Una anul·lació total

Portada, per si s'havia de publicar, de Maria Serra de Gayeta Llobera






©Joana Serra de Gayeta


Era el dia del Ram.
Divendres capvespre na Lena havia anat a veure Chocolat tota sola i, en sortir, va comprar una palma a la Rambla per penjar-la al balcó com sempre feien. No sempre la penjaven al balcó, però sí sempre en tenien una. Enguany –després de quasi deu anys de no esser-hi- la penjarien al balcó de la casa de la ciutat.
Feia un poc més de dos mesos que havien tornat al pis on varen viure més de 10 anys quan els nins eren petits. Feia un poc més de dos mesos que havien tornat a la ciutat. N’Arnau –encara que no ho hauria reconegut- ho havia fet de mala gana, i forçat, en gran mesura, per la decisió anunciada de la filla gran de deixar temporalment la casa del camp. Tenia molt clar, deia ella, que la seva vida era a la ciutat i, a més, amb el mal ambient continuat que hi havia a aquella família no podia estudiar. Amb això darrer tenia tota la raó. I era un mal ambient cap a dedins: molts familiars i amics no se n’adonaven perquè ells –sense proposar-s’ho i sense saber perquè- procuraven no fer-ho massa palès. Quasi de sobte n’Arnau va decidir que el proper divendres anirien, ja, a viure a la ciutat i a na Lena li va explicar per telèfon des de la feina. A na Lena li va paréixer perfecte, sobretot davant la perspectiva que la filla gran se n’anàs, encara que fos temporalment. Això no ho podria resistir. I era una perspectiva bastant probable: uns amics dels pares li havien ofert, ja, la possibilitat d’estar a ca seva. Na Lena li havia dit a n’Arnau:
-No ho podria resistir, Arnau.Trob perfecte que hagis decidit anar a Ciutat, ja!.
Na Lena, després de deu anys de viure en aquella casa que li pareixia meravellosa i en un entorn fantàstic, salvatge i tranquil, n’estava contenta de partir cap a la ciutat. Darrerement i amb els fills ja crescuts es passava els capvespres tota sola i es feien llargs, massa llargs. Abans també els passava tota sola, però mai no els havia viscut tan llargs. A poc a poc i sense saber ni analitzar el perquè havia perdut l’interés per llegir, per escriure, pel cinema, pel treball. Inclús per veure els amics. I els seus capvespres es limitaven, quasi, a fer el sopar i esperar que arribassin. Ara no recorda què feia, abans, però és ben segur que no es limitava, només, a fer el sopar i esperar.
I feia estona que trobava que era ben necessari tornar a la ciutat. En parlaven i en discutien. N’Arnau volia, directe i indirectament, que fos decissió de na Lena. I ella, que feia molts d’ anys que no prenia decissions, no es veia amb cor de prendre’n una tan trascendent com aquesta, que els afectava a tots de manera tan important. I sempre, en el darrer moment, tornava enrera i deia que volia quedar per a sempre a la casa del camp. I afegia:
-Sí, sí, n’estic segura, ben segura.
La cara de n’Arnau, aleshores, era com un somriure. Potser un somriure intern i que només veia na Lena, però un somriure, al cap i a la fi.
Sabia que n’Arnau s’estimava massa exclussivament aquella casa i ella estava ben segura que no volia ni desitjava que l’anada a la ciutat, on havien viscut tant de temps abans, fos un “camí sense tornada” com expressava n’Arnau quan en parlaven. Encara que ni els nins ni ella no l’entenien i no aclarien de què anava allò. Però no volien que ho fos pel to que emprava n’Arnau per dir “seria un camí sense tornada”. No volia, na Lena, que una responsabilitat d’aquest alcanç caigués només damunt ella. Sobretot perquè estava acostumada a que no li deixaven tenir d’altres responsabilitats menys importants i, a vegades, fins i tot doiudes, com planificar un menú per uns convidats especials o posar un moble o un quadre aquí o allà.
La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que els agradava tant. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que na Lena collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. O les fúcsies que, a l’ombra de la porxada eren cada any esponeroses.
I les hores i hores.
I els dies i dies.
I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada.
I la neu, que varen rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent.
I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls.
I els freds de l’hivern.
I el vent de baix que no parava durant dies i els feia tenir mal de cap.
A na Lena la romp sovint el vent, com al cirerer el primer hivern.



Na Lena necessitava gent, necessitava asfalt, necessitava carrer.
I, sobretot, feia temps ja que na Lena i n’Arnau necessitaven aclarir les seves postures, les seves idees, els seus sentiments... Vivien dins una voràgine de discussió continuada que els duia lentament i alhora de manera precipitada al desamor. O dins un desamor que els duia a una voràgine de discussió continuada. Tant se val: el resultat seria el mateix,
Era el dia del Ram i n’Arnau seia damunt el llit sense dir res, sense fer res, sense mirar en lloc. Na Lena havia intentat dormir al sofà llit del despatx, aquell que son pare va comprar quan va néixer la primera néta i que ja tenia les molles massa cedides i el matalàs massa prim. De totes maneres, allà o a qualsevol altra banda no hauria pogut dormir en tota la nit. Ni donava importància al dormir, aquell dia.
Ara n’Arnau preparava la seva roba per dur-la-se’n a la casa del camp i na Lena havia entrat a la cambra a esperar no sabia què. O potser sense esperar res: sols a contemplar el final. Tots dos estaven seriosos i en silenci i no es deien res.
De sobte n’Arnau parlà:
-Només te deman una cosa, Leneta.
-Diguès
-Que me continuis signant les pòlisses.
Qualsevol paraules esperava na Lena menys aquestes. En aquest precís moment es va trobar davant un desconegut. Era un moment massa important per treure a conversa la signatura de les punyeteres pòlisses. O potser per n’Arnau realment la signatura de les pólisses era més important que allò que els passava. Na Lena ni ho va voler pensar. I va respondre:
-Sí que les te signaré. Què més vols?
Esperava, creia encara, paraules tendres, paraules de recomençar, paraules de canviar, paraules com les que li havia dit n’Arnau darrerement. Paraules, però fets que no s’arribaren a complir.
I potser encara hagi estat la seva sort que, en aquell moment no hi hagués paraules tendres, paraules de recomençar, paraules de canviar. Potser si n’hi hagués hagut, na Lena no hauria recuperat la seva llibertat i, sobre tot, la seva entitat com a persona. I ben tètric és, en aquests moments, pensar en la llibertat i l’entitat com a persona. Però na Lena ni tenia llibertat moral ni era, quasi, persona: era com una tereseta que es mou segons els moviments de la persona que els dóna vida. Mirau per on, per ventura l’obsessió de n’Arnau per les pòlisses li salvaren el seu futur viure, el seu futur esser. Un futur ben negre, per altra part, negríssim i horrible perquè té les filles lluny físicament i moralment. I li fa mal. Molt de mal. Però té esperança. Abans del dia del Ram na Lena mai no havia tengut esperança de que res se li arreglàs. Ara sí: té l’esperança i el temps al seu favor. Sap que les filles tornaran. O, almenys, s’ho deixa creure. Si no fos així, sense aquesta esperança, na Lena no podria viure. Ni tan sols no podria plorar.
Quan tengué la roba preparada, n’Arnau entrà a l’ habitació dels nins, que encara dormien, a donar-lis una besada.
La nit abans i després d’un capvespre a El Corte Inglés comprant no recorda què i amb el seu pensament més enllà que no més aquí, na Lena havia entrat a la cambra i havia tancat la porta, cosa que no feia mai. Es va asseure al llit: n’Arnau llegia o, almenys, tenia un llibre obert. Aleshores es tragué tot el coratge que li havia mancat, el se tragué d’allà on no en tenia i li digué que ja no podia més, que no es veia ni amb forces ni amb ganes de continuar amb ell aquest tipus de vida. Ho havien intentat tantes vegades, aquests darrers temps...
Hi hagué poques paraules i, com sempre, gens de comunicació.
-Supòs que si dius això és que n’estàs segura i ho has pensat bé.
-Sí, clar que sí
-Idò demà me’n vaig.
-No cal que te’n vagis. Jo he estat al camp amb les mateixes circumstàncies
-Demà dematí me’n vaig. I vull que sàpigues que, quan davalli l’escala d’aquesta casa, no hi tornaré entrar mai més.
-Ja ho sé. –I no li feia pena. No pensava res, suposa, en aquells moments, però no tenia pena. Ja n’havia viscuda tanta, de pena, que la degué haver acabada tota i la que tenia l’hauria de guardar pels moments terribles que vindrien en el futur i que ella encara desconeixia. I li digué a n’Arnau:
-Hauríem de despertar els nins i dir-lis-ho. No es poden aixecar demà i no trobar-te aquí.
S’assegueren al sofà amb cara de son i de cansament. N’Arnau i na Lena, un a cada butaca.
Ningú no deia res.
-Nins –na Lena va intentar començar, però li costava molt- el vostre pare i jo ens separam definitivament. Us hem despert per dir-vos-ho ara perquè ell diu que se’n va demà dematí.
Hi havia una tristor produïda per la derrota, per damunt tots ells. I el silenci era tan feixuc que costava parlar. Na Lena creia que s’havia d’explicar i va intentar continuar:
-Sabeu, perquè hi éreu, que pels Reis el vostre pare em va demanar que quedàs i va prometre que canviaria de caràcter. Pens i veig que no ha estat així i crec ben de veres que el millor per tots és que el vostre pare i jo no visquem junts.
El silenci tornà, feixuc. I estaven en una situació límit. I na Lena no podia suportar el silenci en situacions límits.
-Aquesta és la meva versió, el que jo pens. I és el que li he dit al vostre pare. Voldria que, igual que joho he fet, ell us explicàs la seva versió.
-No tenc res a dir, ara. Ja parlaré amb ells.
Foren, aquestes, totes les seves paraules. Una vegada més, na Lena no comptava.I tothom partí al llit. No a dormir, perquè de ben segur que aquella nit no pogué dormir ningú en aquella casa. N’Arnau es colgà al llit de matrimoni i na Lena no va voler saber si seguia escoltant la ràdio i llegint o si es quedava pensant en el que havia passat just feia uns minuts. Na Lena agafà el pijama i, sense dir res se’n anà al sofà llit del despatx, aquell que son pare havia comprat quan va néixer la primera néta i que ja tenia les molles fluixes i el matalàs massa prim. Però, tanmateix, ni allà ni a cap altra banda aquella nit na Lena no hagués pogut dormir.
Feia dos, tres anys, que les discussions i els desacords eren continuats.
La primera vegada na Lena la té molt ficada al cap, amb una data molt concreta. I ho havia retret moltes vegades a n’Arnau perquè mai no ho havia acabat d’entendre. Mai no es va aclarir res, però, perquè els hi faltava comunicació. I ho duien arrossegant; almenys, na Lena.
Era abans d’un Nadal: na Lena arribava d’un viatge que havia fet per assistir a un Congrés i quan es posà a desfer la maleta, n’Arnau li digué, com qui no diu res:
-He pensat, Leneta, que ens hem de separar.
-Au, va! Que vas de broma!
-No, no, Leneta, que ho dic ben seriosament.
-I ara? I això? Què ha passat?
-No ha passat res.
-Idò?
-Estic desencantat.
-Desencantat? De què?
-No ho sé. De tot.
-Ho dius de veres que te vols separar?
-Sí, sí, ben de veres: estic desencantat.
Aquell estat de confusió durà un poc més d’una setmana.
Parlaven molt civilitzadament i, mentre preparaven la separació com qui juga a casetes, prenien tè o cafè al Colonial amb els dits entrellaçats i llàgrimes suaus als ulls de na Lena. Llàgrimes i desesperació, malgrat no acabàs de creure les intencions de n’Arnau de separar-se.
-He pensat que ho vendrem tot i ens ho partirem: serà la meitat perhom.
-No vull res, jo, si no et tenc a tu. I encara que no entengui el per què no et posaré cap trava per separar-nos.
Na Lena estava cegada per aquell home i devia estar encara a la lluna torta que varen veure un vespre anant per la carretera de l’aeroport. No ho entenia. Ella l’estimava, vivia amb ell, anava amb ell pertot i ara li venia amb què es volia separar. Déu! I què farien sols? I com aniria a cap banda ella sola?
-I els fills....
-No et posaré cap inconvenient amb els fills.
I les llàgrimes suaus seguien caiguent com una lleugera pluja per les galtes de na Lena.
S’arreglaren prest, entre ells. Però, com sempre que passava qualque cosa, no arribaren a parlar, quasi, més que les converses matinals al Colonial. Na Lena no havia entès absolutament res i va acceptar la reconciliació tot mirant cap al futur.
Però aquesta experiència va fer que na Lena –sense adonar-se’n al prinicipi- començàs a canviar de sentiments. I n’Arnau, així ho entenia aleshores per primera vegada na Lena, ja havia canviat els seus cap a ella. Mai més no va esser igual. Na Lena va començar a pensar que ella sí estava desencantada. I tan desencantada. Molt a poc a poc se’n va anar adonant que durant tants d’anys no havia estat ella: havia estat, en gran part, allò que n’Arnau havia volgut que fos. Havia estat una anul•lació de persona, una anul•lació total. I aleshores va canviar de manera lenta la seva manera de pensar; molt a poc a poc començà a esser ella mateixa.
S’hi havia esforçat molts d’anys, però n’Arnau no havia pogut aconseguir que na Lena fos una dona elegant i ben plantada, pendent de la seva cura física i del seu aspecte. I, a més, sempre que en tenia ocasió, li manifestava: a casa amb els nins, amb la família més àmplia, amb els amics. I na Lena no podia suportar aquesta postura de n’Arnau. Per anar a la feina quasi sempre usava calçons o texans amb jerseis amples. Si sortien a sopar a un bon restaurant o amb amics o anaven a noces o a qualque festa important, aleshores na Lena es canviava de roba moltes vegades i acabava sempre posant-se el que n’Arnau li deia, encara que no fos amb paraules, encara que fos amb una mirada o amb un gest.
I ella es sentia incòmoda, molt sovint, perquè mai cap petita lloança cap a cap aspecte del seu físic no li arribava, ni amb paraules, ni amb mirades, ni amb gestos de n’Arnau.

******

Quan es conegueren tot era diferent: eren joves i estaven enamorats. I n’Arnau feia bromes i tot dels eterns jerseis de coll pujat de na Lena.
Durant molt de temps s’entenien: vivien junts complicitats, moments i paraules. I utilitzaven el mateix llenguatge. I, sobretot, s’estimaven.
I això va durar, clar que sí; va durar fins uns anys abans de separar-se. I s’estimaven molt i eren molt depenents l’un de l’altra. Sobretot na Lena era molt depenent: tot ho havia de fer, ho havia de pensar, ho havia de parlar, amb n'Arnau. Fins que la seva convivència va esdevenir un malson.


