La bruixa Lonieta

Dels pocs que he escrit, "La bruixa Lonieta" (Edicions Cort, 1992) és el que m'ha donat més satisfaccions.
El vaig escriure un estiu a Valldemossa i quasi d'una tirada.
I moltes escoles l'agafaren com llibre de lectura pels nins més petits, a partir de 7/8 anys.
Després, jo anava a l'escola a parlar amb els nins que l'havien llegit. Els solia agradar i em feien preguntes ben interessants.
Record especialment l'escola del Molinar, on vaig anar diversos anys seguits. N'Antònia Alorda m'hi convidava cada any.
A aquesta escola la majoria eren nins gitanos. I la llegien. I els agradava. N'hi va haver un que no sabia llegir i tenia devers 10 anys. Ara no record el seu nom, però l'he tengut present moltes vegades. Què se deu haver fet d'ell? Li vaig prometre que, quan sapigués llegir, li regalaria "La bruixa Lonieta". No ho he pogut fer mai i a vegades hi pens.
També vaig anar a l'escola del Rafal Vell. I a moltes altres.
Es va publicar a la Col·leció Vell Marí, de llibres per infants i joves, col·lecció que, aleshores, jo dirigia.No vaig esser jo, però qui va decidir publicar el meu llibre.
Teníem la política d'apropar els escriptors a l'escola, una vegada els nins haguessin llegit els llibres.
I, no us ho creureu, però ens esperaven amb cara d'admiració i satisfacció i amb una llista de preguntes i comentaris que havien preparat a classe. I, fins i tot, ens feien firmar a un paper i dedicar-les la firma:-)
Per un escriptor la major satisfacció és que el teu llibre es llegeixi. I, amb aquestes visites, jo sabia que el meu llibre el llegia el públic pel qui el vaig escriure. I era una satisfacció enorme. I un quedar satisfeta del treball ben fet.
Sé que encara es llegeix. I ho sé, sobretot, per comentaris que me fan pares i padrins que l'han regalat als seus fills o néts.

El meu primer Sant Jordi

Aleshores na Xesca Ensenyat i jo érem molt amigues.
Anàvem, entre moltes altres coses, a les lecures de poesia que organitzaven a ca seva En Pep Llompart i n'Encarna Viñas.
I, xerrant xerrant,(la veritat és que no sé exactament de qui fou la idea) ens vàrem trobar, el Dia del Llibre, ajudant a la parada de la Plaça de Cort d'Editorial Moll.
A més dels Moll (don Francesc inclòs, així com en Pep llompart i en Xesc, molt jovenet) hi havia també uns joves que ajudaven.
No ho record tot amb molta claretat. Sé que, des dels meus 17 ò 18 anys, vaig disfrutar i m'ho vaig passar molt bé.
Hi havia una pissarra on escrivíem els autors que signaven llibres. Na Xesca i jo, escriptor que passava, escriptor que "raptàvem".
Dinàrem al Bar Modern, amb Francesc de B. Moll, d'uns entrepans.
I fou un dia llarg. A les 8 ja hi érem, molt entusiasmades, i crec que era devers les 10 del vespre quan cadascú se'n va anar a ca seva.
Tenc molts de Sant Jordi per recordar.
Però avui he volgut explicar la meva primera vivència directa amb el Dia del LLibre.

I és allò de:

Recordo tantes coses,
que no sé on posar-les ni a qui dir-les.
I les pos a un paper.

L'accident

El cotxe, vermell i nou, agafà massa fàcilment la velocitat vertiginosa i alhora desitjada. El sol dins el cap i restes d’arena i d’alegria al cos ajudaren a començar el joc d’adelantar els amics a aquella recta tan recta. En Joan feu sonar estrepitosament la botzina com a salutació cap als seus companys i la cara de na Tiana era una rialla plena, una felicitat feliç. Dins el seu cap i a cada trocet del seu cos hi eren ben presents els moments de felicitat compartida amb en Joan, just devora el tamarell. Aquell tamarell devora el que es posaven sempre per guardar-se del sol i que, el pas del temps i el vent fort de xaloc que solia bufar a les totes en l’estiu, havia entortit i l’ havia transformat en una caballera escambuixada.
Una brusca i coneguda curva, però en aquells moments inesperada i oblidada dins l’alegria compartida amb el sol ponent, va provocar l’esglai. En Joan va intentar girar el volant i pitjar fortament el pedal de frenada. El cotxe, vermell i nou, anava com un coet borratxo per aquella carretera tan coneguda, massa coneguda. Na Tiana només tingué temps d’aferrar-se al seient. El coet borratxo es transformà en una sucessió imprevista de focs d’artifici fins que, igual que una rodella, s’alçà pels aires per fer l’esclafit final.
Després vingué un silenci esgarrifador romput pels crits d’en Joan, crits que cremaven dins les orelles dels amics a qui, feia sols tres segons, havia saludat amb sons estrepitosos de la botzina. Sons que volien mostrar la seva alegria de viure.
Els crits es perderen dins l’espai i el temps per a sempre mai més i na Tiana, plena de sang, restava inconscient entre els terrossos.
Les sirenes de les ambulàncies es sentiren prest, molt prest.
Però massa tard ja per a poder recuperar ni tan sols fos un petit alè d’en Joan.
En Joan s’havia perdut per a sempre, com els seus crits, a l’espai i el temps.

Na Tiana restà dins el silenci i la fosca. Tan de silenci i tanta fosca li omplien el cap, que ella ni tan sols no se n’adonava que encara existia. No sabia que una espècie de pulmó artificial l’ajudava a respirar i que una mena de pantelleta deixava veure sense parar les seves constants vitals. No sabia que estava totalment connectada a una multitud d’aparells que li permetien no anar a l’espai i al temps per a sempre mai més.
La sang espantosa que la rodejava dins els rostolls va desaparéixer prest. Es va transformar amb tot de punts al front, just damunt les celles.
I el seu estat inconscient, que damunt els terrossos tots esperaven i desitjaven momentani, n’era el culpable del viure dins el silenci i la fosca. Després que els metges examinassin tots els reconets del seu cos, hagueren de comunicar als familiars que, en sortir del silenci i la fosca, no podria moure ja mai més les cames, que el seu cervell no respondria com abans i que necessitaria molt d’ajut per poder arribar a assumir la seva nova situació. Si és que arribava a entendre que vivia i que vivia una situació que era desesperant.
Ara, però, ningú no pensava en el després. Ara tots esperaven que el seu cervell li donàs ja, d’una vegada, l’ordre de despertar-se. Més tard li ho explicarien. Quan entraven a aquella cambra tan silenciosa, tan blanca i tan freda li parlaven suaument, l’acaronaven i li demanaven, amb desesperació no mostrada al to de les paraules, que s’acabàs aquest malson. Fixaven la vista continuament en les formes que es veien a la pantalleta i els produia una gran por que poguessin desaparéixer en qualsevol moment: algunes d’elles podrien tornar més brusques i perdre l’harmonia que mantenien; unes altres podien deixar de tenir formes diverses i, en qualsevol moment, transformar-se en la forma més simple de totes: una recta.

Tres mesos després na Tiana sortia de l’hospital.
Hi havia entrat fruint platges i aigua salada i en sortia amb els carrers de la ciutat plens de fulles grogues caigudes dels arbres.

Na Tiana tenia una cadira de rodes, les cames immòbils i insensibles, els dits de la mà esquerra encaragolinats sobre ells mateixos sense moviment possible i un posat absent: aquest d’ara ja no era el seu món. Li havien explicat que era com si hagués tornat a néixer i que ara hauria de tornar aprendre a viure. En Joan no era prop d’ella, per ajudar-la. Ni per estar, simplement, no hi seria mai més. Ella encara no ho sabia.

Primeres classes de Català a Pollença

Crec que era l'estiu del 75.
L'OCB va organitzar classes de català als pobles de Mallorca.
Jo en vaig fer a Pollença.
El Club Pollença, sempre disposat a activitats culturals, ens va deixar el local. I féiem les classes al teatre que té.
Eren molt pocs alumnes, poquíssims, i me pareix que els record tots, encara que -me sap greu- no tots els noms.
Hi havia en Mateu Cerdà, n'Antònia Ordinas i el seu -aleshores- "novio" Xisco , n'Encinas i la seva dona...
I, si recordau algú més, ja m'ho fareu arribar:-)
Les féiem el vespre i sempre ens hi trobàvem tots.
Quan les classes s'acabaren organitzàrem una anada al Puig. També hi érem tots. Vàrem passar allà tot lo dia i en tenc fotos guardades.
Record amb molta estimació aquesta gent, amics meus, a més, fora de les classes.
I ara, veure aquesta foto del Gall de l'Almoina enllaçat m'ha emocionat i m'ha fet recordar aquelles primeres classes.
Un agost calorós i humit, com tots els agosts a Pollença.

La RAE

He estat professora de Llengua Castellana durant 30 anys.
He procuirat posar-me al dia, per als meus alumnes, en les publicacions i les diverses tendències que han anat sorgint des de 1974, any en què vaig acabar els meus estudis. I de les anteriors, que no em varen descobrir quan jo estudiava.
Us puc ben assegurar que no dec res a la RAE.
Està anquilosada i és patètica.
Sempre va molt per darrera els usuaris de la llengua i s'estorba molt a incorporar paraules al seu Diccionari i a mostrar les tendències, noves i no tan noves, dels estudis lingüístics.
En relació a la seva gramàtica he de dir que està estancada a la gramàtica normativa i descriptiva. No estudia la llengua, sinó que diu com és i com s'ha d'utilitzar.
No publica estudis nous, no dóna a conéixer noves idees ni noves tendències.
Clar, perquè la RAE no és formada, bàsicament, per lingüistes, sinó per "cultivadors" de la llengua.
Una acadèmia de la "llengua", sigui aquesta la que sigui, no ha de tenir els seus membres per qüestions honorífiques o per bons escriptors, historiadors, filòsofs... Els seus membres haurien de ser els estudiosos de la Llengua. I només aquests.

