Tres dies a Menorca fabulosos.
Hem vist Maó, Ferreries, Es Mercadal, Es Migjorn gran, El Toro
Un poquest més d'una hora de vaixell d'Alcúdia a Ciutadella. L'entrada al port preciosa, com un port en miniatura.
M'ha agradat sentir xerrar ciutadellenc i la simpatia dels amics que hi hem retrobat ens ha fet, encara, més agradable l'estada.
Ciutadella destil·la pau i tranquilitat. És tan agradable passejar pels seus carrers! Cases planta baixa, emblanquinades o pintades, carrers estrets i nets. I el carrer de Ses Voltes, impertèrrit com sempre, senyorial com sempre, elegant i agonbolador com sempre.
Hem menjat peix.
I musclos de roca.
I oliaigua.
I hem pres un ginet a la tranquil·litat suau de Ses Voltes.
I hem comprat formatge.
I visita obligada a Punta Nati, desèrtica i àrida.
Hotel turistero molt gran ple d'Imserso, però molt bé. Bona habitació, bons berenars i bons sopars.
I l'illa verda, verda d'herba, de ferratge, d'arbres quasi tombats pel vent sempre serà dins la memòria.
dilluns, 28 d’abril del 2008
dijous, 24 d’abril del 2008
De premis literaris
Quan ets molt jove, no guanyes perquè ets una desconeguda. Quedes sempre -o quasi sempre- finalista.
A la fi en guanyes un! (El Ciutat de Manacor, amb "Taules de marbre) I un membre del jurat (En Blai Bonet) et diu tranquil·lament (sense saber que ets tu) que era una obra de molt mala qualitat. Què hi farem: tots sabíem com era en Blai Bonet.
En guanyes un altre (El Joan Fontiroig, de Campos amb "Nosaltres esperàvem Míster Marshall") i ja tens dues obres publicades. Molt bé!
Te cases, tens fills, et dediques a altres coses i, per una llarga temporada, deixes d'escriure creació.
Quan t'hi tornes a posar tens l'oportunitat de publicar sense premi. Perfecte!
"La bruixa Lonieta" (Ed. Cort, 1992) és vertaderament un èxit.
"Memòria de vida" (El Gall editor, 2004) és un fracàs de promoció i distribució. La gent que el llegeix diu que és molt bo. Però el llegeix tan poca gent...
Cercques publicar dues novel·les curtes i parles amb un editor. Et diu "Presenta't a tal premi". I tu ho fas (amb "Una vella escriptora famosa") pensant que això de "Presenta't a tal premi" vol dir -ingènua!- que és el camí per publicar-te l'obra.
Passa que, quan ets jove, ets una desconeguda. Quan et coneixen o ets massa vella o "massa" (?) coneguda per guanyar un premi i, així, poder publicar.
Has estat molt de temps "out" de la literatura de la teva terra i has perdut molts de contactes editorials i d'escriptors. Et costa molt publicar.
I aleshores ve quan en Benjamí t'explica això de lulu i veus el cel obert:-)
A la fi en guanyes un! (El Ciutat de Manacor, amb "Taules de marbre) I un membre del jurat (En Blai Bonet) et diu tranquil·lament (sense saber que ets tu) que era una obra de molt mala qualitat. Què hi farem: tots sabíem com era en Blai Bonet.
En guanyes un altre (El Joan Fontiroig, de Campos amb "Nosaltres esperàvem Míster Marshall") i ja tens dues obres publicades. Molt bé!
Te cases, tens fills, et dediques a altres coses i, per una llarga temporada, deixes d'escriure creació.
Quan t'hi tornes a posar tens l'oportunitat de publicar sense premi. Perfecte!
"La bruixa Lonieta" (Ed. Cort, 1992) és vertaderament un èxit.
"Memòria de vida" (El Gall editor, 2004) és un fracàs de promoció i distribució. La gent que el llegeix diu que és molt bo. Però el llegeix tan poca gent...
Cercques publicar dues novel·les curtes i parles amb un editor. Et diu "Presenta't a tal premi". I tu ho fas (amb "Una vella escriptora famosa") pensant que això de "Presenta't a tal premi" vol dir -ingènua!- que és el camí per publicar-te l'obra.
Passa que, quan ets jove, ets una desconeguda. Quan et coneixen o ets massa vella o "massa" (?) coneguda per guanyar un premi i, així, poder publicar.
Has estat molt de temps "out" de la literatura de la teva terra i has perdut molts de contactes editorials i d'escriptors. Et costa molt publicar.
I aleshores ve quan en Benjamí t'explica això de lulu i veus el cel obert:-)
dimecres, 23 d’abril del 2008
Sant Jordi
Pregària de Salvador Espriu
Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.
Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Cala Gamba
Avui hem dinat al Club Nàtic de Cala Gamba:peixet ben bo i postres delicioses.
Ha fet una ventada tot el dematí i les ones semblava, quasi, que volien entrar dins el restaurant. El cotxe, aparcat bastant enfora de la mar, ha quedat salat.
I era molt impressionant veure la mar com bramulava i les ones alçaven sabonera fins a 3 ò 4 metres.
Cala Gamba és un barri estiuejant molt prop de Palma. Tranquil. Primitiu. Cases planta baixa, la majoria, i que transmeten unes ganes de viure-hi grosses, fins i tot tot l'any ja que és tan prop de Ciutat. Moltes barques al Club Nàtic, sobretot llaüts.
Un restaurant per repetir i una passejada que farem un dia que no fagi la ventada d'acui.
Ha fet una ventada tot el dematí i les ones semblava, quasi, que volien entrar dins el restaurant. El cotxe, aparcat bastant enfora de la mar, ha quedat salat.
I era molt impressionant veure la mar com bramulava i les ones alçaven sabonera fins a 3 ò 4 metres.
Cala Gamba és un barri estiuejant molt prop de Palma. Tranquil. Primitiu. Cases planta baixa, la majoria, i que transmeten unes ganes de viure-hi grosses, fins i tot tot l'any ja que és tan prop de Ciutat. Moltes barques al Club Nàtic, sobretot llaüts.
Un restaurant per repetir i una passejada que farem un dia que no fagi la ventada d'acui.
divendres, 18 d’abril del 2008
A caminar!
El peu me molesta molt poc, ja (ja era hora!) i a partir de demà aniré a fer la volta per la vorera de la Mar i tornar pel Parc de la Mar o per Sa Calatrava.
Fins ara he anat caminant per quatre carrers de Ciutat, però molt poc i sense esser una cosa fixa.
Quan me varen operar l'altre peu ja vaig engreixar i ara ho he tornat a fer:-(
Hi aniré horabaixa i no fallaré cap dia, a no esser que plogui.
És un passeig molt agradable i que, a més, és just devora ca nostra.
Ja us explicaré si el peu me deixa fer el que vull o si em limita.
I, quan me posi una talla menys, també us ho diré:-)
Fins ara he anat caminant per quatre carrers de Ciutat, però molt poc i sense esser una cosa fixa.
Quan me varen operar l'altre peu ja vaig engreixar i ara ho he tornat a fer:-(
Hi aniré horabaixa i no fallaré cap dia, a no esser que plogui.
És un passeig molt agradable i que, a més, és just devora ca nostra.
Ja us explicaré si el peu me deixa fer el que vull o si em limita.
I, quan me posi una talla menys, també us ho diré:-)
dimarts, 8 d’abril del 2008
Primavera
Ha florit la clívia: tres flors vermelles meravelloses. La clívia se diu que floreix per Pasqua i, que no hagi florit fins aquesta setmana, confirma (per si no ho sabíem:-D) que enguany Pasqua ha estat molt prest.
El roser treu ponselles, encara sense flors.
I la molló m'envaeeix.
He estat tres dies amb febre: molt de llit i suar. Poca gana i n'estic contenta, mem si m'aprim un poquet:-)
Esper les pluges de l'abril, que no arriben
I ni ganes d'escriure tenc.
És allò de trobar-se davant un full en blanc, voler escriure i no saber per on començar.
I me vénen al cap aquells versos de na Carme Riera:
"Diuen que ja ha arribat, la primavera:
porta un vestit verd, semi-entallat,
s'hosteja al gran hotel....."
O aquells fabulosos de Blai Bonet:
"Record, alçant la dolça bandera
de la canyamel primera
pels camins d'aigua de l'hort.
Joc en l'aigua: primavera!"
El roser treu ponselles, encara sense flors.
I la molló m'envaeeix.
He estat tres dies amb febre: molt de llit i suar. Poca gana i n'estic contenta, mem si m'aprim un poquet:-)
Esper les pluges de l'abril, que no arriben
I ni ganes d'escriure tenc.
És allò de trobar-se davant un full en blanc, voler escriure i no saber per on començar.
I me vénen al cap aquells versos de na Carme Riera:
"Diuen que ja ha arribat, la primavera:
porta un vestit verd, semi-entallat,
s'hosteja al gran hotel....."
O aquells fabulosos de Blai Bonet:
"Record, alçant la dolça bandera
de la canyamel primera
pels camins d'aigua de l'hort.
Joc en l'aigua: primavera!"
dilluns, 31 de març del 2008
Radioescope
Ha mort Salvador Escamilla.
"Aqui Radioscope, su programa matinal. Un show con estrellas, noticias y humor. Y hasta un átomo de felicidad".
Aquesta era la lletra (si no record malament) de la sintonia de Radioescope el programa que, cada dia, feia en Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona durant els anys 60 i busques. (Corregit: abans havia posat a Ràdio Miramar)
Allà vaig escoltar, a mitjans/finals dels 60, per primera vegada quasi tots els cantautors catalans del moment.
Jo era una adolescent i en l'estiu, a Pollença, escoltava la ràdio. Sintonitzava Ràdio Miramar per casualitat, perquè les muntanyes permetien sintonitzar molt poques emisores i totes de l'altra banda de la mar. I me vaig "enganxar" a Radioescope. Era els dematins i durava bastant. Les cançons m'agradaven i tot el que deia en Salvador Escamilla, també.
Gràcies, Salvador, pels bons moments que em vares donar en la meva adolescència.
Descansa en pau.
"Aqui Radioscope, su programa matinal. Un show con estrellas, noticias y humor. Y hasta un átomo de felicidad".
Aquesta era la lletra (si no record malament) de la sintonia de Radioescope el programa que, cada dia, feia en Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona durant els anys 60 i busques. (Corregit: abans havia posat a Ràdio Miramar)
Allà vaig escoltar, a mitjans/finals dels 60, per primera vegada quasi tots els cantautors catalans del moment.
Jo era una adolescent i en l'estiu, a Pollença, escoltava la ràdio. Sintonitzava Ràdio Miramar per casualitat, perquè les muntanyes permetien sintonitzar molt poques emisores i totes de l'altra banda de la mar. I me vaig "enganxar" a Radioescope. Era els dematins i durava bastant. Les cançons m'agradaven i tot el que deia en Salvador Escamilla, també.
Gràcies, Salvador, pels bons moments que em vares donar en la meva adolescència.
Descansa en pau.
diumenge, 30 de març del 2008
El canvi d'hora
Supòs que és un tòpic, avui, parlar del canvi d'hora.
