Elogi de les sopes

Les sopes són un plat deliciós.
Als petits normalment no els solen agradar perquè tot és verdura i un poc de pa sec (les sopes en si). Sempre dic que un nin comença a esser adult quan li agraden les sopes. Ho crec de veritat.
De petita, en l'hivern sobretot, en menjàvem cada dia per sopar.
Se poden fer sopes d'hivern, sopes d'estiu, sopes escaldades, sopes seques, sopes de peix.sopes de matances.... L´únic secret és un bon sofregit amb molt de jullivert, tomàtiga de ramallet, alls i grell, també anomenat sofrit. A més, en aquest temps que hi ha carxofes, faves tendres... són millors encara. Molta col, espinacs o bledes, colflori... S'hi pot posar qualsevol verdura, de fet. En l'estiu, molts de pebres tendres. Les de restaurant no m'agraden perquè solen esser humides, moltes sopes i poca verdura. No hi ha res com asseure's a la taula, amb la família o amb els amics, amb una bona sopera de sopes. I envinagrat per acompanyar. I ravanets.

Ordre de retirada del llaços

Els petits

En Josep és el darrer, per ara, que ha arribat a la família. És petit, tendre rodonet. I riu i mama. Va néixer en ple hivern i ha passat les seves primeres nevades sense adonar-se'n. Ara té 3 mesos I té una germana, de 2 anys i mg, que nom Maria. Xerra, juga, respon al telèfon. També és rodoneta. Me coneix i me diu Joana. El curs pròxim anirà, si té plaça, a Mata de Jonc. I té una cosina, de 3 anys, que nom Catalina. Aquest hivern ha estat el seu primer any a l'escoleta i el curs pròxim també anirà a Mata de Jonc. És molt etxerevida i xerra molt. A vegades vénen a ca nostra i juguen amb la cuineta que en Miquel els va dur pels Reis, I mengen sopa. I mengen de tot. I els agrada molt. Les dues cosinetes se duen molt bé i sempre demanen l'una per l'altra. Els padrins estan tan gojosos com els pares. I la ti-àvia, que som jo, no en parlem. Per ara no tenc néts, encara. I aquests infants són, per jo, com si fossin néts meus. I m'agrada veure'ls. I m'agrada saber coses d'ells. I els estim molt. Són els petits de la família.

El rossinyol ha tornat

Quan m'aixec fosca negra -quasi sempre- des de la cuina sent i escolt el rossinyol que cada any ve al pati del veïnat. ´ És un pati molt gran, un jardí, amb una palmera enorme. Ja és aquí la primavera. I el cant del rossinyol m'acompanya mentre faig el cafè, aplec roba, prepar el dinar... Aleshores m'agrada molt estar a la cuina. Ha tornat! I que torna cada any perquè em fa companyia dins la nit.

Roses vermelles

La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant.. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys es multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. I les hores i hores. I els dies i dies. I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada. I la neu, que vàrem rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent. I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls. I els freds de l’hivern. I el vent de baix que no parava durant dies i ens feia mal de cap. I vaig deixar de viure a aquella casa. I segueixo explicant tot tan meravellós. I l’estim com si hi hagués nascut. Vivia i estimava allà. M’ha romput el vent, com al cirerer el primer hivern. I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra i no es trobin malament dins un pitxer per molt meravellós que sembli o per molts de diners que valgui. Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.

Insomni

L'insomni ve de puntetes vora el meu llit. Em tapo amb els llençols perquè no em vegi. Però és aquí: ha arribat, com cada dia. I ja estic desperta i m'he d'aixecar, ben espabilada, perquè no sé estar dins el llit sense dormir. La nit me transmet el seu silenci amical i m'envolta. Me protegeix i em fa companyia. I m'hauré d'acostumar, veig, a conviure amb aquest nou amic que fa uns mesos em visita cada dia, de matinada. La ciutat dorm.

El pati

El pati de ca nostra és molt alegre. És més ample que el carrer i ens dóna lluminositat i sol a la primavera i en l'estiu. És l'entrada de la casa. És una entrada gran amb unes reixes verdes. A baix hi ha cossiols. Només són tres altures, amb dos pisos per planta, i l'escala i l'ascensor són al pati. També les portes dels veïnats i moltes finestres. Hi ha tres terrasses amb jardineres i cossiols que ens alegren la vida. Una d'elles és la meva. Hi tenc una alzina que fa més d'un metre, un boix, una quència, un hibisco, ficus de diverses castes, cactus... molta cosa verda a les jardineres. Des de la finestra del meu "despatx" sent l'ascensor, veig els veïnats que van i vénen i ells me veuen a jo. I ens saludam. i parlam per les terrasses. I ens agrada. Som pocs, ara només som quatre. I benavenguts.

Els meus primers passos

A ca les monges, a Pollença, sempre ens xerraven en mallorquí i ens ensenyaven vocabulari en castellà, fent cançoneta, per poder seguir els llibres. No record que tenguéssim mai cap dificultat. Les oracions també ens les ensenyaren en mallorquí. Tenia 13 anys, i ja a Ciutat, (per tant el 1963) quan mon pare me va enviar a classes de llengua catalana a l'Estudi General Lul.lià. Sempre li estaré agraïda. El professor era un home molt alt, amb mostatxos -del qual no he tornat a saber res més- que nomia de llinatge Garcies. Érem tres alumnes: un fill del professor, un Forteza-Rey (no record el nom) i jo. Apreníem ortografia i llegíem textos curts. Crec que hi vaig anar dos anys. I els mateixos alumnes. A l'Institut Joan Alcover n'Aina Moll ens feia unes classes de català d'1 a 2. Érem poques, però ho féiem amb entusiasme i ganes. N'Aina ens ensenyava poemes, ortografia, lèxic. Ens obria els ulls cap a nosaltres mateixes. Aquests varen esser els meus primers passos dins la llengua catalana. I l'exemple de ca nostra, clar.

Enllaçats pel català

Ja que volen treure el llaç de les escoles, en podem omplir Internet.

Una boirada

Diuen que a la tardor i a la primavera hi ha boires. Si és així, avui ha començat,ja, la primavera. La boira envaeeix la part marítima de Ciutat. No he anat, avui capvespre, a veure la mar. Però des de la finestra de la sala el campanar de la Seu quasi no es veu. Diuen que la boira és fantasmagòrica, però a mi m'agrada. Record una venguda de Manacor a Ciutat amb cotxe i tot ple de boira. Teníem por de no poder arribar. I record una altra boirada grossa, fa molts d'anys, per Sant Andreu. Teníem convidats a sopar a ca nostra i, quan se n'anaven, no es veia la cera de davant. Vivíem al carrer Blanquerna, no és que sugui gens ample. La boira impregna els ossos, sí, però a Mallorca ja estan sempre impregnats per la humitat perenne. Ara la boira ja entra dins el pati. Ve a fer-me companyia? Qui sap!