Els meus primers anys devora la mar

La mar i jo sempre hem estat molt lligades.
Nascuda al nord de Mallorca a un poble que té un Port (U Moll) i moltes cales.
De petita cada any per Pasqua mon pare obria l'hotel i ens en anàvem a estar allà. Canviava d'escola per uns mesos: les mateixes monges que a Pollença. El meu germà seguia a l'Institut i hi anava cada dia amb el correu. Mon pare anava a la Caixa, primer amb una guzzi i després amb un cotxe de dues places que li déiem "el periquito" perquè era d'un verd encès. Darrera tenia com una porta i hi havia uns seients: allà anàvem el meu germà i jo.
Vivíem a l'hotel, a la part de darrera. Donant al corral, que per jo era immens. I hi havia una enramada que ens protegia del sol de l'horabaixa.
Les rajoles blanques i negres de la terrassa les tenc ben presents.
I m'agradava molt jugar amb els cambrers. Record, especialment, en Guillem "Tortet" i en Joan "Pageset. Tenien molta paciència amb jo.
Nedava als escalons de l'hotel o a la platja de ca'n Paparrí, si m'hi acompanyaven.
I era lliure, l'estiu.
Els dematins, a nedar.
Els capvespres a cercar crancs o pegellides. O a prendre un gelat amb na Margaritín i anar fins el Cap del Moll.
Venia la meva amiga Antònia Arbona a temporades i estava a cals seus oncles.
També venia sovint na Maria "Marratxa", més gran que jo, amiga i veïnada de Pollença,amb la que passava boníssimes estones.
Teníem una beta i el meu germà solia anar a cercar pops i nacres. Ell ja anava a nedar al Cap del Moll.
Aleshores, per jo, viure tan prop de la mar era ben natural. És el record, que ho magnifica.
L'aigua tan neta, tan clara.
U Moll amb poques cases i poca gent.
U Moll, sempre viscut, sempre estimat, sempre present.

Després del grip

Me vacun cada any del grip. Però, pel que sembla, l'anomenat "grip de panxa"no hi "entra".
Ara ja estic bé de la panxa i se pot dir que ja no faig dieta. Però m'ha semblat una eternitat.
I m'ha deixat fluixa, com feia anys que no m'hi trobava.
Vaig tenir el grip una vegada, fa 34 anys, i encara record així com em va deixar: sense forces. I m'havia de cuidar molt perquè estava embarassada de na Tonina.
Encara no he sortit a passejar i a vegades em marejo un poc.
Ja me pensava que tenia de tot. Però la visita a la meva metgessa, Patrícia Palmer, del PAC Escola Graduada em va tranquilitzar totalment. Va estar més de mitja hora demanant-me coses i "estudiant" la meva panxa.

Per esser de MUFACE puc triar entre diverses assegurances privades.
Però sempre havia de canviar perquè la companyia deixava el conveni amb MUFACE o perquè no hi havia els metges que jo necessitava. A més havia d'anar sempre seguint passant la tarjeta o donant una fulla del talonari i a recollir impresos per receptes.
Deu fer 4 o 5 anys el meu germà Miquel, metge ja jubilat, me va aconsellar que triàs la Seguretat Social. Així ho vaig fer i n'estic molt contenta, d'haver-ho fet.
Fins fa un any no hi vaig anar, no ho necessitava.
Estic molt agraïda a la meva metgessa i tot el seu equip. L'infermera, que nom Custodia, i el MIR que fa les pràctiques amb ella.
És un Centre de Salut net, silenciós, de construcció moderna.

Per tant, som pàrtidària de la Sanitat Pública.

Les hores són lleugeres

Les hores són lleugeres. Pareix que volen
per damunt la llum dels nostres dies.
Les hores fugen
com els ocells que escapen del fred i de la pluja.
Quan el dia apagui la darrera llum
quan no hi hagi hores
quan tots els temps siguin buits
i hi sigui res i tot a la vegada,
llavors, tancant els ulls,
me n’aniré cap a un món nou,
desconegut,
on les hores pesaran molt menys encara
i on els dies no hi seran
perquè el vaixell que hauré agafat
-un vaixell molt gros i blanc-
partirà nord enllà sense allunyar-se.

12 desembre 1968

Na Catalina Posadera

Na Catalina i el seu home, Biel -que feia de traginer a ca'n Villalonga- vivien a ca nostra, a Pollença, a la part de baix.
La seva feina era cuidar la casa, que estàs sempre oberta i que els cossiols fossin una meravella.
Tenien una cuina enorme amb un escalfapanxes sempre encès en l'hivern, dues habitacions i una saleta amb una camilla i una silleria de quan es varen casar.
A la seva habitació, damunt el canterano, hi tenia una foto del que més va estimar: la seva nina morta quan tenia just 1 any.

Quan va venir a ca nostra el meu germà Miquel tenia 2 anys i jo encara havia de néixer. Per nosaltres era, realment, part de la família i tots l'estimàvem molt

Quan jo vaig néixer ella hi era i ajudà i féu companyia ma mare tota la nit, fins que va venir el metge, don Daniel Medina, ja dia 15 dematí.Vaig néixer a les 11 del matí. I feu companyia a mon pare, nerviós a la sala. I a la padrina de Sóller, que havia vingut aposta. Na Catalina estigué aixecada tota la nit atiant el foc dela xemeneia de la sala (malgrat fos mitjan abril conten que feia molt de fred). La meva àvia era al llit, que ja no estava molt bé i que es va morir quan jo tenia 3 anys. Al meu germà l'havien enviat a ca don Lluís Oliver.

Sempre hi era, na Catalina-
Quan me varen desmamar em varen baixar a dormir amb ella.
Quan teníem l'hotel, per la Patrona venia d'u Moll a estar amb ella i en Biel.

Baixava sovint l'escala i, des del replà demanava: "Catalina, tens un troç de coca maldament sigui rostida?" I sempre en tenia. I tenia una olla grossa d'alumini on hi guardava torró, caramels, dolços...
Em feia patates fregides i les me posava dins un platet damunt una cadira.
Quan va quedar vídua, massa prest, pujava a estar amb nosaltres cada vespre, a la camilla. I, al migdia, ens feia el dinar, un menjar meravellós i simple.

De petita me duia per tot.
Amb ella vaig anar en tramvia per única vegada a la meva vida.
Les meves amigues de la infància també l'estimaven i sé que encara la recorden.

Hi va esser sempre:
Quan amagava la maleta darrera la porta en venir d'escola i me posava a fer la pipa.
Quan amb les meves amigues jugàvem a conillons a amagar per dins la casa.
Quan me vaig casar, quan vaig tenir cada un dels meus fills. I quan va néixer cada una de les meves nebodes.
Era molt infantera.
Tenia més de 90 anys i encara agafava en Miquelet en braços.

Sempre la recordaré i transmatré el seu record.

I sempre recordaré en Biel,que va morir un diumenge del Ram quan jo tenia devers 14 anys i que pegava un cop molt fort damunt la taula per espantar-me quan la llet que na Catalina havia posat a bullir vessava. O que em duia avellanes que havien sortit del sac que duien de Palma els traginers a Ca'n Butxaca per fer gelat.

I va arribar un dia que va haver d'anar a viure amb els nebots. Fou decissió seva perquè no es trobava gaire bé.
Vaig plorar, quan ho vaig saber. I jo ja era ben gran: tenia 3 fills i un marit.
Anàvem sovint a veure-la a cals nebots, gent encantadora i que la cuidaven molt bé.
I sempre, sempre, el dissabte de Nadal l'anàvem a cercar i l'acompanyàvem per sopar amb nosaltres.
I molts d'altres dissabtes. I, fins que va poder, quan érem a Pollença, cada dia cada dia el capvespre venia a estar amb ma mare. I disfrutaven totes dues I disfrutàvem nosaltres i els nins.

Anà perdent la vista i agirebé ja només veia ombres: havia de fer 100 anys.
Es va rompre el ballador de la cama i la varen haver de dur a Son Dureta.
No la vaig voler deixar: la seva neboda i jo féiem torns perquè no estàs tota sola mai
No va poder arribar als 100 anys.
Una nit que jo hi era, de matinada, amb calma i tranquila, va deixar de respirar.

Vaig veure un OVNI

Un OVNI (o UFO) no és res extrany, és, simplement, un Objecte Volador No Identificat.
Hi ha moltes històries d'OVNIs, algunes d'elles vertaderes i d'altres, supòs, producte de la imaginació.

El fet és que en vaig veure un.

Era a finals d'agost de 1969.
Anava en cotxe amb mon pare i ma mare i veníem del Port de Pollença cap a Pollença. Era tard ja: havíem anat a sopar a ca la meva cosina Maria Conxa. Era passat "La Punta", a l'altura d'un magatzem que hi ha ara (i crec que ja hi havia) de material de construcció.
Darrera nosaltres venia un altre cotxe. Anys després vàrem saber qui eren perquè l'home explicava la mateixa visió que vàrem tenir nosaltres a una conversa on també hi havia mon pare. En parlaren, ells dos i coincidiren en tot.
Jo seia darrera, a la part dreta, i mirava per la finestra cap a dalt.
De sobte vaig veure, molt amunt una bola petita, vermella, rodona, estàtica.
Vaig dir, només: "Mirau allò".
Mon pare anava a aturar el cotxe i ma mare es va posar histèrica.
Aquella bola, en qüestió de segons va baixar en línia recta i es va posar a terra, entre la muntanya i nosaltres. Sé que era entre la muntanya i nosaltres perquè va il·luminar la silueta dels arbres. I es va apagar el vermell-taronja d'aquella bola.
I, sense haver tengut temps d'aturar el cotxe, partírem cap a ca nostra sense dir-nos res. Teníem la por dins el cos. Sí, és una sensació molt extranya: por i silenci.
En arribar a ca nostra mon pare va tancar totes les finestres de la casa, vidres inclosos, malgrat la calor que feia.