Però és que mai no he entès de què serveix canviar l'hora si no és per trastocar el quefer quotidià.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'he aixecada a les 7 (que eren les 8), he tengut gana a la 1 (que eren les 2) i tendré ganes d'anar a dormir a les 10 (que eren les 11). No sé, tan sols, si m'he embullat. El que sé és que, ara, són quasi les 5 i mitja:-) (del capvespre, clar)
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.
De totes maneres, m'estim més aquest canvi de primavera que el de la tardor.
Ara anam dues hores adelentats en relació a l'hora solar.
I, ja que som, posaré aquí una glosa que me deia ma mare i que és de quan, en temps de la repúblicam, també varen canviar l'hora:
"U govern d'avui en dia
està molt adelantat,
jo mai m'haguera pensat
que a les deu fossin migdia."
Però és que mai no he entès de què serveix canviar l'hora si no és per trastocar el quefer quotidià.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'he aixecada a les 7 (que eren les 8), he tengut gana a la 1 (que eren les 2) i tendré ganes d'anar a dormir a les 10 (que eren les 11). No sé, tan sols, si m'he embullat. El que sé és que, ara, són quasi les 5 i mitja:-) (del capvespre, clar)
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.
De totes maneres, m'estim més aquest canvi de primavera que el de la tardor.
Ara anam dues hores adelentats en relació a l'hora solar.
I, ja que som, posaré aquí una glosa que me deia ma mare i que és de quan, en temps de la repúblicam, també varen canviar l'hora:
"U govern d'avui en dia
està molt adelantat,
jo mai m'haguera pensat
que a les deu fossin migdia."
dimarts, 25 de març del 2008
La casa buida
I, després de les vacances escolars, la casa queda buida.
Sempre és curt, el temps que compartim amb els fills.
I, durant les vacances, encara que no hi sigui sempre, sé que arribarà més prest o més tard.
Malgrat les improvitzacions de venir a dinar o no, sé que hi vendrà alguns dies.
Sé que és aprop encara que no el vegi en tot el dia.
Sé que és aquí quan es passa el capvespre al sofà i no em deixa veure per la tele el que jo vull.
El vaixell encara no ha partit i jo ja l'enyor.
Però sé que, a l'altra banda de la mar, està bé i és allà perquè és el que ha de fer.
Sempre és curt, el temps que compartim amb els fills.
I, durant les vacances, encara que no hi sigui sempre, sé que arribarà més prest o més tard.
Malgrat les improvitzacions de venir a dinar o no, sé que hi vendrà alguns dies.
Sé que és aprop encara que no el vegi en tot el dia.
Sé que és aquí quan es passa el capvespre al sofà i no em deixa veure per la tele el que jo vull.
El vaixell encara no ha partit i jo ja l'enyor.
Però sé que, a l'altra banda de la mar, està bé i és allà perquè és el que ha de fer.
dissabte, 22 de març del 2008
Divendres Sant
A Mallorca les processons de Setmana Santa sempre han estat solemnes, silencioses i serioses.
Darrerament, sobretot a Ciutat, amb la incorporació de nous "passos" i noves confraries, potser ha canviat un poc. Però no massa: continuen amb el seu esperit auster.
A Pollença, des de principis del segle XVIII, el Divendres Sant fan el Davallament, al Calvari, i després una processó fins a la parròquia.
Mon pare no anava de processons de Setmana Santa, però el divendres, que venia una gentada de fora -i hi ve, encara- li agradava estar damunt el portal i veure passar gent.
Un dels primers anys que a Pollença varen començar a arribar el que anomenàvem "forasters" (sobretot d'Andalusia foren els qui vengueren a aquesta vila) mon pare, damunt el portal, veia passar gent. Passaren dos homes xerrant molt fort i com empipats. Venien de veure la processó i va sentir que un deia a l'altra:
-Qué cosa más seria. Si esto parece un entierro....
dilluns, 17 de març del 2008
Cuinar
Cuinar me relaxa completament i me fa passar molt de gust.
Cuinar sense presses.
A més, m'agrada montar grans "tinglados" com, per exemple, fer les panades de Pasqua o un arròs per 12. O croquetes d'un pollastre rostit sencer.
És que és una meravella veure com uns trossos de carn i verdures s'han transformat -després d'unes hores de preparar i cuinar- en un fabulós arosset brovós.
O com un caramull de carn, farina, oli i saïm es transforma en palanganes plenes de panades que, a més, aromatitzen tota la casa fins a sortir a l'escala.
O com de dues albergínies, quatre patates i dos pebres vermells surt el deliciós "tumbet".
Per a mi, a més d'agradar-me, és molt gratificant.
Si necessitau una cuinera, ja ho direu:-)
Cuinar sense presses.
A més, m'agrada montar grans "tinglados" com, per exemple, fer les panades de Pasqua o un arròs per 12. O croquetes d'un pollastre rostit sencer.
És que és una meravella veure com uns trossos de carn i verdures s'han transformat -després d'unes hores de preparar i cuinar- en un fabulós arosset brovós.
O com un caramull de carn, farina, oli i saïm es transforma en palanganes plenes de panades que, a més, aromatitzen tota la casa fins a sortir a l'escala.
O com de dues albergínies, quatre patates i dos pebres vermells surt el deliciós "tumbet".
Per a mi, a més d'agradar-me, és molt gratificant.
Si necessitau una cuinera, ja ho direu:-)
dijous, 13 de març del 2008
Capvespre a Sóller
Ahir anàrem a dinar a "Ses Porxeres" (costellestes a la pedra, boníssimes) i després enfilàrem cap a Sóller.
Amb el túnel, molt ràpid.
I, en arribar a Sóller, l'esclat de tarongers i llimoneres carregades a rompre.
Anàrem a la cooperativa a comprar oli verjo. Un pa amb oli amb oli verjo de Sóller és un menjar deliciós.
Agafàrem els camins de "S'Horta" per sortir a la carretera i anar cap al Port. Més tarongers, més llimoneres, més verdor.
Voltàrem pel Port i ens asseguerem a un bar devora la mar a prendre un cafè. La mar suau, tranquila. El sol esplendorós d'horabaixa.
I vaig recordar, entre l'oli verjo i els tarongers i llimoneres, totes les vegades que, de petita i joveneta, havia anat a Sóller: allà hi vivia la meva padrina materna amb l'oncle Ignasi i la tia Antònia. Vaig sentir a la boca el gust del pa amb oli preparat per la tia Antònia dins la cuina de can Cirer, just devora l'estació del tren, vaig veure els cabells blancs de la meva padrina asseguda a la camilla. I me va agradar recordar totes aquestes coses.
I el sol es començava a pondre, qun vàrem partir.
Amb el túnel, molt ràpid.
I, en arribar a Sóller, l'esclat de tarongers i llimoneres carregades a rompre.
Anàrem a la cooperativa a comprar oli verjo. Un pa amb oli amb oli verjo de Sóller és un menjar deliciós.
Agafàrem els camins de "S'Horta" per sortir a la carretera i anar cap al Port. Més tarongers, més llimoneres, més verdor.
Voltàrem pel Port i ens asseguerem a un bar devora la mar a prendre un cafè. La mar suau, tranquila. El sol esplendorós d'horabaixa.
I vaig recordar, entre l'oli verjo i els tarongers i llimoneres, totes les vegades que, de petita i joveneta, havia anat a Sóller: allà hi vivia la meva padrina materna amb l'oncle Ignasi i la tia Antònia. Vaig sentir a la boca el gust del pa amb oli preparat per la tia Antònia dins la cuina de can Cirer, just devora l'estació del tren, vaig veure els cabells blancs de la meva padrina asseguda a la camilla. I me va agradar recordar totes aquestes coses.
I el sol es començava a pondre, qun vàrem partir.
Com arribar a la tele?
De cada vegada, pel que jo pens i els comentaris que me fan, m'animen més a estar segura que "Memòria de vida" és una novel·la totalment cinematogràfica. I, a més, podria esser (no necessàriment, però) tipus culebrot.
Què puc fer per arribar a TV3 o a IB3 o a qualque guionista (o no guionista, clar) que m'hi pugui posar en contacte per provar mem què?
Qualque contacte?
Qualque idea?
Qualque adreça?
Qualque e-mail?
Què puc fer per arribar a TV3 o a IB3 o a qualque guionista (o no guionista, clar) que m'hi pugui posar en contacte per provar mem què?
Qualque contacte?
Qualque idea?
Qualque adreça?
Qualque e-mail?
dimarts, 11 de març del 2008
"Una anul·lació total"
Ja tenc corregida "Una anul·laciól total", novel·leta molt curta i molt sagnant, segons el meu parer. És una història d'angoixes, desencants i amb una protagonista que és una anul·lació total i que reviscola per una cadena de fets terribles que passen a la seva vida.
"Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos" i "Una anul·lació total" seran els primers en tenir l'ISBN i, per tant, en veure la llum a lulu.com. N'estic molt contenta.
Seguesc picant "Memòria de vida" i tot d'una, també, en demanaré l'ISBN
"Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos" i "Una anul·lació total" seran els primers en tenir l'ISBN i, per tant, en veure la llum a lulu.com. N'estic molt contenta.
Seguesc picant "Memòria de vida" i tot d'una, també, en demanaré l'ISBN
El roser de la terrassa
Pel gener vaig podar el roser de la terrassa i ara treu ulls a les totes.
Fa fred encara, però, per arreglar els cossiols.
Vull sembrar geranis i més rosers però crec que esperaré que passi març per les ventades.
La clívia enguany no florirà per a Pasqua, és massa prest.
I el gerani que fa olor de llimonera no treu cap flor.
Els ciclàmens, una meravella, i les heures de les pasteres, també.
Hi fa fred, però, a la terrassa, per arreglar ramallers.
Ja diuen allò de "març, marceja"
Fa fred encara, però, per arreglar els cossiols.
Vull sembrar geranis i més rosers però crec que esperaré que passi març per les ventades.
La clívia enguany no florirà per a Pasqua, és massa prest.
I el gerani que fa olor de llimonera no treu cap flor.
Els ciclàmens, una meravella, i les heures de les pasteres, també.
Hi fa fred, però, a la terrassa, per arreglar ramallers.
Ja diuen allò de "març, marceja"
dissabte, 8 de març del 2008
Dia de la dona
Vida en desigualtat
Maternitat. Mig milió de dones mor, cada any, en donar a llum en els països en desenvolupament.
Mortalitat. A l'Àfrica subsahariana 1 de cada 16 dones mor durant l'embaraç o el part.
Pobresa. Hi ha 1.200 milions d'éssers humans sumits dins la pobresa; el70% són dones.
Analfabetisme. Dos terços de les persones analfabetes en el món són dones. A molts de països tenen limitat l'accés a l'educació, a la salut, al control dels recursos naturals o el dret a esser propietàries.
Violència masclista. La violència contra les dones ni tan sols és un delicte tipificat a 102 països i la violacio dins el marimoni tampoc ho és a 53.
***I de la Vikipèdia:
La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona és fruit d'un llarg procés. Sovint s'atribueix la celebració de la data a l'incendi ocorregut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York. En aquest haurien mort un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. La realitat, però, és més complexa. Els fets de Nova York serien tres i no un únic incendi: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company el dia 25 de març de 1911. En aquest últim van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per demanar millores laborals.
Les primeres celebracions del Dia de la Dona foren, per part de les socialistes nord-americanes el darrer diumenge de febrer de 1908. A Europa l'any 1910 en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes Clara Zetkin proposà l'establiment del Dia Internacional de la Dona per tal de promoure el sufragi femení, a més de la pau i la llibertat. Així doncs el 19 de febrer de 1911 les europees celebraren la diada.