Quan érem petits

Anava a costura a ca les monges, a Pollença. Quan érem petits teníem una vida lliure. En surtir d'escola anàvem a jugar a Plaça fins que se ponia el sol. O a ca qualque amiga a jugar a casetes o a pepes. Abans havíem berenat de pa amb sobrassada o pa amb oli, cadascú a ca seva. Eren anys de carències, però nosaltres no ens en adonàvem. Ens agradava el llegum, les sopes.... tot el que feien a ca nostra per dinar. Qualque dia berenàvem de galetes d'Inca (duites a la botiga el capvespre cada dia, acabades de fer, amb xocolata. La xocolata era "Batanga" o "Rosselló", no n'hi havia més. I ens bastava. Dúiem calcetins en l'hivern encara que fes molt de fred, fins i tot l'any de la neu. I els nins, calçons curts. I no teníem fred. No celebràvem els aniversaris ni ho necessitàvem. El que desconeixes, no ho necessites, crec. Jugàvem a conillons a amagar, a botar, a córrer, a la pilota... Plaça era allà on hi havia vida, els capvespres. S'omplia de nins i nines que jugàvem. I ho record amb nostàlgia, però amb alegria. Les nits, a ca nostra, sopàvem de sopes en l'hivern i de trempat en l'estiu i després jugàvem a cartes a la camilla mentre mon pare llegia "Destino" o "La Vanguardia". I escoltava la ràdio. Nosaltres encara no l'escoltàvem. Nosaltres jugàvem i vivíem.

Petita reflexió

Aquests dies he tornat a re-llegir el blog. Veig que ja té 5 anys i, durant aquest temps, hi he escrit un poc de tot, sobretot -que era i és la idea- sentiments, fets simples, coses de cada dia. Alguns dels posts que hi ha ara no els escriuria,(o no els escriuria de la mateixa manera) però no en vull llevar cap perquè formen part de jo, del que he estat i del que som. I, esperem, del que seré.

Sí a la nostra llengua

És molt trist haver de defensar la nostra pròpia llengua. Però és necessari. El català ha tengut molts de problemes. I ara vivim una àpoca negra que fa que en tengui, una altra vegada, moltíssims. Hem de sortir al carrer. Hi hem de ser tots. Mallorca serà un clam per la llengua, segur. Ciutat serà un clam per la llengua diumenge dia 25 de març, segur. I continuarem, com sempre, parlant i escrivint en català. I, una vegada més, resistirem. I no, no ens fareu callar!

Els meus tres tresors

Na Coloma, na Tonina i en Miquel, els meus fills, els meus tresors. I encara que juguin a esser petits ja són ben grans, els anys han passat volant.
I aquí una de quan eren petits.

El meu barri

El meu barri en l'hivern és molt tranquil.
La Seu ens agonbola i els carrers estrets i empedrats són testimoni de la vida dels veïnats. Ens saludam, sempre, quan ens trobam, i feim la xerradeta.
No hi ha renou més que el de les campanes de la Seu. I això és un so, més que un renou.
No passen cotxes, no passen motos... quasi no passa gent.
Hi visc des del 61, amb un intermedi del 93 al 2001.
I vaig tornar al meu barri quan empedraven de nou els carrers amb el pla Mirall. Era en l'hivern i tot era fang, quan plovia. Però va durar poc i prest va esser com abans.
En l'estiu tot es transforma. Les onades de turistes que passen fan un renouer: no saben parlar, criden i riuen fort.
Just baix de ca nostra hi ha la sortida del Museu de la Seu i tots passen per aquí i es passegen pels carrers estrets amb un guia amb un paraigua per fer-se veure. És horrorós. No sembla el mateix barri, el mateix carrer...
Però m'agrada igual.
Quan s'acaba la visita al Museu, a les 5, tot torna a la seva rutina i tranquilitat.
Estic acostumada a viure dins el silenci dels carrers.
I crec que no sabria viure a un altra banda.

El fasser del corral

El fasser de Pollença és mort. Li va pegar la cuca roja aquesta fa ja dos anys i, a poc a poc, va anar perdent palmes. Li feren un tractament especial però no es va poder solucionar res..
Ara el tronc resta per recordar-lo.
El fasser del corral ha estat acompanyant de la vida de la meva família durant 68 anys.
S'engronxava fort quan feia tramuntana i el seu renou omplia les nits i els dies.
El varen regalar, l'any 44, a una tia de mon pare -la tia Coloma- un diumenge dematí al mercat dins un cossiolet. I ella va decidir sembrar-lo enmig del corral. I va créixer molt. I va passar a esser com un símbol d'aquella casa.
L'any de la neu ja era més alt que el terrat. Surt a les fotografies que ens férem amb l'alegria de la novetat blanca.
El fasser del corral és mort. I només queda el seu tronc.
A mi m'agradaria hi quedàs per molt de temps.

Ma mare

Avui fa 19 anys que ens deixares, ma mare. Una mort absurda -com totes les morts- i repentina dins el cotxe d'en Miquel. T'havien operat de la vessícula i tot havia anat bé. Venies cap a Valldemossa i jo m'havia adelantat per fer el dinar.
A les 10 en punt la veu de na Joaneta per telèfon m'anuncià la trista nova. Un desespero, una tristor, una buidor immenses. Hores de confusió, d'anar i venir, d'anar a l'escola a cercar els nins, de preparar les coses a Pollença.
Era l'any 92 i un dia d'aquests havíem de veure la cerimòia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que teníem gravada,
Se truncaren tantes coses en uns segons.
L'estimació als teus fills i néts sempre serà un exemple per jo. I l'amor que us teníeu mon pare i tu era quasi admiració.
El teu voler tenir un sac de sucre dins el rebost, l'aixecar-te de matinada i posar-te a fer vànoves eternes, la teva artritis i la teva angoixa.
La preocupació dels regals dels Reis, el planificar el dinar i el sopar.
I tants de bons records que no sé on posar-los.
Sempre estaràs amb mi.
Sempre t'estimaré, ma mare.

Diumenges decapvespre

DIUMENGES DE CAPVESPRE

"Yvonne de Carlo era el technicolor"
Vázquez Montalbán

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells)

Vicent Andrés Estellés

Els amants (Vicent Andrés Estellés)




ELS AMANTS


La carn vol carn.
Ausiàs March



"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

El silenci de la nit

Anys han passat, de les meves sortides nocturnes. No és que torni d'una festa ni d'un sarau. Simplement: ja m'he aixecada. I no tenc gens de son.
El voler deixar de fumar n'és el culpable. Però benvingut sigui l'insomni si ho aconsegueixo.
I m'agrada el silenci de la nit. I em fa companyia a aquestes hores de la matinada. I no me molesta haver-me aixecada i no poder dormir.
Crec que feia molts d'anys que a les 4 de la matinada no estava desperta. Sortia molt, de jove,abans de casar-me, i sovint tornava tard, molt tard. Aleshores el silenci de la matinada no me feia companyia.
L'amic fumar se n'anirà suaument per la finestra en qualsevol moment per no tornar més. I estaré contenta. I sempre recordaré els bons moments que m'ha donat però ben prest serà hora de despadir-nos. I aleshores, també, ja no m'haurà de fer companya el silenci de la matinada.

