Tots créiem en un futur on regnaria l'igualtat total.
Tots anàvem molt justs de doblers i el fet d’estudiar era un sacrifici econòmic per a les nostres famílies.
Tots pensàvem que els sentiments no eren importants i no s'havien de manifestar.
Tots déiem sempre que havia arribat el moment de passar a l'acció.
Tots teníem penjat el Che Guevara a la nostra habitació.
Tots estàvem compromesos fins a l'arrel dels ossos amb les ideologies del que aleshores anomenaven extrema esquerra.
Tots havíem de semblar infeliços.
Tots érem fills d'obrers.
Tots els que no érem fills d'obrers érem incompresos pels nostres pares, però teníem -o havíem tengut- un avi republicà.
Tots llegíem poesia social. En Gabriel Celaya era el nostre ídol.
Tots teníem en Miguel Hernández com un mite.
Tots anàvem a veure les pel.lícules de les sales d' "arte y ensayo".
Tots llegíem “Fotogramas”.
Tots escoltàvem embadalits i entusiasmats les paraules d'en Raimon i en Paco Ibáñez.
Tots quedàrem marcats pel Procés de Burgos. I per l'execució d'en Puig Antich.
Tots havíem corregut davant els cavalls de la policia.
Tots havíem sentit qualque tir.
Tots llegíem en Vázquez Montalbán.
Tots estudiàvem molt poc i demanàvem aprovats generals per motius polítics o socials.
Tots érem joves i potents.

El Corpus a Pollença

Era sempre en dijous, clar.
El dematí anàvem a l'ofici i véiem ballar per primera vegada les Àguiles i Sant Joan Pelós.
En acabar, feien "les Taules": anaven a ballar davant moltes cases per demanar doblers. Era "el ball de les Taules".
El capvespre, tots els carrers endomassats i els portals guarnits amb pi o alzina o fulles de palmera i tots els cossiols defora, era la processó.
El ball magestuós s'acostava amb la seva música elegant i suau.

Les nines que feien d'Àguila les triaven les monges i havien d'esser de la mateixa estatura.

El 81 vaig fer el Pregó de la Patrona i, entre moltes altres coses, vaig dir:
"Mai no me varen triar per esser res: ni Àguila, ni Mare de Déu dels Àngels, ni Dona de Ca'n Salas, ni Reina a la processó de la Rosa...."
Hi havia una monja molt espabilada -sor Elvira- que va pensar: "I si les sortejàvem?" I d'aleshores ençà es sortegen.

Petit record de Miquel Bauçà

Això només és un petit record d'en Miquel Bauça, una anècdota, una vivència, pels carrers de Ciutat i a Pollença.
Devia esser l'any 67.
Na Xesca Ensenyat i jo anàvem a les lectures poètiques que organitzaven en Josep M. Llompart i n'Encarna Viñas a ca seva. (d'això en parlaré un altre dia, que paga la pena recordar-ho).
Allà vàrem conéixer en Miquel Bauçà, un al·lot espabilat i molt simpàtic que havia publicat ja "Una bella història".
En Miquel vivia a ca'n Llompart, on s'hi havia traslladat des del seu Felanitx natal. Si jo tenia 17 anys, ell en devia tenir 27.
Féiem llargues passejades per Ciutat, en sortir de l'Institut. I anàvem, alguna vegada, al bar Bosch.
En Miquel, sempre, amb una americana i una cartera negre molt grossa. Cartera de la qual no hi havia manera d'aclarir què hi duia dedins.
Cantussejava sovint allò de "c'est l'histoire d'un amour, eternelle et banal....."

A ca nostra anàvem cada dissabte i diumenge a Pollença.
Un dia decapvespre de començaments d'estiu em va dir mon pare: "hi ha un al·lot que demana per tu". Era en Miquel Bauçà. Havia vengut a Pollença amb el bus per passar-hi dos dies.
El vàrem allotjar a la Fonda de cal Lloro. Va sopar a ca nostra, supòs que de sopes, com féiem cada dia.
L'endemà era el dia del Corpus. El dematí endoiàrem per Plaça i anàrem a prendre un vermut al bar Romà. Després vingué a dinar a ca nostra i estàrem tot el capvespre asseguts a un balancí de la sala, tot fent tertúlia amb mon pare.
Va esperar per veure la processó i el ball de les Àguiles. I la vérem des del balcó.
No sé com se'n va anar de Pollença, perquè a aquelles hores ja no hi havia bus. Supòs que va tornar amb nosaltres.
Un dia qualsevol, un dia del Corpus, amb en Miquel Bauçà, jovenet i simpàtic.

El curs del 98 i l'alumna alemanya.