El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials. Al llarg del s.XX el Dia de la Dona s'utilitzà per reivindicar principalment el dret al vot femení.
La celebració de la data encara actualment respon al ressorgiment de les reivindicacions feministes dels anys seixanta i setanta, éssent implantada per les Nacions Unides el 1977.
divendres, 7 de març del 2008
El timbal d'ous
Vet aquí el timbal d'ous del Lluís de Moles (l'he tret del blog de cuina de la llista internauta)Especialment per na Mercè Piqueres, que se'n va interessar.
dijous, 6 de març del 2008
Quina ventada!
Basta aquesta fotografia de la Cala de Sant Vicenç (a Pollença) amb aquestes onades per il·lustrar la ventada que va fer ahir.Avui ha calmat i fa un sol esplendorós i un fred que pela.
El vent bufava fortíssim i se sentia renou a les plantes de la terrasa, que anaven furibundes, per dins la ximeneia, que recordava el bramular dels geners a Pollença quan era petita i plovia dies sencers i feia aquesta ventada dies sencers.
dimarts, 4 de març del 2008
Votaré
Votaré per tots els anys que no vaig poder votar.
Votaré perquè crec en la democràcia.
Votaré perquè vull que el nostre país avanci.
Votaré perquè és el meu dret i el meu deure.
Votaré perquè encara tenc entusiasme.
Votaré perquè avanci més la política social.
Votaré perquè els immigrants es puguin adaptar lliurement.
Votaré perquè tots els avenços científics puguin seguir endavant.
Votaré perquè en tenc ganes.
Votaré perquè crec en la democràcia.
Votaré perquè vull que el nostre país avanci.
Votaré perquè és el meu dret i el meu deure.
Votaré perquè encara tenc entusiasme.
Votaré perquè avanci més la política social.
Votaré perquè els immigrants es puguin adaptar lliurement.
Votaré perquè tots els avenços científics puguin seguir endavant.
Votaré perquè en tenc ganes.
diumenge, 2 de març del 2008
Avui fa 34 anys que varen executar Salvador Puig Antich
Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.
Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s
al cap del moll.
Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.
dissabte, 23 de febrer del 2008
Banyalbufar
Ha pujat la boira mentre dinàvem.
Abans, un cel clar i un sol resplandent ens han convidat a seure a la terrassa del restaurant.
Una paella molt bona mesclada amb una conversa agradable.
La mar es deixava mirar als nostres peus, d'un color blau fosc d'hivern i plana, totalment plana.
Les marjades, plenes de tarongers i llimoneres i on s'endevinaven les tomàtigues de l'estiu, són un exemple d'aprofitament de terra impressionant.
La carretera vora mar i dins les muntanyes amb un pinar on no hi pega el sol mai. Els marges de la carretera humits, gotejant.
Abans, un cel clar i un sol resplandent ens han convidat a seure a la terrassa del restaurant.
Una paella molt bona mesclada amb una conversa agradable.
La mar es deixava mirar als nostres peus, d'un color blau fosc d'hivern i plana, totalment plana.
Les marjades, plenes de tarongers i llimoneres i on s'endevinaven les tomàtigues de l'estiu, són un exemple d'aprofitament de terra impressionant.
La carretera vora mar i dins les muntanyes amb un pinar on no hi pega el sol mai. Els marges de la carretera humits, gotejant.
dijous, 21 de febrer del 2008
Campanya electoral
Aquesta nit comença la campanya electoral per les eleccions generals.
És una notícia més, però crec que per tots els que hem viscut el franquisme és molt més que una notícia: és la llibertat -impensable i desconeguda aleshores- que ens visita cada quatre anys. És la possibilitat de participar en el nostre present i el nostre futur.
Sovint sent a dir que tots els polítics són iguals, que la política no serveix per res...
Però per jo no són iguals tots els polítics i la política serveix per a molt.
No haver de tenir por, poder dir lliurament el que pensam... Això és elemental. Per no anomenar mil fets que són producte d'uns o d'altres polítics.
Una cosa tan simple com introduir una papereta amb uns noms dins una urna per molts de nosaltres sé cert que és importantíssim. I no, sols, pels que visquérem el franquisme.
És una notícia més, però crec que per tots els que hem viscut el franquisme és molt més que una notícia: és la llibertat -impensable i desconeguda aleshores- que ens visita cada quatre anys. És la possibilitat de participar en el nostre present i el nostre futur.
Sovint sent a dir que tots els polítics són iguals, que la política no serveix per res...
Però per jo no són iguals tots els polítics i la política serveix per a molt.
No haver de tenir por, poder dir lliurament el que pensam... Això és elemental. Per no anomenar mil fets que són producte d'uns o d'altres polítics.
Una cosa tan simple com introduir una papereta amb uns noms dins una urna per molts de nosaltres sé cert que és importantíssim. I no, sols, pels que visquérem el franquisme.
dissabte, 16 de febrer del 2008
Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos
Ha arribat la prova de lulu.com d'aquest llibret meu de poemes! Ara he de demanar l'ISBN i ja el podré posar a la venda.
Hi ha alguns poemes d'aquest llibret a la web de n'Arian i aquí en vaig posar un sobre el cinema els diumenges decapvespre.
M'ha fet una il·lusió grossa i el primer que he fet ha estat ensumar el paper: us en riureu, però fa la mateixa oloreta que si fos editat per una editorial. Amb la ventatge que no he de bregar amb ningú: sols amb jo mateixa. He tengut mala experiència amb els editors: un no m'ha fet gens ni mica de promoció i l'altre no em vol pagar els drets d'autor malgrat els hi hagi reclamat mil vegades.
Així, amb lulu.com, m'hauré de fer jo mateixa la promoció, però això m'agrada i ho he fet durant alguns anys per una editorial. I no costa ni un euro fins que no et compren un llibre.
Ja us aniré explicant.
Hi ha alguns poemes d'aquest llibret a la web de n'Arian i aquí en vaig posar un sobre el cinema els diumenges decapvespre.
M'ha fet una il·lusió grossa i el primer que he fet ha estat ensumar el paper: us en riureu, però fa la mateixa oloreta que si fos editat per una editorial. Amb la ventatge que no he de bregar amb ningú: sols amb jo mateixa. He tengut mala experiència amb els editors: un no m'ha fet gens ni mica de promoció i l'altre no em vol pagar els drets d'autor malgrat els hi hagi reclamat mil vegades.
Així, amb lulu.com, m'hauré de fer jo mateixa la promoció, però això m'agrada i ho he fet durant alguns anys per una editorial. I no costa ni un euro fins que no et compren un llibre.
Ja us aniré explicant.
dilluns, 11 de febrer del 2008
Tres dies a Barcelona
Divendres dissabte i diumenge de la setmana passada (1,2 i 3 de febrer) vaig esser a Barcelona, al pis del meu fill, amb en Miquel i n'Antònia.
I.............. una meravella tot:-)
Rambles, mercat de la Boqueria, cafè de l'Òpera, calamar amb ceba al carrer París, timbal d'ou fregit a Lluís de Moles, autobús, metro, peus espotonats, cafetets, pluja, fumar a la terrassa, mirar mostradors de rebaixes, caminar, els Encants dissabte dematí, voltar per la Diagonal diumenge dematí, menjar coca de llardons, La Cubana i riure, avió, contaminació, paella al 7 Portes, fred, caminar de pressa, empènyer per entrar al metro, recordar itineraris d'autobusos.
Viure la ciutat.
Barcelona estimada: sempre m'agrada retornar-hi sense cap pla en concret.
I això que aquesta vegada el meu peu m'ha fastidiat (i ha fastidiat els altres) anar segons on.
Se repetirà, segur:-)
I.............. una meravella tot:-)
Rambles, mercat de la Boqueria, cafè de l'Òpera, calamar amb ceba al carrer París, timbal d'ou fregit a Lluís de Moles, autobús, metro, peus espotonats, cafetets, pluja, fumar a la terrassa, mirar mostradors de rebaixes, caminar, els Encants dissabte dematí, voltar per la Diagonal diumenge dematí, menjar coca de llardons, La Cubana i riure, avió, contaminació, paella al 7 Portes, fred, caminar de pressa, empènyer per entrar al metro, recordar itineraris d'autobusos.
Viure la ciutat.
Barcelona estimada: sempre m'agrada retornar-hi sense cap pla en concret.
I això que aquesta vegada el meu peu m'ha fastidiat (i ha fastidiat els altres) anar segons on.
Se repetirà, segur:-)
diumenge, 10 de febrer del 2008
Sense Ordinador
Des de dilluns capvespre que estic sense ordinador.
He llegit molt. He escrit un poc.
En Mateu el m'ha adobat i demà ja el tendré.
M'ha fet ràbia perquè he hagut d'interrompre la "Memòria de vida". Però dimarts dematí m'hi tornaré aposar. I, segurament, també treuré a lulu.com una novel·la curta (o narració llarga, com volgueu) que vaig escriure fa devers 5 anys ("Una anul·lació total") i que crec que ha arribat el moment que cobri vida.
Demà me posaré al dia:-)
He llegit molt. He escrit un poc.
En Mateu el m'ha adobat i demà ja el tendré.
M'ha fet ràbia perquè he hagut d'interrompre la "Memòria de vida". Però dimarts dematí m'hi tornaré aposar. I, segurament, també treuré a lulu.com una novel·la curta (o narració llarga, com volgueu) que vaig escriure fa devers 5 anys ("Una anul·lació total") i que crec que ha arribat el moment que cobri vida.
Demà me posaré al dia:-)
dimarts, 29 de gener del 2008
Matances
Aquest dissabte passat na Maria i en Mateu (i els pares de cadascun d'ells) varen fer matances a la Rafal. Unes matances un poc tardanes perquè allò "normal" és fer-les entre la Puríssima i Sant Antoni. Però tot va anar molt bé: moltes sobrassades, cap peça rebentada i un bon dia, amb fred, que va ajudar.
Hi érem tots (o quasi tots) per tal de gaudir i ajudar. Jo me vaig encarregar de la cuina i estic molt contenta perquè tothom va lloar molt el meu arròs i el meu frit. I això sempre alegra:-)
Aixecar-nos dematí, posar-nos roba que és igual si s'embruta, ploure un poc, molt de fred, fogons encesos, calderes bullents, un calderó per l'arròs.
En total, entre nosaltres i els matancers, érem 17.
Cosir budells, omplir llangonisses i sobrassades, cosir les peces de negre (o camaiot), fer bulls, fermar botifarrons.
Ensaïmades amb cafè amb llet quan el porc estigué trossejat i un bon berenar -devers les 11- de pa amb oli, sobrassada vella i formatge. I dinàrem a les 5, cosa molt normal en unes matances. Acabàrem fosca negra, menjant cacauets i anous i amb moltes ganes d'una bon dutxa.
Crec que en Mateu ja ha fermat amb el matancer per l'any qui ve dia 27 de desembre.
Val la pena veure la perxa i assaborir un fabulós botifarró i una meravellosa pasta de sobrassada.