Eren joves. S’estimaven aferrats a la penombra de La Fiera Mosca, ballant suaument a JB o mig ajeguts als sofàs de Babel’s. I parlaven de coses que els agradaven als dos: de llibres, de llegir, d’escriure, de fills, de cinema, de viure velleses junts, de ximenees amb focs encesos. I anaven sovint al Cap Blanc a veure postes de sol. I tenien una cosa exclussiva, una cosa que creien els partenyia sols a ells dos: una lluna torta que descubriren una nit anant en cotxe per l’autopista de l’aeroport.
-Mira! –les veus sonaren juntes- quina lluna més torta!
I tot això passava abans de parlar del seu futur seriosament. En aquell temps, l’única cosa seriosa de què podien parlar després de tenir una lluna torta era de casar-se. Fou na Lena la que prengué la decissió. I n’Arnau li digué que no, que tenia ben clar que no es volia casar amb ella. La nit s’acabà ràpida, aquell dia i l’endemà partí cap el seu poble. Dos dies després n’Arnau va telefonar:
-He de parlar amb tu.
-Idò vina.
-D’aquí a una hora seré aquí.
-T’esper.
Anaren al Port.
Aquell dia l’aigua del port estimat era més grisa que mai: el final de setembre l’havia impregnada de color de plom.
N’Arnau li va fer present d’una tumbaga d’argent amb el seu nom i la data gravats dedins i per ell en duia una altra, que també es va posar, amb el nom d’ella i la mateixa data.
Aquell dia ja fixaren, molt contents i molt compenetrats, el dia que es casarien.

******

Abans del dia de les tumbagues i abans de descubrir la lluna torta i abans de ballar suaument aferrats a JB. Abans d’aquestes i moltes altres coses na Lena vivia intensament la ciutat, vivia intensament la vida, vivia intensament els amics i les amigues, vivia intensament la seva primera joventud.
Coneixia perfectament les taules de marbre del Bar Bosch i les de fusta del Modern. Els escalons que baixaven al Brussel•les li eren molt familiars. Allà els amics i coneguts parlaven hores i hores i deixaven passar el temps amb una ginebra amb gel que es consumia lentament. De cada dia els llaços amigables s’estrenyien més i l’amistat passava al primer lloc.
N’Arnau va comparéixer un dia a les escales de l’Estudi General i molt a poc a poc al principi i ràpidament un temps després, la vida i la manera de viure la ciutat de na Lena va anar canviant.
L’amor, allò que en diuen enamorament, era ben present i ella deia que, en n’Arnau, havia trobat el que creia una estabilitat i la seguretat, que no sabia massa bé d’on venia ni, realment, perquè la volia.
A una d’aquella espècie de festa improvisada que na Lena organitzava sovint al mateix pis on havien tornat feia un poc més de dos mesos. Una festa que començava amb la partida dels pares al poble, la vinguda de na Mar i mirar l’agenda i començar a telefonar.
-Véns que hi ha festa?
Na Lena coneixia, encara, molt poc n’Arnau i era el primer dia que li telefonava perquè vingués a una d’aquestes festes, amb gent divertida i deshinibida i on tothom hi cabia i tothom parlava. Estaven en petits grups o en parella, tassó o copa en mà, i cendrers que vessaven de llosques. La música sonava i cadascú posava la cançó que volia. Havien decidit apagar els llums. Tots duien l’alegria dins el cos i dins la ment. Tocaren a la porta i era n’Arnau. Na Lena es va aferrar a ell i estigueren junts tota la nit.
Segurament tot va començar aquest dia. O abans, a les escales del Lul•lià. O abans encara, a un examen de català que n’Arnau no recorda i que per casualitat d’aquelles que pareixen de novel•la els tocà seure l’un devora l’altra.
Quan n’Arnau comparagué a la seva vida (podríem dir aquella nit al pis sense llum?) na Lena es va enamorar per sempre d’aquell al•lot que tenia els dits tan llargs i suaus i un posat seriós que li transmetia tranquilitat. I uns braços que, quan l’abraçaven, la feien sentir totalment protegida. Protegida de què? Ni ho sabia ni s’ho plantejava, però es sentia totalment protegida.
A Kabala, aquell soterrani estrany d’una travessia de Jaume III fou on n’Arnau digué a na Lena que no l’estimava per casar-se amb ella, que reaccionà ben airadament. Dos dies després vingué ell amb les tumbagues. Devora la mar, dins la tarda apacible de setembre, s’estimaven agafant-se les mans i caminant aferrats, els cossos ben junts, per davall els pins. I començaren a parlar de mil projectes de vida en comú.



Des de que havien tornat a la ciutat n’Arnau continuava tan incomunicatiu, o més encara, com quan vivien a la casa del camp.
Treballava molt, n’Arnau. Treballava moltes hores i, clar, arribava cansat. Na Lena no feia res. Només feia classe a la Universitat i se’n cuidava de la casa, dels fills i del marit amb l’ajut d’una dona, abans cada dia i ara uns dies a la setmana. No podia estar cansada, clar que no. A més, com ben clar li deia n’Arnau:
-Tens dones, Leneta
Ella creia que “les dones” (o “la dona”, ara) la tenien tots, no només ella. Ho havia intentat explicar unes quantes vegades però n’Arnau no l’escoltava. O almenys aquesta era la seva impressió i l’única deducció que en podia treure perquè, quan tornaven parlar del tema, ell tornava a dir:
-Però, Leneta, si tens dones!
S’acostumà, quan vivien a la casa del camp, que el seu arribar era, simplement, descansar; i que el seu descans era escoltar música o mirar la tele –els comandaments a les mans- en lloc de parlar amb els fills o amb na Lena. S’hi acostumà tant que, els darrers temps, en arribar anava del cotxe a la cambra, es posava el pijama i la bata i s’asseia a la saleta. Sols algun dia preguntava:
-Què hi ha per sopar?
Sopaven prest. Molt prest. I molts de dies, abans que na Lena no pujàs de la cuina, ell ja era dins el llit amb un llibre a les mans i la ràdio en marxa.
Si ella li comentava tant sola com es trobava, ell li deia:
-Si vols anar a la ciutat, agafa el cotxe i ves-hi.
-No és el mateix, no és això.
Si parlaven d’un espectacle que na Lena volia veure i no interessa n’Arnau:
-Ves-hi tu.
-No és el mateix, no és això.
Si na Lena opinava sobre la col•locació d’una cadira o d’un sofà o d’una taula.
-Fes-ho tu.
Si na Lena deia, de passada, que potser aniria bé comprar cadires noves pel menjador:
-Fes-ho tu.
S’havia accentuat tant aquesta manera de parlar-li i aquesta manera de descansar que na Lena es queixava sovint i li feia ben palès que li agradaria parlar amb ell del que fos, tant de coses importants com d’intrascendents. No hi havia manera. Un dia n’Arnau, empipat, agafà els comandaments de la televisió, que els tenia damunt, l’apagà i li digué:
-Parla. Au, parla!
Na Lena quedà sense paraula.
La incomunicació –i no només amb paraules- feia temps que els dominava, que els guanyava les seves vides, la seva estabilitat, el seu amor i el seu desig.
I fou aleshores quan na Lena començà a pensar. Molt lentament, però, massa lentament. Era una mescla d’anul•lació i de por. De por als silencis, de por a les arribades, de por a tenir quasi sempre totes les culpes, de por a haver de seguir dient “tens raó” per evitar discutir.
Quan el seu pensament s’accelerà una mica més es discutien sempre seguit i per qualsevol cosa.
I la vida entre ells dos es va fer insuportable i insostenible.
El desamor, tan irracional com l’enamorament, s’havia fet ben present. Ja feia temps, però pareixia que no sempre se n’adonaven. O no se’n volien adonar. O no se’n sabien adonar.
Eren ben concients, això sí, que aquest procés pel que passaven afectava directíssimament els seus fills. I na Lena començà a pensar que els havía d’afectar moltíssim tenir uns pares que per qualsevol cosa es discutien i que mai no es deien res agradable l’un a l’altre.


******


Quan n’Arnau comparegué a la seva vida i després de posar-se les tumbagues, na Lena anà canviant a poc a poc els seus costums.
Ja no anava al Brussel•les ni organitzava festes a ca seva. De cada dia escrivia menys. No anava a les manifestacions, no anava als mítins ni a fer tertúlia al bar Modern.
I es trobava bé així perquè tenia n’Arnau o perquè tenia n’Arnau es trobava bé així.
Cada horabaixa es solien trobar a la plaça de Santa Eulàlia i solien anar al cinema. El temps que na Lena havia estudiat a Barcelona, s’havia impregnat fins el moll dels ossos de cinema i n’Arnau semblava estar-hi des de sempre. A la nit era quan anaven a JB o a Babel’s. A JB sempre sols, a Babel’s normalment amb amics.
Una curta temporada anaven a sopar, sovint sovint. Deixaren de fer-ho, però, perquè varen gastar massa. Na Lena, quan entraven als millors i als considerats més bons restaurants de Ciutat, les mans agafades, la cara alegre i l’amor present a les seves mirades, sempre deia el mateix, fent broma de la seva manera de vestir:
-Se pensaran que som uns desalmados o els néts del rei de la coca-cola.
I reien, tots dos, les mans agafades, la cara alegre i l’amor present a les seves mirades.


******


Es casaren, contents i feliços tots dos, un dissabte horabaixa de començaments d’estiu.
Na Lena ara encara no es perdona no haver volgut fer dues coses que a son pare li feien moltes ganes: anar a peu de l’església allà on feien el sopar aconpanyats d’uns xeremiers; i ballar després del sopar.
Sí, però, va col•laborar molt en tot el que pogué. A l’altar es va emocionar quan va mirar el ram de flors que son pare havia fet posar als peus de la Verge, la que presidia l’església i que era tan amunt.
Estava contenta, molt contenta. I reia i somreia tot el temps. N’Arnau també estava content. I tota la família, amics i parents que eren a noces els auguraren una total i llarga felicitat.

******

Eren molt feliços a aquell pis que havien llogat i que, per a ells, era enorme. En l’hivern, sempre la xemeneia encesa. Molts de vespres, si feia fred, sopaven dins el llit amb una televisió petita en blanc i negre que posaven damunt una camilla de faldes verdes.
Allà, a principis de l’altre estiu hi va néixer el primer fill: una nina.
Desitjada com els altres dos que vingueren després. Cercada com els altres dos que vingueren després. Volguda, com els altres dos que vingueren després. I sempre, sempre molt estimada, com els altres dos que vingueren després.
Els hi omplí la vida, com cada un dels altres dos els hi omplí després.

Na Lena ja no escrivia gens i es feia amb molt poca gent dels seus amics d’abans. La veritat és que, en aquells moments, ella ho havia triat així ben lliurament. Vivia sols per la filla –igual que més tard visqué per cada un dels altres dos que vingueren- per n’Arnau i pel seu treball.
Sortia de la feina i anava a ca seva.
Quan encara vivien a la ciutat, anava amb els fills a cercar n’Arnau al treball i anaven a prendre qualque cosa. Quan es feia un sopar a la feina de na Lena ella sempre volia que n’Arnau hi anàs. N’Arnau no tenia cap amic d’abans de casar-se. Per tant, fou tan simple i tan fàcil trobar-se bé tots dos, reduir el seu cercle i mantenir-se amb alguns de quan na Lena era fadrina i d’alguns nous que eren amics del germà de na Lena.
Segurament no hagués passat res si aquest entorn tan restringit i del qual, per na Lena, l’únic cap visible era n’Arnau, fes que ella, sense adonar-se’n, es trobàs dominada i com dins una gàbia. En aquell temps ni ella ho veia ni, si ho hagués vist, no ho hagués sabut expressar perquè no ho hagués entès.
Na Lena començava a esser un mimetisme de n’Arnau i, molt a poc a poc, deixà de pensar per ella mateixa i comença a esser una anul•lació de persona, una anul•lació total.
Ella trobava normal que n’Arnau conduís les seves vides. Que n’Arnau fos el llest, l’organitzat, el que tenia el cap damunt les espatlles, el que solia decidir on havien d’anar i on, no. Na Lena era desordenada, deia dois, tenia un gust barroer. I tot això n’Arnau li deia amb un to previ de “Leneta.....”. I li deia més coses. I tant li era davant els amics, la família o si hi havia els nis.
I sempre seguit se sentien coses com:
-Leneta, aquest nin du caca”
-Leneta, obri que fa calor.
-Leneta, quin cossiol que has entrat.
-Leneta, mira com s’ha posat aquest ca.
-Leneta....
-Leneta....





Els primers estius anaven a cals pares dels dos, un mes a cada banda.
N’Arnau tengué una molt bona ratxa als negocis –en part produïda pels llibres que feia na Leneta amb grups de mestres- i es compraren un pis just damunt la mar i, quasi tot d’una, una finca amb una casa petita a un lloc meravellós.
Passaven estius al pis quasi penjat damunt la mar. Feren obra a la casa del camp i, anys després, hi anaren a viure i llogaren el pis de davant la mar. Ah! I molt abans compraren una caseta vella i petita al poble de na Lena, caseta que posaren en nom dels dos (tot lo altre era, sols, en nom de n’Arnau) i que ara encara no té ni una teula tocada , sols aquelles que ha espenyat el vent i que són moltes. Caseta que rompé moltes il•lusions i dugué moltíssimes discussions.
A na Lena, com és natural, n’Arnau no li demanava comptes del seu sou. Seria llarg d’explicar les despeses de na Lena –obligatòries i voluntàries, de tot hi havia- i, a més, aquest no és un llibre d’economia: basti dir que no estalviava res i no per mans foradades. Mentrestant, n’Arnau sí que estalviava. Es suposava que guanyava més que ella –mai arribà a saber què guanyava el seu marit-, clar que sí, però fos el que fos, estalviava i comprava unes antigüetats meravelloses i unes pintures modernes molt bones, a més de fer molta d’obra a la casa del camp. I allà han quedat –després del dia del Ram- les antigüetats, les pintures i l’obra feta. També ha quedat allà el pis que penja sobre l’aigua.
El pis de la ciutat on han anat a viure fa un poc més de dos mesos, que na Lena havia heretat dels seus pares, era tancat. N’Arnau hi anava després de dinar a descansar un poc i durant un temps molt curt se’n varen dur –pare i fills- el menjar fet de la casa del camp i anaven al pis a dinar.
Feia anys n’Arnau i na Lena hi varen fer obra i anaren allà a viure amb els seus pares. Encara no tenien vivenda pròpia i cercaven una casa gran per poder viure els pares de na Lena, ja vellets, amb ells. Com que el pis havia d’esser de na Lena, son pare els digué que fessin l’obra que volguessin i així com la volguessin. Durà quasi tot un hivern i, en tornar na Lena de Madrid de fer oposicions hi anaren a viure.


******


Tornam esser el dia del Ram.
N’Arnau partí.
Els fills digueren que havien de parlar i partiren.
Na Lena va parlar llargament per telèfon amb el seu germà i la seva cunyada i després anà a ca na Vi. Na Vi era la seva gran amiga que tot ho entenia i sabia com es feia per ajudar els amics. Na Lena moltes vegades pensa que no hi ha estat sempre que ella l’hagués poguda necessitar. És, com li va dir fa poc, una de les poques persones amb qui escriuria a la mateixa taula. I quasi també a la mateixa pàgina i potser, fins i tot, a la mateixa retxa.
Aquell dia, el dia del Ram, na Vi, i sa mare també, l’entengueren perfectament i saberen ajudar-la.
El vespre es trobà amb els fills a casa. Creu recordar que, quan se n’anaven la filla major havia dit una cosa així: “els germans ben units és el que importa”.
Li varen explicar els plans que havien fet per aquelles festes:
-Mamare, aquests dies de vacances anirem amb monpare i la setmana qui ve estarem amb tu que no hi ha classe.
A na Lena li va semblar perfecte.