Record amb molt de carinyo els meus alumnes. I veig que ells em recorden a jo, amb carinyo o sense -això és igual-, i per jo és la millor gratificació que puc tenir.
El curs del 98, l'any després de morir, sobtadament, Nadal Batle, fou un anys terrible i molt difícil per jo.
A l'assignatura de primer curs de Filologia tenia una alumna alemanya (no recordo el seu nom ni ganes de fer-ho) de la que ara em diríem que m'assetjava.
A més d'interrompre les classes sense ordre ni concert amb preguntes totalment doiudes i que no venien a to, em va denunciar al Vice-Rector d'Ordenació Acadèmica (en Santiago Cabanillas).

I per què em va denunciar? I, a més, diverses vegades.
Per coses com:

-Parlar de Nadal Batle a classe el dia que feia un any que era mort.

-Faltar a classe dues vegades, amb els alumnes avisats prèviament.

-No fer classe el dia del Dijous bo (aquí també varen entrar a la seva denúncia professors com, per exemple, na Carme Bosch) Vaig començar a fer classe el 75 i mai, en tots aquests anys, i tant a Magisteri com a la Facultat, no es feia classe el Dijous Bo. Era una mena de tradició que havia introduit l'Escola de Comerç.

-"Perdre el temps xerrant" I això us ho vull explicar una mica més:
Crec, i pens que cap professor de llengua em podrà defensar el contrari, que d'una llegua, a més d'aprendre la teoria, les tendències, les escoles..... (afegiu-hi el que volgueu) han d'aprendre a desenvolupar la seva competència lingüística. Sempre els hi explicat que el domini de la llengua és molt important en molts i molts d'àmbits.
Un dia per setmana, normalment, el dedicàvem a fer debats. Els alumnes triaven el tema del qual volien parlar.Jo funcionava de moderadora i "correctora" de manera general. La participació a aquestes clsses els podia augmentar la nota final, però mai baixar..Això sí: si es deia qualque disbarat (per desconeixement o per esser massa obvi, no me podia estar d'intervenir-hi.

En Cabanillas me va cridar al seu despatx. Els alumnes ho saberen (no els ho vaig dir jo) i mentre el Vice-Rector "em llegia la cartilla" varen fer un escrit, signat per tots els que hi eren en aquell moment, en defensa meva.

Al final no va passar res, però fou un any molt dur i mal de passar. I crec que fou així per tots, alumnes i jo.

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

Joana Serra de Gayeta


"Retornarem a les antigues illes
i ens treurem dels ulls
les estrelles
que ens fan plorar" (Miquel Bauçà)



"és un mos
de terra dintre el blau, mallorca, arrapada verda,
crit de vaixells a les cales del diable, i no sap dir
adéu i resta quieta amb un singlot aturat a la gola."
(Joan Navarro)





I


Barcelona emboirada, saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les vuit del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.





II


Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos
com si fossin
les mil lluminàries
de la darrera nit de la nostra vida.

Gotes de tardor dins la primavera
i el pati de la facultat banyat
i el sol llueix.





III


Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
coses absurdes
com és ara una platja.
O les pedres lluentes
que rodolen i es fan còdols
amb les onades de les cales.

Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
un tros de terra.





IV

"Illa: porció de terra voltada6
d'aigua per tots costats" (Del Diccionari)


Ja sé que no vendràs.
Sé sempre,
encara que no ho diguis,
que no saps
atrevessar els carrers.
Ja ho veus,
una cosa tan simple com això


V

j a r d í
d e l
a r b r e s
E l s
eren la nostra alliberació.

I sempre plovia.


VI


Davant un quadre de Juli Ramis


"No m'havien regalat res
que servís per a pintar el mar".
(Blai Bonet)

El rellotge del món s'ha rovellat
i és aturat a cap hora. Les agulles
del rellotge del món són invisibles.
No sabem ja
les paraules
ni pintar cap retxa.
Sabem només
entrar dins l'aigua,
tenyirnos de blau
i deixar una petjada a la platja.






VII


Volíem ensumar la terra, quan plovia.
I ens arribava
el crit de les xigarres que morien
dins un pinar.
I el sol cremava.

I l'aigua de la mar
molt fresca i clara.






VIII


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.





IX


Catedral de Girona a la nit.


Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.





X


Somniàvem
gotes de llum
davall els arcs de la tarda
i pensàvem
gotes de nit
per l'ample camí del migdia.






XI


Perquè no plovia enyoràvem les gotes
i més tard
ploràvem amb els núvols.
Volíem gratar la terra per cercar caragolins
i a la nit
somniàvem cuques de llum
trobades al jardí qualque dia.
Les fulles dels arbres
mai no podien esser nostres.
Pensàvem en coses incertes,
com és ara un paquet de tabac o la darrera pel.lícula
vista a un cinema de barri. O un retolador,
per subratllar els apunts.