Quan els fills vénen a casa

Demà vénen els meus fills a dinar a casa. No els veig massa sovint i estic contentíssima que no puc més.
El Nadal tornarà somriure.

Puig Antich

Escrit a Barcelona el 2 de març de 1974




Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.

Color d'hivern

Avui dematí, passejant per la ciutat, he viscut el color d'hivern. Gris. L'he viscut als carrers, a la gent, a les façanes, als balcons.
S'endevinaven cases calentes, xemeneis enceses, brasers i calefaccions.
I m'ha agradat el color d'hivern.
I l'olor d'hivern.
L'hivern sempre m'ha agradat i avui he viscut els seus colors i les seves olors.
Per cap motiu especial. Simplement, ho he viscut.

De matinada

Ma mare se solia aixecar de matinada i feia vànoves pel meu germà i jo o brodava o escrivia poesies.
Les vànoves ara són a l'altell de l'armari. Estic molt contenta de tenir-les però no les utilitzo.
Jo sovint també m'aixec de matinada, me faig un cafetet i m'assec davant l'ordinador: la premsa, el correu, el temps... A vegades escric un poc.
Tot és silenci, de matinada. I fosca. I tranquilitat.

fer croquetes

Avui, a petició del meu fill Miquel, he fet croquetes de pollastre. Ara he acabat i disfrut de veure la palangana de croquetes arrenglarades l'una vora l'altra.
M'agrada la cuina, molt. I un dels motius és observar la transformació dels aliments. Veure com de dues pitreres de pollastre en surten més de vint croquetes és un goig. Un goig quotidià, però un goig.

La bodegueta La Rambla

Hi anam sovint, amb en Miquel i n'Antònia i es un dels meus llocs preferits per anar de tapes. És a la Rambla, a Palma, clar.
Croquetes de pop, salpicó de pop, variat d'arrebossats, ensaladilla.... i un bon vinet, això que no falti.
És un lloc petit amb moltes taules i tabulets per seure. Hi ha, quasi sempre, una activitat frenètica.I, alhora, tot és calma i bon humor.
Un lloc magnífic per menjar un poc i passar una estona amb bona companyia

La fira

Aixecar-nos dematí i partir prest per poder aparcar.
Arribar i predre un cafetet calent que fa n'Antònia.
I les nines! Veure i viure les nines és un goig!Són vida, són futur i present, són esperança i il·lusió.
I passejar i comprar olives pansides i moniatos.
I veure gent i saludar i aturar-nos a fer la xerradeta.
I dinar de porcella boníssima tota la família.
Mai no he deixat d'anar a la fira menys l'any que mon pare es va morir.
Des de petita record moments únics colcant als cotxets o gronxant-me a les barques. Després hi colcaren els meus fills (a les barques ja no, que varen dessaparéixer) i firàvem una jugueta per ells i per les nebodes. Gaudíem molt, cada any, per la fira.
I enguany hem tornat a gaudir. I que sigui per molts d'anys!

S'ha acabat l'estiu

I tornam a la tardor.
Enguany amb novetats. El meu fill Miquel comença la seva vida laboral i s'independitza. Ho fa molt content i jo estic contenta de veure'l feliç. Igual que estic contenta de veure felices les meves filles, ja més grans.
Tres fills, tres vides.
I ara es pot dir que comença,també, una nova vida per jo. Una etapa més dins les moltes que he viscut. Voldria que aquesta fos agradable, suau i tranquila. I ben viva, sobretot això.
Torna el temps de tancar finestres i de les pluges.
Del fred agradable que fa net l'aire.
Dels dies curts i les nits llargues.
I del viure diari, cada dia un poc més positius, amb alegria, serenor i felicitat.

setembre

La humitat és ben patent, aquest setembre. Com tants de setembres que recordo.
Enyoro, però, ja, els dies grisos, la mar grisa, el cel tapat.
Tenir fresqueta els dematins, en aixecar-me.

dissabte

Sovint m'agrada estar sola a casa, sobretot si és dissabte o diumenge.
Els carrers silenciosos de turistes, les campanes de la Seu que toquen a missa, qualque veïnat que passa pel carrer i el sent xerrar.
I no fer res.
Mirar les plantes de la terrassa.
Escoltar el silenci.
Passar el dissabte amb jo mateixa i els meus pensaments.

Imatges de la meva estada a Marsanne

Marsanne

He estat dues setmanes a Marsanne (França) a ca na Maria Francesca i sa mare.
Han estat uns dies fabulosos, tranquils, de fer el turista, d'estar a l'ampla i acollidora casa, de no fer res qualque estona i de fer moltes coses.
He duit molts de records i molts de bons moments dins la maleta.
Vaig viure 15 dies a la terra de les lavandes i els girasols. A la terra del vi. A la terra dels boscos i de les valls suaus.
He estat amb amigues, que és molt important i l'amistat ha fluit tranquila i present sempre.

Ho repetiré.