Uns dies després de Pasqua na Lena va pensar que seria bo per tots, sobretot per ells, anar a parlar amb els pares de n’Arnau.
S’abraçaren, en arribar, i sa mare plorava sense parar. Volien saber què havia passat.
-No, no, no hi ha cap secret. Supòs que n’Arnau els hi deu haver explicat.
-N’Arnau diu que és perquè tu no estaves d’acord que anàs a caminar una hora cada dia.
Na Lena quedà plantificada, li fogiren els plors i els ais i cebes i li agafà una ràbria terrible contra n’Arnau. Si hagués pogut hauria fuit volant. Pobre gent –pensà- quina manera d’enganar-los, quina manera d’enganar-nos a tots.
-No, no és això. Això no és vera.
Sa mare de n’Arnau s’aturà en sec de plorar i només sapigué demanar:
-Què te mal-tractava?
-Per favor, per favor.... No, no és això. Li tornin demanar a ell, els hi sabrà explicar millor.
Arribà al pis i el primer que feu va esser telefonar a n’Arnau.
-Tu has dit als teus pares que ens hem separat perquè jo no volia que anassis a caminar una hora cada dia?.
-O no és així?
Els plors de na Lena, el sentir-se incompresa i fotuda, el sentir-se manipulada....... duraren fins ben entrada la nit. Tornà agafar telèfon:
-Arnau, d’aquí a una setmana ho vull tot arreglat.
El lendemà n’Arnau li telefonà:
-Leneta, jo vull que tu estiguis bé. Què vols?
-La mitja casa del meu poble! –li sortí com un desig d’un infant davant els Reis Màgics.
-D’acord. Tendràs una bona casa! –n’Arnau ho digué com amb una certa ràbia.
-I què més? De doblers, què necessites?
-No ho sé. He fet com un pressupost i de despeses generals, entre tot, me surten 250.000 peles.
-Idò, les vols? I 50.000 per cada nin? Ara venc a ca teva.
Li sonava tan estrany, a na Lena, sentir dir a n’Arnau “ca teva”....
-Sí.
N’Arnau tocà el timbre, ella li va obrir i entraren a la cambra de les nines. El paper, escrit a màquina, posava que li donava la mitja casa i 100.000 pessetes per ella i 50.000 per cada fill. Ella no ho havia entès així, innocent. I, amb aquell paper a la mà, li vengué al cap tantes i tantes coses com tenien, tantes i tantes coses com havien comprat. Va dir, només:
-Arnau, me pensava hi hauria qualque cosa més per jo.
N’Arnau comença a suar, a tocar-se el coll de la camisa i a parlar amb aquell to prepotent que utilizava quasi sempre darrerement.
-Leneta, això hi ha. I, si no hi estàs d’acord, posa’m una demanda.
I, a partir d’aquí, na Lena ja no pogué parlar mai més amb ell amb to normal.
I molt prest deixà de poder-hi parlar ni en aquest ni en cap to.
A la vegada enèsima que no li agafava el mòbil, na Lena va desistir a la força i de mala gana: tenien moltes coses per solucionar.

******

Abans d’arribar l’estiu na Lena anà a parlar amb un advocat per consultar-li la situació.
-Crec que no serà necessari fer res i que tot es resoldrà bé i aviat. Però venc a consultar-li com ho tenc.
Després d’aquest primer dia na Lena tornà anar cents de vegades a aquell despatx i hi feu cent telefonades. I aquell primer dia havia dit amb veu tímida que tot havia d’anar bé i aviat. No sabia encara, però, i li va costar molt assumir-ho que n’Arnau ho volia tot per ell. Na Lena es va trobar amb el pis que li havia deixat son pare i els mobles i quadres que sempre hi havia hagut. Ah! I mitja casa que quasi s’esbucava.
Sovint l’odi li puja a la gargamella i pensa si encara n’Arnau li pot fer més mal. És sent realment impotent davant tant d’egoïsme i tanta prepotència.
Ell no vol saber res, no vol parlar amb na Lena de res, ni dels fills, ni tan sols del fet que fa molt més d’un any que na Lena no veu ni té contacte amb les filles sense entendre, encara, el perquè. No la vol veure. Na Lena tampoc no té ganes de veure’l però no en fa, d’això, una qüestió vital: si no el veu, millor i si el veu, paciència.
El que na Lena té molt clar es que foren tots dos qui decidiren la separació. No ella tota sola. I, a més, n’Arnau ja en parlava quan ella ni tan sols hi havia pensat ni se li hagués ocorregut pensar que tenia motius.
Estaven instal•lats al pis de Ciutat na Lena i els tres fills. Encara era al principi, quan les nines havien quedat amb ella, i quan encara ningú ni pensava en pensions ni coses semblants. Era quan n’Arnau i na Lena encara se parlaven per coses necessàries.
-Arnau: necessitam una tauleta per tenir aquí.
-Una taula!? Tot! Divendres ho pots venir a cercar.
La nit del dijous na Lena la va passar sense dormir. En Joanet va tenir molt de mal d’orella i va haver de cridar un metge d’urgències. No va voler molestar el seu germà a aquelles hores i també per demostrar-se que ho podia fer tot totasola. Després de venir el metge va anar a cercar l’apotecaria de guàrdia. Ni tan sols es va recordar , en aquells moments de la nit, que a la Rambla n’hi havia una que no tancava mai. Es va equivocar de plaça, va veure la nit solitària de la ciutat i li varen vendre els medicaments –ella al carrer- per una finestreta per on quasi no passava la seva mà. En haver tornat a ca seva i, després de posar les gotes a en Joanet, es colgà altra volta mentre el dia començava a despuntar.
El dematí telefonà a n’Arnau per dir-li d’anar-hi un altre dia. Estava malament, cansadíssima, amb mal de cap i amb massa son.
-Què dius, Leneta? No, no pot esser! Els homes de la furgoneta ja són avisats.
I na Lena assentí, perdedora com sempre: hi aniria. Després de dinar agafà el cotxe i anà cap al poble. En esser a la casa ja va trobar preparat tot allò que era de ca seva, de cals seus pares, i tot allò que era personal seu. N’Arnau li digué:
-Dels regals de noces, jo me puc quedar amb la coberteria, que tu tens coberts de ca teva, i tu el joc de te i les altres coses d’argent.
Na Lena no gosava ni respondre, amb aquell ambient tan nefast on es trobava. Al contrari... mirant les coses d’argent, va agafar un centre gros, li va donar i quasi va cridar:
-Això és un regal de la teva germana!
I un altre més petit:
-I aquest de la teva tia!
N’Arnau ho agafava i deia:
-Ah, molt bé.
Estava nerviós i ni tan sols se n’adonà del to de conya de na Lena quan li donava aquestes coses.
Quina memòria pot tenir un home que ni recorda que aquell centre tan gros era un regal de noces de la seva germana?
Na Lena no va poder ni obrir un calaix ni entrar dins una habitació sense que la seva mirada no la fitàs com si ella fos una arpia que anàs a cercar qui sap què. La va copsar molt, aquella actitud de n’Arnau i és així com la seva memòria quedà durant molt de temps impregnada de tal com havia actuat aquell dia, quan se li feia present.
Ella se pensava, ho trobava ben normal, que hi podria tornar anar si deixava res. Innocent, Leneta....! I quantes coses va deixar? No ho sap.
Baixava l’escala i es girà a l’enorme llibreria.
-Els llibres...
-Ja els te faré arribar –un to sec i dur.
Es girà cap a la saleta:
-Fotos...
-Les te faré arribar.
I encara espera.
Després d’anys i judicis na Lena espera. A vegades pensa, innocent, que el temps farà justícia. Mai no ha perdut l’esperança: això no li han pogut prendre.



I fou na Lena la que va voler quedar a viure al camp. Ho havien comprat poc temps abans amb moltes ganes i molta d’il•lusió. Tot l’hivern hi anaven els caps de setmana: cremaven herba, agafaven caragols si havia plogut, convidaven família i amics a dinar i després voltaven per aquelles muntanyes. I feien plans, molts de plans. Aquell hivern havien fet una obra mínima que els permetia tenir cuina i quedar a dormir.
En l’estiu hi anaren per les festes i ja hi quedaren.
Na Lena i els nins anaven a nedar cada dia a la Cala i n’Arnau els dies que no tenia feina.
Els nins eren petits. Feren amics de manera molt fàcil i visqueren amb plenitud aquell primer estiu. I tots els altres que vingueren. I els hiverns. Perquè, mentre feien obra, pensaren que seria bo pels infants i per ells viure allà tot l’any. Molt aprop de la ciutat els permetia dur una vida en contacte amb la naturalesa. De fet, però, l’única que tenia contacte amb la naturalesa –tret de les excursions que solia fer n’Arnau els dissabtes o diumenges- fou sols na Lena. N’Arnau contemplava el poble i tot el paisatge assegut damunt la pedra que havien posat vora aquell pi tan gros. Na Lena disfrutava regant a les tardes. Regava les tomatigueres, mongeteres, pebrers, cebes i tot allò que un home que tenien a fer feina els sembrava. Regala les plantes i les flors i les mirava créixer. Disfrutava de collir olives a la tardor i a l’hivern i de cercar espàrecs a la primavera.
I tots disfrutaven de menjar aquelles tomàtigues tan dolces o les patates novelles que es fonien dins la boca.
Hi havia temporades que la cuina pareixia que s’embarcava: sobre tot els temps de les olives i el temps de les tomàtigues en conserva i de les de ramellet.





Els tres fills hi eren presents quan, el dia abans dels Reis de prest farà tres anys son pare –sense escoltar en cap moment na Lena- deia, sols: “ens hem de separar!”, “em vull separar!”. I fou ell qui, ja dins el llit i amb la decisió de na Lena presa d’anar-se’n demà, va cridar la major:
-Mamare, diu monpare que et quedis i que te promet que canviarà de caràcter.
Na Lena es va aixecar de la butaca i arribà quasi amb un bot davant la porta de la cambra. Tots tres hi eren.
-Ho heu sentit bé? Quedo per això i perquè vosaltres no em pogueu dir mai que no he fet tot el que era a les meves mans per intentar-ho.
I ara sembla que ja ho havien oblidat tot.
Quan es varen separar –tot just quasi tres mesos després- sense demanar-lis res s’organitzaren ells mateixos: quedaren a viure amb na Lena i els caps de setmana anaven a la casa del camp a estar amb son pare. S’havien reunit els tres germans i així li digueren a na Lena. Solien partir –tots tres- el divendres a la tarda o el dissabte al matí. Quan volien. I tornaven normalment el diumenge capvespre. Quan volien, també.
Aquella primavera fou suau, tranquil•la, fins i tot i en segons quins aspectes, divertida, entre mare i fills. Sovint anaven a El Cielo amb els seus al•lots, al•lots que na Lena ja coneixia feia estona i que entraven i sortien com si es trobassin a ca seva.
Aquell estiu na Lena va voler llogar un pis devora el mar perquè els seus fills –i ella també- tinguessin les vacances i les possibilitats de nedar que sempre havien tingut.
A aquell lloc meravellós del qual n’havia fruit plenament a la seva infantesa i primera joventud, aquell lloc on n’Arnau li havia fet present de la tumbaga amb el seu nom gravat dedins, na Lena es trobava de meravella i veia que els al•lots també.
Molt prest va recuperar persones, fesomies, llocs, pedres concretes, olors. Amics, amigues. Pins, mates, camins.......
En Joanet li va donar a sa mare una espècie de calendari amb els dies que estaria amb ella i els que estaria amb son pare. Les nines improvitzaven però estaven amb els dos. Tret de les angoixes de na Lena es pot dir que fou un estiu plaent.
L’oncle els duia en el seu vaixell sempre que volien, els al•lots de les filles venien quan volien i qualsevol que hagués mirat per un foradet hagués entès que les persones que habitaven aquell pis just devora la mar i que sortien a sopar sovint sovint per celebrar qualsevol cosa o, simplement, per sortir, es trobaven bé juntes.
Arribà el dia de presentar la demanda. N’Arnau ja feia temps que no agafava el telèfon a na Lena. Però aquell dia –a finals de juliol- na Lena ho va voler intentar amb la intenció de negociar i no haver de presentar la demanda: no li va agafar el telèfon i ella va cridar quatre vegades.
Asseguda al sofà i ben davant el ventilador perquè li donàs alè, na Lena plorava suaument i es deixava passar l’angoixa. Vingué la filla petita i samare li ho va explicar.
-Però ho fas perquè vols, mamare.
Na Lena s’aixecà i anà a la seva cambra a plorar i a deixar-se passar l’angoixa tota sola. Li faltava l’alè, li tremolaven les mans i les cames. I no podia prendre cap pastilla perquè havia de conduir per anar a ciutat a signar la demanda contra el pare dels seus fills.
I, ni amb converses amb amics comuns, ni amb la intervenció d’un capellà amic, ni amb bones paraules ni amb males ni amb res, n’Arnau no volgué arribar a cap enteniment. Ni na Lena va voler acceptar els possibles enteniments per part d’ell: tots eren molt semblants i inferiors al que hi havia escrit a màquina al paper que n’Arnau li va dur un dia a ca seva.
La data del judici s’acostava. Ja havien tornat a la ciutat. Els al•lots seguien igual: entre setmana estaven amb na Lena i els caps de setmana anaven amb son pare.
Molts pocs dies abans del judici na Lena, per indicació del seu advocat, va demanar a les seves filles:
-I vosaltres com vos organitzareu exactament?
No va dir res a en Joanet perquè era menor.
-Ah, sí! Ja n’hem parlat amb mon pare i estarem quinze dies amb cada un.
Na Lena es va aixecar de la butaca com una molla que rebota.
-Vaja! Amb el pare ja n’heu parlat i amb jo no?
-T’ho anàvem a dir avui o demà.
-Quinze dies amb cada un no és gens operatiu.
-Jo tens una amiga que ho fa així!
-Jo també!
-No, no, nines. Serà un embull. I com ho feim? Jo tenc 15 dies sí i quinze dies no la dona de fer net? I roba per aquí i roba per allà. Serà un embull total.
-Jesús, mamare! Per tu tot és un caramull!
-Ho volem així, ho hem decidit així.
-Tots els amics que tenim que tenen els pares separats ho fan així.
Na Lena agafà telèfon i començà la nit tètrica.
Marcà el número tan conegut de la casa on havien viscut tots junts.
Respongué una veu mig dormida. Na Lena cridà:
-Vull parlar de les nines!
Li penjaren el telèfon.
Ella tornà a marcar dues vegades més i no tengué resposta.
Cridant “No m’agafa el telèfon, el vostre pare” el tira en terra.
-A més, sabeu què passa? I heu de saber aquestes coses, així com va tot! El vostre pare a la resposta a la meva demanda diu que si viviu mig any amb cada un no m’ha de passar cap dobler per vosaltres.
La petita se li encarà:
-Jo trob ben just que no t’hagi de donar res pel temps que no estam amb tu.
-Calla! Calla si vols! No tens dret a opinar d’aquestes coses! Sobretot: fins ara no has volgut saber res. Idò, calla!
Elles dues anaren a la seva habitació. Na Lena hi entrà. Cridava. La gran plorava. La petita li va dir:
-Ah! Ens vols amb tu pels doblers?
Per molts d’esforços que fes, na Lena no ho podia suportar més. Se sentí un “No!” molt fort i també se posà a plorar.
-No tens dret a opinar sobre això sense saber com són les coses! He tret comptes i, amb el sou que tenc, després de les despeses generals necessàries em queden 28.000 pessetes per viure.
I continuà. Ara ja no es podia aturar. Sabia que hauria d’haver callat, però l’actitud del pare i ara la de les seves filles l’enfonsaren i la feren parlar. Continuava plorant.
-Què voleu? Què visqui amb 28.000 pessetes?
El plor es tornà fort, com un crit esgarrifador:
-M’hauré de fer puta!!
I totes tres ja ploraven. Na Lena creu que en Joanet ja era a dormir feia estona.
-Si voleu viure amb el vostre pare, ja hi podeu anar ara!
Tot el cos li feia mal, a na Lena i li tremolava la boca, les mans, les cames.... I el judici era massa aprop.
Les filles es tancaren dins la seva cambra i na Lena feia passes d’angoixa i de por per la casa.
Les filles se n’anaren i acudiren, com tantes d’altres vegades, a l’oncle, que va telefonar a na Lena per tal que es calmàs una mica.
Tornaren al cap de 10 minuts. Na Lena plorava suaument:
-Filles meves, nines, perdonau-me els meus nervis.
No hi havia resposta.
-Perdonau-me, ja ens en sortirem.
No hi havia resposta.
-Per favor, vos suplic, vos deman que almenys us replantejeu això de quinze dies amb cada un: ho accepto.
La petita, asseguda al wàter, contestà
-Les coses només es decideixen una vegada.
No sap quina de les dues li digué:
-Demà anirem a un notari a signar que volem viure amb el pare.
-Això ho heu de dir al jutge!
-No! No volem ni el pare tampoc.
Fou una nit llarga, amb llàgrimes per tot arreu, amb plors descontrolats, amb una mena d’atac d’angoixa de la major. Na Lena es va acostar al seu llit i ella, plorant i amb cara d’odi, va cridar:
-Mamà, què t’he fet jo?
I la petita:
-Mamà, no la toquis: deixa-la
Na Lena es sentia derrotada, imbècil, inútil, estúpida, mala mare, mala dona, mala persona. I encara no ha superat aquelles paraules ni aquella nit.
L’angoixa li augmentava pensant amb les seves filles tancades a la cambra i ella sense poder-hi entrar. Passà una nit plena d’angoixa, tristor i impotència.