XII


L'heliotropo del terrat era present
als nostres cossos.
El record i el desig
d'una alfàbia amb una planta
era ben nostre.
Podria esser, tal volta,
la nostra petita seguretat.





XIII

(Després d'haver llegit al diari que Puig Antich ha estat executat)


1



No seràs més amb nosaltres.
No hi has estat mai
però hem viscut amb tu les teves
darreres hores.

I sent ara dins mi
la finitud tan freda de la mort
que te roega el cos. I veig
la llosa sobre els teus ulls tancats.

I els nostres ulls,
que s'omplen de sal com d'aigua de la mar.

Mai no t'hem tengut, fins que et moriren.



2


És com si fos el darrer moment.
Com si una mà desconeguda
ens condemnàs a mort
i ens haguessen d'executar
a la matinada.

Com si tot el nostre cos fos impregnat de gotes d'oli amb olor
d'aiguarràs
i patinàs
dins les mans dels amics
quan ens agafen.

És com si el pati de la Facultat no fos quadrat
i les columnes de l'enfront no visquessin
l'harmonia del set.

És igual que si tenguéssem les mans
obertes
cercant el món.

Com si ens omplissen la boca
de llosques i vomitàssem damunt la gent
damunt el pati quadrat i embrutàssem les columnes.

Com si vomitàssem damunt el sol fins que la mar
no fos ja res més que una llosca apagada, marró.

3

Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.






XIV

"sombrero en mano conquistaré el mundo"
(escrit a la paret)





cap capell

tenc per

Jo no posar-me.
NO PUC CONQUERIR EL MÓN


A la "Bodega Bohemia"
no hi entra mai
la boira.






XV


Sitges


Els dits s'enfonsen dins l'arena i les campanes
de l'església ens arriben per dins
el sol del diumenge dematí. Els joves
estrenen roba nova i van a missa de dotze.

Nosaltres ens estenem damunt l'arena.

Més tard ho oblidam tot
menys el rellotge de l'església
a les tres i mitja d'una platja deserta.

Tenim la pell salada i el vent
ens mou
els cabells
a dos per hora.





XVI


Els escalons
de la cuina
han tornat petits.
Només
hi cap
ja
un peu
meu
del
trenta
set.






XVII


Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor" (Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.
Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells).





XVIII



Ens creim saber-ho tot
i conéixer cada una
de les fulles
dels arbres del jardí.
Aquest hivern ens hem construit
les nostres pròpies
alliberacions:
tenim dos cossiols,
un tros de pedra
i un poema d'en Rosselló-Pòrcel.
(El tenim escrit amb retolador
i aferrat amb cel·lo
a la part interior
de la porta de l'armari.)





XIX


No sabíem res
i ni tan sols allò que cantava al jardí
no era una òliba.
No volíem saber que ben prest
deixaríem d'agafar
l'autobús
per anar a classe, i que mai més no hauríem d'entregar
un treball
-a doble espai, per una sola cara-
el vint de maig.





XXI


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.





XXI


Vivim la pluja que cau avui
damunt la ciutat nova que ja estimam
malgrat sigui tan lluny de la nostra
ciutat de l'horabaixa
dels darrers anys d'adolescents.





XXII


Ens va arribar a agradar
veure tot el fum damunt
la ciutat
i tenir fred mentre esperàvem l'autobús,
els dematins.

I creure que eren les cinc
amb tota la fosca damunt
la ciutat.

Arribàrem a aprendre que el sol
no surt mai abans de les nou.

Aprenérem a estimar
la ciutat
(3 milions d'habitants
per una sola boira.)





XXIII


Però, deixem-ho estar.
Segurament
és la distància que fa veure així les coses.
La distància, el pas del temps,
coses així com els diumenges que no passen.





XXIV



I ara
anys envant.
Ara
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.
Ara
un amor, tres fills.
Ara
una felicitat suau
que m'impregna la pell.
Ara
les sensacions mateixes
d'anys enrera
es fan ben meves.
Ara,
avui,
tornaria a escriure tots els versos que heu llegit.
Ara
anys envant,
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.

Versió EPUB, per ebook, de "Una anul·lació total"!

L'amic Ximo Vaello ha fet un ebook de "Una anul·lació total".
El tenc al meu ordinador, però no el puc obrir perquè vaig amb güindous i, amb un programa gratuit, que es diu "calibre" el podeu tenir per PC o per Mac..
Si el voleu el me podeu demanar per correu
joana.serra@gmail.com
i us l'enviaré.
No el sé posar aquí

I aquí un enganxo l'enllaç a la wikipèdia del que és un EPUB:

http://es.wikipedia.org/wiki/EPUB