TV3 m'ha respost

Gràcies per fer-nos arribar la seva queixa. Com a Defensor de l’Audiència, encarregat d’atendre les demandes dels espectadors i usuaris dels mitjans de la CCMA, m’he interessat pel que m’expressa. Abans de res li voldria dir que he pogut comprovar que Televisió de Catalunya sempre ha manifestat la vocació d'arribar a tots els països de parla catalana i oferir-los la seva oferta, cosa que demostra la presència continuada durant més de vint anys a les Balears i les Pitiüses i l’arrelament que ha assolit i que, pel que ens manifesta, és profund i intens. Aquesta voluntat no ha canviat, segons he comprovat en converses amb els seus directius, però el marc tecnològic, polític i legal sí que ha canviat i ha provocat la situació que ens exposa.
Val la pena fer memòria per explicar el que està passant. Les emissions de Televisió, quan territoris de parla catalana com les Illes no pensaven a tenir una televisió pròpia, van creuar les fronteres territorials del que la Constitució anomena Comunitats Autònomes amb els seus programes i gràcies a accions de la societat civil, amb iniciatives com les de l'Obra Cultural Balear, va poder ser present a les Balears. Això es va fer en una situació d'al·legalitat, o d’il·legalitat, fins i tot. Pel que fa a Televisió de Catalunya, la llei només atorga la possibilitat de cobrir el territori propi de cada comunitat, en aquest cas Catalunya. Fins ara, com deia, amb una legalitat poc definida, "Televisió de Catalunya" de Catalunya ha estat present, a través de la tecnologia analògica, a les Balears. El pas a la tecnologia TDT ha fet que aquesta presència i relació s’hagi d’adequar a la nova realitat. Per emetre a través de la TDT és necessari disposar de les corresponents freqüències d’emissió, dels MUX o múltiplex. Aquestes freqüències les administren les diferents comunitats autònomes, en aquest cas la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Amb la voluntat de garantir la presència de Televisió de Catalunya a les Balears i d’IB3 al Principat, els governs respectius van acordar que ambdós ens autonòmics procedissin a un acord de cessió de freqüències d’emissió, el que es va plasmar amb un acord de reciprocitat i la signatura d’un conveni el 22 de gener del 2009. El conveni actualitza les relacions entre els dos governs en matèria audiovisual i dóna cobertura legal a les emissions de les dues televisions en els dos territoris. Aquesta reciprocitat, però, obliga a respectar el marc legal de l’adquisició de drets d’emissió de produccions adquirides a través de la FORTA la Federació d’Organitzacions de RTV Autonòmiques. Si a través de la FORTA s’obtenen els drets d’emissió de determinats productes, cal respectar les televisions que els han adquirit i no lesionar els seus drets. Si el producte és compartit amb la resta d’emissors autonòmics, TV3 està obligat a no lesionar els interessos d’IB3, per exemple, en l’explotació d’aquest mateix producte al seu territori. Això ha provocat la signatura d’un conveni de reciprocitat que condiciona l’emissió de TV3 a les Illes. Aquesta es la raó per la qual Televisió de Catalunya no pot emetre determinats productes, bàsicament pel·lícules o esdeveniments esportius, a les Illes a més de no interferir en el procés de creixement d’una televisió en parla catalana a les Balears, com és IB3. Aquestes són les raons que fan que l’emissió que es rep a les Balears sigui lleugerament diferent de la que s’emet al Principat i no d’altres.
Moltes queixes qualifiquen el nou
Canal TV3 CAT com a un canal de segona, que no compleix la seva funció, no garanteix el dret a la informació o que dóna als mallorquins el tractament d’estrangers. De fet, ja fa uns mesos, vaig plantejar a la direcció la necessitat de fer un canal respectuós amb els espectadors de les illes, coherent i on no es creessin aquestes situacions indesitjades. Televisió de Catalunyaha creat TV3 CAT, un canal propi, coherent, adequat a tots els territoris de parla catalana, que no lesioni els interessos de les televisions autonòmiques, en aquest cas concret, IB3.
La programació que ofereix TV3 CAT està constituïda bàsicament per programes de producció pròpia, la qual cosa inclou un 80% de la graella que s’emet al Principat. El dret a la informació queda garantit, ja que informatius, programes de producció pròpia, o documentals, entre d’altres, hi són presents. Per emetre són necessaris els canals, les freqüències, i, ara per ara, IB3 només pot cedir una sola freqüència del seu múltiplex. En una fase més avançada de la implantació de
la TDT, un cop s’hagi dut a terme l’apagada analògica i IB3 disposi d’un 2n múltiplex, TVC disposarà de dos canals en aquest segon MUX d’IB3 per difondre el senyal de dos dels seus canals.La solució de la reciprocitat no és l’òptima per aquells per qui, com vostè, TV3 i els seus serveis són la televisió que volen tenir, la que volen veure, i la insatisfacció de no poder rebre tota la producció, aliena o no, crea evidentment un malestar lògic i que mereix tot el respecte. Les raons d’aquest canvi són, però, tècniques i legals, no pas per una manca de voluntat d’oferir el millor als ciutadans balears.
Agraint la seva atenció i esperant que aquestes explicacions hagin estat del seu interès, quedo a la seva disposició.

TV3 internacional

Sense dir ni ase ni bèstia ens han llevat TV3 i ho han substituit per l'emissió del canal internacional.
TV3 era nostra, formava part de la nostra vida i molts dels seus programes ja eren records nostres.
Pel canal internacional es fan molts dels programes del canal normal, però això no és manera de fer les coses.
Ens tracten com estrangers i, això, senyors, és un gran i greu error

Xesca Ensenyat

Les passejades fins la font Faliva els horabaixes d'estiu.
El bar Bosch, amb hores i converses eternes.
I tots els problemes que vivíemn, quan teníem 17 i 18 anys.
La teva "Ciutat de l'horabaixa" de poemes vius, ple de sentiments i vida.
Les anades a ca'n Josep Mª Llompart i les lectures de poemes.
I l'institut.
L'any que amb la barca de ton pare anàrem a la processó del Carme, a n'u moll, i guanyàrem un premi d'engalanar barques.
I les hores i hores que passàvem parlant i arreglant el món.
No t'oblidaré mai, estimada Xesca.
Les circumstàncies de la vida ens separaren però sempre et tendré present i pensaré en tu i tot el que amb tu vaig viure. Són massa coses, massa moments de vida, per oblidar-los.
Descansa en pau.

Vergonya!

No sé per quines cinc-centes IB3 i TV3 tenen una mena de conveni estrany que permet a IB3 tapar el senyal de TV3 quan li convé.
Pel·lícules, esports: posen el canal cat24 i ja no veim TV3.
Ahir el partit de la Copa del Rei ens el vàrem haver d'empassar per TV1.
L'altre vespre feien "Codigo da Vinci" i, també, senyal tapat.
Almenys es podria explicar com és i el perquè d'aquest conveni!

Palma ha estat un clam pels drets de la llengua

Arrib a ca nostra espotonada. Una marxa lenta i multitudinària des de la plaça d'Espanya al Parlament fan tenir els peus reblanits.
Però estic molt contenta: Palma ha estat una festa; música per infants a Cort, ball de bot a la Plaça Major i concentració per la cadena humana. El carrer Sant Miquel n'anava ple i fins a les 7 i mitja no hem arribat al Parlament.
I sí, tornarem a vèncer. Perquè l'esperança és grossa i la realitat un clam unànim pels drets de la llengua

el Barça

Una apoteosi: 2-6 contra el Madrid.
I he recordat l'apoca futbolera de les meves filles (el meu fill, no tan entusiasmat).
Bufandes, gorres, tovalloles, mil coses del Barça. I ens asséiem davant la tele a veure el partit (la veritat és que me varen contagiar (a son pare, no)) amb els nervis a flor de pell. Bamballetes, crits, gols. Era una de les èpoques daurades del Barça: en Guardiola hi jugava. I en Ferrer, i en de la Peña, i en Celades... era el dream team.
A S'Olivera tiraven coets si guanyava el Barça i de ca nostra els sentíem i anàvem a dormir feliços i contents: aquell hivern, com ara, tot eren victòries.

Diumenge

Una terrassa des d'on es veu Palma i la badia.
Un arròs de peix molt bo i raoles de jonquillo.
Una tertúlia agradable i viva entre amics.
Un diumenge decapvespre plàcid i tranquil.

La Victòria

Dia apacible de primavera.
Horabaixa tranquil, amb nuvolades enfora.
La mar plana, com un plat.
L'aire net, l'ambient suau.
L'immens paisatge de la badia de Pollença que es domina des de La Victòria ens regala visions plàcides, visions conegudes, visions estimades.

En Jos ens ha deixat

En Kamal -en Jos, en Josep Vivó- ens ha deixat.
El seu tarannà era plàcid: desitjo que hagi trobat la placidesa i que descansi en pau.
Amic generós i cordial.
Jos, sempre et recordaré.