Camina pels carrers de la ciutat i s’atura davant els mostradors de juguetes i de roba per infants. Fa el mateix, sense esser-ne conscient, del que ha llegit a vegades que fan les mares que tenen una filla morta.
I no té, tan sols, fotos familiars, ni videos per poder-les veure en moviment: n’Arnau no lis vol donar.
I na Lena a poc a poc, acaba les forces i no sap si se’n sortirà. I sortir-ne, per ella, ja només vol dir esser capaç de viure, sols això i res més que això. Esser capaç de viure sense les seves filles.
Arriba un moment que no es pot comunicar amb elles. Els correus electrònics cauen en sac buit: no n’hi responen ni un. I comencen a no agafar.li el mòbil.
Les seves ulleres són més profundes de cada dia i el seu pensament és a mil llocs diferents però quasi mai allà on toca. Però vol viure, vol viure per en Joanet. S’ha de posar bé, se vol posar bé per ella mateixa i perquè en Joanet i els que l’estimen puguin, a la fi, veure-la contenta. I a vegades riu i per dedins plora. I parla i discuteix i per dedins calla.

******

L’estiu després d’aquell estiu tan plàcid i després de tot un hivern de pràcticament no veure-les, na Lena encara tenia esperances que venguessen uns dies: necessitava estar amb els tres fills. Sempre ho ha necessitat i sempre ho necessitarà. I va llogar un altre pis just davant el mar. Semblava que no feien comptes venir, i a na Lena li costava molt assumir-ho. Només vingueren un dia a dinar. I quin dia!
Na Lena va tenir uns breus moments de felicitat:
-Què bé! Què voleu que fagi per dinar, nines?
-Albergínies farcides!
-I arròs de senyorets!
El dinar i la taula foren enllestits ben d’hora
Plovia sobre la mar: no podrien nedar.
Na Lena mai no recorda com començaren les discussions amb les seves filles. Ha agafat una depressió grossa i les pastilles que pren i el seu estat fa que a vegades confongui fets i situacions.
La petita li demanà:
-Pagues per estar aquí o el te deixen?
Na Lena, Desesperada davant la dessídia econòmica de n’Arnau en l’hivern havia enviat un correu electrònic més o manco públic on explicava –farta de no obtenir resposta d’ell- que intentava recuperar els doblers que eren seus i ell li retenia. Elles ho varen saber. Tanmateix, no ho feia gens d’amagat, na Lena.
-I això ho has de dir a una llista? -Demanà la gran-.
-A una llista? I per tot que ho diré! D’altra en faltaria que no pogués dir la veritat allà on sigui! I tu com ho saps? T’ho ha dit el teu cosí?
-No, una amiga.
Na Lena coneixia molt bé les llistes on havia enviat el correu i sabia que no hi havia cap “amiga” de cap de les dues.
Na Lena ja plorava feia estona.
-No en vull cap per jo, de dobler, tanmateix tots són i seran per vosaltres. Però són meus, aquests, no del pare.
Seguiren parlant del cosí, el nebot estimat de na Lena. I que va dir en públic que ara comprenia que na Lena mai no havia estat digna de la seva estimació.
-Ah, sí! Ja veig que estau d’acord amb el que el vostre cosí va dir a l’e-mail!
Tot el cos li feia mal, tota ella tremolava. I no podia aturar ni les llàgrimes ni les paraules.
-Sempre heu estat d’acord amb els altres, mai amb la vostra mare. Els altres són persones, jo no! No us importa que els vostres avis me girin la cara pel carrer! I, sobretot, si estau d’acord amb el que diu el vostre cosí, ja podeu partir!
Els plors començaren a esser compulsius i a poc a poc es transformaren en crits de na Lena:
-Anau-vos-ne! Si els altres i el vostre cosí pesen més que jo dins la vostra vida, partiu!
Baixaren l’escala estreta i dreta i semblaven estorades.
-Veis? Veis com jo no som res per vosaltres?
Na Lena, obsessionada, va buidar la cartera i començà a rompre els bitllets que pogué.
-No en vull ni un! Ni un! És a vosaltres que us vull!
Al carrer ja no plovia. Na Lena es va prendre dues pastilles i, dins el llit, li continuava el tremolor de tot el cos. Rebé al mòbil un missatge d’en Joanet: “mamà, si no te trobes bé, crida l’oncle. Ara vendré”.


******

Va plena de pastilles, tristor i desesperació. I buida de llàgrimes.
Els matins té la mirada perduda. No es renta, ni es pentina, ni surt. Fa dinar per en Joanet de quealsevol cosa. Ella a vegades menja un poc de formatge i fa unes llargues migdiades. Un cafè ben fort i es com si començas un nou dia. El capvespre es dutxa, es vesteix i surt a fer una volta per entre els llums de Nadal que han col•locat a tots els carrers del centre de la ciutat.
I així cada dia.
Racionalment veu que sempre ja serà així amb les seves filles. I el fet de veure-ho racionalment li produeix encara més desesperació. Pensa que no sabrà afrontar la vida i si veu una mare amb una filla li cauen unes llàgrimes suaus.
Un dematí, uns dies després de Nadal, del primer Nadal que no va passar amb elles, es desperta plorant i cridant:
-Vull veure les meves filles!
Entre plors i la boca seca de pastilles repeteix:
-Vull veure les meves filles! Encara que sigui un moment, encara que sigui d’enfora.
Té mal de cap, però no es pot aturar ni de plorar ni de dir:
-Vull veure les meves filles!
-Són filles meves!
Els plors i els crits es transformen en tremolors. Els seus músculs estan tensos i té el cap amb una sensació de ple. Va al bany per rentar-se la cara i no es reconeix. Les ulleres blaves, fondes. Té sang al front de tan fort com s’ha clavat una ungla a un gra quasi etern. Els ulls vermells. Els llavis secs li tremolen i respira fondo mentre l’aigua freda li cau per la cara com a únic consol.
Més de quatre mesos fa que no les veu, aquell Nadal. Ara ja fa un any i mig. Però no vol tornar folla ni es vol matar. Ha d’aconseguir sobreviure sense les seves filles, sense saber res d’elles i sentint el seu rebuig sobre el seu cos i la seva ànima.
Sap que no vindran. Han demostrat esser molt dures i na Lena, realment, no les sap reconéixer. Sap que no vendran però cada vegada que toca el timbre del carrer sent una felicitat inexplicable, felicitat que es transforma en un estat apàtic: la mirada fuita, el cos quiet, les llàgrimes suaus.
Quan arriba en Joan pensa: “Ara! Ara vendran amb ell”! I una vegada la seva felicitat d’uns segons s’ha transformat en apatia i plors, ella intenta amb totes les forces, dissimular davant aquell al•lot, aquell fill seu que no es mereix viure amb una mare trista.
Un dia que na Lena era al despatx i va arribar en Joan amb uns amics, estava segura que havia sentit les veus abans alegres de les filles. No, tampoc. I el fet que en Joan vingués amb amics i amigues li va permetre desaparéixer de la seva mirada.
I li pareixia mentida que els carrers continuassin enllumenats. I li pareixia mentida veure gent amb cara d’alegria pel carrer.
I voldria i necessitava compartir amb elles tantes coses...



I tota aquesta història ha vengut pel fet de trobar aquest paper mig espenyat i banyat de llàgrimes:


“Sols em queda lluitar cap al futur i dins el present, però crec que he perdut la batalla.
Penso, tan sovint, en temps passats, que hi ha moments que tenc por que el cap rebenti i els meus records quedin fusos. Aleshores deixaria d’existir. He de lluitar per ajuntar els records amb la realitat actual. Recordo –i sento a la meva carn i al meu pensament- l’embaràs i el naixement de cada un dels meus tres fills. Tenc dins mi el record de totes i cada una de les vivències amb ells.
Visc tots els records de les nostres vides com si fossin dins mi.
I vull dir-lis, als meus fills que les males èpoques sempre passen. Vull dir-lis que sempre –passi el que passi- poden trobar un sol somrient.
Lena”

Les tempestes

Fa dos dies que fa tempesta a la nit.
De dia, un sol meravellós i, sense saber d'on, surten quatre trons i quatre llamps i un ruixat gros. Segurament és resultat de la calor.
Les tempestes em feien molta por i em posaven molt nerviosa. Encara em posen nerviosa. Però abans, no durant la tempesta. Ensum els llamps, per dir-ho d'alguna manera. I mir el temps d'on ve i he deixat d'anar a algun lloc, algun dia, per una tempesta.
Ara simplement, les observ.
Crec que la por em ve de petita, a Pollença. Allà les tempestes no passaven i duraven molt de temps. I aquella casa tan gran les feia, encara, més intenses.
Fa molt de temps i estant a Palma amb el meu home, va pegar un llamp al campanar de la Seu. El renou fou estrepitós i sec. Després hi han posat un para-llamps. Sempre recordaré aquell llamp.
Igual que una xispa que un dia va entrar pel grifó de la cuina de Pollença.
No puc anar al Puig quan anuncien tempestes.
Però des de ca nostra ara ja no em fan por.
Ruixades, tempestes, sol esplendorós. Simplement, és la primavera.

Xesca Ensenyat i "Ciutat de l'horabaixa"

Amb motiu d'aquestes Jornades vull tenir un record per na Xesca Ensenyat i la seva "Ciutat de l'horabaixa" (Palma, 1969), amb pròleg de Josep Maria Llompart


"Avui, amb els braços estesos damunt la ciutat de l'horabaixa"

Aquests són els primers versos del seu únic llibre de poemes.
No diré que és un llibre, quasi, col·lectiu. Però gairebé ho podria dir perquè na Xesca cada dia ens anava llegint els versos que havia escrit. I ho vivíem intensament.

N'Antònia Vilà li va fer les il·lustracions, precioses.

Na Carme Simó, en Llorenç Capellà, n'Antònia Vilà, jo i supòs que algú més que ara no recordo, esperàvem els versos amb impaciència.
Anàvem al Bar Bosch o al Bar Modern a passar-hi l'horabaixa.
I estimàvem molt aquella nostra Ciutat de l'horabaixa, ña deñs versos i la real.

I, casulaitats, vaig "apadrinar" la paraula "horabaixa" a "aPARAULA'm":

Apadrina una paraula i participa en l'acte homenatge de la catosfera a l'Any de la Paraula Viva per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
La crida inicial: http://vpamies.dites.cat/​2012/04/aparaulam.html

Avui, dia 9, es farà públic el llistat de paraules escollides.
M'agradaria que hi fos "horabaixa".

Aina Moll, la professora

Vaig tenir la gran sort que n'Aina Moll era professora de francès a l'Institut Joan Alcover. La vaig tenir durant 3 cursos.
I, encara que paresqui un tòpic, era una gran Mestra.
Les seves classes eren amenes i ens ensenyava, no només la llengua francesa, sinó també cultura i civilització francesa.
Era molt honesta i recta.
I apreníem molt.
No només francès.
També, i sense adonar-nos-en aleshores, apreníem a esser nosaltres mateixes, com a persones i com a poble.

La seva figura alta i espigada i la cara simpàtica i riallera ens acompanyava tres pics per setmana durant tot el curs.
Tan recta era que jo, per exemple, no vaig passar mai del 6. Però, amb el francès que ella me va ensenyar, vaig poder fer classe -molts d'anys després- de francès, precisament, al Joan Alcover. Havia tret oposicions i me donaren a triar entre Formentera, Llengua, o el Joan Alcover, Francès. No ho vaig dubtar i em vaig llançar a l'aventura. Me va anar beníssim, la veritat.

N'Aina ens feia aprendrfe de memòria poemes dels millors poetes francesos. I encara els me sé!

Quan féiem PREU ens va proposar, a un grupet, de fer classes de Català d'1 a 2. Diguérem que sí entusiasmades.

Vaig aprendre molt, amb n'Aina Moll. I se mereix paraules més autoritzades que les meves.
Jo, aquí, només he volgut deixar-hi el meu record, sempre present, de la meva estimada Professora de Francès.

Aina, Gràcies per tot!

L'Hospital

En Bauzá i el seu Govern han tancat dos hospitals importantíssims per Mallorca: l'Hospital General i Caubet (Joan March)
Des d'aquí el meu homenatge a tots els professionals que hi han fet feina (personal sanitari i no sanitari) i un record per a totes aquelles persones que hi han hagut d'estar per malaltia.

El meu lligam amb l'Hospital ve des de fa molts d'anys.
Quan el meu germà Miquel va acabar Medicina i, després d'estar uns mesos a Ses Salinas, va començar la seva feina a l'Hospital. Era metge de guàrdia.
Després hi va treballar amb el magnífic equip del doctor Miquel Mora, de medicina interna.

Hi he tengut ingressats parents directes i amics molt amics.
Allà varen operar na Dori de varius.
Allà hi va morir el tio Joan, germà petit de ma mare.
I, no fa massa, hi va morir, també, la meva cosina Maria Conxa Serra de Gayeta.
Tots, molt ben cuidats, molt ben vigilats, i molt ben atesos.