Ho vàrem comentar amb el meu germà. Tenia un company de feina, el doctor Spats -que era una cosa així com Delegat a Mallorca (o a Espanya, no ho record bé) de l'Associació internacional que estudiava els avistaments, amb base a EEUU. Va voler parlar amb nosaltres.
Ens posaren a una habitació diferent a cada un (mon pare, ma mare i jo) i ens feren fer un dibuix del que havíem vist i ens va fer, per separat, una mena d'interrogatori.
En va publicar un article a la revista d'aquesta associació.
Conclusions:
Sembla que era un avistament real d'un OVNI, en aquest cas extraterrestre.
A més, pareix esser que els OVNI apareixen quasi sempre allà on hi ha aigua. I, just allà on es va posar aquest, hi ha, precisament, una font molt coneguda a Pollença, tan coneguda que ha donat nom al lloc.

L' Institut de Pollença

Li deien, i li dèiem, l'Institut.

No en sé els orígens, però tenc ganes d'averiguar-ho.
Ara és el Centre Cultural Guillem Cifre. I aquestes foto són actuals, i ja era així.
Actualment crec que és de la Caixa Colonya i supòs que aleshores també ho era.
Segurament era el lloc allà on Guillem Cifre de Colonya hi tenia la seva escola, inspirada en la Institució Lliure d'Ensenyança i l'obra del qual va esser importantíssima pels pollencins.

Allà preparaven els alumnes pel batxillerat, i anàvem a examinar-nos a Palma, a l'actual Ramon Llull i que aleshores era, simplement, l'Institut, perquè era lúnic que hi havia en tot Mallorca.

Hi havia dues sales d'estudi, una per nins i una per nines.
Les classes les féiem junts, nins i nines.
Don Juan guardava els nins i venia material escolar a la mateixa sala. A les nines ens agradava anar a comprar material escolar per veure els nins i que ells ens vessin a nosaltres.
Na Coloma, tot fent jersei, guardava les nines.
Teníem, en l'hivern, una estufa de serradís que encalentia d'allò més bé.
Hi anàvem el matí i el capvespre, l'horari escolar normal, de 9 a 12 i de 3 a 5.

Els professors -tret de don Àngel Morado, que era mestre- eren improvitzats.
L'administrador de correus, Francesc Bonnin, ens donava matemàtiques. El vicari, don Vicenç, llengua. El pintor Mateu Llobera, dibuix. El batlle i advocat, Martí March, geografia I així molts més.
I hi vaig fer el primer curs de Batxillerat el curs 60/61. L'ingrés l'havia fet el curs abans a Barcelona, on havíem anat a viure la família.
A l'Institut vaig aprendre molt.
Eren bons professors, la veritat, i vist en perspectiva després de passar per mans de molts d'altres i diversos professors.

Tenc molt bons records de l'Institut.

El meu germà Miquel ja hi havia anat i havia fet allà el que aleshores era el Batxiller elemental.

Hi havia un pati central amb una estàtua de don Guillem Cifre de Colonya.
I un museu molt interessant, que va fundar don Lluís Oliver, el farmacèutic i que ens donava classe de química.
Anàvem a examinar-nos amb u correu. Partíem ben dematí i dinàvem a Palma a un lloc que hi havia devora la Plaça dels Patins. Tornàvem el capvespre.
I tréiem bones notes. I en sabíem perquè ens havien ensenyat bé,

Féiem el "recreo" a un carrer que no passa, just aferrat a l'Institut. Allà jugàvem, nins i nines, a banya, a córrer, a pilota.... i berenàvem.

I, fins i tot, teníem un himne. Himne que havia surtit d'alumnes que ens havien precedit en el temps.
I és així, amb un ritme de bum-bum.

En casa de la madona,
chimbiribim macaao
iumba iumba iumba,
iumba, uai,
iumba uai,
escurrai.
Escarabat con queso,
escarabat macao
iumba iumba iumba,
iumba uai,
iumba uai.
Escurrai.

Quan don Francesc Bonnin es va jubilar de Correus els ex-alumnes li férem un sopar d'homenatge i agraïment a un restaurant d'u Moll.

I tots junts, diverses edats, diversos interessos, diversos projectes de vida, vàrem cantar ben fort i entusiasmats "En casa de la madona" pegant cops damunt les taules.
Havíem compartit un temps -més curt o més llarg- a l'Institut i crec que ens va imprimir caràcter.

Quina Pasqua!

Un virus de panxa que ja em rondava feia estona em fa estar a ca nostra des de dimecres.
Estic histèrica.
No tenc febre, però no tenc forces per res.
Estic a dieta d'arròs bullit i pomes al forn.

Ahir va esser el primer dia de Pasqua, en 61 anys, que no ho vaig poder celebrar amb la família.

No sé on mp'he de possr ni què he de fer.

Vaig del llit al sofà, del sofà a la cuina, de la cuina a l'ordinador...
I, de tant en tant, surt a la terrassa per oretjar-me una mica.

Han florit les clívies

Un dia d'aquests m'hauria de dedicar a les plantes de la terrassa.
Les clívies han florit, puntuals a la seva cita de Pasqua.
Hi ha una quència, una alzineta que fa més metre i mig, l'hibiscus que espera l'estiu....
Hi ha flors de temporada que hauria de substituir.
I molta cosa verda que alegra la vista i el pati.
Ma mare hi tenia sembrats molts de geranis preciosos. Però, ara, amb la papallona aquesta no en puc sembrar: ho vaig provar i se moren.
Si no tenim calendari sabem que s'acosta Pasqua perquè les clívies floreixen.
I perquè l'aire fa una altra olor, olor de primavera.

Avui na Coloma fa 29 anys!

Era el dia de Pasqua.
Havíem dinat de panades, sopa de brou, be rostit, robiols i formatjades.

Tu encara no hi eres.

Però arribares a les 12 i mitja de la nit, amb tantes presses que vares néixer abans d'arribar el metge.
Morena, rodoneta i tendre, molt tendre.

Fins els 3 anys vares esser un vertader desastre.
Tenies 7 mesos i te tiraves del llit, t'enfilaves per la reixa del parque. Te posàvem sabates perquè no ho fessis i les te treies.

Més envant, tot t'ho menjaves.
No sé com, perquè les medecines estaven enfilades, te vares prendre un tranxilium.
I a l'escoleta (Es Teix)te menjaves les llenties crues que us donaven per jugar. I un rotolador sencer.

I els alls, més envant.
Com t'agradaven les patates fregides amb alls!
I cruus.
Un dia te'n menjares una cabeça i tota la casa feia pudor d'all durant uns dies.

Quan va néixer en Miquel tenies tres anys i et transformares.
Tornares tranquila: ja no jugaves amb els perills.

Disfrutares molt els anys que vivíem a Valldemossa.
Amb el cotxe te baixàvem i te veníem a cercar cada dissabte i diumenge i, en vacances i en l'estiu, cada dia. Jugaves pel carrer, lliure, amb na Xisca i els altres amics. La padrina de na Xisca, na Magina, us donava berenar a tots.
I anàvem a nedar a Sa Marina amb els teus germans.

I ets una persona tranquila, dolça, calmada.
Sempre has estat molt feinera.

Ara ja ets gran, vius amb en Rafel a Ca'n Picafort i fas feina.

Però per jo sempre seràs na Co, na Colomí, na Colometa.

Molts d'anys i una besada, petita.

Els doblers dels contribuents i l'església catòlica

En teoria Espanya és un estat aconfessional.
Però a la pràctica és un estat catòlic.
Aquest BOE ho diu ben clar: 13.000 milions d'euros cada mkes paga l'Estat a l'església Catòlica.
I d'on surten aquests doblers? Dels contribuents, de cada un i de tots nosaltres.
Per què TOTS hem de pagar l'església catòlica?
Em direu pel Concordat, ja ho sé.
Però vull anar més enllà.
A la Declaració de la Renda ja hi ha una casella per l'església.
Que pagui qui vagi a missa, qui vagi a les processons, qui resi sovint.... que no el limitin a donar 1 euro a la bacina dels diumenges.

I TOTS els que, per un motiu o altre l'església ens separa d'ella, hem de pagar.
Aquest TOTS pot incloure els que practiquen altres religions, els que promouen la llei de l'abort i els que els voten, els divorciats, els homosexuals i lesbianes, els matrimonis que controlen la natalitat, les parelles que no es casen o que es casen pel civil....... una llarga llista.

Jo, divorciada, NO vull pagar a l'església catòlica.

Francesc d'Asprer i Oliver

L'avi de mon pare va quedar vidu molt jove, amb dues nines molt petites: la meva àvia Joana i la tia Coloma.
Molts d'anys després, quan quasi passava els 70 anys i ja tenia néts, es va casar amb una al·lota jove, Sebastiana Oliver, i tengueren tres fills: Francesc, Carme i Catalina.
A Pollença les coses no els anaven massa bé i partiren a viure a Barcelona.
L'oncle Francesc era fadrí i la tia Carme va quedar vídua amb un fill. La tia Catalina es va casar amb el pintor Pep Adrover, de Llucmajor.
Tots ells sempre varen viure a Barcelona.
Francesc i Carme vivien al mateix pis, al carrer Floridablanca, i quan jo estudiava a Barcelona hi anava a dinar sovint.
Abans ja ells dos venien molt a ca nostra a Pollença i tots sabíem la seva vida, la seva història.

Un capvespre de primavera, persianes mig tancades mentre s'anava fent fosc, a una clínica de Barcelona amb la tia Carme amb una cama rompuda, l'oncle Francesc em va contar la seva història de la guerra.