De menjues i festes de Pasqua

Un temps emblanquinàvem la casa, abans de Pasqua.
Untàvem les portes de fusta.
Posàvem les clívies florides a l'entrada.
Tota la casa feia oloreta de net.
Menjàvem escabetxo, formatge, bajocada, ous a la neu.
I, clar, panades, robiols i formatjades. I be rostit, el dia de Pasqua.
Ara tenc les clívies (no tantes ni tan guapes) a la terrassa del pis de Ciutat.
Enguany no he fet escabetxo, però sí m'he surtida de formatges diversos.
No hem emblanquinat, però hem fet una neteja general a la casa.
Dissabte faré panades i diumenge anirem a dinar a Pollença: la meva cunyada farà el dinar i els robiols i formatjades.
Tanmateix, l'oloreta de Pasqua és la mateixa.
I que ho digui per molts d'anys!

"Primavera infantil" (Blai Bonet)

PRIMAVERA INFANTIL

I

Minyonia amb sol -record!-
Alçant la dolça bandera
de la canyamel primera
pels camins d’aigua de l’hort.
Joc en l’aigua –primavera!-

El joc ara està dins mi.
Tot salta amb la canya verda
i amb tanta festa s’esquerda
el meu pit de xeixa i pi.
L’aigua que me va vestir,
va brollant, i me despulla,
posant túniques de fulla
a l’hort ja de terra esponja

II

Minyonia de bengales.
Pell groga dins els murtrons,
martiritzant gorrions...
Mans petites plenes d’ales.

Aubercocs dins la camisa.
La pell, branca carregada.
Un cop blau. Esgarrinxada.
Visca el salt de la bardissa!

Camp de Maig. Els crits a lloure.
Joc daurat a dins la xeixa.
El cel ja no té la reixa
blanca i grisa del gris ploure.

L’aigua! La roba a volar!
Salts tot nus i esses d’anguila.
La minyonia del mar,
ja nua, verda, tranquil.la...

Mort de Dama

El teatre era ple.
El públic, entusiasmat i entregat.
La representació, fantàstica.
Actors genials.
Destacaria na Mercè Arànega, na Nies Jaume i en Santi Pons.
Vaig sortir amb ganes de tornar a llegir "Mort de Dama". En tenc un examplar de la primera edició dedicat per en Llorenç Villalonga, a qui vaig tenir la sort de conéixer.
Primer amb en Perico Montaner (a través del qual el vaig conéixer), després amb en Jaume Pomar i, finalment, amb el meu home, Andreu Ferrer, anàvem sovint a ca seva a prendre cafè i a passar l'estona a primera hora del capvespre.
Sobretot hi vàrem anar molt de temps n'Andreu i jo perquè, a més, vivíem molt aprop. Vivíem -i jo encara hi visc- al pis dels meus pares, pisos que varen fer a la casa allà on havia viscut Gabriel Alomar.
Podria escriure pàgines i pàgines, d'aquelles trobades. I mil anècdotes. I moments molt agradables amb en Llorenç i la seva dona, Teresa.

Dalt Murada

El sol tímid i l'aire fresquet acompanyen la meva passejada per Dalt Murada, lloc, per jo, únic a Ciutat.
La mar davant i la Seu just darrera me fan aturar a contemplar el paisatge.
Llàstima d'autopista! Però record, encara, quan al que ara és el Parc de la Mar hi volien fer un pàrquink. Un molt hem guanyat.
Silenci, el renou d'enfora dels cotxes sense arribar a fer-se molt notori. Un al·lot feia piragüisme i hi havia com una regata de velers teledirigits. A Ses Voltes feien teatre pels més menuts. Els homes-estàtua encara no hi havien arribat però els turistes matiners ja hi eren presents.
I la tornada, pel Parc de la Mar. La primavera s'hi nota als arbres i flors.
I estan molt bé, els diumenges suaus i tranquils. I el capvespre sol esser llarg i relaxant.

He tornat a s'Ermita

Després de més de 8 anys avui decapvespre he tornat a s'Ermita de Valldemossa.
Quina meravella.
Quin plaer veure la mar banyada pel sol ponent.
M'han vengut al cap fets, persones, sensacions.
Però amb molta tranquilitat: la tranquilitat que dóna el pas del temps i fer les coses que em dicta la consciència. La tranquilitat guanyada dia a dia, moment a moment. Però, a la fi, aconseguida.
S'Ermita respirava tranquilitat i pau. I jo era feliç.
I gaudia de mirar la mar banyada pel sol ponent.

Capvespre a n'"U Moll"

Dinàrem a Ciutat d'un menú molt bé de preu i que està bastant bé que fan al bar de Cort.
I partírem cap al Port de Pollença.
U Moll estava preciós: gris, tot gris. I la mar grisa. I el cel gris.
Aquesta grisor apacible i nostàlgica.
Aquesta grisor viscuda tantes vegades.
Un cafè al 1919 i una llarga passejada per devora la mar.
Un capvespre complet.

On eres el 23F?

Era dilluns.
Aquell hivern jo feia classes a l'Escola Normal i a l'Institut Joan Alcover i preparava oposicions a l'Escola Normal.
A les 7 començava el nocturn del Joan Alcover i, mentre em preparava, escoltava l'investidura de Calvo Sotelo. Vaig apagar la ràdio i me'n vaig anar cap a l'Institut. A les 6 i mitja tenia la primera classe i, tot just començada ens varen avisar que es suspenien les clsses perquè uns d'ETA havien entrat al Congrés.
Quasi immediatament es va saber que no eren d'ETA, que era la Guàrdia Civil i que, el que es proposava era donar un cop d'Estat.
Me'n vaig anar cap a ca nostra amb molta por, por que va durar quasi tota la nit.
Na Tonina, que tenia 3 anys, tenia angines i son pare i jo vàrem seguir la TV i la ràdio tot el temps.
El lendemà dematí vaig veure per la TV com surtien del Congrés i com s'acabava tot.
Després me'n vaig anar cap a classe amb més forces que el dia abans.
Tot havia acabat bé.

Dijous llarder

Ahir, amb unes amigues, ens vàrem menjar una ensaïmada amb tallades per cel·lebrar que era el dijous llarder.
Me varen venir al cap altres dijous llarders....
Quan els meus fills eren petits es disfressaven a l'escola i després, a ca nostra, venien les meves nebodes, també disfressades, i ma mare (que vivia amb nosaltres) ens convidava a una ensaïmada amb tallades.
Els nins disfrutaven de la bulla i els grans, també.
Ara són altres bulles però també les disfrutam.
I que les poguem disfrutar molts d'anys!

La ciutat sota la pluja

No sé com, quan comença a ploure, surten parigües de per tot. On els duu la gent? Semblen caragols que surtin a passejar.
Avui dematí he anat a caminar i he fet una circumvalació llarga del centre de la ciutat. No plovia, encara, però l'aire era fred. La Rambla, carrer dels Oms, carrer Sant Miquel, pel carrer Celázquez i pel carrer Sindicat.
Molta gent, la majoria sense presses i parlant molt pel mòbil.
He trobat els nins d'una escoleta que les mestres duien aferrats a una corda.
I, de sobte, s'ha posat a ploure. Encara era lluny de ca meva i he vengut sota la pluja, sense presses però sense pauses. M'ha agradat banyar-me un poc la cara i he arribada ben fresqueta.