Ara tot ha d'eixugar, després podrem envestir:-)
Hi érem tots (o quasi tots) per tal de gaudir i ajudar. Jo me vaig encarregar de la cuina i estic molt contenta perquè tothom va lloar molt el meu arròs i el meu frit. I això sempre alegra:-)
Aixecar-nos dematí, posar-nos roba que és igual si s'embruta, ploure un poc, molt de fred, fogons encesos, calderes bullents, un calderó per l'arròs.
En total, entre nosaltres i els matancers, érem 17.
Cosir budells, omplir llangonisses i sobrassades, cosir les peces de negre (o camaiot), fer bulls, fermar botifarrons.
Ensaïmades amb cafè amb llet quan el porc estigué trossejat i un bon berenar -devers les 11- de pa amb oli, sobrassada vella i formatge. I dinàrem a les 5, cosa molt normal en unes matances. Acabàrem fosca negra, menjant cacauets i anous i amb moltes ganes d'una bon dutxa.
Crec que en Mateu ja ha fermat amb el matancer per l'any qui ve dia 27 de desembre.
Val la pena veure la perxa i assaborir un fabulós botifarró i una meravellosa pasta de sobrassada.
Ara tot ha d'eixugar, després podrem envestir:-)
dimarts, 22 de gener del 2008
"Memòria de vida" a lulu.com
Avui decapvespre he començat a picar la meva novel·la "Memòria de vida" per tal de publicar-la a lulu (http://www.lulu.com), que me va donar a conèixer en Benjamí
Em diuen que és una bona novel·la i em sap greu que quedi pels prestatges dels editors.
Va esser publicada el 2004 a Pollença per El Gall editor i només se'n va fer una presentació a aquella vila (a càrrec de l'escriptor Miquel Adrover i del regidor de Cultura que, a més, havia estat alumne meu).
En Toni Serra i en Llorenç Capellà en parlaren molt bé al diari.
I aquí se va acabar tota la promoció, quan quasi tot just començava. No vull donar culpes a ningú i tampoc a l'editor perquè jo no estava bé aleshores i no me'n vaig posar al front. Però, vaja, crec que no és l'autor qui s'ha de posar al front d'aquestes coses.
A lulu sí que m'hauré de posar al front:-)
I ja compto amb n'Arian Botey per fer-ne la presentació a Barcelona (gràcies, Ariam) i la meva neboda Maria me'n farà la portada.
Mentre vaig picant (sóc tan burra que no me'n vaig guardar còpia) vaig pensant en mil maneres de promocionar-la: és com si l'anàs a publicar per primera vegada.
I me fa molta ganes.
I me fa molta d'il·lusió
Em diuen que és una bona novel·la i em sap greu que quedi pels prestatges dels editors.
Va esser publicada el 2004 a Pollença per El Gall editor i només se'n va fer una presentació a aquella vila (a càrrec de l'escriptor Miquel Adrover i del regidor de Cultura que, a més, havia estat alumne meu).
En Toni Serra i en Llorenç Capellà en parlaren molt bé al diari.
I aquí se va acabar tota la promoció, quan quasi tot just començava. No vull donar culpes a ningú i tampoc a l'editor perquè jo no estava bé aleshores i no me'n vaig posar al front. Però, vaja, crec que no és l'autor qui s'ha de posar al front d'aquestes coses.
A lulu sí que m'hauré de posar al front:-)
I ja compto amb n'Arian Botey per fer-ne la presentació a Barcelona (gràcies, Ariam) i la meva neboda Maria me'n farà la portada.
Mentre vaig picant (sóc tan burra que no me'n vaig guardar còpia) vaig pensant en mil maneres de promocionar-la: és com si l'anàs a publicar per primera vegada.
I me fa molta ganes.
I me fa molta d'il·lusió
dissabte, 19 de gener del 2008
De Lluc al Port de Pollença
Avui donya Antònia fa 89 anys i, per celebrar-ho, hem anat a dinar a Lluc na Maria Francesca, ella i jo.
Quina verdor pel camp! Quina esponera!
Els marges de la carretera, a partir de Selva, eren banyats i la humitat i la vegetació es feien tot un.
Tot aquest rebentar de la terra amb la pluja que hi ha hagut aquest any, unit als ametllers que ja comencen a florir ha fet que el viatge en cotxe sigui d'aquells que crec recordarem molt de temps.
Després de dinar de cabrit rostit (boníssim) a Ca S'Amitger, hem partit per la carretera que arriba a Pollença.
Les muntanyes capritxoses, les cases de possessió amb un fumerol de xemeneia encesa, cabres, ovelles, alzines a rompre i oliveres meravelloses ens han acompanyat fins que hem enfilat cap a n'u moll.
La mar, grisa i moguda. El cel, tapat i gris com la mar.
Un cafetet i una entretenguda conversa han deixat passar part del capvespre. Després, una curta caminada ran de mar i hem donat per acabat aquest dia tan agradable
Quina verdor pel camp! Quina esponera!
Els marges de la carretera, a partir de Selva, eren banyats i la humitat i la vegetació es feien tot un.
Tot aquest rebentar de la terra amb la pluja que hi ha hagut aquest any, unit als ametllers que ja comencen a florir ha fet que el viatge en cotxe sigui d'aquells que crec recordarem molt de temps.
Després de dinar de cabrit rostit (boníssim) a Ca S'Amitger, hem partit per la carretera que arriba a Pollença.
Les muntanyes capritxoses, les cases de possessió amb un fumerol de xemeneia encesa, cabres, ovelles, alzines a rompre i oliveres meravelloses ens han acompanyat fins que hem enfilat cap a n'u moll.
La mar, grisa i moguda. El cel, tapat i gris com la mar.
Un cafetet i una entretenguda conversa han deixat passar part del capvespre. Després, una curta caminada ran de mar i hem donat per acabat aquest dia tan agradable
dimecres, 16 de gener del 2008
Sant Antoni a Artà
Ens ficàvem tots dins el cotxe i cap a Artà s'ha dit! Hi anàrem uns quants d'anys seguits i tant a jo, com als meus fills, com a son pare ens entusiasmava.
Dins el cotxe ja cantàvem, començant a fer bulla:
Assistiu a lo elogi
d'un sant que hem de venerar.
I ara, per començar, començar
digue'm visca sant antoni!
I totes les que recordàvem d'anys anteriors.
Les Completes eren una multitud amb el mocador vermell al coll. I començava el sentiment.
Crec que sant Antoni a Artà és un gran sentiment de gresca i estètica entorn de les completes i sobretot, entorn dels dimonis. Quina meravella pels sentits veure el ball dels dimonis!
Després de Completes encenien els foguerons amb un ball de dimonis a cada un d'ells.
I, de fogueró en fogueró, de cantada en cantada, de tassonet en tassonet deixàvem passar el vespre i part de la nit.
I l'endemà, S'Argument després de Ses Beneïdes. Un altre moment de sentiment i estètica. Es cantava tot el que havia passat durant l'any - i es canta, clar- : repartien s'Argument i, dirigit per s'Argumenter, cantàvem tots junts.
I, després de refrescar amb unes galletes i una copeta, sempre allò:
A l'amo i a la madona
volem felicitar, felicitar.
Que l'any qui ve estigueu bona
i noltros poguem tornar.
Dins el cotxe ja cantàvem, començant a fer bulla:
Assistiu a lo elogi
d'un sant que hem de venerar.
I ara, per començar, començar
digue'm visca sant antoni!
I totes les que recordàvem d'anys anteriors.
Les Completes eren una multitud amb el mocador vermell al coll. I començava el sentiment.
Crec que sant Antoni a Artà és un gran sentiment de gresca i estètica entorn de les completes i sobretot, entorn dels dimonis. Quina meravella pels sentits veure el ball dels dimonis!
Després de Completes encenien els foguerons amb un ball de dimonis a cada un d'ells.
I, de fogueró en fogueró, de cantada en cantada, de tassonet en tassonet deixàvem passar el vespre i part de la nit.
I l'endemà, S'Argument després de Ses Beneïdes. Un altre moment de sentiment i estètica. Es cantava tot el que havia passat durant l'any - i es canta, clar- : repartien s'Argument i, dirigit per s'Argumenter, cantàvem tots junts.
I, després de refrescar amb unes galletes i una copeta, sempre allò:
A l'amo i a la madona
volem felicitar, felicitar.
Que l'any qui ve estigueu bona
i noltros poguem tornar.
dimarts, 15 de gener del 2008
El Pi de Sant Antoni
Per Sant Antoni els pobles de Mallorca són una festa.
Per tot arreu es fan foguerons la nit del 16 al 17. Foguerons generalment acompanyats de cançons i tonades en lloança a Sant Antoni (i el dimoni:-)). També acompanyats de botifarrons i llangonissa torrada i tassonets de vi.
A Pollença la festa gira entorn del Pi de Sant Antoni.
Dies abans el van a triar, tallar i llevar l'esorça a la finca de Ternelles. El d'aquest any fa 20,5 metres.
Dia 17 el van a cercar: hi va una gentada, amb xeremiers, i es fa un gran berenar d'arengades torrades i vi a rompre. Ensabonen el Pi amb seu i, amb un carretó especial i moltes cordes, el duen a la vila, envoltat de jovent, no tan jovent i molt de trui.
Devers les 5 comença a arribar el Pi i els seus acompanyats enmig d'una gran festa, alegria, coets i bombetes.
A la Plaça Vella hi ha un clot que serveix només per plantar-hi el Pi de Sant Antoni, amb l'ajuda d'uns ternals posats a l'església i amb molta de perícia.
Quan el Pi és dret comença la festa de pujar-hi. Molts ho intenten, però només un sol arribar dalt de tot, on hi ha un gall fermat: aquest és el trofeu.
I continua la festa per carrers i places.
El Pi és a la Plaça Vella fins el primer dia de Quaresma, que el lleven i el guarden als magatzems de l'Ajuntment. Amb la fusta d'aquest Pi de Sant Antoni es faran les espases que dia 2 d'agost (dia de la Patrona) repartiran als que fagin de moros. Però això ja és una altra festa de la qual en parlaré en el seu moment.
Sant Antoni és un gran sant
qui té un dobler li dóna
perquè mos guard l'animal
tat si és de pel com de ploma.
Sant Antoni gloriós,
treis la botella i beurem tots dos!
Visca Sant Antoni!
Per tot arreu es fan foguerons la nit del 16 al 17. Foguerons generalment acompanyats de cançons i tonades en lloança a Sant Antoni (i el dimoni:-)). També acompanyats de botifarrons i llangonissa torrada i tassonets de vi.
A Pollença la festa gira entorn del Pi de Sant Antoni.
Dies abans el van a triar, tallar i llevar l'esorça a la finca de Ternelles. El d'aquest any fa 20,5 metres.
Dia 17 el van a cercar: hi va una gentada, amb xeremiers, i es fa un gran berenar d'arengades torrades i vi a rompre. Ensabonen el Pi amb seu i, amb un carretó especial i moltes cordes, el duen a la vila, envoltat de jovent, no tan jovent i molt de trui.
Devers les 5 comença a arribar el Pi i els seus acompanyats enmig d'una gran festa, alegria, coets i bombetes.
A la Plaça Vella hi ha un clot que serveix només per plantar-hi el Pi de Sant Antoni, amb l'ajuda d'uns ternals posats a l'església i amb molta de perícia.
Quan el Pi és dret comença la festa de pujar-hi. Molts ho intenten, però només un sol arribar dalt de tot, on hi ha un gall fermat: aquest és el trofeu.