Feia feina a Can Jorba i s'havia afiliat al POUM.
El detengueren, va estar a Montjuic i fou condemnat a mort. Una matinada el varen cridar però, encara no sabem per què ni com, no el varen matar: el varen deixar fugir.
I aleshores començà el seu exil.li.
Anà, amb un guia, a peu fins a França. Contava que, en arribar allà duia els calcetins aferrats, de sang que tenia als peus.
Va estar un temps a un camp de concentració fins que es va escapar i va partir cap Alemanya. Poc després començava la Segona Guerra Mundial. Feia de descarregador al moll de no sé quina ciutat i, tot junt, el superava tant que es va deixar caure una barra de ferro damunt un peu i va estar uns mesos a l'hospital.
Anys després pogué tornar i va anar a viure amb la seva germana Carme al pis familiar. Es va dedicar a fer barnussos de tovallola a ca seva. Va muntar una habitació com taller i allà tallava la tela i després una dona els hi cosia. Els venia, sobretot, a Mallorca.
Li agradava l'òpera i estava abonat al Liceu.
Sempre, quan en Franco anava a Barcelona l'anaven a cercar i el duien a la presó els dies que en Franco era a la ciutat.

M'agradava molt anar a ca seva. La tia Carme feia unes amanides fabuloses i el tio Francesc i ella tenien una conversa molt agradable.

Ara fa uns dies el meu cosí Gil d'Asprer va trobar a l'hemeroteca de La Vanguardia aquesta citació del novembre del 39:


CITACIONES Y LLAMAMIENTOS
Debe presentarse en el Negociado primero
del Gobierno Militar el capitán don Luis
San* de Gobatttes.
—Francisco Asprer Oliver, empleado que
fue de los «Almacenes Jorba,. S. A.»,'del
cual se ignoran las demás circunstancias,
deberá comparecer, en el imprirrógable término
de ocho días, ante el Juzgado Militar
numeró 3. - • . • .


I Francesc d'Asprer i Oliver ja era a França.

Els meus estudis a Barcelona

Quan havia de fer 4at vaig anar a estudiar a Barcelona i hi vaig estar 2 cursos, al carrer Copèrnic, 88.
Havien canviat el pla d'Estudis i hi havia moltes assignatures optatives. A aquestes coincidia amb molts que venien un curs després de jo. Biel Bibiloni, Toni Artigues, Biel Majoral, Jaume Corbera..... que ja podien fer Filologia Catalana.
Con tinuaven els amics d'absns, clar. La majoria féiem Filologia Hispànica.
Professors com Sebastià Serrano, Joan Veny, Ramon Cerdà, Francesc Marsà..... encara els tenc ben vius dins la memòria.
Els dissabtes quedàvem a Canaletes i anàvem de tapes i de trui. En Toni Artigues a vegades duia les xeremies.
I les Rambles i els seus carrers estrets s'obrien al nostre cos i a la nostra alegria.
D'aquell temps és aquest poema:


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.


Forma part d'un llibret de poemes que vaig titular "Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos i que vaigh presentar als Premis Octubre. Aquell anys va guanyar el premi Joan Navarro, amb "Grills esmolen ganivets a trenc de por", va quedar finalista Salvador Jàfer. amb "L'esmorteïda estela de la platjs", i jo vaig quedar tercera, molt empatada segons les votacions que varen sortir a Serra d'Or.

Era temps de manifestacions contínues, de grisos a peu i a cavall, de tirs de bales de goma, de la Universitat tancada, de furgonetes de grisos amb presència perenne a la Plaça Universitat.

Anàrem a Girona, un cap de setmana, amb n'Aina, na Neus, na Dolors, en Tolo i en Tomeu. Va ploure tot el temps, però la ciutat ens va entusiasmar. I recordant aquells dos dies vaig escriure aquest poema:

Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.


Vàrem aglapir el "Calendario Juliano" i estàrem tres mesos -d'octubre a desembre- sense classe. I molts més dies, que s'havien de suspendre o per tancament de l'edifici o per presència policial o per assemblees.

Eren temps que sempre seran dins mi.
Malgrat tot, eren temps feliços.

El Lul·lià a principis dels 70

Quan estudiava Batxiller volia esser periodista i fer entrevistes com n'Oriana Fallaci.
Però me vaig matricular a Filosofia i Lletres a la Delegació de la Central de Barcelona al Lul·lià.
Allà hi vaig fer 3 cursos.
Professors tan recordats i estimats com Francesc de B. Moll, Josep Mª Llompart, Josep Grimalt o Joan Miralles.
Companys i amics que sempre tendré presents: Aina Aloy, Tomeu Canyelles, Dolors Juncosa, Carme Simó, Damià Pons, Bàrbara Florit, Eusebi Riera, Celestí Alomart, Tomeu Cantarellas,Pep Servera, Pep Dolç, Araceli Matas, Pep Valero, Jaume Riutord.... seria un no acabar i no vull continuar perquè en deixaria molts.
Foren uns anys feliços, hores al bar jugant a "mentiroso" i don Fernando que ens agombolava sense consumir pràsticament res.
Estudiàvem molt abans dels exàmens i preparàvem els treballs amb consciència.
Féiem una revista, que es deia RES i de la qual conserv els exemplars que tiràvem amb ciclostil a secretaria. Ens posàvem tinta per tot però era la nostra obra i n'estàvem gojosos.
Ens passàvem hores al banc de l'entrada, que encara hi és, xerrant i parlant del món i de la bolla.
Teníem 20 anys i la vida era hermosa.

Desitjos i records

Aquesta entrada la vaig posar, ja, el 2007. Encara he d'ordenar els calaixos de records. I encara tenc desijtos congruent i incongruents. Per això la torn posar



desitjos i records



Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables

En Miquel fa 26 anys!

Nasqueres un Divendres Sant a les 5 de la matinada.
De petit, ja ho saps, eres realment insuportable:-)
Però devers els 12 anys vares canviar i des d'aleshores ets una persona cabal.
Estimes les teves germanes i elles t'estimen.
Estimes els amics i els amics t'estimen.
Estimes la família i la família t'estima.
M'has fet molta companyia, fill meu. Sempre t'he sentit al meu costat, present, observant i ajudant.
Ara ja no vius a ca nostra i fas 1'95, però te sent present igual.
Mai m'has donat cap problema en cap sentit i això és d'agrair.

Gràcies per estar prop meu.
Gràcies per esser com ets. I, ja ho saps, com sempre: no canviis mai.

La meva primera vaga

El curs 1975/76 vaig començar la meva trajectòria laboral. Era PNN (Professor No Numerari), sense cap tipus d'estabilitat i cobrant una misèria. Feia classe a l'Escola Nomrmal de Ciutat, que li deien "Escuela Universitaria de Profesorado de EGB"
A les Illes encara no hi havia universitat i depeníem de la UB. El professor Antoni Roig, que és Rector Honorífic de la UIB, n'era el Delegat.
També hi havia, a Mallorca, uns estudis de Filosofia i Lletres (a Son Malferit) i uns de Ciències, que no record on eren.
Però els professors dels tres centres no manteníem, pràcticament, cap relació.
Els PNN de la Normal érem molt actius. Quasi tots els professors d'aquell centre, llevat de 3 ò 4, érem PNN. Record que érem 13.
El curs 76/77 va esser especialment mogut i fou una vaga quasi continuada.
Demanàvem que es convocassin oposicions. Alguns eren partidaris d'un contrracte laboral. Però estàvem units. Ni tan sols teníem representant: qualsevol dels 13 ho era en el moment que fos necessari.
A tot l'estat el 77 hi havia vaga de PNN, sobretot d'Institut pels mateixos motius.
Els PNN de la Normal férem vaga quasi tot el curs, amb intermitències.
Fins i tot vàrem convocar els pares dels alumnes a una assemblea informativa. I en varen venir moltíssims. I ens varen manifestar el seu suport.
A principis del 77 feia 3 mesos que no cobràvem i decidírem tancar-nos una nit a la Normal. Hi érem tots, els 13.
Duguérem el sopar i passàrem la nit a la Sala de professors.
Vingueren a vere'ns amics, familiars, premsa.
I 15 dies després ja havíem cobrat.
Però el moviment PNN va continuar. No es varen convocar oposicions fins el 81.
He cercat a Internet i he trobat moltíssimes referències a la vaga dels PNN el 77, sobretot a Triunfo i a El País. Però sols són referències, res està digitalitzat i no puc posar cap nota aquí.
Aquesta fou la meva primera vaga laboral.

Aquesta primavera

Tenia moltes ganes que s'acabàs el fred.
I s'ha acabat.
I ha arribat la primavera.
I estic atabacada, no servesc per res.
M'agrada molt els dematins anar a fer una volta per Dalt Murada i a vegades, també, el Parc de la Mar. Però l'entrada de la primavera m'ha embambat. I això que és una primavera molt activa i plena d'aconteixements que visc amb il.lusió i esperança.
També m'ha duit un rossinyol i moltes mètl.leres.

Manifestació 25M

‎

(Fotos de Coloma Julià)

(Foto de Miquel López Crespí)


50.000 persones pel català a Palma.
Els carrers bullien de gent i els peus es ressentien.
Crits, cançons, xeremies....
La capçalera ja havia arribat al Consolat de Mar i encara havíem de surtir de la Porta Pintada i això que estàvem per enmig.
He caminat amb en Joan Manresa i el meu germà Miquel.
He saludat, he parlat, he vist mooooooooooooolta gent que conec.
He arribat a ca nostra cansada, feliç, esperançada.