Dies suaus, llargs i freds

He entrat al meu bloc i fa quasi dos mesos que no hi he escrit res.
Aquest hivern estic com a xafada.
Coses molt importants passen al meu entorn i les visc amb preocupació, ganes i delit.
I no em vénen les ganes d'escriure.
I els dies passen suaus, llargs i freds.
I el viure és agradable i tranquil.

Dissabte dematí

La ciutat és plena de gent, el dissabte dematí. Segurament influeix que s'acosten les festes de Nadal perquè fins fa poques setmanes no hi havia una ànima per enlloc.
El fred se deixa sentir a les galtes i és molt agradable caminar ben abrigada.
A Cort preparaven per la festa d'avui horabaixa de Santa Llúcia i ahir hi va haver el Messias a la Seu: no hi vaig anar, però me varen dir que la cua arribava a la plaça de Cort.
Ja han muntat les paredetes de pastorets a la plaça Major i tot segueix, com cada any, com un ritual.
I, com cada any, s'acosta Nadal.

Tardor

Olor de moniato torrat i brou al foc.
Dies curts, amb fosca quasi després de dinar.
Color de caqui i de nespla.
Plogudes fortes i dies resplandents.

El "Trueque" deixa de sortir en paper

"Trueque", aquesta mena de diari on hem acudit tantes vegades anunciant qualsevol cosa i cercant per comprar qualque cosa concreta, des d'aquest dilluns passat deixa de sortir en paper.
Diuen que funcionaran sols per Internet a http://www.segundamano.es
Supòs que això és degut, entre d'altres motius, al fet que en paper ha deixat d'esser rentable. Per tant, vol dir que la gent cerca feina o classes o comprar o vendre per Internet.
Jo ho veig com un canvi molt important, malgrat la intrascendència del "Trueque". Veurem quin abast tendrà i si els funciona només per la xarxa.

El dia dels Morts

Plou darrera els vidres i fa molt de vent.
Les campanes de la Seu toquen a mort per cridar a missa de deu i mitja.
El dia és gris, fosc: la tardor exclata amb tot el seu poder.
I els panellets esperen a la cuina.

Canvi d'hora

Ja hi tornam a esser, amb el canvi d'hora!
Dos pics en l'any duc una descompensació que me dura uns dies i, la veritat, no entenc quin estalvi energètic s'aconsegueix.
Només sé que ahir vaig fer un esforç per anar a dormir tard per començar a adaptar-me i que ha tengut un poc f'efecte: m'he aixecada a les 7 (que eren les i8:-)).
I que avui és aquell dia tan i tan llarg que tot va desbaratat.
Ara veurem com se presenten aquest dies: tenir gana prest, tenir son prest....
En Benjamí ha obert un grup a Facebook sota el títol: "No vull canviar l'hora. No m'agrada gens ni mica"
http://www.facebook.com/group.php?gid=31748744093

Octubre

Fa just una hora, el renou dels trons, el calabruix i l'aigua m'ha desperta: tempesta de setembre.
Ara els cossiols de la terrassa fan oloreta de terra banyada i encara plou un poc.
Ha refrescat.
I me vénen al cap totes les rempestes d'octubre que he viscut. I tot l'encant del mes d'octubre.
La mar grisa d'u Moll, els dies replandents, els dies tapats.
La tardor ens envaeeix i vivim l'arribada dels gíngols, dels codonys, de les nesples....

Ma mare

Avui fa 16 anys que ens vares deixar.
Era l'any de les Olimpíades de Barcelona.
Sorties de la clínica després d'una operació de vesícula i en Miquel te duia a Valldemossa. Dins el cotxe et vares morir: tranquil·la, sense adonar-te'n. Molt de temps vaig tenir dins el cap la telefonada de na Joaneta. I ara, encara, a vegades hi pens.

La teva artritis et va fer sofrir molt.
Però jo record el teu cantussejar quasi continuu, les teves petúnies del terrat, les teves randes eternes.
El teu preocupar-te pels néts i estimar-los. I donar-lis monedes per la lledriola o per anar a comprar caramels. I cantar-lis cançons sempre seguit.
Les teves poesies.
Les teves matinades quasi nocturnes.
"El lazo negro que ciñe mi guitarra" que recordaves dels romanços de quan eres petita, i les teves històries de la tia de veïnat.
Les rialles que t'agafaven en el moment més inoportú i que volies dissimular fent-ne còmplice els altres.
I els quilos de sucre que compraves, i les mesures d'oli.
I l'organitzar el dinar de Nadal i la barca de les panades de Pasqua.
Les teves angoixes i el Dapaz o l'aigua del Carme.
Saps? Jo també som matinera i m'agrada tenir el rebost ple. I també tenc les meves angoixes.
I, saps? Sempre et tendrem dins el nostre pensament.
I sempre t'estimarem.
Gràcies per tot, ma mare.

N'Angelita

N'Angelita viu just a dues passes de ca nostra. És una dona de mitjana edat, baixeta, vivaratxa i simpàtica. És argentina i fa de cosidora.
Aquest estiu, però, ha muntat un artilugi cara als turistes.
El seu nét li ha fet com una caseta molt petita de fusta amb una finestra amb cortines. Ella s'hi posa dedins, a la cantonada de davant ca nostra, per allà on surten els turistes que han visitat la Seu, mou uns titelles i té una palanganeta perquè li posin euros. A canvi, ella dóna caramels.
Li vaig preguntar i me va dir que n'estava molt contenta. El fet és que sempre està rodejada de nins amb monedes a la mà i que són retratats pels seus pares.
Sempre he despotricat del renouer que fan els turistes quan surten de la Seu. Però aquest estiu, cada vegada que sent el trull que fan i veig l'aglomeració que provoquen, pens en n'Angelita i la seva caseta amb teresetes i estic contenta.

11 de setembre

En Ricard Vaqué va fer aquesta web, que és ben actual.

http://www.teranyina.net/diada.ct/

Us interessarà.

"Memòria de vida" a lulu.com

A la fi!
Poso l'enllaç direte a la novel·la per si us interessa, almenys, veure la portada.
http://www.lulu.com/browse/book_view.php?fCID=3950730
I de què va "Memòria de vida"?
Idò, mirau, na Marianna, una de les protagonistes, diu a un moment donat:

“Sembla una novel·la, això. Si em fes novel·lista i escrivís aquesta història, els que la llegirien dirien que tot és tan absurd i forçat i que tenc tanta d’imaginació... Mirau, potser ho faré i almanco seré famosa. I, si jo no ho faig, m’agradaria molt que ho fes algú en el futur. Algú que conegui bé aquesta vida que vivim i que no s’avergonyessi de tota la nostra història. Qui sap! Coneixem el nostre present i podem preveure més o manco com pot esser el nostre futur. Però el que no sabem és com serà el futur del futur.”