I continua la festa per carrers i places.
El Pi és a la Plaça Vella fins el primer dia de Quaresma, que el lleven i el guarden als magatzems de l'Ajuntment. Amb la fusta d'aquest Pi de Sant Antoni es faran les espases que dia 2 d'agost (dia de la Patrona) repartiran als que fagin de moros. Però això ja és una altra festa de la qual en parlaré en el seu moment.
Sant Antoni és un gran sant
qui té un dobler li dóna
perquè mos guard l'animal
tat si és de pel com de ploma.
Sant Antoni gloriós,
treis la botella i beurem tots dos!
Visca Sant Antoni!
dimecres, 9 de gener del 2008
Festes passades, coques menjades
I desfer el betlem.
I desmuntar l'arbre.
I arreconar plats, copes i coberts que s'empren sols una vegada l'any.
I el vaixell que se'n va cap a Barcelona.
I s'han acabat les compres.
I torna el dia a dia.
Tornen les passejades per la ciutat de l'horabaixa,
tornen les xerrades amb amics,
torna l'anar de tapes amb en Miquel i n'Antònia,
torna llegir el diari amb calma cada matí.
I les boires del gener.
I una habitació buida a casa fins que tornin vacances.
I tenir temps de regar els cossiols de la terrassa i llevar-ne les fulles seques.
I tenir temps de que la soletat ens impregni.
I començar a nedar a la piscina municipal de s'Estel.
I.........
I desmuntar l'arbre.
I arreconar plats, copes i coberts que s'empren sols una vegada l'any.
I el vaixell que se'n va cap a Barcelona.
I s'han acabat les compres.
I torna el dia a dia.
Tornen les passejades per la ciutat de l'horabaixa,
tornen les xerrades amb amics,
torna l'anar de tapes amb en Miquel i n'Antònia,
torna llegir el diari amb calma cada matí.
I les boires del gener.
I una habitació buida a casa fins que tornin vacances.
I tenir temps de regar els cossiols de la terrassa i llevar-ne les fulles seques.
I tenir temps de que la soletat ens impregni.
I començar a nedar a la piscina municipal de s'Estel.
I.........
dissabte, 5 de gener del 2008
Arriben els Reis!
Sí que arriben. He vist paquets dins la sala amb etiquetes amb el nom. No sé quins noms hi ha exactament perquè no ho vull mirar però hi deu haver els mateixos noms de cada any. Demà dematí sabrem què ens han duit.
Demà som 13 a dinar a ca nostra i els Reis arriben per tots i a cada casa. Destapam els paquets tots junts abans de dinar i disfrutam com infants.
Quan jo era molt petita, molt petita, no es feia a Pollença això d'arribar els Reis de veres ni res que se li assemblàs. Record que, el primer any que es va fer, na Catalina posadera me va dur al cantó a veure-ho embolicada amb un mocador molt gros.
El primers regals que record són una monea de pedaç i una bicicleta de tres rodes que havia estat del meu germà i la me varen pintar. Però, clar, no la vaig reconèixer. A més, era tan petita que ni sabia si el meu germnà gran havia tengut bicicleta o no: ell ja anava amb dues rodes.
I vengueren Reis i Reis. I sempre la mateixa il·lusió.
Quan els fills eren petits guardàvem els paquets dins la cotxeria i dia 5 a vespre, quan era ben segur que dormien -tardíssim, clar-els pujàvem i els col·locàvem. Es despertaven prestíssim per veure què ens havien duit. I la seva alegria omplia la casa.
Sempre han vengut els Reis. Sigui el que sigui que haguin duit, mai no ens han fallat.
Pens que és la cabòria més meravellosa del món, aquesta dels Reis. I tota la parafarnàlia que es munta al seu voltant cara als nins (no em refereix a res comercial) encara em fa creure en l'espècie humana.
Demà som 13 a dinar a ca nostra i els Reis arriben per tots i a cada casa. Destapam els paquets tots junts abans de dinar i disfrutam com infants.
Quan jo era molt petita, molt petita, no es feia a Pollença això d'arribar els Reis de veres ni res que se li assemblàs. Record que, el primer any que es va fer, na Catalina posadera me va dur al cantó a veure-ho embolicada amb un mocador molt gros.
El primers regals que record són una monea de pedaç i una bicicleta de tres rodes que havia estat del meu germà i la me varen pintar. Però, clar, no la vaig reconèixer. A més, era tan petita que ni sabia si el meu germnà gran havia tengut bicicleta o no: ell ja anava amb dues rodes.
I vengueren Reis i Reis. I sempre la mateixa il·lusió.
Quan els fills eren petits guardàvem els paquets dins la cotxeria i dia 5 a vespre, quan era ben segur que dormien -tardíssim, clar-els pujàvem i els col·locàvem. Es despertaven prestíssim per veure què ens havien duit. I la seva alegria omplia la casa.
Sempre han vengut els Reis. Sigui el que sigui que haguin duit, mai no ens han fallat.
Pens que és la cabòria més meravellosa del món, aquesta dels Reis. I tota la parafarnàlia que es munta al seu voltant cara als nins (no em refereix a res comercial) encara em fa creure en l'espècie humana.
dilluns, 31 de desembre del 2007
Que el 2008...
vengui carregat de salut i alegries;
que hi hagi llibertat, justícia i pau;
que s'acabi
la guerra,
la fam,
la pobresa;
que siguem més
comprensius,
generosos,
solidaris;
que estiguem més units
amb la família
i els amics;
que s'acabin
les angoixes;
que passem un any tranquil ple de moments de felicitat i plens de salut.
Molts d'anys!
:-)
que hi hagi llibertat, justícia i pau;
que s'acabi
la guerra,
la fam,
la pobresa;
que siguem més
comprensius,
generosos,
solidaris;
que estiguem més units
amb la família
i els amics;
que s'acabin
les angoixes;
que passem un any tranquil ple de moments de felicitat i plens de salut.
Molts d'anys!
:-)
divendres, 28 de desembre del 2007
M'han regalat un estruç!
Ai, quin desastre: avui, en bon dematí, m'han regalat un estruç.
L'hem mort dins l'entrada de ca nostra amb l'ajuda de dos agents de l'ORA que en aquell moment passaven, llibreta de multes en mà. El veïnats han baixat, també, i -entre tots i -sobretot- la persona que el m'ha regalat (que en té una granja)- n'han pogut sortir. Dic "n'han" perquè a jo me feia més por que res i ho he mirat tot des de darrera les barreres de l'entrada.
Jo no el volia perquè podeu estar segurs que és un bon problema que te regalin un estruç, però entre els veïnats, l'amo de la granja i els dos agents de l'ORA m'ho han solucionat tot: hem llogat el Forn de sa Pelleteria i allà el rostiran. El meu fill ja hi és amb la càmera de fotos per fer-ne una mena de reportatge. Jo ara me n'hi vaig, a veure com va l'operació rostir l'estruç
Quan estigui rostit el me duran dins una furgoneta. L'hauran de dur el agents de l'ORA per poder passar pels pilons.
I aquí començarà la meva feina:
Faré croquetes i canelons a rompre. Supòs que després de quedar-me'n per nosaltres i donar-ne als veïnats que han col·laborat i als agents de l'ORA en sobraran moltíssimes i moltíssims (i això no és llenguatge políticament correcte:-)) Per tant, si en voleu, us apuntau aquí baix i us les/els faré arribar. Els que no visqueu a Palma us els enviaré a darrera hora per MRW, d'acord?
Au, idò, que vaig al forn i després a preparar eines per dins la cuina!
L'hem mort dins l'entrada de ca nostra amb l'ajuda de dos agents de l'ORA que en aquell moment passaven, llibreta de multes en mà. El veïnats han baixat, també, i -entre tots i -sobretot- la persona que el m'ha regalat (que en té una granja)- n'han pogut sortir. Dic "n'han" perquè a jo me feia més por que res i ho he mirat tot des de darrera les barreres de l'entrada.
Jo no el volia perquè podeu estar segurs que és un bon problema que te regalin un estruç, però entre els veïnats, l'amo de la granja i els dos agents de l'ORA m'ho han solucionat tot: hem llogat el Forn de sa Pelleteria i allà el rostiran. El meu fill ja hi és amb la càmera de fotos per fer-ne una mena de reportatge. Jo ara me n'hi vaig, a veure com va l'operació rostir l'estruç
Quan estigui rostit el me duran dins una furgoneta. L'hauran de dur el agents de l'ORA per poder passar pels pilons.
I aquí començarà la meva feina:
Faré croquetes i canelons a rompre. Supòs que després de quedar-me'n per nosaltres i donar-ne als veïnats que han col·laborat i als agents de l'ORA en sobraran moltíssimes i moltíssims (i això no és llenguatge políticament correcte:-)) Per tant, si en voleu, us apuntau aquí baix i us les/els faré arribar. Els que no visqueu a Palma us els enviaré a darrera hora per MRW, d'acord?
Au, idò, que vaig al forn i després a preparar eines per dins la cuina!
dijous, 27 de desembre del 2007
l'#albarca
Quan els internautes féiem Irc tenc molts bons records del canal d'undernet #albarca.
Es pot dir que ens coneixíem tots i que allò era una veritable tertúlia i un lloc on es trobaven molt bons amics.
Record en Leeh, en certascan, en Paqueu (hola, pa:-)), en Boavi, en Pingu, en Teix (què fa el teu teix? jo ja no en tenc cap), en Jaguar, na Quima, na Belis, na Cè, na Nenufar, n'indi, en gipsy... i més noms que en aquests mateixos moment no em vénen al cap però que sempre els consideraré amics, tertulians i companys d'hores mortes i interessants alhora.
I aquells hooooooooooooooooooooola:-)))))))))))
i, si queies del servidor i podies tornar a entrar: re-hooooooooola:-))))))))))))
I somriures i tristors.
I una història personal darrera cada nick.
Un record per tots i cada un (encara que ara mateix no em surti el seu nick).
Ho repetim un dia?
:*
bubota
Es pot dir que ens coneixíem tots i que allò era una veritable tertúlia i un lloc on es trobaven molt bons amics.
Record en Leeh, en certascan, en Paqueu (hola, pa:-)), en Boavi, en Pingu, en Teix (què fa el teu teix? jo ja no en tenc cap), en Jaguar, na Quima, na Belis, na Cè, na Nenufar, n'indi, en gipsy... i més noms que en aquests mateixos moment no em vénen al cap però que sempre els consideraré amics, tertulians i companys d'hores mortes i interessants alhora.
I aquells hooooooooooooooooooooola:-)))))))))))
i, si queies del servidor i podies tornar a entrar: re-hooooooooola:-))))))))))))
I somriures i tristors.
I una història personal darrera cada nick.
Un record per tots i cada un (encara que ara mateix no em surti el seu nick).
Ho repetim un dia?
:*
bubota
dimecres, 26 de desembre del 2007
Hem passat un Nadal més
Hem passat un Nadal més.
I l'hem passat, com sempre, de manera molt tranquila i familiar.
El disabte de Nadal IB3 donava les Matines des de la Seu i, encara que la tengui tran aprop, les vaig seguir per TV. Me va emocionar, com sempre, l'esgarrifant Cant de la Síbil·la; la d'enguany, a la Seu, crec que és la millor Sibil·la que he sentit mai.