Ahir, dissabte, concentració silenciosa a can Alcover

A les 8 del vespre ens trobàrem davant can Alcover amb la intenció de fer una concentració silenciosa per recolsar en Jaume Bonet, que fa 24 dies que està en vaga de fam per la llengua, i la manifestació d'avui contra la política lingüística del Govern.
El carrer, estret i fosc, il.luminat per les espelmes.
Mitja hora de silenci, sols romput per qualque cotxe que passava o els tacons de qualque al.lota que anava pel carrer.
La veritat és que no érem massa.
Però el sentiment contingut era ben patent. I l'emoció. I el suport.
Molts de mestres. I no mestres.
En Damià Pons, en Toni Artigues, en Biel Perelló, en Mateu Coll, algun ex-alumne meu, jubilats....
Crec que tots, directa o indirectament estàvem -o hem estat- relacionats amb l'ensenyança.
Quan s'acabà el silenci algú va proposar cantar La Balanguera perquè en Jaume Bonet ens pogués sentir. Ho férem.
I un apludiment llarg, en acabar.

Diumenge, sí a la nostra llengua!

Diumenge i cada dia. Diumenge serà la manifestació pública, però cada dia seguirem resistint!
A les 18, un gran clam a favor del català a Mallorca, a la Porta Pintada.
Allà ens veurem!

Les mèrleres a la cuina

Fa uns dies que cada matí, entre les 8 i les 9, entren tres mèrleres per la finestra de la cuina. Vénen del jardí del veïnat, supòs.
Sí, sí, a Ciutat, ben aferrada a la Seu, el pati de ca nostra és ple de mèrleres que canten i no aturen.
He viscut quasi 10 anys en plena naturalesa i mai de la vida ens va entrar un ocell a casa.
Sí ens varen entrar altres bèsties: un boc, per exemple, que va deixar una pudor terrible i ens va espantar a tots. Un menet que vàrem trobar i li vàrem donar viveró, uns conillets, qualque ratolí...
Però ocells mai.
No em molesten, aquestes mèrleres. Només és que vaig a arruixar-les perquè n'Idò no s'exalti.
Avui també esper la meva visita matinal.

plou

Il pleure dans mon coeur


PAUL VERLAINE




Il pleure dans mon coeur

Comme il pleut sur la ville

Quelle est cette langueur

Qui pénètre mon coeur ?



Ô bruit doux de la pluie

Par terre et sur les toits !

Pour un coeur qui s'ennuie,

Ô le chant de la pluie !



Il pleure sans raison

Dans ce coeur qui s'écoeure.

Quoi ! nulle trahison ?...

Ce deuil est sans raison.



C'est bien la pire peine

De ne savoir pourquoi

Sans amour et sans haine

Mon coeur a tant de peine !

Elogi de les sopes

Les sopes són un plat deliciós.
Als petits normalment no els solen agradar perquè tot és verdura i un poc de pa sec (les sopes en si). Sempre dic que un nin comença a esser adult quan li agraden les sopes. Ho crec de veritat.
De petita, en l'hivern sobretot, en menjàvem cada dia per sopar.
Se poden fer sopes d'hivern, sopes d'estiu, sopes escaldades, sopes seques, sopes de peix.sopes de matances.... L´únic secret és un bon sofregit amb molt de jullivert, tomàtiga de ramallet, alls i grell, també anomenat sofrit. A més, en aquest temps que hi ha carxofes, faves tendres... són millors encara. Molta col, espinacs o bledes, colflori... S'hi pot posar qualsevol verdura, de fet. En l'estiu, molts de pebres tendres. Les de restaurant no m'agraden perquè solen esser humides, moltes sopes i poca verdura. No hi ha res com asseure's a la taula, amb la família o amb els amics, amb una bona sopera de sopes. I envinagrat per acompanyar. I ravanets.

Ordre de retirada del llaços

Els petits

En Josep és el darrer, per ara, que ha arribat a la família. És petit, tendre rodonet. I riu i mama. Va néixer en ple hivern i ha passat les seves primeres nevades sense adonar-se'n. Ara té 3 mesos I té una germana, de 2 anys i mg, que nom Maria. Xerra, juga, respon al telèfon. També és rodoneta. Me coneix i me diu Joana. El curs pròxim anirà, si té plaça, a Mata de Jonc. I té una cosina, de 3 anys, que nom Catalina. Aquest hivern ha estat el seu primer any a l'escoleta i el curs pròxim també anirà a Mata de Jonc. És molt etxerevida i xerra molt. A vegades vénen a ca nostra i juguen amb la cuineta que en Miquel els va dur pels Reis, I mengen sopa. I mengen de tot. I els agrada molt. Les dues cosinetes se duen molt bé i sempre demanen l'una per l'altra. Els padrins estan tan gojosos com els pares. I la ti-àvia, que som jo, no en parlem. Per ara no tenc néts, encara. I aquests infants són, per jo, com si fossin néts meus. I m'agrada veure'ls. I m'agrada saber coses d'ells. I els estim molt. Són els petits de la família.

El rossinyol ha tornat

Quan m'aixec fosca negra -quasi sempre- des de la cuina sent i escolt el rossinyol que cada any ve al pati del veïnat. ´ És un pati molt gran, un jardí, amb una palmera enorme. Ja és aquí la primavera. I el cant del rossinyol m'acompanya mentre faig el cafè, aplec roba, prepar el dinar... Aleshores m'agrada molt estar a la cuina. Ha tornat! I que torna cada any perquè em fa companyia dins la nit.

Roses vermelles

La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant.. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys es multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. I les hores i hores. I els dies i dies. I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada. I la neu, que vàrem rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent. I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls. I els freds de l’hivern. I el vent de baix que no parava durant dies i ens feia mal de cap. I vaig deixar de viure a aquella casa. I segueixo explicant tot tan meravellós. I l’estim com si hi hagués nascut. Vivia i estimava allà. M’ha romput el vent, com al cirerer el primer hivern. I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra i no es trobin malament dins un pitxer per molt meravellós que sembli o per molts de diners que valgui. Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.

Insomni

L'insomni ve de puntetes vora el meu llit. Em tapo amb els llençols perquè no em vegi. Però és aquí: ha arribat, com cada dia. I ja estic desperta i m'he d'aixecar, ben espabilada, perquè no sé estar dins el llit sense dormir. La nit me transmet el seu silenci amical i m'envolta. Me protegeix i em fa companyia. I m'hauré d'acostumar, veig, a conviure amb aquest nou amic que fa uns mesos em visita cada dia, de matinada. La ciutat dorm.

El pati

El pati de ca nostra és molt alegre. És més ample que el carrer i ens dóna lluminositat i sol a la primavera i en l'estiu. És l'entrada de la casa. És una entrada gran amb unes reixes verdes. A baix hi ha cossiols. Només són tres altures, amb dos pisos per planta, i l'escala i l'ascensor són al pati. També les portes dels veïnats i moltes finestres. Hi ha tres terrasses amb jardineres i cossiols que ens alegren la vida. Una d'elles és la meva. Hi tenc una alzina que fa més d'un metre, un boix, una quència, un hibisco, ficus de diverses castes, cactus... molta cosa verda a les jardineres. Des de la finestra del meu "despatx" sent l'ascensor, veig els veïnats que van i vénen i ells me veuen a jo. I ens saludam. i parlam per les terrasses. I ens agrada. Som pocs, ara només som quatre. I benavenguts.

Els meus primers passos

A ca les monges, a Pollença, sempre ens xerraven en mallorquí i ens ensenyaven vocabulari en castellà, fent cançoneta, per poder seguir els llibres. No record que tenguéssim mai cap dificultat. Les oracions també ens les ensenyaren en mallorquí. Tenia 13 anys, i ja a Ciutat, (per tant el 1963) quan mon pare me va enviar a classes de llengua catalana a l'Estudi General Lul.lià. Sempre li estaré agraïda. El professor era un home molt alt, amb mostatxos -del qual no he tornat a saber res més- que nomia de llinatge Garcies. Érem tres alumnes: un fill del professor, un Forteza-Rey (no record el nom) i jo. Apreníem ortografia i llegíem textos curts. Crec que hi vaig anar dos anys. I els mateixos alumnes. A l'Institut Joan Alcover n'Aina Moll ens feia unes classes de català d'1 a 2. Érem poques, però ho féiem amb entusiasme i ganes. N'Aina ens ensenyava poemes, ortografia, lèxic. Ens obria els ulls cap a nosaltres mateixes. Aquests varen esser els meus primers passos dins la llengua catalana. I l'exemple de ca nostra, clar.

Enllaçats pel català

Ja que volen treure el llaç de les escoles, en podem omplir Internet.

Una boirada

Diuen que a la tardor i a la primavera hi ha boires. Si és així, avui ha començat,ja, la primavera. La boira envaeeix la part marítima de Ciutat. No he anat, avui capvespre, a veure la mar. Però des de la finestra de la sala el campanar de la Seu quasi no es veu. Diuen que la boira és fantasmagòrica, però a mi m'agrada. Record una venguda de Manacor a Ciutat amb cotxe i tot ple de boira. Teníem por de no poder arribar. I record una altra boirada grossa, fa molts d'anys, per Sant Andreu. Teníem convidats a sopar a ca nostra i, quan se n'anaven, no es veia la cera de davant. Vivíem al carrer Blanquerna, no és que sugui gens ample. La boira impregna els ossos, sí, però a Mallorca ja estan sempre impregnats per la humitat perenne. Ara la boira ja entra dins el pati. Ve a fer-me companyia? Qui sap!