Aquelles habitacions amb sòtils alts.
O aquella habitació individual quan ja no hi ha res a fer i els paliatius són l'única solució possible.

Mallorca no es mereix el tancament de dos bons hospitals, hospitals per on hi ha passat tanta i tanta gent i amb els quals sé cert que la mojoria hi tenim històries o vivències personals.

Mallorca no pot permetre aquests tancaments.

Es Trenc

Des del 77 al 83 vaig anar moltes vegades a nedar a Es Trenc.
Els meus sogres estiuejaven a Sa Colònia de Sant Jordi i n'Andreu i jo hi anàvem a passar un mes.

La primera vegada que hi vaig anar, el 77, ja vaig quedar entusiasmada amb aquell arenal tan extens i aquella platja d'aigües tan verdes i netes. Per jo, acostumada a les meravelloses, però petites, cales del nord de Mallorca, era un descubriment que em va copsar.
De tant en tant passava una parella de la Guàrdia Civil, tots suats i cansats de caminar per l'arena, cercant nudistes.
El 83 va néixer na Coloma i, amb dues nines petites, ja era més complicat.
Tenia fama d'esser una platja perillosa: cada any s'hi solien ofegar un parell de persones perquè desconeixien la platja o no anaven alerta amb les corrents o el desnivells que hi ha.
Tot era silenci, aigua verda i transparent, arena....

L'egipci del meu carrer

Sé que nom perquè m'ho va dir, però és un nom tan extrany per a mi que no me'n recordo mai.
Ven quadrets als turistes just davall ca nostra, a la sortida del Museu de la Seu.
Fa anys que ve cada dia. Viu a fora vila, per Felanitx, i està casat i té una nina petita.
Na Conxa (90 anys), la veïnada, té un cotxe sempre aparcat i li deixa guardar els quadrets dins el maleter.
En l'hivern de ple no ve i sol anar a Egipte a veure la família un pic cada any.
És un veïnat més del nostre carrer.
A vegades m'ha duit rem o pomes.
L'altre dia me va regalar un papiro que havia duit d'Egipte i jo li vaig dir que li faria una coca. Ara és dins el forn.
Sol arribar passades les 9 i està tot lo dia. Els dissabtes i diumenges sol venir només el dematí i se posa davant l'entrada de la Seu perquè el Museu és tancat.
Ha triat un lloc fabulós: tots els turistes que visiten la Seu passen per la seva parada. I me va dir que així mateix venia quadrets, sobretot a russos i gent de països de l'est.
Li desitjo sort.

De matinada

És fosc i sent el rossinyol al jardí del veïnat.
M'aixec prest, massa prest. Però no sé estar desperta al llit.
No tenc capacitat de concentració per llegir i, a aquestes hores, vénc a la xarxa a veure què passa pel món.
Abans m'he fet un cafetet, he obert vidres perquè s'oretgi la casa i he mirat el cel per la finestra de la cuina.
Els llums de la ciutat encesos i la ciutat dormida.

La bruixa Lonieta

Dels pocs que he escrit, "La bruixa Lonieta" (Edicions Cort, 1992) és el que m'ha donat més satisfaccions.
El vaig escriure un estiu a Valldemossa i quasi d'una tirada.
I moltes escoles l'agafaren com llibre de lectura pels nins més petits, a partir de 7/8 anys.
Després, jo anava a l'escola a parlar amb els nins que l'havien llegit. Els solia agradar i em feien preguntes ben interessants.
Record especialment l'escola del Molinar, on vaig anar diversos anys seguits. N'Antònia Alorda m'hi convidava cada any.
A aquesta escola la majoria eren nins gitanos. I la llegien. I els agradava. N'hi va haver un que no sabia llegir i tenia devers 10 anys. Ara no record el seu nom, però l'he tengut present moltes vegades. Què se deu haver fet d'ell? Li vaig prometre que, quan sapigués llegir, li regalaria "La bruixa Lonieta". No ho he pogut fer mai i a vegades hi pens.
També vaig anar a l'escola del Rafal Vell. I a moltes altres.
Es va publicar a la Col·leció Vell Marí, de llibres per infants i joves, col·lecció que, aleshores, jo dirigia.No vaig esser jo, però qui va decidir publicar el meu llibre.
Teníem la política d'apropar els escriptors a l'escola, una vegada els nins haguessin llegit els llibres.
I, no us ho creureu, però ens esperaven amb cara d'admiració i satisfacció i amb una llista de preguntes i comentaris que havien preparat a classe. I, fins i tot, ens feien firmar a un paper i dedicar-les la firma:-)
Per un escriptor la major satisfacció és que el teu llibre es llegeixi. I, amb aquestes visites, jo sabia que el meu llibre el llegia el públic pel qui el vaig escriure. I era una satisfacció enorme. I un quedar satisfeta del treball ben fet.
Sé que encara es llegeix. I ho sé, sobretot, per comentaris que me fan pares i padrins que l'han regalat als seus fills o néts.

El meu primer Sant Jordi

Aleshores na Xesca Ensenyat i jo érem molt amigues.
Anàvem, entre moltes altres coses, a les lecures de poesia que organitzaven a ca seva En Pep Llompart i n'Encarna Viñas.
I, xerrant xerrant,(la veritat és que no sé exactament de qui fou la idea) ens vàrem trobar, el Dia del Llibre, ajudant a la parada de la Plaça de Cort d'Editorial Moll.
A més dels Moll (don Francesc inclòs, així com en Pep llompart i en Xesc, molt jovenet) hi havia també uns joves que ajudaven.
No ho record tot amb molta claretat. Sé que, des dels meus 17 ò 18 anys, vaig disfrutar i m'ho vaig passar molt bé.
Hi havia una pissarra on escrivíem els autors que signaven llibres. Na Xesca i jo, escriptor que passava, escriptor que "raptàvem".
Dinàrem al Bar Modern, amb Francesc de B. Moll, d'uns entrepans.
I fou un dia llarg. A les 8 ja hi érem, molt entusiasmades, i crec que era devers les 10 del vespre quan cadascú se'n va anar a ca seva.
Tenc molts de Sant Jordi per recordar.
Però avui he volgut explicar la meva primera vivència directa amb el Dia del LLibre.

I és allò de:

Recordo tantes coses,
que no sé on posar-les ni a qui dir-les.
I les pos a un paper.

L'accident

El cotxe, vermell i nou, agafà massa fàcilment la velocitat vertiginosa i alhora desitjada. El sol dins el cap i restes d’arena i d’alegria al cos ajudaren a començar el joc d’adelantar els amics a aquella recta tan recta. En Joan feu sonar estrepitosament la botzina com a salutació cap als seus companys i la cara de na Tiana era una rialla plena, una felicitat feliç. Dins el seu cap i a cada trocet del seu cos hi eren ben presents els moments de felicitat compartida amb en Joan, just devora el tamarell. Aquell tamarell devora el que es posaven sempre per guardar-se del sol i que, el pas del temps i el vent fort de xaloc que solia bufar a les totes en l’estiu, havia entortit i l’ havia transformat en una caballera escambuixada.
Una brusca i coneguda curva, però en aquells moments inesperada i oblidada dins l’alegria compartida amb el sol ponent, va provocar l’esglai. En Joan va intentar girar el volant i pitjar fortament el pedal de frenada. El cotxe, vermell i nou, anava com un coet borratxo per aquella carretera tan coneguda, massa coneguda. Na Tiana només tingué temps d’aferrar-se al seient. El coet borratxo es transformà en una sucessió imprevista de focs d’artifici fins que, igual que una rodella, s’alçà pels aires per fer l’esclafit final.
Després vingué un silenci esgarrifador romput pels crits d’en Joan, crits que cremaven dins les orelles dels amics a qui, feia sols tres segons, havia saludat amb sons estrepitosos de la botzina. Sons que volien mostrar la seva alegria de viure.
Els crits es perderen dins l’espai i el temps per a sempre mai més i na Tiana, plena de sang, restava inconscient entre els terrossos.
Les sirenes de les ambulàncies es sentiren prest, molt prest.
Però massa tard ja per a poder recuperar ni tan sols fos un petit alè d’en Joan.
En Joan s’havia perdut per a sempre, com els seus crits, a l’espai i el temps.

Na Tiana restà dins el silenci i la fosca. Tan de silenci i tanta fosca li omplien el cap, que ella ni tan sols no se n’adonava que encara existia. No sabia que una espècie de pulmó artificial l’ajudava a respirar i que una mena de pantelleta deixava veure sense parar les seves constants vitals. No sabia que estava totalment connectada a una multitud d’aparells que li permetien no anar a l’espai i al temps per a sempre mai més.
La sang espantosa que la rodejava dins els rostolls va desaparéixer prest. Es va transformar amb tot de punts al front, just damunt les celles.
I el seu estat inconscient, que damunt els terrossos tots esperaven i desitjaven momentani, n’era el culpable del viure dins el silenci i la fosca. Després que els metges examinassin tots els reconets del seu cos, hagueren de comunicar als familiars que, en sortir del silenci i la fosca, no podria moure ja mai més les cames, que el seu cervell no respondria com abans i que necessitaria molt d’ajut per poder arribar a assumir la seva nova situació. Si és que arribava a entendre que vivia i que vivia una situació que era desesperant.
Ara, però, ningú no pensava en el després. Ara tots esperaven que el seu cervell li donàs ja, d’una vegada, l’ordre de despertar-se. Més tard li ho explicarien. Quan entraven a aquella cambra tan silenciosa, tan blanca i tan freda li parlaven suaument, l’acaronaven i li demanaven, amb desesperació no mostrada al to de les paraules, que s’acabàs aquest malson. Fixaven la vista continuament en les formes que es veien a la pantalleta i els produia una gran por que poguessin desaparéixer en qualsevol moment: algunes d’elles podrien tornar més brusques i perdre l’harmonia que mantenien; unes altres podien deixar de tenir formes diverses i, en qualsevol moment, transformar-se en la forma més simple de totes: una recta.

Tres mesos després na Tiana sortia de l’hospital.
Hi havia entrat fruint platges i aigua salada i en sortia amb els carrers de la ciutat plens de fulles grogues caigudes dels arbres.

Na Tiana tenia una cadira de rodes, les cames immòbils i insensibles, els dits de la mà esquerra encaragolinats sobre ells mateixos sense moviment possible i un posat absent: aquest d’ara ja no era el seu món. Li havien explicat que era com si hagués tornat a néixer i que ara hauria de tornar aprendre a viure. En Joan no era prop d’ella, per ajudar-la. Ni per estar, simplement, no hi seria mai més. Ella encara no ho sabia.

Primeres classes de Català a Pollença

Crec que era l'estiu del 75.
L'OCB va organitzar classes de català als pobles de Mallorca.
Jo en vaig fer a Pollença.
El Club Pollença, sempre disposat a activitats culturals, ens va deixar el local. I féiem les classes al teatre que té.
Eren molt pocs alumnes, poquíssims, i me pareix que els record tots, encara que -me sap greu- no tots els noms.
Hi havia en Mateu Cerdà, n'Antònia Ordinas i el seu -aleshores- "novio" Xisco , n'Encinas i la seva dona...
I, si recordau algú més, ja m'ho fareu arribar:-)
Les féiem el vespre i sempre ens hi trobàvem tots.
Quan les classes s'acabaren organitzàrem una anada al Puig. També hi érem tots. Vàrem passar allà tot lo dia i en tenc fotos guardades.
Record amb molta estimació aquesta gent, amics meus, a més, fora de les classes.
I ara, veure aquesta foto del Gall de l'Almoina enllaçat m'ha emocionat i m'ha fet recordar aquelles primeres classes.
Un agost calorós i humit, com tots els agosts a Pollença.

La RAE

He estat professora de Llengua Castellana durant 30 anys.
He procuirat posar-me al dia, per als meus alumnes, en les publicacions i les diverses tendències que han anat sorgint des de 1974, any en què vaig acabar els meus estudis. I de les anteriors, que no em varen descobrir quan jo estudiava.
Us puc ben assegurar que no dec res a la RAE.
Està anquilosada i és patètica.
Sempre va molt per darrera els usuaris de la llengua i s'estorba molt a incorporar paraules al seu Diccionari i a mostrar les tendències, noves i no tan noves, dels estudis lingüístics.
En relació a la seva gramàtica he de dir que està estancada a la gramàtica normativa i descriptiva. No estudia la llengua, sinó que diu com és i com s'ha d'utilitzar.
No publica estudis nous, no dóna a conéixer noves idees ni noves tendències.
Clar, perquè la RAE no és formada, bàsicament, per lingüistes, sinó per "cultivadors" de la llengua.
Una acadèmia de la "llengua", sigui aquesta la que sigui, no ha de tenir els seus membres per qüestions honorífiques o per bons escriptors, historiadors, filòsofs... Els seus membres haurien de ser els estudiosos de la Llengua. I només aquests.

Els meus primers anys devora la mar

La mar i jo sempre hem estat molt lligades.
Nascuda al nord de Mallorca a un poble que té un Port (U Moll) i moltes cales.
De petita cada any per Pasqua mon pare obria l'hotel i ens en anàvem a estar allà. Canviava d'escola per uns mesos: les mateixes monges que a Pollença. El meu germà seguia a l'Institut i hi anava cada dia amb el correu. Mon pare anava a la Caixa, primer amb una guzzi i després amb un cotxe de dues places que li déiem "el periquito" perquè era d'un verd encès. Darrera tenia com una porta i hi havia uns seients: allà anàvem el meu germà i jo.
Vivíem a l'hotel, a la part de darrera. Donant al corral, que per jo era immens. I hi havia una enramada que ens protegia del sol de l'horabaixa.
Les rajoles blanques i negres de la terrassa les tenc ben presents.
I m'agradava molt jugar amb els cambrers. Record, especialment, en Guillem "Tortet" i en Joan "Pageset. Tenien molta paciència amb jo.
Nedava als escalons de l'hotel o a la platja de ca'n Paparrí, si m'hi acompanyaven.
I era lliure, l'estiu.
Els dematins, a nedar.
Els capvespres a cercar crancs o pegellides. O a prendre un gelat amb na Margaritín i anar fins el Cap del Moll.
Venia la meva amiga Antònia Arbona a temporades i estava a cals seus oncles.
També venia sovint na Maria "Marratxa", més gran que jo, amiga i veïnada de Pollença,amb la que passava boníssimes estones.
Teníem una beta i el meu germà solia anar a cercar pops i nacres. Ell ja anava a nedar al Cap del Moll.
Aleshores, per jo, viure tan prop de la mar era ben natural. És el record, que ho magnifica.
L'aigua tan neta, tan clara.
U Moll amb poques cases i poca gent.
U Moll, sempre viscut, sempre estimat, sempre present.

Després del grip

Me vacun cada any del grip. Però, pel que sembla, l'anomenat "grip de panxa"no hi "entra".
Ara ja estic bé de la panxa i se pot dir que ja no faig dieta. Però m'ha semblat una eternitat.
I m'ha deixat fluixa, com feia anys que no m'hi trobava.
Vaig tenir el grip una vegada, fa 34 anys, i encara record així com em va deixar: sense forces. I m'havia de cuidar molt perquè estava embarassada de na Tonina.
Encara no he sortit a passejar i a vegades em marejo un poc.
Ja me pensava que tenia de tot. Però la visita a la meva metgessa, Patrícia Palmer, del PAC Escola Graduada em va tranquilitzar totalment. Va estar més de mitja hora demanant-me coses i "estudiant" la meva panxa.