Nedada a Formentor

Avui hem passat el dia a Formentor.
El dematí, tapadot i poques ganes de nedar.
Però després de dinar i quan ja dubtàvem si partir o no ha sortit el sol i ha fet un capvespre meravellós. L'aigua, cristal·lina, verda, fresca, sana... Els pins, entortits pel vent i que quasi freguen l'aigua. No massa gent. Ideal.

I la carretera.........uix, la carretera és una meravella. El Colomer, senyorívol i omnipresent dins la mar blava i fonda. El frondós pinar tot el temps i la muntanya esquerpa d'Albercuix i l'Atalaia acaben de conformar el paisatge.
I veure "U moll" mentre ja baixes, allà com si fos un plat blanc que llueix aferrat a la mar, i les barques que es veuen i les que s'endevinen, ho acaba d'arrodonir: és fantàstic.

En fi, un dia complet i amb ganes de repetir-lo.

els melons "eriçons"

Ni un no n'hem pogut menjar enguany: han desaparegut del mapa mallorquí, sembla.
Aquells melons de tota la vida, de pell mig groga i mig verda, un poc clavellats i dolços fins arribar a aiguardenters, ja no si són.
N'hi ha uns parescuts (supòs que transgènics) que són bons, però no tant.
A més, el meló "eriçó" formava part de l'estiu mallorquí, de les anades a sopar devora la mar i de les anades amb barca, dels berenars dins un alzinar....
Jo no n'he trobats ni al mercat de Pollença ni al mercat de la Plaça de l'Olivar de Palma i m'han dit que ja no en cultiven.
Haurem de cantar un rèquiem pel meló "ericó".
Si algun mallorquí em llegeix i sap on en venen que ho digui: hi aniré correns.

La Patrona

M'he passat mitja Patrona dins la piscina i així no he tengut gens de calor. I no era tota sola: tots hem estat en remull quasi continuament.

En Joan Mas va quedar en blanc quan cridava "Mare de Déu dels Àngels....!", aquesta és la notícia més important.

Hem estat, en Miquel i jo, a ca'n Miquel i n'Antònia amb na Joana i en Pep i na Maria i en Mateu (que ha après a tocar el corn!).
Ca n'Asprer era quasi ple.

I les festes, com cada any.
Verbena pels joves, tertúlia pels més grans, bon sopar, bon dinar, molt bona companyia i molt bon estar.
De matinada, els sons alegres de l'Alborada i ofici i cossiers i refresc a l'Ajuntament.
A les 5, ja, passacarrers amb molta d'alegria i trull dels que havien de fer de moros: aquest passacarrers de cada any cobra més força.
A les 6, Processó.
I a les 7 l'esclafit de festa més gran, a la Plaça de l'Almoina, amb els Moros i Cristians. L'olor de mesclat, suor i pólvora la visc cada any des que tenc record. I Déu fagi que poguem estar junts molts d'anys per la Patrona (i que vosaltres ho vegeu, clar)
Una gentada, una calorada, una bona Patrona.

I la calor

I la calor ha arribat sense avisar.
Tenia esperances, després de tant de ploure enguany, que no en faria tanta.
Però la xafogor, la calentor del sol, la roba que s'aferra és ben present, ja, com cada estiu. I aigua, beure molta d'aigua. I no sortir a les hores de més sol: s'està tan bé, dins el pis:-)
I la platja. M'agrada molt anar a la platja i ficar-me dins l'aigua i sortir-ne ben nova. Fer allò que jo en dic "alliberar els fantasmes de l'hivern".
Enguany, amb això del mal temps que ha fet fins fa poc, només hi he anat un pic i l'aigua era tan freda que sols m'hi vaig poder remullar. Encara tenc pendent "alliberar els fantasmes".
La ciutat és calenta i l'asfalt crema davall els nostres peus.
L'estiu és aquí.
I, enguany, ha arribat sense avisar, sense fer-se sentir.

Na Tonina fa 30 anys!

Avui fas 30 anys!
Començava l’estiu i la calor i anàrem –ton pare i jo- a primera hora del matí a la clínica Marenostrum. Ens dugueren a una habitació amorfa, crec que era la 213. Allà hi vengué tot d'una sa mare de ton pare, que sempre era present als vostres neixements.
Vaig preparar la robeta que volia et posassin i em vaig allargar al llit i vaig esperar: fores molt bona de tenir, petita.
El tio Tomeu va haver de deixar el dinar familiar de les festes de Muro i va venir ben ràpid.
Fa 30 anys que vares néixer: petitona, rossa, color de rosa, tendre, rodoneta, suau...
Era un diumenge i el dia de la final del Mundial de fultbol de l’Argentina i, a les 2 del migdia en punt, vares néixer.
Eres la primera .
Després en vengueren 2 més que acabaren d’omplir el meu goig: petitons com tu, tendres com tu, una morena i un ros, color de rosa com tu, rodonets com tu, suaus com tu...., però que avui no fan 30 anys, encara:-)
Revisc les vivències i els records i el cap se m’infla. He trobat per ca nostra una postal de quan eres petita que diu “Per una mare que mai s’oblida” I el teu nom. I no he pogut evitar una llàgrima.
I, si fos ara, et tornaria tenir, a tu i els teus germans. Sou el millor que m’ha passat en aquesta vida.
I a vegades pens que, si pogués tornar viure, segurament faria molt poques coses diferents. No ho sé massa bé. Ara tenc experiència, serenor, maduresa... però no et tenc petitona, tendre, suau, rosseta, color de rosa....
Només sé que t’estim, que m’agradaria esser prop teu en els teu 30 anys i que, l’únic que et desig en aquest món, ara, és que estiguis bé i siguis feliç.

Que tots tres (número preferit meu, també) estigueu bé i sigueu feliços.

T’estim molt.

Molts d’anys!

Un beso.

El Castell de Montjuic

Avui Barcelona cel·lebra la tornada a la ciutat del Castell de Montjuic.
I jo tenc una història personal, amb el Castell de Montjuic.
Un oncle del meu pare -i, malgrat això, de quasi la mateixa edat que ell- en temps de la guerra vivia a Barcelona, feina feina a ca'n Jorba i era del POUM.
Una vegada acabada la guerra va esser detingut, duit al Castell de Monjuic i condemant a mort.
Sentir-li contar escarrufava.
Passava unes grans pors de no esser cridant, dematinada, per afusellar-lo.
I un dia el varen cridar. La seva desesperació era grossa.
El tragueren a l'explanada i li digueren que es posàs a córrer. Ell ho feu esperant sentir el tret que acabaria amb la seva vida. Aquest tret, però, no va arribar mai.
I ningú, encara ara, no en sap el perquè.

Es Jonquet, salvat!

L'altre dia era Cala Tuent i avui és Es Jonquet.
A Mallorca anam fent camí:-)
El Consell de Mallorca (Francina Armengol, PSIB-PSOE) ha declarat Es Joanquet BIC (Bé d'Interès Cultural) per tal d'evitar-hi la construcció prevista d'uns enormes blocs de pisos.
I seguirem veient els molins.
I ens podrem passejar pels carrers d'Es Jonquet, amb les seves construccions baixes i unifamiliars.
I podrem tenir esperança en el futur.
Això només és un fet. Però la vida es fa de petits fets.
Benvenguts siguin els fets com aquests!
Mallorca els necessita.