Quan érem petits

Anava a costura a ca les monges, a Pollença. Quan érem petits teníem una vida lliure. En surtir d'escola anàvem a jugar a Plaça fins que se ponia el sol. O a ca qualque amiga a jugar a casetes o a pepes. Abans havíem berenat de pa amb sobrassada o pa amb oli, cadascú a ca seva. Eren anys de carències, però nosaltres no ens en adonàvem. Ens agradava el llegum, les sopes.... tot el que feien a ca nostra per dinar. Qualque dia berenàvem de galetes d'Inca (duites a la botiga el capvespre cada dia, acabades de fer, amb xocolata. La xocolata era "Batanga" o "Rosselló", no n'hi havia més. I ens bastava. Dúiem calcetins en l'hivern encara que fes molt de fred, fins i tot l'any de la neu. I els nins, calçons curts. I no teníem fred. No celebràvem els aniversaris ni ho necessitàvem. El que desconeixes, no ho necessites, crec. Jugàvem a conillons a amagar, a botar, a córrer, a la pilota... Plaça era allà on hi havia vida, els capvespres. S'omplia de nins i nines que jugàvem. I ho record amb nostàlgia, però amb alegria. Les nits, a ca nostra, sopàvem de sopes en l'hivern i de trempat en l'estiu i després jugàvem a cartes a la camilla mentre mon pare llegia "Destino" o "La Vanguardia". I escoltava la ràdio. Nosaltres encara no l'escoltàvem. Nosaltres jugàvem i vivíem.

Petita reflexió

Aquests dies he tornat a re-llegir el blog. Veig que ja té 5 anys i, durant aquest temps, hi he escrit un poc de tot, sobretot -que era i és la idea- sentiments, fets simples, coses de cada dia. Alguns dels posts que hi ha ara no els escriuria,(o no els escriuria de la mateixa manera) però no en vull llevar cap perquè formen part de jo, del que he estat i del que som. I, esperem, del que seré.

Sí a la nostra llengua

És molt trist haver de defensar la nostra pròpia llengua. Però és necessari. El català ha tengut molts de problemes. I ara vivim una àpoca negra que fa que en tengui, una altra vegada, moltíssims. Hem de sortir al carrer. Hi hem de ser tots. Mallorca serà un clam per la llengua, segur. Ciutat serà un clam per la llengua diumenge dia 25 de març, segur. I continuarem, com sempre, parlant i escrivint en català. I, una vegada més, resistirem. I no, no ens fareu callar!

Els meus tres tresors

Na Coloma, na Tonina i en Miquel, els meus fills, els meus tresors. I encara que juguin a esser petits ja són ben grans, els anys han passat volant.
I aquí una de quan eren petits.

El meu barri

El meu barri en l'hivern és molt tranquil.
La Seu ens agonbola i els carrers estrets i empedrats són testimoni de la vida dels veïnats. Ens saludam, sempre, quan ens trobam, i feim la xerradeta.
No hi ha renou més que el de les campanes de la Seu. I això és un so, més que un renou.
No passen cotxes, no passen motos... quasi no passa gent.
Hi visc des del 61, amb un intermedi del 93 al 2001.
I vaig tornar al meu barri quan empedraven de nou els carrers amb el pla Mirall. Era en l'hivern i tot era fang, quan plovia. Però va durar poc i prest va esser com abans.
En l'estiu tot es transforma. Les onades de turistes que passen fan un renouer: no saben parlar, criden i riuen fort.
Just baix de ca nostra hi ha la sortida del Museu de la Seu i tots passen per aquí i es passegen pels carrers estrets amb un guia amb un paraigua per fer-se veure. És horrorós. No sembla el mateix barri, el mateix carrer...
Però m'agrada igual.
Quan s'acaba la visita al Museu, a les 5, tot torna a la seva rutina i tranquilitat.
Estic acostumada a viure dins el silenci dels carrers.
I crec que no sabria viure a un altra banda.

El fasser del corral

El fasser de Pollença és mort. Li va pegar la cuca roja aquesta fa ja dos anys i, a poc a poc, va anar perdent palmes. Li feren un tractament especial però no es va poder solucionar res..
Ara el tronc resta per recordar-lo.
El fasser del corral ha estat acompanyant de la vida de la meva família durant 68 anys.
S'engronxava fort quan feia tramuntana i el seu renou omplia les nits i els dies.
El varen regalar, l'any 44, a una tia de mon pare -la tia Coloma- un diumenge dematí al mercat dins un cossiolet. I ella va decidir sembrar-lo enmig del corral. I va créixer molt. I va passar a esser com un símbol d'aquella casa.
L'any de la neu ja era més alt que el terrat. Surt a les fotografies que ens férem amb l'alegria de la novetat blanca.
El fasser del corral és mort. I només queda el seu tronc.
A mi m'agradaria hi quedàs per molt de temps.

Ma mare

Avui fa 19 anys que ens deixares, ma mare. Una mort absurda -com totes les morts- i repentina dins el cotxe d'en Miquel. T'havien operat de la vessícula i tot havia anat bé. Venies cap a Valldemossa i jo m'havia adelantat per fer el dinar.
A les 10 en punt la veu de na Joaneta per telèfon m'anuncià la trista nova. Un desespero, una tristor, una buidor immenses. Hores de confusió, d'anar i venir, d'anar a l'escola a cercar els nins, de preparar les coses a Pollença.
Era l'any 92 i un dia d'aquests havíem de veure la cerimòia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que teníem gravada,
Se truncaren tantes coses en uns segons.
L'estimació als teus fills i néts sempre serà un exemple per jo. I l'amor que us teníeu mon pare i tu era quasi admiració.
El teu voler tenir un sac de sucre dins el rebost, l'aixecar-te de matinada i posar-te a fer vànoves eternes, la teva artritis i la teva angoixa.
La preocupació dels regals dels Reis, el planificar el dinar i el sopar.
I tants de bons records que no sé on posar-los.
Sempre estaràs amb mi.
Sempre t'estimaré, ma mare.

Diumenges decapvespre

DIUMENGES DE CAPVESPRE

"Yvonne de Carlo era el technicolor"
Vázquez Montalbán

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells)

Vicent Andrés Estellés

Els amants (Vicent Andrés Estellés)




ELS AMANTS


La carn vol carn.
Ausiàs March



"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

El silenci de la nit

Anys han passat, de les meves sortides nocturnes. No és que torni d'una festa ni d'un sarau. Simplement: ja m'he aixecada. I no tenc gens de son.
El voler deixar de fumar n'és el culpable. Però benvingut sigui l'insomni si ho aconsegueixo.
I m'agrada el silenci de la nit. I em fa companyia a aquestes hores de la matinada. I no me molesta haver-me aixecada i no poder dormir.
Crec que feia molts d'anys que a les 4 de la matinada no estava desperta. Sortia molt, de jove,abans de casar-me, i sovint tornava tard, molt tard. Aleshores el silenci de la matinada no me feia companyia.
L'amic fumar se n'anirà suaument per la finestra en qualsevol moment per no tornar més. I estaré contenta. I sempre recordaré els bons moments que m'ha donat però ben prest serà hora de despadir-nos. I aleshores, també, ja no m'haurà de fer companya el silenci de la matinada.

Quan els fills vénen a casa

Demà vénen els meus fills a dinar a casa. No els veig massa sovint i estic contentíssima que no puc més.
El Nadal tornarà somriure.

Puig Antich

Escrit a Barcelona el 2 de març de 1974




Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.

Color d'hivern

Avui dematí, passejant per la ciutat, he viscut el color d'hivern. Gris. L'he viscut als carrers, a la gent, a les façanes, als balcons.
S'endevinaven cases calentes, xemeneis enceses, brasers i calefaccions.
I m'ha agradat el color d'hivern.
I l'olor d'hivern.
L'hivern sempre m'ha agradat i avui he viscut els seus colors i les seves olors.
Per cap motiu especial. Simplement, ho he viscut.

De matinada

Ma mare se solia aixecar de matinada i feia vànoves pel meu germà i jo o brodava o escrivia poesies.
Les vànoves ara són a l'altell de l'armari. Estic molt contenta de tenir-les però no les utilitzo.
Jo sovint també m'aixec de matinada, me faig un cafetet i m'assec davant l'ordinador: la premsa, el correu, el temps... A vegades escric un poc.
Tot és silenci, de matinada. I fosca. I tranquilitat.

fer croquetes

Avui, a petició del meu fill Miquel, he fet croquetes de pollastre. Ara he acabat i disfrut de veure la palangana de croquetes arrenglarades l'una vora l'altra.
M'agrada la cuina, molt. I un dels motius és observar la transformació dels aliments. Veure com de dues pitreres de pollastre en surten més de vint croquetes és un goig. Un goig quotidià, però un goig.

La bodegueta La Rambla

Hi anam sovint, amb en Miquel i n'Antònia i es un dels meus llocs preferits per anar de tapes. És a la Rambla, a Palma, clar.
Croquetes de pop, salpicó de pop, variat d'arrebossats, ensaladilla.... i un bon vinet, això que no falti.
És un lloc petit amb moltes taules i tabulets per seure. Hi ha, quasi sempre, una activitat frenètica.I, alhora, tot és calma i bon humor.
Un lloc magnífic per menjar un poc i passar una estona amb bona companyia

La fira

Aixecar-nos dematí i partir prest per poder aparcar.
Arribar i predre un cafetet calent que fa n'Antònia.
I les nines! Veure i viure les nines és un goig!Són vida, són futur i present, són esperança i il·lusió.
I passejar i comprar olives pansides i moniatos.
I veure gent i saludar i aturar-nos a fer la xerradeta.
I dinar de porcella boníssima tota la família.
Mai no he deixat d'anar a la fira menys l'any que mon pare es va morir.
Des de petita record moments únics colcant als cotxets o gronxant-me a les barques. Després hi colcaren els meus fills (a les barques ja no, que varen dessaparéixer) i firàvem una jugueta per ells i per les nebodes. Gaudíem molt, cada any, per la fira.
I enguany hem tornat a gaudir. I que sigui per molts d'anys!