El dia de Nadal en Miquel i jo a les 11 ja partíem cap a Pollença. Arribàrem beníssim, amb els problemes de sempre per aparcar.
Endoiàrem una estona, intercanviàrem impressions i després, ja, quan hi fórem tots, el dinar.
I cava. I aperitiu, I més cava. I sopa amb pilotetes. I vinet. I fiambre fet en casa amb gelatina i ous filats. I més vinet. I el fabulós indiot farcit que fa la meva cunyada amb tots els seus acompanyaments. I més cava. I torró. I dolços diversos. I mil paraules i molta de companyonia omplien l'ambient. Xemeneia encesa, taula posada per 10 persones. I cafetet. I les paraules seguien sortint. I les anècdotes. I els records. I el pensar en les persones estimades absents. Anaren tots a caminar un poc, menys jo que el peu operat encara se ressent bastant. Continuàrem amb la tertúlia i arribàrem a Ciutat quasi a les 9. Un dia ple, sencer, molt agradable i esperem que l'any qui ve ho poguem repetir.
I avui, la Segona Festa. Hem anat a cals pares d'en Mateu. Xemeneia encesa, també, casa dins les muntayes i ambient càlid.
I, igual que ahir, cava. I aperitiu. I més cava. I canelons boníssims. I vinet. I més vinet. I porcella amb amfós: un plat deliciós i molt mallorquí que jo no havia menjat mai però n'havia sentit a parlar molt. I torrons, I més cava. I dolços. I cafetet.
I avui, també, les paraules sortien totes soles: anècdotes, records, preparatius per les matances que faran a la Rafal.
Aquests han estat els meus dos dies de Nadal, amb la família, menjar molt i bo, parlar més i beure cava i vi.
Demà ve a dinar na Tonina i menjarem llom amb col.
Tant de xerrar de menjar hauré de fer un apartat de cuina, en aquest blog:-)
Desig amb totes les meves forces que l'any qui ve poguem repetir els dos dinars. I que mai siguem menys, sinó que siguem més:-)
Molts d'anys!
I l'hem passat, com sempre, de manera molt tranquila i familiar.
El disabte de Nadal IB3 donava les Matines des de la Seu i, encara que la tengui tran aprop, les vaig seguir per TV. Me va emocionar, com sempre, l'esgarrifant Cant de la Síbil·la; la d'enguany, a la Seu, crec que és la millor Sibil·la que he sentit mai.
El dia de Nadal en Miquel i jo a les 11 ja partíem cap a Pollença. Arribàrem beníssim, amb els problemes de sempre per aparcar.
Endoiàrem una estona, intercanviàrem impressions i després, ja, quan hi fórem tots, el dinar.
I cava. I aperitiu, I més cava. I sopa amb pilotetes. I vinet. I fiambre fet en casa amb gelatina i ous filats. I més vinet. I el fabulós indiot farcit que fa la meva cunyada amb tots els seus acompanyaments. I més cava. I torró. I dolços diversos. I mil paraules i molta de companyonia omplien l'ambient. Xemeneia encesa, taula posada per 10 persones. I cafetet. I les paraules seguien sortint. I les anècdotes. I els records. I el pensar en les persones estimades absents. Anaren tots a caminar un poc, menys jo que el peu operat encara se ressent bastant. Continuàrem amb la tertúlia i arribàrem a Ciutat quasi a les 9. Un dia ple, sencer, molt agradable i esperem que l'any qui ve ho poguem repetir.
I avui, la Segona Festa. Hem anat a cals pares d'en Mateu. Xemeneia encesa, també, casa dins les muntayes i ambient càlid.
I, igual que ahir, cava. I aperitiu. I més cava. I canelons boníssims. I vinet. I més vinet. I porcella amb amfós: un plat deliciós i molt mallorquí que jo no havia menjat mai però n'havia sentit a parlar molt. I torrons, I més cava. I dolços. I cafetet.
I avui, també, les paraules sortien totes soles: anècdotes, records, preparatius per les matances que faran a la Rafal.
Aquests han estat els meus dos dies de Nadal, amb la família, menjar molt i bo, parlar més i beure cava i vi.
Demà ve a dinar na Tonina i menjarem llom amb col.
Tant de xerrar de menjar hauré de fer un apartat de cuina, en aquest blog:-)
Desig amb totes les meves forces que l'any qui ve poguem repetir els dos dinars. I que mai siguem menys, sinó que siguem més:-)
Molts d'anys!
diumenge, 23 de desembre del 2007
Bon Nadal!
Idò això, que des d'aquí vull desitjar a la família i als amics que passeu un molt bon Nadal.
I càlid.
I tranquil.
I acompanyats de les persones estimades.
Molts d'anys!
I càlid.
I tranquil.
I acompanyats de les persones estimades.
Molts d'anys!
dilluns, 17 de desembre del 2007
les "pors" dels escriptors
Por a no tenir res a dir.
Por a no trobar la paraula justa.
Por al possible lector, davant un llibre acabat d'editar.
Por a repetir-se sense voler-ho fer.
Por a que no el llegesquin.
Por a no publicar.
Por a no trobar la història per les paraules que ja hem trobat i surten pràcticament soles.
....
....
....Continuau?
Por a no trobar la paraula justa.
Por al possible lector, davant un llibre acabat d'editar.
Por a repetir-se sense voler-ho fer.
Por a que no el llegesquin.
Por a no publicar.
Por a no trobar la història per les paraules que ja hem trobat i surten pràcticament soles.
....
....
....Continuau?
dimecres, 12 de desembre del 2007
Nadal
Nadal per jo és molt important. Són unes dates per reunions i dinars familiars entranyables.
Nadal no és comprar, dilapidar, quasi enfollir.
Nadal és casolà.
Nadal és un betlem a l'entrada i un arbre a la sala.
Nadal és una casa ben calenta.
Nadal és anar a Pollença i dinar-hi d'un indiot farcit immillorable.
Nadal és reunir-nos a ca nostra el dia dels Reis i disfrutar com infants amb els regals.
Nadal és els fills.
Nadal és els germans.
Nadal és els nebots.
Nadal és menjar una sopa fantàstica ben calenteta.
Nadal és escoltar la Sibil·la.
Nadal és tenir presents els pares, que ja no hi són.
Nadal és menjar torró de xixona.
Nadal és menjar ous filats.
Nadal és estar junts i brindar per tots amb un bon vinet.
Nadal és el cava.
Nadal és el solstici d'hivern.
Nadal és festa.
I, a vegades, tristor.
Però sempre val la pena Nadal.
Nadal no és comprar, dilapidar, quasi enfollir.
Nadal és casolà.
Nadal és un betlem a l'entrada i un arbre a la sala.
Nadal és una casa ben calenta.
Nadal és anar a Pollença i dinar-hi d'un indiot farcit immillorable.
Nadal és reunir-nos a ca nostra el dia dels Reis i disfrutar com infants amb els regals.
Nadal és els fills.
Nadal és els germans.
Nadal és els nebots.
Nadal és menjar una sopa fantàstica ben calenteta.
Nadal és escoltar la Sibil·la.
Nadal és tenir presents els pares, que ja no hi són.
Nadal és menjar torró de xixona.
Nadal és menjar ous filats.
Nadal és estar junts i brindar per tots amb un bon vinet.
Nadal és el cava.
Nadal és el solstici d'hivern.
Nadal és festa.
I, a vegades, tristor.
Però sempre val la pena Nadal.
dimarts, 11 de desembre del 2007
L'ermità Benet i la rosa verda
La boca sempre seca li feia tenir els llavis plens de petits tallets, tallets que a vegades li sagnaven suaument. Els seus companys havien partit feia mesos. Ell havia volgut quedar i pregava molt perquè plogués. Ja li havien explicat que era impossible. Sabia que les fonts no rajaven i els pous estaven tots eixuts i les cisternes buides. Sabia que havien fracassat tots els altres intents. Els vaixells, que durant tant d’anys havien duit aigües de rius llunyans, feia temps ja eren abandonats. El dineral que s’havia gastat amb desaladores es va veure massa tard que no podia mai solucionar el problema. Si dels núvols no queia aigua no hi havia solució. I els núvols havien decidit –feia anys, ja, feia temps– no deixar caure aigua damunt aquella terra.
A poc a poc els habitants de l’illa havien partit així com podien i amb un sentiment mescla de tristor i enyorança futura pressentida. La majoria se n’havien anat sense destí segur, sense saber on arribarien ni tan sols si arribarien.
Les flors s’havien secat.
Els arbres s’havien secat i a poc a poc s’anaven transformant en trossos de fusta que no podien mai servir ja per a res: la gent no hi era.
Els conreus s’havien secat.
La terra s’havia convertit en una mena de plaques dures separades per uns crulls que de cada vegada es feien més grossos.
Al principi intentaren funcionar amb restriccions.
L’ermità Benet no necessitava restriccions. Tenia l’art de saber aprofitar i fer multiplicar la poca aigua que hi havia al pou i a les cisternes de l’ermita. Les seves tomàtigues, conrades sense regar-les mai, havien tingut un gust tan intens, un gust primitiu i pur vingut de la terra remoguda contínuament per obtenir un poc d’humitat.
L’ermità Benet vivia per dues coses: per dur una vida retirada i pregar a Déu; i per les seves plantes, flors, hortalisses…
Molt prest les restriccions ja no bastaren i l’aigua minvava de cada dia. Primer començaren a partir de l’illa els que tenien més doblers i s’instal·laren a països del nord –fora de la zona desertitzada- on l’aigua vessava per tot arreu.
Els animals s’emmagrien i després morien amb agonies lentes i terribles.
Es va facilitar la partida de tots i cada un dels habitants de l’illa. No era desitjada, la partida. I era terrible. I per a sempre mai més.
Ploraven dins les cases en haver de triar allò que se’n podien endur. I al port mai no hi havia hagut tant de tràfec de vaixells. La travessia era llarga, molt llarga, cap als mars del nord. Llarga i insegura, però necessària per mantenir la vida.
L’ermità Benet n’havia començat, fa molt de temps, a tenir-ne notícia per les persones que anaven a l’ermita. Fins que lentament i després de sobte, arribà un moment que no hi anà. S’endugueren els ermitans, també en un vaixell, vaixell que l’ermità Benet va veure passar des del mirador prop del cementiri de l’ermita. Després hagué de tenir-ne notícia perquè les flors ja no hi eren, les oliveres no donaven fruit i les tomatigueres no existien.
Tot aquest temps havia estimat més que mai les seves herbes aromàtiques i les seves flors. I havia aconseguit –amb empelts diferents– un roser que insinuava una cosa mai vista: roses verdes. Pensava que serien d’un verd fort i lluent, d’un verd com de domàs.
Es quedà a l’ermita sol. Amb Déu, es deia a ell mateix. I confiava, encara, que l’aigua caigués dels núvols o sortís per fonts i pous. I ho deia al roser que tenia sols tres fulles i una poncella. I el roser també s’ho creia perquè les tres fulles no queien i la poncella tornava un poquet més grossa així com passava el temps.
A les zones més ombrívoles, allà on no hi havia pegat mai el sol perquèles mutanyes ho impedien, hi trobava unes herbes amb les que es mig-alimentava. I, per calmar la set, rosegava terra d'aquests mateixos indrets: la terra que sempre li havia proporcionat la humitat necessària per tot allò que havia estimat.