Per esser de MUFACE puc triar entre diverses assegurances privades.
Però sempre havia de canviar perquè la companyia deixava el conveni amb MUFACE o perquè no hi havia els metges que jo necessitava. A més havia d'anar sempre seguint passant la tarjeta o donant una fulla del talonari i a recollir impresos per receptes.
Deu fer 4 o 5 anys el meu germà Miquel, metge ja jubilat, me va aconsellar que triàs la Seguretat Social. Així ho vaig fer i n'estic molt contenta, d'haver-ho fet.
Fins fa un any no hi vaig anar, no ho necessitava.
Estic molt agraïda a la meva metgessa i tot el seu equip. L'infermera, que nom Custodia, i el MIR que fa les pràctiques amb ella.
És un Centre de Salut net, silenciós, de construcció moderna.

Per tant, som pàrtidària de la Sanitat Pública.

Les hores són lleugeres

Les hores són lleugeres. Pareix que volen
per damunt la llum dels nostres dies.
Les hores fugen
com els ocells que escapen del fred i de la pluja.
Quan el dia apagui la darrera llum
quan no hi hagi hores
quan tots els temps siguin buits
i hi sigui res i tot a la vegada,
llavors, tancant els ulls,
me n’aniré cap a un món nou,
desconegut,
on les hores pesaran molt menys encara
i on els dies no hi seran
perquè el vaixell que hauré agafat
-un vaixell molt gros i blanc-
partirà nord enllà sense allunyar-se.

12 desembre 1968

Na Catalina Posadera

Na Catalina i el seu home, Biel -que feia de traginer a ca'n Villalonga- vivien a ca nostra, a Pollença, a la part de baix.
La seva feina era cuidar la casa, que estàs sempre oberta i que els cossiols fossin una meravella.
Tenien una cuina enorme amb un escalfapanxes sempre encès en l'hivern, dues habitacions i una saleta amb una camilla i una silleria de quan es varen casar.
A la seva habitació, damunt el canterano, hi tenia una foto del que més va estimar: la seva nina morta quan tenia just 1 any.

Quan va venir a ca nostra el meu germà Miquel tenia 2 anys i jo encara havia de néixer. Per nosaltres era, realment, part de la família i tots l'estimàvem molt

Quan jo vaig néixer ella hi era i ajudà i féu companyia ma mare tota la nit, fins que va venir el metge, don Daniel Medina, ja dia 15 dematí.Vaig néixer a les 11 del matí. I feu companyia a mon pare, nerviós a la sala. I a la padrina de Sóller, que havia vingut aposta. Na Catalina estigué aixecada tota la nit atiant el foc dela xemeneia de la sala (malgrat fos mitjan abril conten que feia molt de fred). La meva àvia era al llit, que ja no estava molt bé i que es va morir quan jo tenia 3 anys. Al meu germà l'havien enviat a ca don Lluís Oliver.

Sempre hi era, na Catalina-
Quan me varen desmamar em varen baixar a dormir amb ella.
Quan teníem l'hotel, per la Patrona venia d'u Moll a estar amb ella i en Biel.

Baixava sovint l'escala i, des del replà demanava: "Catalina, tens un troç de coca maldament sigui rostida?" I sempre en tenia. I tenia una olla grossa d'alumini on hi guardava torró, caramels, dolços...
Em feia patates fregides i les me posava dins un platet damunt una cadira.
Quan va quedar vídua, massa prest, pujava a estar amb nosaltres cada vespre, a la camilla. I, al migdia, ens feia el dinar, un menjar meravellós i simple.

De petita me duia per tot.
Amb ella vaig anar en tramvia per única vegada a la meva vida.
Les meves amigues de la infància també l'estimaven i sé que encara la recorden.

Hi va esser sempre:
Quan amagava la maleta darrera la porta en venir d'escola i me posava a fer la pipa.
Quan amb les meves amigues jugàvem a conillons a amagar per dins la casa.
Quan me vaig casar, quan vaig tenir cada un dels meus fills. I quan va néixer cada una de les meves nebodes.
Era molt infantera.
Tenia més de 90 anys i encara agafava en Miquelet en braços.

Sempre la recordaré i transmatré el seu record.

I sempre recordaré en Biel,que va morir un diumenge del Ram quan jo tenia devers 14 anys i que pegava un cop molt fort damunt la taula per espantar-me quan la llet que na Catalina havia posat a bullir vessava. O que em duia avellanes que havien sortit del sac que duien de Palma els traginers a Ca'n Butxaca per fer gelat.

I va arribar un dia que va haver d'anar a viure amb els nebots. Fou decissió seva perquè no es trobava gaire bé.
Vaig plorar, quan ho vaig saber. I jo ja era ben gran: tenia 3 fills i un marit.
Anàvem sovint a veure-la a cals nebots, gent encantadora i que la cuidaven molt bé.
I sempre, sempre, el dissabte de Nadal l'anàvem a cercar i l'acompanyàvem per sopar amb nosaltres.
I molts d'altres dissabtes. I, fins que va poder, quan érem a Pollença, cada dia cada dia el capvespre venia a estar amb ma mare. I disfrutaven totes dues I disfrutàvem nosaltres i els nins.

Anà perdent la vista i agirebé ja només veia ombres: havia de fer 100 anys.
Es va rompre el ballador de la cama i la varen haver de dur a Son Dureta.
No la vaig voler deixar: la seva neboda i jo féiem torns perquè no estàs tota sola mai
No va poder arribar als 100 anys.
Una nit que jo hi era, de matinada, amb calma i tranquila, va deixar de respirar.

Vaig veure un OVNI

Un OVNI (o UFO) no és res extrany, és, simplement, un Objecte Volador No Identificat.
Hi ha moltes històries d'OVNIs, algunes d'elles vertaderes i d'altres, supòs, producte de la imaginació.

El fet és que en vaig veure un.

Era a finals d'agost de 1969.
Anava en cotxe amb mon pare i ma mare i veníem del Port de Pollença cap a Pollença. Era tard ja: havíem anat a sopar a ca la meva cosina Maria Conxa. Era passat "La Punta", a l'altura d'un magatzem que hi ha ara (i crec que ja hi havia) de material de construcció.
Darrera nosaltres venia un altre cotxe. Anys després vàrem saber qui eren perquè l'home explicava la mateixa visió que vàrem tenir nosaltres a una conversa on també hi havia mon pare. En parlaren, ells dos i coincidiren en tot.
Jo seia darrera, a la part dreta, i mirava per la finestra cap a dalt.
De sobte vaig veure, molt amunt una bola petita, vermella, rodona, estàtica.
Vaig dir, només: "Mirau allò".
Mon pare anava a aturar el cotxe i ma mare es va posar histèrica.
Aquella bola, en qüestió de segons va baixar en línia recta i es va posar a terra, entre la muntanya i nosaltres. Sé que era entre la muntanya i nosaltres perquè va il·luminar la silueta dels arbres. I es va apagar el vermell-taronja d'aquella bola.
I, sense haver tengut temps d'aturar el cotxe, partírem cap a ca nostra sense dir-nos res. Teníem la por dins el cos. Sí, és una sensació molt extranya: por i silenci.
En arribar a ca nostra mon pare va tancar totes les finestres de la casa, vidres inclosos, malgrat la calor que feia.

Ho vàrem comentar amb el meu germà. Tenia un company de feina, el doctor Spats -que era una cosa així com Delegat a Mallorca (o a Espanya, no ho record bé) de l'Associació internacional que estudiava els avistaments, amb base a EEUU. Va voler parlar amb nosaltres.
Ens posaren a una habitació diferent a cada un (mon pare, ma mare i jo) i ens feren fer un dibuix del que havíem vist i ens va fer, per separat, una mena d'interrogatori.
En va publicar un article a la revista d'aquesta associació.
Conclusions:
Sembla que era un avistament real d'un OVNI, en aquest cas extraterrestre.
A més, pareix esser que els OVNI apareixen quasi sempre allà on hi ha aigua. I, just allà on es va posar aquest, hi ha, precisament, una font molt coneguda a Pollença, tan coneguda que ha donat nom al lloc.

L' Institut de Pollença

Li deien, i li dèiem, l'Institut.

No en sé els orígens, però tenc ganes d'averiguar-ho.
Ara és el Centre Cultural Guillem Cifre. I aquestes foto són actuals, i ja era així.
Actualment crec que és de la Caixa Colonya i supòs que aleshores també ho era.
Segurament era el lloc allà on Guillem Cifre de Colonya hi tenia la seva escola, inspirada en la Institució Lliure d'Ensenyança i l'obra del qual va esser importantíssima pels pollencins.

Allà preparaven els alumnes pel batxillerat, i anàvem a examinar-nos a Palma, a l'actual Ramon Llull i que aleshores era, simplement, l'Institut, perquè era lúnic que hi havia en tot Mallorca.

Hi havia dues sales d'estudi, una per nins i una per nines.
Les classes les féiem junts, nins i nines.
Don Juan guardava els nins i venia material escolar a la mateixa sala. A les nines ens agradava anar a comprar material escolar per veure els nins i que ells ens vessin a nosaltres.
Na Coloma, tot fent jersei, guardava les nines.
Teníem, en l'hivern, una estufa de serradís que encalentia d'allò més bé.
Hi anàvem el matí i el capvespre, l'horari escolar normal, de 9 a 12 i de 3 a 5.

Els professors -tret de don Àngel Morado, que era mestre- eren improvitzats.
L'administrador de correus, Francesc Bonnin, ens donava matemàtiques. El vicari, don Vicenç, llengua. El pintor Mateu Llobera, dibuix. El batlle i advocat, Martí March, geografia I així molts més.
I hi vaig fer el primer curs de Batxillerat el curs 60/61. L'ingrés l'havia fet el curs abans a Barcelona, on havíem anat a viure la família.
A l'Institut vaig aprendre molt.
Eren bons professors, la veritat, i vist en perspectiva després de passar per mans de molts d'altres i diversos professors.

Tenc molt bons records de l'Institut.

El meu germà Miquel ja hi havia anat i havia fet allà el que aleshores era el Batxiller elemental.

Hi havia un pati central amb una estàtua de don Guillem Cifre de Colonya.
I un museu molt interessant, que va fundar don Lluís Oliver, el farmacèutic i que ens donava classe de química.
Anàvem a examinar-nos amb u correu. Partíem ben dematí i dinàvem a Palma a un lloc que hi havia devora la Plaça dels Patins. Tornàvem el capvespre.
I tréiem bones notes. I en sabíem perquè ens havien ensenyat bé,

Féiem el "recreo" a un carrer que no passa, just aferrat a l'Institut. Allà jugàvem, nins i nines, a banya, a córrer, a pilota.... i berenàvem.

I, fins i tot, teníem un himne. Himne que havia surtit d'alumnes que ens havien precedit en el temps.
I és així, amb un ritme de bum-bum.

En casa de la madona,
chimbiribim macaao
iumba iumba iumba,
iumba, uai,
iumba uai,
escurrai.
Escarabat con queso,
escarabat macao
iumba iumba iumba,
iumba uai,
iumba uai.
Escurrai.

Quan don Francesc Bonnin es va jubilar de Correus els ex-alumnes li férem un sopar d'homenatge i agraïment a un restaurant d'u Moll.

I tots junts, diverses edats, diversos interessos, diversos projectes de vida, vàrem cantar ben fort i entusiasmats "En casa de la madona" pegant cops damunt les taules.
Havíem compartit un temps -més curt o més llarg- a l'Institut i crec que ens va imprimir caràcter.

Quina Pasqua!

Un virus de panxa que ja em rondava feia estona em fa estar a ca nostra des de dimecres.
Estic histèrica.
No tenc febre, però no tenc forces per res.
Estic a dieta d'arròs bullit i pomes al forn.

Ahir va esser el primer dia de Pasqua, en 61 anys, que no ho vaig poder celebrar amb la família.

No sé on mp'he de possr ni què he de fer.

Vaig del llit al sofà, del sofà a la cuina, de la cuina a l'ordinador...
I, de tant en tant, surt a la terrassa per oretjar-me una mica.

Han florit les clívies

Un dia d'aquests m'hauria de dedicar a les plantes de la terrassa.
Les clívies han florit, puntuals a la seva cita de Pasqua.
Hi ha una quència, una alzineta que fa més metre i mig, l'hibiscus que espera l'estiu....
Hi ha flors de temporada que hauria de substituir.
I molta cosa verda que alegra la vista i el pati.
Ma mare hi tenia sembrats molts de geranis preciosos. Però, ara, amb la papallona aquesta no en puc sembrar: ho vaig provar i se moren.
Si no tenim calendari sabem que s'acosta Pasqua perquè les clívies floreixen.
I perquè l'aire fa una altra olor, olor de primavera.

Avui na Coloma fa 29 anys!

Era el dia de Pasqua.
Havíem dinat de panades, sopa de brou, be rostit, robiols i formatjades.

Tu encara no hi eres.

Però arribares a les 12 i mitja de la nit, amb tantes presses que vares néixer abans d'arribar el metge.
Morena, rodoneta i tendre, molt tendre.

Fins els 3 anys vares esser un vertader desastre.
Tenies 7 mesos i te tiraves del llit, t'enfilaves per la reixa del parque. Te posàvem sabates perquè no ho fessis i les te treies.

Més envant, tot t'ho menjaves.
No sé com, perquè les medecines estaven enfilades, te vares prendre un tranxilium.
I a l'escoleta (Es Teix)te menjaves les llenties crues que us donaven per jugar. I un rotolador sencer.

I els alls, més envant.
Com t'agradaven les patates fregides amb alls!
I cruus.
Un dia te'n menjares una cabeça i tota la casa feia pudor d'all durant uns dies.

Quan va néixer en Miquel tenies tres anys i et transformares.
Tornares tranquila: ja no jugaves amb els perills.

Disfrutares molt els anys que vivíem a Valldemossa.
Amb el cotxe te baixàvem i te veníem a cercar cada dissabte i diumenge i, en vacances i en l'estiu, cada dia. Jugaves pel carrer, lliure, amb na Xisca i els altres amics. La padrina de na Xisca, na Magina, us donava berenar a tots.
I anàvem a nedar a Sa Marina amb els teus germans.

I ets una persona tranquila, dolça, calmada.
Sempre has estat molt feinera.

Ara ja ets gran, vius amb en Rafel a Ca'n Picafort i fas feina.

Però per jo sempre seràs na Co, na Colomí, na Colometa.

Molts d'anys i una besada, petita.

Els doblers dels contribuents i l'església catòlica

En teoria Espanya és un estat aconfessional.
Però a la pràctica és un estat catòlic.
Aquest BOE ho diu ben clar: 13.000 milions d'euros cada mkes paga l'Estat a l'església Catòlica.
I d'on surten aquests doblers? Dels contribuents, de cada un i de tots nosaltres.
Per què TOTS hem de pagar l'església catòlica?
Em direu pel Concordat, ja ho sé.
Però vull anar més enllà.
A la Declaració de la Renda ja hi ha una casella per l'església.
Que pagui qui vagi a missa, qui vagi a les processons, qui resi sovint.... que no el limitin a donar 1 euro a la bacina dels diumenges.