S'ha acabat l'estiu

I tornam a la tardor.
Enguany amb novetats. El meu fill Miquel comença la seva vida laboral i s'independitza. Ho fa molt content i jo estic contenta de veure'l feliç. Igual que estic contenta de veure felices les meves filles, ja més grans.
Tres fills, tres vides.
I ara es pot dir que comença,també, una nova vida per jo. Una etapa més dins les moltes que he viscut. Voldria que aquesta fos agradable, suau i tranquila. I ben viva, sobretot això.
Torna el temps de tancar finestres i de les pluges.
Del fred agradable que fa net l'aire.
Dels dies curts i les nits llargues.
I del viure diari, cada dia un poc més positius, amb alegria, serenor i felicitat.

setembre

La humitat és ben patent, aquest setembre. Com tants de setembres que recordo.
Enyoro, però, ja, els dies grisos, la mar grisa, el cel tapat.
Tenir fresqueta els dematins, en aixecar-me.

dissabte

Sovint m'agrada estar sola a casa, sobretot si és dissabte o diumenge.
Els carrers silenciosos de turistes, les campanes de la Seu que toquen a missa, qualque veïnat que passa pel carrer i el sent xerrar.
I no fer res.
Mirar les plantes de la terrassa.
Escoltar el silenci.
Passar el dissabte amb jo mateixa i els meus pensaments.

Imatges de la meva estada a Marsanne

Marsanne

He estat dues setmanes a Marsanne (França) a ca na Maria Francesca i sa mare.
Han estat uns dies fabulosos, tranquils, de fer el turista, d'estar a l'ampla i acollidora casa, de no fer res qualque estona i de fer moltes coses.
He duit molts de records i molts de bons moments dins la maleta.
Vaig viure 15 dies a la terra de les lavandes i els girasols. A la terra del vi. A la terra dels boscos i de les valls suaus.
He estat amb amigues, que és molt important i l'amistat ha fluit tranquila i present sempre.

Ho repetiré.

TV3 m'ha respost

Gràcies per fer-nos arribar la seva queixa. Com a Defensor de l’Audiència, encarregat d’atendre les demandes dels espectadors i usuaris dels mitjans de la CCMA, m’he interessat pel que m’expressa. Abans de res li voldria dir que he pogut comprovar que Televisió de Catalunya sempre ha manifestat la vocació d'arribar a tots els països de parla catalana i oferir-los la seva oferta, cosa que demostra la presència continuada durant més de vint anys a les Balears i les Pitiüses i l’arrelament que ha assolit i que, pel que ens manifesta, és profund i intens. Aquesta voluntat no ha canviat, segons he comprovat en converses amb els seus directius, però el marc tecnològic, polític i legal sí que ha canviat i ha provocat la situació que ens exposa.
Val la pena fer memòria per explicar el que està passant. Les emissions de Televisió, quan territoris de parla catalana com les Illes no pensaven a tenir una televisió pròpia, van creuar les fronteres territorials del que la Constitució anomena Comunitats Autònomes amb els seus programes i gràcies a accions de la societat civil, amb iniciatives com les de l'Obra Cultural Balear, va poder ser present a les Balears. Això es va fer en una situació d'al·legalitat, o d’il·legalitat, fins i tot. Pel que fa a Televisió de Catalunya, la llei només atorga la possibilitat de cobrir el territori propi de cada comunitat, en aquest cas Catalunya. Fins ara, com deia, amb una legalitat poc definida, "Televisió de Catalunya" de Catalunya ha estat present, a través de la tecnologia analògica, a les Balears. El pas a la tecnologia TDT ha fet que aquesta presència i relació s’hagi d’adequar a la nova realitat. Per emetre a través de la TDT és necessari disposar de les corresponents freqüències d’emissió, dels MUX o múltiplex. Aquestes freqüències les administren les diferents comunitats autònomes, en aquest cas la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Amb la voluntat de garantir la presència de Televisió de Catalunya a les Balears i d’IB3 al Principat, els governs respectius van acordar que ambdós ens autonòmics procedissin a un acord de cessió de freqüències d’emissió, el que es va plasmar amb un acord de reciprocitat i la signatura d’un conveni el 22 de gener del 2009. El conveni actualitza les relacions entre els dos governs en matèria audiovisual i dóna cobertura legal a les emissions de les dues televisions en els dos territoris. Aquesta reciprocitat, però, obliga a respectar el marc legal de l’adquisició de drets d’emissió de produccions adquirides a través de la FORTA la Federació d’Organitzacions de RTV Autonòmiques. Si a través de la FORTA s’obtenen els drets d’emissió de determinats productes, cal respectar les televisions que els han adquirit i no lesionar els seus drets. Si el producte és compartit amb la resta d’emissors autonòmics, TV3 està obligat a no lesionar els interessos d’IB3, per exemple, en l’explotació d’aquest mateix producte al seu territori. Això ha provocat la signatura d’un conveni de reciprocitat que condiciona l’emissió de TV3 a les Illes. Aquesta es la raó per la qual Televisió de Catalunya no pot emetre determinats productes, bàsicament pel·lícules o esdeveniments esportius, a les Illes a més de no interferir en el procés de creixement d’una televisió en parla catalana a les Balears, com és IB3. Aquestes són les raons que fan que l’emissió que es rep a les Balears sigui lleugerament diferent de la que s’emet al Principat i no d’altres.
Moltes queixes qualifiquen el nou
Canal TV3 CAT com a un canal de segona, que no compleix la seva funció, no garanteix el dret a la informació o que dóna als mallorquins el tractament d’estrangers. De fet, ja fa uns mesos, vaig plantejar a la direcció la necessitat de fer un canal respectuós amb els espectadors de les illes, coherent i on no es creessin aquestes situacions indesitjades. Televisió de Catalunyaha creat TV3 CAT, un canal propi, coherent, adequat a tots els territoris de parla catalana, que no lesioni els interessos de les televisions autonòmiques, en aquest cas concret, IB3.
La programació que ofereix TV3 CAT està constituïda bàsicament per programes de producció pròpia, la qual cosa inclou un 80% de la graella que s’emet al Principat. El dret a la informació queda garantit, ja que informatius, programes de producció pròpia, o documentals, entre d’altres, hi són presents. Per emetre són necessaris els canals, les freqüències, i, ara per ara, IB3 només pot cedir una sola freqüència del seu múltiplex. En una fase més avançada de la implantació de
la TDT, un cop s’hagi dut a terme l’apagada analògica i IB3 disposi d’un 2n múltiplex, TVC disposarà de dos canals en aquest segon MUX d’IB3 per difondre el senyal de dos dels seus canals.La solució de la reciprocitat no és l’òptima per aquells per qui, com vostè, TV3 i els seus serveis són la televisió que volen tenir, la que volen veure, i la insatisfacció de no poder rebre tota la producció, aliena o no, crea evidentment un malestar lògic i que mereix tot el respecte. Les raons d’aquest canvi són, però, tècniques i legals, no pas per una manca de voluntat d’oferir el millor als ciutadans balears.
Agraint la seva atenció i esperant que aquestes explicacions hagin estat del seu interès, quedo a la seva disposició.

TV3 internacional

Sense dir ni ase ni bèstia ens han llevat TV3 i ho han substituit per l'emissió del canal internacional.
TV3 era nostra, formava part de la nostra vida i molts dels seus programes ja eren records nostres.
Pel canal internacional es fan molts dels programes del canal normal, però això no és manera de fer les coses.
Ens tracten com estrangers i, això, senyors, és un gran i greu error

Xesca Ensenyat

Les passejades fins la font Faliva els horabaixes d'estiu.
El bar Bosch, amb hores i converses eternes.
I tots els problemes que vivíemn, quan teníem 17 i 18 anys.
La teva "Ciutat de l'horabaixa" de poemes vius, ple de sentiments i vida.
Les anades a ca'n Josep Mª Llompart i les lectures de poemes.
I l'institut.
L'any que amb la barca de ton pare anàrem a la processó del Carme, a n'u moll, i guanyàrem un premi d'engalanar barques.
I les hores i hores que passàvem parlant i arreglant el món.
No t'oblidaré mai, estimada Xesca.
Les circumstàncies de la vida ens separaren però sempre et tendré present i pensaré en tu i tot el que amb tu vaig viure. Són massa coses, massa moments de vida, per oblidar-los.
Descansa en pau.

Vergonya!

No sé per quines cinc-centes IB3 i TV3 tenen una mena de conveni estrany que permet a IB3 tapar el senyal de TV3 quan li convé.
Pel·lícules, esports: posen el canal cat24 i ja no veim TV3.
Ahir el partit de la Copa del Rei ens el vàrem haver d'empassar per TV1.
L'altre vespre feien "Codigo da Vinci" i, també, senyal tapat.
Almenys es podria explicar com és i el perquè d'aquest conveni!

Palma ha estat un clam pels drets de la llengua

Arrib a ca nostra espotonada. Una marxa lenta i multitudinària des de la plaça d'Espanya al Parlament fan tenir els peus reblanits.
Però estic molt contenta: Palma ha estat una festa; música per infants a Cort, ball de bot a la Plaça Major i concentració per la cadena humana. El carrer Sant Miquel n'anava ple i fins a les 7 i mitja no hem arribat al Parlament.
I sí, tornarem a vèncer. Perquè l'esperança és grossa i la realitat un clam unànim pels drets de la llengua

el Barça

Una apoteosi: 2-6 contra el Madrid.
I he recordat l'apoca futbolera de les meves filles (el meu fill, no tan entusiasmat).
Bufandes, gorres, tovalloles, mil coses del Barça. I ens asséiem davant la tele a veure el partit (la veritat és que me varen contagiar (a son pare, no)) amb els nervis a flor de pell. Bamballetes, crits, gols. Era una de les èpoques daurades del Barça: en Guardiola hi jugava. I en Ferrer, i en de la Peña, i en Celades... era el dream team.
A S'Olivera tiraven coets si guanyava el Barça i de ca nostra els sentíem i anàvem a dormir feliços i contents: aquell hivern, com ara, tot eren victòries.

Diumenge

Una terrassa des d'on es veu Palma i la badia.
Un arròs de peix molt bo i raoles de jonquillo.
Una tertúlia agradable i viva entre amics.
Un diumenge decapvespre plàcid i tranquil.