...i plou

Palma (altitud: 15 m.)
Elaborado: miércoles 11 de junio de 2008 a las 06:50:16 (hora local)

Fecha	mié 11		jue 12		vie 13		sáb 14	dom 15	lun 16	mar 17
	am	pm	am	pm	am	pm
Estado del cielo
Prob. precip.(%)	95		75		35		10	10	35	30
T. Máxima (ºC)	23		25		24		23	24	23	22
T. Mínima (ºC)	16		14		15		17	17	17	16
Viento
(km/h)	11	11	18	18	22	11	11	7	11	18
Indice UV Máximo	8		9		9

Ciutat és plena de turistes esmaperduts
Torna ploure. I plou amb força i d'aquella manera que sembla no ha d'aturar.
Roba d'estiu cap aquí, roba d'estiu cap allà. I uns jerseis que he deixat sense guardar i que me fan molt bon servei.
Carrers banyat.
Gent que va d'estiu i té un freter.
Gent que sembla disfressada, com jo mateixa, vestida mig d'hivern i mig d'estiu.
Vendrà a visitar-nos l'estiu enguany? Qui ho sap!

Tremens Teatre

La meva filla Tonina La d'enmig, a la foto) dirigeix el grup de teatre Tremens, a Barcelona.
I el meu fill Miquel en porta la publicitat.
Me fa ganes posar el grup aquí i, de passada, desitjar-lis molts d'èxits!

ACTORS: Yolanda Barneda , Jean Carlos Depablos , Tonina Ferrer, Silvia López , Micheal Neslade i Juan Carlos Pérez .



Equip:
LLUMS I SO: Guillem Lamoglia
AUDIOVISUALS: Santos Miguel
ESCENOGRAFIA: Sever Dalmau
FOTOGRAFIA: Rossana Tutavilla
PUBLICITAT: Miquel Ferrer
COREOGRAFIA: Irene Miquel
DIRECCIÓ: Tonina Ferrer

La seva web aquí

Cala Tuent, salvada de la construcció

Del diari d'avui:
"La Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de les Balears ha donat la raó al Consell de Mallorca i fa bona la reconversió de sol urbà a rústic d’una extensió de 482 mil metres quadrats de cala Tuent, on s’havia de construir un hotel i fins a 260 habitatges unifamiliars destinats en la major part a segones residències."



I s'obre un fil d'esperança i d'optimisme.
Ja tenim massa hotels, a Mallorca!
Només he estat dues vegades en ma vida a Cala Tuent, però em va entusiasmar.

A la Serra de Tramuntana, al terme municipal d'Escorca, per devora Sa Calobra, molt mal d'anar i gratificant quan hi arribes.
És molt agradable aixecar-se el dematí, fer un cafetet, obrir l'ordinador, mirar els diaris i..... trobar-te amb notícies com aquesta:-)

La cultura del vi

A ca nostra som de la cultura del vi:-)
A ca nostra i crec que a quasi bé tota la Mediterrània.
Sense excessos, clar. No cal ni dir-ho.
Un bon dinar i una o dues copetes (no més) de vi el fan rodó.
No m'agraden els licors (només el pacharán) i, com més anys tenc, menys m'agrada la cervesa.
El que m'agrada és el vi. I m'agrada blanc. I m'agrada negre. Però el blanc, en l'estiu, és el meu preferit. I en l'hivern també. Un vi negre, per agradar-me, ha d'esser molt bo. I un vi blanc fresquet sempre el trob bo.
Quan era petita i jove i vivia amb els pares, sempre hi havia vi a taula i no record que mai me restringissen beure'n, si en volia. De petita potser sí, supòs que sí, segur que sí, però no ho recordo i estic segura que no en demanava.
El que no m'agrada és beure vi tota sola. Pens que el beure vi forma part d'un ritus: es necessita bona companyia, menjar alguna cosa, una agradable conversa. I aleshores tot és quasi perfecte:-)
El meu germà Miquel fa uns anys que fa vi d'unes poques vinyes que tenen a la Rafal i que reten molt. Li surt un vi molt bo. Primer el feia amb els peus i, un any pel seu aniversari, entre tots, li vàrem regalar una màquina premsadora i ara el fa en un bluf.
Mai no he restringit beure vi als meus fills. Tampoc no són grans bevedors, tot s'ha de dir. I ben contenta que n'estic.
Agradar el vi no vol dir beure'n molt, de cap manera. Agradar el vi vol dir assaborir-lo en bona companyia, menjar alguna cosa i una agradable conversa.

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

A la fi he pujat un llibre a lulu.com
És un llibre de poemes curtet que vaig escriure fa temps, però que crec és intemporal.
Es diu "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos" i, segons la web de lulu.com, és a la venda JA aquí
:-)
He posat primer aquest perquè no ha de tenir cap portada especial i ja el tenia preparat.
Després vendran "Una anul·lació total" (només queda retocar un poc la portada (que ha fet la meva neboda (Maria Serra de Gayeta i Llobera) i m'agrada moooooolt) i , a la fi, "Memòria de vida (encara estam parlant sobre la portada, però ja és bastant definida).
No sé com anirà això de l'autoedició.
Quan he clickat la darrera opció de totes m'ha agafat com un "canguelo", exactament igual que quan veia un llibre meu publicat ja en paper.
Ja no té volta de fulla: "Gotes d'enyorança....." ja és "al carrer".
Ai! Estic molt contenta

La cultura de l'oli

Hi ha res més bo que el pa amb oli?
Torrat o sense torrar, amb tomàtiga fregada o no, amb tomàtiga tallada o no. La fregada, clar, de ramallet, la tallada, clar, d'aquestes d'estiu tan vermelles i tan dolces.
Amb olives o sense.
El pa amb oli és un aliment essencial pels mallorquins.
Les oliveres formen part del nostre paisatge natural i a la tardor les olives són presents a qualsevol maercat.
I l''oli és -i ha estat- elemental a la nostra dieta.
Ma mare deia que a una casa era necessari sempre haver-hi oli, arròs, sucre i farina.
L'oli abans es comprava a mesures (una mesura=16 litres) i es solia guardar dins una alfàbia.
M'agrada entrar al rebost i veure les botelles d'oli. I la garrafeta d'oli de Sóller per fer pa amb oli.
A quasi tots els restaurants sempre hi ha, damunt la taula, unes setrilleres. Darrerament sempre l'oli que hi ha és d'oliva i sol esser bastant bo.
I a Caimari, cada any, es fa la fira de l'oli.
I el bon oli és imprescindible per fer, per exemple, un bon trampó o un bon tumbet.
No m'agrada gens utilitzar grasses com la margarina i semblants.
Un bon raig d'oli, una ceba a sofregir, i ja podem començar a cuinar quasi qualsevol plat.