I TOTS els que, per un motiu o altre l'església ens separa d'ella, hem de pagar.
Aquest TOTS pot incloure els que practiquen altres religions, els que promouen la llei de l'abort i els que els voten, els divorciats, els homosexuals i lesbianes, els matrimonis que controlen la natalitat, les parelles que no es casen o que es casen pel civil....... una llarga llista.

Jo, divorciada, NO vull pagar a l'església catòlica.

Francesc d'Asprer i Oliver

L'avi de mon pare va quedar vidu molt jove, amb dues nines molt petites: la meva àvia Joana i la tia Coloma.
Molts d'anys després, quan quasi passava els 70 anys i ja tenia néts, es va casar amb una al·lota jove, Sebastiana Oliver, i tengueren tres fills: Francesc, Carme i Catalina.
A Pollença les coses no els anaven massa bé i partiren a viure a Barcelona.
L'oncle Francesc era fadrí i la tia Carme va quedar vídua amb un fill. La tia Catalina es va casar amb el pintor Pep Adrover, de Llucmajor.
Tots ells sempre varen viure a Barcelona.
Francesc i Carme vivien al mateix pis, al carrer Floridablanca, i quan jo estudiava a Barcelona hi anava a dinar sovint.
Abans ja ells dos venien molt a ca nostra a Pollença i tots sabíem la seva vida, la seva història.

Un capvespre de primavera, persianes mig tancades mentre s'anava fent fosc, a una clínica de Barcelona amb la tia Carme amb una cama rompuda, l'oncle Francesc em va contar la seva història de la guerra.

Feia feina a Can Jorba i s'havia afiliat al POUM.
El detengueren, va estar a Montjuic i fou condemnat a mort. Una matinada el varen cridar però, encara no sabem per què ni com, no el varen matar: el varen deixar fugir.
I aleshores començà el seu exil.li.
Anà, amb un guia, a peu fins a França. Contava que, en arribar allà duia els calcetins aferrats, de sang que tenia als peus.
Va estar un temps a un camp de concentració fins que es va escapar i va partir cap Alemanya. Poc després començava la Segona Guerra Mundial. Feia de descarregador al moll de no sé quina ciutat i, tot junt, el superava tant que es va deixar caure una barra de ferro damunt un peu i va estar uns mesos a l'hospital.
Anys després pogué tornar i va anar a viure amb la seva germana Carme al pis familiar. Es va dedicar a fer barnussos de tovallola a ca seva. Va muntar una habitació com taller i allà tallava la tela i després una dona els hi cosia. Els venia, sobretot, a Mallorca.
Li agradava l'òpera i estava abonat al Liceu.
Sempre, quan en Franco anava a Barcelona l'anaven a cercar i el duien a la presó els dies que en Franco era a la ciutat.

M'agradava molt anar a ca seva. La tia Carme feia unes amanides fabuloses i el tio Francesc i ella tenien una conversa molt agradable.

Ara fa uns dies el meu cosí Gil d'Asprer va trobar a l'hemeroteca de La Vanguardia aquesta citació del novembre del 39:


CITACIONES Y LLAMAMIENTOS
Debe presentarse en el Negociado primero
del Gobierno Militar el capitán don Luis
San* de Gobatttes.
—Francisco Asprer Oliver, empleado que
fue de los «Almacenes Jorba,. S. A.»,'del
cual se ignoran las demás circunstancias,
deberá comparecer, en el imprirrógable término
de ocho días, ante el Juzgado Militar
numeró 3. - • . • .


I Francesc d'Asprer i Oliver ja era a França.

Els meus estudis a Barcelona

Quan havia de fer 4at vaig anar a estudiar a Barcelona i hi vaig estar 2 cursos, al carrer Copèrnic, 88.
Havien canviat el pla d'Estudis i hi havia moltes assignatures optatives. A aquestes coincidia amb molts que venien un curs després de jo. Biel Bibiloni, Toni Artigues, Biel Majoral, Jaume Corbera..... que ja podien fer Filologia Catalana.
Con tinuaven els amics d'absns, clar. La majoria féiem Filologia Hispànica.
Professors com Sebastià Serrano, Joan Veny, Ramon Cerdà, Francesc Marsà..... encara els tenc ben vius dins la memòria.
Els dissabtes quedàvem a Canaletes i anàvem de tapes i de trui. En Toni Artigues a vegades duia les xeremies.
I les Rambles i els seus carrers estrets s'obrien al nostre cos i a la nostra alegria.
D'aquell temps és aquest poema:


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.


Forma part d'un llibret de poemes que vaig titular "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos i que vaigh presentar als Premis Octubre. Aquell anys va guanyar el premi Joan Navarro, amb "Grills esmolen ganivets a trenc de por", va quedar finalista Salvador Jàfer. amb "L'esmorteïda estela de la platjs", i jo vaig quedar tercera, molt empatada segons les votacions que varen sortir a Serra d'Or.

Era temps de manifestacions contínues, de grisos a peu i a cavall, de tirs de bales de goma, de la Universitat tancada, de furgonetes de grisos amb presència perenne a la Plaça Universitat.

Anàrem a Girona, un cap de setmana, amb n'Aina, na Neus, na Dolors, en Tolo i en Tomeu. Va ploure tot el temps, però la ciutat ens va entusiasmar. I recordant aquells dos dies vaig escriure aquest poema:

Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.


Vàrem aglapir el "Calendario Juliano" i estàrem tres mesos -d'octubre a desembre- sense classe. I molts més dies, que s'havien de suspendre o per tancament de l'edifici o per presència policial o per assemblees.

Eren temps que sempre seran dins mi.
Malgrat tot, eren temps feliços.

El Lul·lià a principis dels 70

Quan estudiava Batxiller volia esser periodista i fer entrevistes com n'Oriana Fallaci.
Però me vaig matricular a Filosofia i Lletres a la Delegació de la Central de Barcelona al Lul·lià.
Allà hi vaig fer 3 cursos.
Professors tan recordats i estimats com Francesc de B. Moll, Josep Mª Llompart, Josep Grimalt o Joan Miralles.
Companys i amics que sempre tendré presents: Aina Aloy, Tomeu Canyelles, Dolors Juncosa, Carme Simó, Damià Pons, Bàrbara Florit, Eusebi Riera, Celestí Alomart, Tomeu Cantarellas,Pep Servera, Pep Dolç, Araceli Matas, Pep Valero, Jaume Riutord.... seria un no acabar i no vull continuar perquè en deixaria molts.
Foren uns anys feliços, hores al bar jugant a "mentiroso" i don Fernando que ens agombolava sense consumir pràsticament res.
Estudiàvem molt abans dels exàmens i preparàvem els treballs amb consciència.
Féiem una revista, que es deia RES i de la qual conserv els exemplars que tiràvem amb ciclostil a secretaria. Ens posàvem tinta per tot però era la nostra obra i n'estàvem gojosos.
Ens passàvem hores al banc de l'entrada, que encara hi és, xerrant i parlant del món i de la bolla.
Teníem 20 anys i la vida era hermosa.

Desitjos i records

Aquesta entrada la vaig posar, ja, el 2007. Encara he d'ordenar els calaixos de records. I encara tenc desijtos congruent i incongruents. Per això la torn posar



desitjos i records



Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables

En Miquel fa 26 anys!

Nasqueres un Divendres Sant a les 5 de la matinada.
De petit, ja ho saps, eres realment insuportable:-)
Però devers els 12 anys vares canviar i des d'aleshores ets una persona cabal.
Estimes les teves germanes i elles t'estimen.
Estimes els amics i els amics t'estimen.
Estimes la família i la família t'estima.
M'has fet molta companyia, fill meu. Sempre t'he sentit al meu costat, present, observant i ajudant.
Ara ja no vius a ca nostra i fas 1'95, però te sent present igual.
Mai m'has donat cap problema en cap sentit i això és d'agrair.

Gràcies per estar prop meu.
Gràcies per esser com ets. I, ja ho saps, com sempre: no canviis mai.

La meva primera vaga

El curs 1975/76 vaig començar la meva trajectòria laboral. Era PNN (Professor No Numerari), sense cap tipus d'estabilitat i cobrant una misèria. Feia classe a l'Escola Nomrmal de Ciutat, que li deien "Escuela Universitaria de Profesorado de EGB"
A les Illes encara no hi havia universitat i depeníem de la UB. El professor Antoni Roig, que és Rector Honorífic de la UIB, n'era el Delegat.
També hi havia, a Mallorca, uns estudis de Filosofia i Lletres (a Son Malferit) i uns de Ciències, que no record on eren.
Però els professors dels tres centres no manteníem, pràcticament, cap relació.
Els PNN de la Normal érem molt actius. Quasi tots els professors d'aquell centre, llevat de 3 ò 4, érem PNN. Record que érem 13.
El curs 76/77 va esser especialment mogut i fou una vaga quasi continuada.
Demanàvem que es convocassin oposicions. Alguns eren partidaris d'un contrracte laboral. Però estàvem units. Ni tan sols teníem representant: qualsevol dels 13 ho era en el moment que fos necessari.
A tot l'estat el 77 hi havia vaga de PNN, sobretot d'Institut pels mateixos motius.
Els PNN de la Normal férem vaga quasi tot el curs, amb intermitències.
Fins i tot vàrem convocar els pares dels alumnes a una assemblea informativa. I en varen venir moltíssims. I ens varen manifestar el seu suport.
A principis del 77 feia 3 mesos que no cobràvem i decidírem tancar-nos una nit a la Normal. Hi érem tots, els 13.
Duguérem el sopar i passàrem la nit a la Sala de professors.
Vingueren a vere'ns amics, familiars, premsa.
I 15 dies després ja havíem cobrat.
Però el moviment PNN va continuar. No es varen convocar oposicions fins el 81.
He cercat a Internet i he trobat moltíssimes referències a la vaga dels PNN el 77, sobretot a Triunfo i a El País. Però sols són referències, res està digitalitzat i no puc posar cap nota aquí.
Aquesta fou la meva primera vaga laboral.

Aquesta primavera

Tenia moltes ganes que s'acabàs el fred.
I s'ha acabat.
I ha arribat la primavera.
I estic atabacada, no servesc per res.
M'agrada molt els dematins anar a fer una volta per Dalt Murada i a vegades, també, el Parc de la Mar. Però l'entrada de la primavera m'ha embambat. I això que és una primavera molt activa i plena d'aconteixements que visc amb il.lusió i esperança.
També m'ha duit un rossinyol i moltes mètl.leres.

Manifestació 25M

‎

(Fotos de Coloma Julià)

(Foto de Miquel López Crespí)


50.000 persones pel català a Palma.
Els carrers bullien de gent i els peus es ressentien.
Crits, cançons, xeremies....
La capçalera ja havia arribat al Consolat de Mar i encara havíem de surtir de la Porta Pintada i això que estàvem per enmig.
He caminat amb en Joan Manresa i el meu germà Miquel.
He saludat, he parlat, he vist mooooooooooooolta gent que conec.
He arribat a ca nostra cansada, feliç, esperançada.

Ahir, dissabte, concentració silenciosa a can Alcover

A les 8 del vespre ens trobàrem davant can Alcover amb la intenció de fer una concentració silenciosa per recolsar en Jaume Bonet, que fa 24 dies que està en vaga de fam per la llengua, i la manifestació d'avui contra la política lingüística del Govern.
El carrer, estret i fosc, il.luminat per les espelmes.
Mitja hora de silenci, sols romput per qualque cotxe que passava o els tacons de qualque al.lota que anava pel carrer.
La veritat és que no érem massa.
Però el sentiment contingut era ben patent. I l'emoció. I el suport.
Molts de mestres. I no mestres.
En Damià Pons, en Toni Artigues, en Biel Perelló, en Mateu Coll, algun ex-alumne meu, jubilats....
Crec que tots, directa o indirectament estàvem -o hem estat- relacionats amb l'ensenyança.
Quan s'acabà el silenci algú va proposar cantar La Balanguera perquè en Jaume Bonet ens pogués sentir. Ho férem.
I un apludiment llarg, en acabar.

Diumenge, sí a la nostra llengua!

Diumenge i cada dia. Diumenge serà la manifestació pública, però cada dia seguirem resistint!
A les 18, un gran clam a favor del català a Mallorca, a la Porta Pintada.
Allà ens veurem!

Les mèrleres a la cuina

Fa uns dies que cada matí, entre les 8 i les 9, entren tres mèrleres per la finestra de la cuina. Vénen del jardí del veïnat, supòs.
Sí, sí, a Ciutat, ben aferrada a la Seu, el pati de ca nostra és ple de mèrleres que canten i no aturen.
He viscut quasi 10 anys en plena naturalesa i mai de la vida ens va entrar un ocell a casa.
Sí ens varen entrar altres bèsties: un boc, per exemple, que va deixar una pudor terrible i ens va espantar a tots. Un menet que vàrem trobar i li vàrem donar viveró, uns conillets, qualque ratolí...
Però ocells mai.
No em molesten, aquestes mèrleres. Només és que vaig a arruixar-les perquè n'Idò no s'exalti.
Avui també esper la meva visita matinal.

plou

Il pleure dans mon coeur


PAUL VERLAINE




Il pleure dans mon coeur

Comme il pleut sur la ville

Quelle est cette langueur

Qui pénètre mon coeur ?



Ô bruit doux de la pluie

Par terre et sur les toits !

Pour un coeur qui s'ennuie,

Ô le chant de la pluie !



Il pleure sans raison

Dans ce coeur qui s'écoeure.

Quoi ! nulle trahison ?...

Ce deuil est sans raison.



C'est bien la pire peine

De ne savoir pourquoi

Sans amour et sans haine

Mon coeur a tant de peine !

Elogi de les sopes

Les sopes són un plat deliciós.
Als petits normalment no els solen agradar perquè tot és verdura i un poc de pa sec (les sopes en si). Sempre dic que un nin comença a esser adult quan li agraden les sopes. Ho crec de veritat.
De petita, en l'hivern sobretot, en menjàvem cada dia per sopar.
Se poden fer sopes d'hivern, sopes d'estiu, sopes escaldades, sopes seques, sopes de peix.sopes de matances.... L´únic secret és un bon sofregit amb molt de jullivert, tomàtiga de ramallet, alls i grell, també anomenat sofrit. A més, en aquest temps que hi ha carxofes, faves tendres... són millors encara. Molta col, espinacs o bledes, colflori... S'hi pot posar qualsevol verdura, de fet. En l'estiu, molts de pebres tendres. Les de restaurant no m'agraden perquè solen esser humides, moltes sopes i poca verdura. No hi ha res com asseure's a la taula, amb la família o amb els amics, amb una bona sopera de sopes. I envinagrat per acompanyar. I ravanets.