Les forces fluixejaven de cada dia. Les hores de dormir augmentaven i el cos disminuïa. Quan no dormia, o mirava la poncella d’on havia de sortir la rosa verda o pregava dins la capella fosca, trista, abandonada.
Un dia es despertà amb molta força i pensà “avui florirà la rosa verda”. I també pensà: “després, ja em podré morir”.
Es posà a remoure terra. En remogué tanta que aconseguí una mica d’humitat.
Roegà unes herbes i es posà a descansar: estava realment retut.
Mig endormiscat i amb les mínimes forces que tenia ara ja quasi totalment perdudes mirava la poncella.
Tancà els ulls i dormí una bona estona.
Quan es despertà observà la seva obra: una rosa verda, verda de domàs, s’havia obert. Les tres fulles del roser ja no hi eren. Les llàgrimes li sortien dels ulls. Amb la mà tremolosa agafà els pètals de la rosa un a un. I amb la mà tremolosa els anava ficant a la boca i roegant per aconseguir calmar una mica la set.
Una estona després s’adormí per a sempre.
dilluns, 10 de desembre del 2007
dinar de cosins
Dissabte ens vàrem reunir els cosins de part de ma mare. Som 6 i hi érem tots menys en Pep que viu a mitjan camí entre Mallorca i Brasil. Però, gràcies a Déu, tots som vius: n'Ignasi és el major i té 74 anys i jo la "petita" i en tenc 57.
Na Margalida i en Juan ens varen preparar una magnífica i boníssima torrada. Vàrem dinar defora, al soleiet i, després de dinar, envoltàrem una taula prop de la xemeneia i xerràrem i parlàrem fins ben tard.
Ho feim de tant en tant, això de trobar-nos tots. Som pocs i ben avenguts i és fàcil posar-nos d'acord.
I recordam.
I parlam dels pares.
I parlam dels fills (i dels néts, alguns).
I ens agrada estar junts.
I ens ho passam bé.
Na Margalida i en Juan ens varen preparar una magnífica i boníssima torrada. Vàrem dinar defora, al soleiet i, després de dinar, envoltàrem una taula prop de la xemeneia i xerràrem i parlàrem fins ben tard.
Ho feim de tant en tant, això de trobar-nos tots. Som pocs i ben avenguts i és fàcil posar-nos d'acord.
I recordam.
I parlam dels pares.
I parlam dels fills (i dels néts, alguns).
I ens agrada estar junts.
I ens ho passam bé.
dimarts, 4 de desembre del 2007
petites seguretats
L'heliotropo del terrat era present
als nostres cossos.
El record i el desig
d'una alfàbia amb una planta
era ben nostre.
Podria esser, tal volta,
la nostra petita seguretat.
dilluns, 3 de desembre del 2007
fa vent
Fa una ventada i, per damunt les teulades que envolten canostra, hi ha hagut una posta de sol rogenca digna d'admirar.
Les fulles dels cossiols fan renou quan el vent les mou i, de tant en tant, se sent qualque portada a ca qualque veïnat.
L'entrada de carrer és plena de fulles i papers que volten enlaire sense poder aturar.
Sobretot de papers i fulles de plantes de cossiol, que al meu carrer no hi ha lloc pels arbres.
Fred.
Sensació d'hivern.
Persianes tancades quan el sol es pon.
Les fulles dels cossiols fan renou quan el vent les mou i, de tant en tant, se sent qualque portada a ca qualque veïnat.
L'entrada de carrer és plena de fulles i papers que volten enlaire sense poder aturar.
Sobretot de papers i fulles de plantes de cossiol, que al meu carrer no hi ha lloc pels arbres.
Fred.
Sensació d'hivern.
Persianes tancades quan el sol es pon.
lulu.com
És del blog d'en Benjamí. Ho anava a explicar, però ell -i el mateix autor del portal lulu.com- ho expliquen millor que ningú:-)
És moooolt interessant, sobretot pels lletraferits amb ganes de publicar.
És un sistema per publicar-hi i vendre-hi llibres, on l'autor ho fa tot -d'una manera molt i molt simple- i se'n duu el 80% de beneficis. Crec que és com una revolució. Llegiu-ho i veureu:
http://blog.bitassa.cat/arxiu/2007/05/28/746/
És moooolt interessant, sobretot pels lletraferits amb ganes de publicar.
És un sistema per publicar-hi i vendre-hi llibres, on l'autor ho fa tot -d'una manera molt i molt simple- i se'n duu el 80% de beneficis. Crec que és com una revolució. Llegiu-ho i veureu:
http://blog.bitassa.cat/arxiu/2007/05/28/746/
dissabte, 1 de desembre del 2007
cuinar
Cuinar és una cosa que o agrada molt o no agrada gens.
A jo m'agrada molt cuinar: me relaxa.
I m'agrada muntar "zafarranchos": fer panades o fer coques o fer cocarrois...
Les meves receptes són d'aquelles de "que estigui bé, quan sigui cuit, quan tengui color...." deixant totalment de banda els temps de cocció o la temperatura del forn.
"Que estigui bé" és el temps de cocció perfecte. I "que sigui ben calent" la temparatura desitjada del forn.
Cuinar, menjar i beure és una manifestació de la nostra cultura.
Som de la cultura del vi, de la cultura del pà, de la cultura de l'oli... som de la cultura mediterrània.
Menjam peix, carn, verdures, fruita.
La ceba i la tomàtiga són imprescindibles quasi per a qualsevol plat.
A Mallorca som molt de la cultura de l'arròs.
I tenim tres plats "estrella": les sopes, el trampó i el pa amb oli.
Jo n'hi afegiria molts més, però seria una llista de mai acabar. Només anomenaré el tumbet, el bullit, les pilotes, el frit, el llom amb col o els escaldums.
I, això sí, cada cosa al seu temps: l trempó i el tumbet, en l'estiu; llom amb col o escaldums en l'hivern.
I sempre i a qualsevol hora, el pa amb oli.
A jo m'agrada molt cuinar: me relaxa.
I m'agrada muntar "zafarranchos": fer panades o fer coques o fer cocarrois...
Les meves receptes són d'aquelles de "que estigui bé, quan sigui cuit, quan tengui color...." deixant totalment de banda els temps de cocció o la temperatura del forn.
"Que estigui bé" és el temps de cocció perfecte. I "que sigui ben calent" la temparatura desitjada del forn.
Cuinar, menjar i beure és una manifestació de la nostra cultura.
Som de la cultura del vi, de la cultura del pà, de la cultura de l'oli... som de la cultura mediterrània.
Menjam peix, carn, verdures, fruita.
La ceba i la tomàtiga són imprescindibles quasi per a qualsevol plat.
A Mallorca som molt de la cultura de l'arròs.
I tenim tres plats "estrella": les sopes, el trampó i el pa amb oli.
Jo n'hi afegiria molts més, però seria una llista de mai acabar. Només anomenaré el tumbet, el bullit, les pilotes, el frit, el llom amb col o els escaldums.
I, això sí, cada cosa al seu temps: l trempó i el tumbet, en l'estiu; llom amb col o escaldums en l'hivern.
I sempre i a qualsevol hora, el pa amb oli.
I quan hi vénen els nebots
Només tenc dues nebodes i és com si fossin filles meves. La relació amb elles i els seus pares (el meu germà i la seva dona) des de sempre ha estat molt estreta i, també, amb molt d'amor.
Quan vénen a casa m'umplen d'alegria i de paraules.
Entre elles i jo hi ha complicitats, records de bons moments viscuts, i moltes vivències compartides.
També ja són grans i són casades. I els seus homes i jo ens estimam com estim les meves nebodes.
Se veu que s'acosta Nadal perquè m'ha agafat com una mena de nostàlgia familiar.
Nostàlgia positiva, crec.
Nostàlgia agradable i sentida.
Nostàlgia de reagrupment familiar.
Nostàgia de temps feliços passats.
Nostàlgia d'un futur que pot esser ple de feilicitat.
Quan vénen a casa m'umplen d'alegria i de paraules.
Entre elles i jo hi ha complicitats, records de bons moments viscuts, i moltes vivències compartides.
També ja són grans i són casades. I els seus homes i jo ens estimam com estim les meves nebodes.
Se veu que s'acosta Nadal perquè m'ha agafat com una mena de nostàlgia familiar.
Nostàlgia positiva, crec.
Nostàlgia agradable i sentida.
Nostàlgia de reagrupment familiar.
Nostàgia de temps feliços passats.
Nostàlgia d'un futur que pot esser ple de feilicitat.
divendres, 30 de novembre del 2007
Quan els fills vénen a casa
El millor que m'ha passat en aquesta vida és tenir els tres fills que tenc.
Record quan i com varen néixer, els primers dies, els primers mesos, els primers anys... tota la nostra vida junts, fil per randa; aquests darrers anys, un poc borrosos. Ho record tot amb molt d'amor i, malgrat alguns entrebancs que m'ha donat la vida, de manera molt positiva. Repetiria els tres fills que tenc.
I ara són grans.
I ara de tant en tant vénen a casa.
I, quan vénen a casa, tota jo me trasbals i me prepar dies abans, plena d'alegria i optimisme.
El petit (si podem dir petit a1,93 d'estatura i 21 anys ben assenyats) viu amb jo però estudia a Barcelona.
Ara vendrà el pont de la Puríssima. I, abans de començar els dies, ja me pareix curt el temps que serà aquí.
Els fills han de créixer en llibertat i en responsabilitat. Però el lligam amb ells és tan gros que l'amor sempre hi és present. I l'enyorança. I el temps perdut. I el temps recobrat es valora tant que ens resulta quasi efímer.
I ganes de parlar amb ells, i de besar-los, i de tocar-los: ganes sempre de sentir-los aprop encara que no hi siguin. I de dir-lis que els estim i que els enyor.
I quan vénen a casa la felicitat em surt per tots els foradets del meu cos.
Quan vénen a casa...
Record quan i com varen néixer, els primers dies, els primers mesos, els primers anys... tota la nostra vida junts, fil per randa; aquests darrers anys, un poc borrosos. Ho record tot amb molt d'amor i, malgrat alguns entrebancs que m'ha donat la vida, de manera molt positiva. Repetiria els tres fills que tenc.
I ara són grans.
I ara de tant en tant vénen a casa.
I, quan vénen a casa, tota jo me trasbals i me prepar dies abans, plena d'alegria i optimisme.
El petit (si podem dir petit a1,93 d'estatura i 21 anys ben assenyats) viu amb jo però estudia a Barcelona.
Ara vendrà el pont de la Puríssima. I, abans de començar els dies, ja me pareix curt el temps que serà aquí.
Els fills han de créixer en llibertat i en responsabilitat. Però el lligam amb ells és tan gros que l'amor sempre hi és present. I l'enyorança. I el temps perdut. I el temps recobrat es valora tant que ens resulta quasi efímer.
I ganes de parlar amb ells, i de besar-los, i de tocar-los: ganes sempre de sentir-los aprop encara que no hi siguin. I de dir-lis que els estim i que els enyor.
I quan vénen a casa la felicitat em surt per tots els foradets del meu cos.
Quan vénen a casa...
diumenge, 25 de novembre del 2007
les gavines de Son Reus
20.000 gaviotas pueden volverse agresivas cuando cierre Son Reus
Això diu avui el diari.