La Victòria

Dia apacible de primavera.
Horabaixa tranquil, amb nuvolades enfora.
La mar plana, com un plat.
L'aire net, l'ambient suau.
L'immens paisatge de la badia de Pollença que es domina des de La Victòria ens regala visions plàcides, visions conegudes, visions estimades.

En Jos ens ha deixat

En Kamal -en Jos, en Josep Vivó- ens ha deixat.
El seu tarannà era plàcid: desitjo que hagi trobat la placidesa i que descansi en pau.
Amic generós i cordial.
Jos, sempre et recordaré.

De menjues i festes de Pasqua

Un temps emblanquinàvem la casa, abans de Pasqua.
Untàvem les portes de fusta.
Posàvem les clívies florides a l'entrada.
Tota la casa feia oloreta de net.
Menjàvem escabetxo, formatge, bajocada, ous a la neu.
I, clar, panades, robiols i formatjades. I be rostit, el dia de Pasqua.
Ara tenc les clívies (no tantes ni tan guapes) a la terrassa del pis de Ciutat.
Enguany no he fet escabetxo, però sí m'he surtida de formatges diversos.
No hem emblanquinat, però hem fet una neteja general a la casa.
Dissabte faré panades i diumenge anirem a dinar a Pollença: la meva cunyada farà el dinar i els robiols i formatjades.
Tanmateix, l'oloreta de Pasqua és la mateixa.
I que ho digui per molts d'anys!

"Primavera infantil" (Blai Bonet)

PRIMAVERA INFANTIL

I

Minyonia amb sol -record!-
Alçant la dolça bandera
de la canyamel primera
pels camins d’aigua de l’hort.
Joc en l’aigua –primavera!-

El joc ara està dins mi.
Tot salta amb la canya verda
i amb tanta festa s’esquerda
el meu pit de xeixa i pi.
L’aigua que me va vestir,
va brollant, i me despulla,
posant túniques de fulla
a l’hort ja de terra esponja

II

Minyonia de bengales.
Pell groga dins els murtrons,
martiritzant gorrions...
Mans petites plenes d’ales.

Aubercocs dins la camisa.
La pell, branca carregada.
Un cop blau. Esgarrinxada.
Visca el salt de la bardissa!

Camp de Maig. Els crits a lloure.
Joc daurat a dins la xeixa.
El cel ja no té la reixa
blanca i grisa del gris ploure.

L’aigua! La roba a volar!
Salts tot nus i esses d’anguila.
La minyonia del mar,
ja nua, verda, tranquil.la...

Mort de Dama

El teatre era ple.
El públic, entusiasmat i entregat.
La representació, fantàstica.
Actors genials.
Destacaria na Mercè Arànega, na Nies Jaume i en Santi Pons.
Vaig sortir amb ganes de tornar a llegir "Mort de Dama". En tenc un examplar de la primera edició dedicat per en Llorenç Villalonga, a qui vaig tenir la sort de conéixer.
Primer amb en Perico Montaner (a través del qual el vaig conéixer), després amb en Jaume Pomar i, finalment, amb el meu home, Andreu Ferrer, anàvem sovint a ca seva a prendre cafè i a passar l'estona a primera hora del capvespre.
Sobretot hi vàrem anar molt de temps n'Andreu i jo perquè, a més, vivíem molt aprop. Vivíem -i jo encara hi visc- al pis dels meus pares, pisos que varen fer a la casa allà on havia viscut Gabriel Alomar.
Podria escriure pàgines i pàgines, d'aquelles trobades. I mil anècdotes. I moments molt agradables amb en Llorenç i la seva dona, Teresa.

Dalt Murada

El sol tímid i l'aire fresquet acompanyen la meva passejada per Dalt Murada, lloc, per jo, únic a Ciutat.
La mar davant i la Seu just darrera me fan aturar a contemplar el paisatge.
Llàstima d'autopista! Però record, encara, quan al que ara és el Parc de la Mar hi volien fer un pàrquink. Un molt hem guanyat.
Silenci, el renou d'enfora dels cotxes sense arribar a fer-se molt notori. Un al·lot feia piragüisme i hi havia com una regata de velers teledirigits. A Ses Voltes feien teatre pels més menuts. Els homes-estàtua encara no hi havien arribat però els turistes matiners ja hi eren presents.
I la tornada, pel Parc de la Mar. La primavera s'hi nota als arbres i flors.
I estan molt bé, els diumenges suaus i tranquils. I el capvespre sol esser llarg i relaxant.

He tornat a s'Ermita

Després de més de 8 anys avui decapvespre he tornat a s'Ermita de Valldemossa.
Quina meravella.
Quin plaer veure la mar banyada pel sol ponent.
M'han vengut al cap fets, persones, sensacions.
Però amb molta tranquilitat: la tranquilitat que dóna el pas del temps i fer les coses que em dicta la consciència. La tranquilitat guanyada dia a dia, moment a moment. Però, a la fi, aconseguida.
S'Ermita respirava tranquilitat i pau. I jo era feliç.
I gaudia de mirar la mar banyada pel sol ponent.

Capvespre a n'"U Moll"

Dinàrem a Ciutat d'un menú molt bé de preu i que està bastant bé que fan al bar de Cort.
I partírem cap al Port de Pollença.
U Moll estava preciós: gris, tot gris. I la mar grisa. I el cel gris.
Aquesta grisor apacible i nostàlgica.
Aquesta grisor viscuda tantes vegades.
Un cafè al 1919 i una llarga passejada per devora la mar.
Un capvespre complet.

On eres el 23F?

Era dilluns.
Aquell hivern jo feia classes a l'Escola Normal i a l'Institut Joan Alcover i preparava oposicions a l'Escola Normal.
A les 7 començava el nocturn del Joan Alcover i, mentre em preparava, escoltava l'investidura de Calvo Sotelo. Vaig apagar la ràdio i me'n vaig anar cap a l'Institut. A les 6 i mitja tenia la primera classe i, tot just començada ens varen avisar que es suspenien les clsses perquè uns d'ETA havien entrat al Congrés.
Quasi immediatament es va saber que no eren d'ETA, que era la Guàrdia Civil i que, el que es proposava era donar un cop d'Estat.
Me'n vaig anar cap a ca nostra amb molta por, por que va durar quasi tota la nit.
Na Tonina, que tenia 3 anys, tenia angines i son pare i jo vàrem seguir la TV i la ràdio tot el temps.
El lendemà dematí vaig veure per la TV com surtien del Congrés i com s'acabava tot.
Després me'n vaig anar cap a classe amb més forces que el dia abans.
Tot havia acabat bé.

Dijous llarder

Ahir, amb unes amigues, ens vàrem menjar una ensaïmada amb tallades per cel·lebrar que era el dijous llarder.
Me varen venir al cap altres dijous llarders....
Quan els meus fills eren petits es disfressaven a l'escola i després, a ca nostra, venien les meves nebodes, també disfressades, i ma mare (que vivia amb nosaltres) ens convidava a una ensaïmada amb tallades.
Els nins disfrutaven de la bulla i els grans, també.
Ara són altres bulles però també les disfrutam.
I que les poguem disfrutar molts d'anys!

La ciutat sota la pluja

No sé com, quan comença a ploure, surten parigües de per tot. On els duu la gent? Semblen caragols que surtin a passejar.
Avui dematí he anat a caminar i he fet una circumvalació llarga del centre de la ciutat. No plovia, encara, però l'aire era fred. La Rambla, carrer dels Oms, carrer Sant Miquel, pel carrer Celázquez i pel carrer Sindicat.
Molta gent, la majoria sense presses i parlant molt pel mòbil.
He trobat els nins d'una escoleta que les mestres duien aferrats a una corda.
I, de sobte, s'ha posat a ploure. Encara era lluny de ca meva i he vengut sota la pluja, sense presses però sense pauses. M'ha agradat banyar-me un poc la cara i he arribada ben fresqueta.

Dies suaus, llargs i freds

He entrat al meu bloc i fa quasi dos mesos que no hi he escrit res.
Aquest hivern estic com a xafada.
Coses molt importants passen al meu entorn i les visc amb preocupació, ganes i delit.
I no em vénen les ganes d'escriure.
I els dies passen suaus, llargs i freds.
I el viure és agradable i tranquil.

Dissabte dematí

La ciutat és plena de gent, el dissabte dematí. Segurament influeix que s'acosten les festes de Nadal perquè fins fa poques setmanes no hi havia una ànima per enlloc.
El fred se deixa sentir a les galtes i és molt agradable caminar ben abrigada.
A Cort preparaven per la festa d'avui horabaixa de Santa Llúcia i ahir hi va haver el Messias a la Seu: no hi vaig anar, però me varen dir que la cua arribava a la plaça de Cort.
Ja han muntat les paredetes de pastorets a la plaça Major i tot segueix, com cada any, com un ritual.
I, com cada any, s'acosta Nadal.

Tardor

Olor de moniato torrat i brou al foc.
Dies curts, amb fosca quasi després de dinar.
Color de caqui i de nespla.
Plogudes fortes i dies resplandents.

El "Trueque" deixa de sortir en paper

"Trueque", aquesta mena de diari on hem acudit tantes vegades anunciant qualsevol cosa i cercant per comprar qualque cosa concreta, des d'aquest dilluns passat deixa de sortir en paper.
Diuen que funcionaran sols per Internet a http://www.segundamano.es
Supòs que això és degut, entre d'altres motius, al fet que en paper ha deixat d'esser rentable. Per tant, vol dir que la gent cerca feina o classes o comprar o vendre per Internet.
Jo ho veig com un canvi molt important, malgrat la intrascendència del "Trueque". Veurem quin abast tendrà i si els funciona només per la xarxa.

El dia dels Morts

Plou darrera els vidres i fa molt de vent.
Les campanes de la Seu toquen a mort per cridar a missa de deu i mitja.
El dia és gris, fosc: la tardor exclata amb tot el seu poder.
I els panellets esperen a la cuina.