Ordre de retirada del llaços

Els petits

En Josep és el darrer, per ara, que ha arribat a la família. És petit, tendre rodonet. I riu i mama. Va néixer en ple hivern i ha passat les seves primeres nevades sense adonar-se'n. Ara té 3 mesos I té una germana, de 2 anys i mg, que nom Maria. Xerra, juga, respon al telèfon. També és rodoneta. Me coneix i me diu Joana. El curs pròxim anirà, si té plaça, a Mata de Jonc. I té una cosina, de 3 anys, que nom Catalina. Aquest hivern ha estat el seu primer any a l'escoleta i el curs pròxim també anirà a Mata de Jonc. És molt etxerevida i xerra molt. A vegades vénen a ca nostra i juguen amb la cuineta que en Miquel els va dur pels Reis, I mengen sopa. I mengen de tot. I els agrada molt. Les dues cosinetes se duen molt bé i sempre demanen l'una per l'altra. Els padrins estan tan gojosos com els pares. I la ti-àvia, que som jo, no en parlem. Per ara no tenc néts, encara. I aquests infants són, per jo, com si fossin néts meus. I m'agrada veure'ls. I m'agrada saber coses d'ells. I els estim molt. Són els petits de la família.

El rossinyol ha tornat

Quan m'aixec fosca negra -quasi sempre- des de la cuina sent i escolt el rossinyol que cada any ve al pati del veïnat. ´ És un pati molt gran, un jardí, amb una palmera enorme. Ja és aquí la primavera. I el cant del rossinyol m'acompanya mentre faig el cafè, aplec roba, prepar el dinar... Aleshores m'agrada molt estar a la cuina. Ha tornat! I que torna cada any perquè em fa companyia dins la nit.

Roses vermelles

La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant.. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys es multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. I les hores i hores. I els dies i dies. I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada. I la neu, que vàrem rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent. I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls. I els freds de l’hivern. I el vent de baix que no parava durant dies i ens feia mal de cap. I vaig deixar de viure a aquella casa. I segueixo explicant tot tan meravellós. I l’estim com si hi hagués nascut. Vivia i estimava allà. M’ha romput el vent, com al cirerer el primer hivern. I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra i no es trobin malament dins un pitxer per molt meravellós que sembli o per molts de diners que valgui. Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.

Insomni

L'insomni ve de puntetes vora el meu llit. Em tapo amb els llençols perquè no em vegi. Però és aquí: ha arribat, com cada dia. I ja estic desperta i m'he d'aixecar, ben espabilada, perquè no sé estar dins el llit sense dormir. La nit me transmet el seu silenci amical i m'envolta. Me protegeix i em fa companyia. I m'hauré d'acostumar, veig, a conviure amb aquest nou amic que fa uns mesos em visita cada dia, de matinada. La ciutat dorm.

El pati

El pati de ca nostra és molt alegre. És més ample que el carrer i ens dóna lluminositat i sol a la primavera i en l'estiu. És l'entrada de la casa. És una entrada gran amb unes reixes verdes. A baix hi ha cossiols. Només són tres altures, amb dos pisos per planta, i l'escala i l'ascensor són al pati. També les portes dels veïnats i moltes finestres. Hi ha tres terrasses amb jardineres i cossiols que ens alegren la vida. Una d'elles és la meva. Hi tenc una alzina que fa més d'un metre, un boix, una quència, un hibisco, ficus de diverses castes, cactus... molta cosa verda a les jardineres. Des de la finestra del meu "despatx" sent l'ascensor, veig els veïnats que van i vénen i ells me veuen a jo. I ens saludam. i parlam per les terrasses. I ens agrada. Som pocs, ara només som quatre. I benavenguts.

Els meus primers passos

A ca les monges, a Pollença, sempre ens xerraven en mallorquí i ens ensenyaven vocabulari en castellà, fent cançoneta, per poder seguir els llibres. No record que tenguéssim mai cap dificultat. Les oracions també ens les ensenyaren en mallorquí. Tenia 13 anys, i ja a Ciutat, (per tant el 1963) quan mon pare me va enviar a classes de llengua catalana a l'Estudi General Lul.lià. Sempre li estaré agraïda. El professor era un home molt alt, amb mostatxos -del qual no he tornat a saber res més- que nomia de llinatge Garcies. Érem tres alumnes: un fill del professor, un Forteza-Rey (no record el nom) i jo. Apreníem ortografia i llegíem textos curts. Crec que hi vaig anar dos anys. I els mateixos alumnes. A l'Institut Joan Alcover n'Aina Moll ens feia unes classes de català d'1 a 2. Érem poques, però ho féiem amb entusiasme i ganes. N'Aina ens ensenyava poemes, ortografia, lèxic. Ens obria els ulls cap a nosaltres mateixes. Aquests varen esser els meus primers passos dins la llengua catalana. I l'exemple de ca nostra, clar.

Enllaçats pel català

Ja que volen treure el llaç de les escoles, en podem omplir Internet.

Una boirada

Diuen que a la tardor i a la primavera hi ha boires. Si és així, avui ha començat,ja, la primavera. La boira envaeeix la part marítima de Ciutat. No he anat, avui capvespre, a veure la mar. Però des de la finestra de la sala el campanar de la Seu quasi no es veu. Diuen que la boira és fantasmagòrica, però a mi m'agrada. Record una venguda de Manacor a Ciutat amb cotxe i tot ple de boira. Teníem por de no poder arribar. I record una altra boirada grossa, fa molts d'anys, per Sant Andreu. Teníem convidats a sopar a ca nostra i, quan se n'anaven, no es veia la cera de davant. Vivíem al carrer Blanquerna, no és que sugui gens ample. La boira impregna els ossos, sí, però a Mallorca ja estan sempre impregnats per la humitat perenne. Ara la boira ja entra dins el pati. Ve a fer-me companyia? Qui sap!

Quan érem petits

Anava a costura a ca les monges, a Pollença. Quan érem petits teníem una vida lliure. En surtir d'escola anàvem a jugar a Plaça fins que se ponia el sol. O a ca qualque amiga a jugar a casetes o a pepes. Abans havíem berenat de pa amb sobrassada o pa amb oli, cadascú a ca seva. Eren anys de carències, però nosaltres no ens en adonàvem. Ens agradava el llegum, les sopes.... tot el que feien a ca nostra per dinar. Qualque dia berenàvem de galetes d'Inca (duites a la botiga el capvespre cada dia, acabades de fer, amb xocolata. La xocolata era "Batanga" o "Rosselló", no n'hi havia més. I ens bastava. Dúiem calcetins en l'hivern encara que fes molt de fred, fins i tot l'any de la neu. I els nins, calçons curts. I no teníem fred. No celebràvem els aniversaris ni ho necessitàvem. El que desconeixes, no ho necessites, crec. Jugàvem a conillons a amagar, a botar, a córrer, a la pilota... Plaça era allà on hi havia vida, els capvespres. S'omplia de nins i nines que jugàvem. I ho record amb nostàlgia, però amb alegria. Les nits, a ca nostra, sopàvem de sopes en l'hivern i de trempat en l'estiu i després jugàvem a cartes a la camilla mentre mon pare llegia "Destino" o "La Vanguardia". I escoltava la ràdio. Nosaltres encara no l'escoltàvem. Nosaltres jugàvem i vivíem.

Petita reflexió

Aquests dies he tornat a re-llegir el blog. Veig que ja té 5 anys i, durant aquest temps, hi he escrit un poc de tot, sobretot -que era i és la idea- sentiments, fets simples, coses de cada dia. Alguns dels posts que hi ha ara no els escriuria,(o no els escriuria de la mateixa manera) però no en vull llevar cap perquè formen part de jo, del que he estat i del que som. I, esperem, del que seré.

Sí a la nostra llengua

És molt trist haver de defensar la nostra pròpia llengua. Però és necessari. El català ha tengut molts de problemes. I ara vivim una àpoca negra que fa que en tengui, una altra vegada, moltíssims. Hem de sortir al carrer. Hi hem de ser tots. Mallorca serà un clam per la llengua, segur. Ciutat serà un clam per la llengua diumenge dia 25 de març, segur. I continuarem, com sempre, parlant i escrivint en català. I, una vegada més, resistirem. I no, no ens fareu callar!

Els meus tres tresors

Na Coloma, na Tonina i en Miquel, els meus fills, els meus tresors. I encara que juguin a esser petits ja són ben grans, els anys han passat volant.
I aquí una de quan eren petits.

El meu barri

El meu barri en l'hivern és molt tranquil.
La Seu ens agonbola i els carrers estrets i empedrats són testimoni de la vida dels veïnats. Ens saludam, sempre, quan ens trobam, i feim la xerradeta.
No hi ha renou més que el de les campanes de la Seu. I això és un so, més que un renou.
No passen cotxes, no passen motos... quasi no passa gent.
Hi visc des del 61, amb un intermedi del 93 al 2001.
I vaig tornar al meu barri quan empedraven de nou els carrers amb el pla Mirall. Era en l'hivern i tot era fang, quan plovia. Però va durar poc i prest va esser com abans.
En l'estiu tot es transforma. Les onades de turistes que passen fan un renouer: no saben parlar, criden i riuen fort.
Just baix de ca nostra hi ha la sortida del Museu de la Seu i tots passen per aquí i es passegen pels carrers estrets amb un guia amb un paraigua per fer-se veure. És horrorós. No sembla el mateix barri, el mateix carrer...
Però m'agrada igual.
Quan s'acaba la visita al Museu, a les 5, tot torna a la seva rutina i tranquilitat.
Estic acostumada a viure dins el silenci dels carrers.
I crec que no sabria viure a un altra banda.

El fasser del corral

El fasser de Pollença és mort. Li va pegar la cuca roja aquesta fa ja dos anys i, a poc a poc, va anar perdent palmes. Li feren un tractament especial però no es va poder solucionar res..
Ara el tronc resta per recordar-lo.
El fasser del corral ha estat acompanyant de la vida de la meva família durant 68 anys.
S'engronxava fort quan feia tramuntana i el seu renou omplia les nits i els dies.
El varen regalar, l'any 44, a una tia de mon pare -la tia Coloma- un diumenge dematí al mercat dins un cossiolet. I ella va decidir sembrar-lo enmig del corral. I va créixer molt. I va passar a esser com un símbol d'aquella casa.
L'any de la neu ja era més alt que el terrat. Surt a les fotografies que ens férem amb l'alegria de la novetat blanca.
El fasser del corral és mort. I només queda el seu tronc.
A mi m'agradaria hi quedàs per molt de temps.

Ma mare

Avui fa 19 anys que ens deixares, ma mare. Una mort absurda -com totes les morts- i repentina dins el cotxe d'en Miquel. T'havien operat de la vessícula i tot havia anat bé. Venies cap a Valldemossa i jo m'havia adelantat per fer el dinar.
A les 10 en punt la veu de na Joaneta per telèfon m'anuncià la trista nova. Un desespero, una tristor, una buidor immenses. Hores de confusió, d'anar i venir, d'anar a l'escola a cercar els nins, de preparar les coses a Pollença.
Era l'any 92 i un dia d'aquests havíem de veure la cerimòia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que teníem gravada,
Se truncaren tantes coses en uns segons.
L'estimació als teus fills i néts sempre serà un exemple per jo. I l'amor que us teníeu mon pare i tu era quasi admiració.
El teu voler tenir un sac de sucre dins el rebost, l'aixecar-te de matinada i posar-te a fer vànoves eternes, la teva artritis i la teva angoixa.
La preocupació dels regals dels Reis, el planificar el dinar i el sopar.
I tants de bons records que no sé on posar-los.
Sempre estaràs amb mi.
Sempre t'estimaré, ma mare.

Diumenges decapvespre

DIUMENGES DE CAPVESPRE

"Yvonne de Carlo era el technicolor"
Vázquez Montalbán

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells)

Vicent Andrés Estellés

Els amants (Vicent Andrés Estellés)




ELS AMANTS


La carn vol carn.
Ausiàs March



"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

El silenci de la nit

Anys han passat, de les meves sortides nocturnes. No és que torni d'una festa ni d'un sarau. Simplement: ja m'he aixecada. I no tenc gens de son.
El voler deixar de fumar n'és el culpable. Però benvingut sigui l'insomni si ho aconsegueixo.
I m'agrada el silenci de la nit. I em fa companyia a aquestes hores de la matinada. I no me molesta haver-me aixecada i no poder dormir.
Crec que feia molts d'anys que a les 4 de la matinada no estava desperta. Sortia molt, de jove,abans de casar-me, i sovint tornava tard, molt tard. Aleshores el silenci de la matinada no me feia companyia.
L'amic fumar se n'anirà suaument per la finestra en qualsevol moment per no tornar més. I estaré contenta. I sempre recordaré els bons moments que m'ha donat però ben prest serà hora de despadir-nos. I aleshores, també, ja no m'haurà de fer companya el silenci de la matinada.

Quan els fills vénen a casa

Demà vénen els meus fills a dinar a casa. No els veig massa sovint i estic contentíssima que no puc més.
El Nadal tornarà somriure.

Puig Antich

Escrit a Barcelona el 2 de març de 1974




Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.

Color d'hivern

Avui dematí, passejant per la ciutat, he viscut el color d'hivern. Gris. L'he viscut als carrers, a la gent, a les façanes, als balcons.
S'endevinaven cases calentes, xemeneis enceses, brasers i calefaccions.
I m'ha agradat el color d'hivern.
I l'olor d'hivern.
L'hivern sempre m'ha agradat i avui he viscut els seus colors i les seves olors.
Per cap motiu especial. Simplement, ho he viscut.

De matinada

Ma mare se solia aixecar de matinada i feia vànoves pel meu germà i jo o brodava o escrivia poesies.
Les vànoves ara són a l'altell de l'armari. Estic molt contenta de tenir-les però no les utilitzo.
Jo sovint també m'aixec de matinada, me faig un cafetet i m'assec davant l'ordinador: la premsa, el correu, el temps... A vegades escric un poc.
Tot és silenci, de matinada. I fosca. I tranquilitat.

fer croquetes

Avui, a petició del meu fill Miquel, he fet croquetes de pollastre. Ara he acabat i disfrut de veure la palangana de croquetes arrenglarades l'una vora l'altra.
M'agrada la cuina, molt. I un dels motius és observar la transformació dels aliments. Veure com de dues pitreres de pollastre en surten més de vint croquetes és un goig. Un goig quotidià, però un goig.

La bodegueta La Rambla

Hi anam sovint, amb en Miquel i n'Antònia i es un dels meus llocs preferits per anar de tapes. És a la Rambla, a Palma, clar.
Croquetes de pop, salpicó de pop, variat d'arrebossats, ensaladilla.... i un bon vinet, això que no falti.
És un lloc petit amb moltes taules i tabulets per seure. Hi ha, quasi sempre, una activitat frenètica.I, alhora, tot és calma i bon humor.
Un lloc magnífic per menjar un poc i passar una estona amb bona companyia

La fira

Aixecar-nos dematí i partir prest per poder aparcar.
Arribar i predre un cafetet calent que fa n'Antònia.
I les nines! Veure i viure les nines és un goig!Són vida, són futur i present, són esperança i il·lusió.
I passejar i comprar olives pansides i moniatos.
I veure gent i saludar i aturar-nos a fer la xerradeta.
I dinar de porcella boníssima tota la família.
Mai no he deixat d'anar a la fira menys l'any que mon pare es va morir.
Des de petita record moments únics colcant als cotxets o gronxant-me a les barques. Després hi colcaren els meus fills (a les barques ja no, que varen dessaparéixer) i firàvem una jugueta per ells i per les nebodes. Gaudíem molt, cada any, per la fira.
I enguany hem tornat a gaudir. I que sigui per molts d'anys!