I no es pot prevenir? I hi ha d'haver alarma entre la població?
20.000 gavines són moltes gavines. Són moltes més que les d'en Hitchcok.
Clar, Son Reus sembla que s'ha de tancar. Però, i el fems? què feim amb el fems? Una solució -crec que pràcicament l'única- és reciclar.
A jo me fan angoixa les 20.000 gavines de Son Reus.
I me fa impotència no saber què fer amb el fems.
Res. Notícies d'un diumenge dematí qualsevol
dijous, 22 de novembre del 2007
la pluja
Fa hores que plou.
La pluja cau suau damunt el carrer empedrat i se deixa sentir.
M'agrada mirar ploure per la finestra. Ara que ja fa fosca veig les gotes a contrallum de la il·luminació de la Seu i és una pluja que sembla fantasmagòrica.
Ximenes enceses, peus banyats, fred... la calentoreta de la casa en entrar-hi. Una dutxa calenta i el pijama posat. I que plogui al carrer.
M'agrada l'hivern.
M'agrada sentir la pluja i mirar les gotes com cauen.
I després ve el camp esponerós, després de ploure hores i hores.
I ara hauria de parlar -i ho faig- d'aquelles persones que no tenen calentoreta en entrar a ca seva ni dutxa calentona. I es queden vivint el fred i l'aigua de l'hivern d'una manera ben diferent a la meva. I existeixen ben prop de nosaltres. Però la calentoreta no és només física: potser, de ben segur, molts tenen més calentoreta que nosaltres, els que tenim ximenes enceses i una soletat damunt els nostres cossos.
I fa hores que plou.
La pluja cau suau damunt el carrer empedrat i se deixa sentir.
M'agrada mirar ploure per la finestra. Ara que ja fa fosca veig les gotes a contrallum de la il·luminació de la Seu i és una pluja que sembla fantasmagòrica.
Ximenes enceses, peus banyats, fred... la calentoreta de la casa en entrar-hi. Una dutxa calenta i el pijama posat. I que plogui al carrer.
M'agrada l'hivern.
M'agrada sentir la pluja i mirar les gotes com cauen.
I després ve el camp esponerós, després de ploure hores i hores.
I ara hauria de parlar -i ho faig- d'aquelles persones que no tenen calentoreta en entrar a ca seva ni dutxa calentona. I es queden vivint el fred i l'aigua de l'hivern d'una manera ben diferent a la meva. I existeixen ben prop de nosaltres. Però la calentoreta no és només física: potser, de ben segur, molts tenen més calentoreta que nosaltres, els que tenim ximenes enceses i una soletat damunt els nostres cossos.
I fa hores que plou.
dimarts, 20 de novembre del 2007
el meu 20N
Tots els que ho visquérem recordam on érem i què féiem el 20N.
Dúiem una bona temporada de dormir malament, la ràdio posada fins a les tantes esperant la mort i el dematí sempre deien el mateix: "ha pasado una noche tranquila". Mon pare, aferrat a la ràdio tot lo dia , amb emissores d'aquí i d'allà, deia que allò de dormir malament el mataria abans no es morís el dictador.
I arribà el dia.
I aquell dia, rebentats de son, no esperàrem les darreres -o primeres, segons com es miri el rellotge- notícies.
Abans de les 7 -tots dormíem encara- sonà el telèfon: era un company meu de la feina (en Toni Ramis, professor de filosofia) que ens donava la notícia.
Seguíem aferrats a la ràdio i esperàvem la compareixença anunciada de n'Arias Navarro.
Les emissores estrangeres -i el sentit comú- no ho pintaven gens bé i el cuquet de la por corria per dins nosaltres.
A mitjan dematí vaig anar a fer una volta i me vaig trobar amics i alumnes per aquí i per allà: fa mal dir-ho, davant una mort -sigui de qui sigui- però les cares eren de complicitat i felicitat contengudes. Almenys les cares dels meus amics i dels meus alumnes.
Era el primer curs que jo feia classe (de català,a l'Escola de Magisteri) i el bedel feia molts de dies que treia i amagava la bandera que havia de penjar en senyal de dol quan en Franco es morís. Va arribar a no guardar-la i a tenir-la prop d'ell.
Aleshores jo escrivia a la revista Cort i vaig anar allà a veure què sabien.
Tothom sabia el mateix: s'havia mort en Franco. I no es sabia res més.
Els rumors, però, corrien a les totes i la por, almenys a ca nostra, anava en augment.
Mon pare va decidir que anàssim a Pollença aquells dies que hi havia dol i, per tant, jo no tenia feina (ell ja estava jubilat): allà ens sentírem més "a ca nostra", més agombolats.
I el telèfon amb el meu germà, que havia quedat a Palma, anava a les totes, però sense dir res més que coses intrascendents. Sols per tenir com un filet d'unió.
Tots sabem que, aquell dia, es destaparen moltes botelles de xampany.
A jo m'ha quedat, sobretot, el record dels braços enlaire i homes quadrats militarment davant el taüt.
I madò Polla -que tenia tele (nosaltres a Pollença no en teníem)- que deia: "aquests homos me fan una porada"
La por. Aquesta és, sobretot, la sensació que em va donar tot junt. I que em va quedar molt de temps.
Dúiem una bona temporada de dormir malament, la ràdio posada fins a les tantes esperant la mort i el dematí sempre deien el mateix: "ha pasado una noche tranquila". Mon pare, aferrat a la ràdio tot lo dia , amb emissores d'aquí i d'allà, deia que allò de dormir malament el mataria abans no es morís el dictador.
I arribà el dia.
I aquell dia, rebentats de son, no esperàrem les darreres -o primeres, segons com es miri el rellotge- notícies.
Abans de les 7 -tots dormíem encara- sonà el telèfon: era un company meu de la feina (en Toni Ramis, professor de filosofia) que ens donava la notícia.
Seguíem aferrats a la ràdio i esperàvem la compareixença anunciada de n'Arias Navarro.
Les emissores estrangeres -i el sentit comú- no ho pintaven gens bé i el cuquet de la por corria per dins nosaltres.
A mitjan dematí vaig anar a fer una volta i me vaig trobar amics i alumnes per aquí i per allà: fa mal dir-ho, davant una mort -sigui de qui sigui- però les cares eren de complicitat i felicitat contengudes. Almenys les cares dels meus amics i dels meus alumnes.
Era el primer curs que jo feia classe (de català,a l'Escola de Magisteri) i el bedel feia molts de dies que treia i amagava la bandera que havia de penjar en senyal de dol quan en Franco es morís. Va arribar a no guardar-la i a tenir-la prop d'ell.
Aleshores jo escrivia a la revista Cort i vaig anar allà a veure què sabien.
Tothom sabia el mateix: s'havia mort en Franco. I no es sabia res més.
Els rumors, però, corrien a les totes i la por, almenys a ca nostra, anava en augment.
Mon pare va decidir que anàssim a Pollença aquells dies que hi havia dol i, per tant, jo no tenia feina (ell ja estava jubilat): allà ens sentírem més "a ca nostra", més agombolats.
I el telèfon amb el meu germà, que havia quedat a Palma, anava a les totes, però sense dir res més que coses intrascendents. Sols per tenir com un filet d'unió.
Tots sabem que, aquell dia, es destaparen moltes botelles de xampany.
A jo m'ha quedat, sobretot, el record dels braços enlaire i homes quadrats militarment davant el taüt.
I madò Polla -que tenia tele (nosaltres a Pollença no en teníem)- que deia: "aquests homos me fan una porada"
La por. Aquesta és, sobretot, la sensació que em va donar tot junt. I que em va quedar molt de temps.
dissabte, 17 de novembre del 2007
els amics
Els amics (i amigues, ja s'entèn) són persones que estimam i ens estimen i es preocupen per nosaltres i nosaltres ens preocupam per ells.
Quan un amic demana "com va?" no és gratuïta, la pregunta. I, si un amic -a la mateixa pregunta- ens respon "no massa bé" vol dir que necessita la nostra ajuda.
No és igual que l'"anam fent" o el "com anam?" dels coneguts.
Els amics són aquelles persones amb qui sempre podem comptar i amb qui podem compartir tant els nostres moments de felicitat com els momemts de tristor o desesperació.
Els amics són aquelles persones amb qui, encara que fagi molt de temps que no hem vist, podem resseguir la conversa com si ahir mateix haguéssim estat junts.
Tenir amics és tenir un tresor, és ben veritat.
Al llarg de la meva vida me n'he duit qualque sabatada amb qualcú que considerava amic, però ja està oblidat: no es mereixien esser amics meus ni jo esser amiga seva.
Allò de quan tens problemes es coneixen els veritabls amics és ben vera i ho dic per pròpia experiència.
L'amistat exigeix i dóna per parts iguales: és un sentiment, una actuació recíproca.
De la mateixa manera que ens agrada sentir els amics prop de nosaltres a ells també els agrada sentir-nos prop i poder compartir coses i fets amb nosaltres.
L'amistat és un sentiment, un estimar, un preocupar-se, un estar pendents, un endevinar si ens necessiten.
L'amistat és de les coses bones que hi ha a la vida.
Jo tenc amics:-)
Jo tenc molt pocs amics, però amics del tot i per tot. I ells també saben que sempre poden comptar amb jo.
Quan un amic demana "com va?" no és gratuïta, la pregunta. I, si un amic -a la mateixa pregunta- ens respon "no massa bé" vol dir que necessita la nostra ajuda.
No és igual que l'"anam fent" o el "com anam?" dels coneguts.
Els amics són aquelles persones amb qui sempre podem comptar i amb qui podem compartir tant els nostres moments de felicitat com els momemts de tristor o desesperació.
Els amics són aquelles persones amb qui, encara que fagi molt de temps que no hem vist, podem resseguir la conversa com si ahir mateix haguéssim estat junts.
Tenir amics és tenir un tresor, és ben veritat.
Al llarg de la meva vida me n'he duit qualque sabatada amb qualcú que considerava amic, però ja està oblidat: no es mereixien esser amics meus ni jo esser amiga seva.
Allò de quan tens problemes es coneixen els veritabls amics és ben vera i ho dic per pròpia experiència.
L'amistat exigeix i dóna per parts iguales: és un sentiment, una actuació recíproca.
De la mateixa manera que ens agrada sentir els amics prop de nosaltres a ells també els agrada sentir-nos prop i poder compartir coses i fets amb nosaltres.
L'amistat és un sentiment, un estimar, un preocupar-se, un estar pendents, un endevinar si ens necessiten.
L'amistat és de les coses bones que hi ha a la vida.
Jo tenc amics:-)
Jo tenc molt pocs amics, però amics del tot i per tot. I ells també saben que sempre poden comptar amb jo.
dimecres, 14 de novembre del 2007
la fira
Diumenge era la fira de Pollença.
La fira me duu mil records i sempre hi he anada tret de l'any que mon pare es va morir.
De petita me donaven doblers per anar a colcar als cotxets i a les barques. I menjàvem torró que ma mare i jo anàvem a comprar a plaça el diumenge dematí.
I sempre plovia, per la fira.
I els carrers plens de gent.
I els records em vénen al cap, els records de tantes fires viscudes....
I el record dels absents, sempre amb nostàlgia.
I diumenge els carrers també eren plens de gent i lluïa un sol esplendorós. I, igual que sempre, dinar familiar a ca n'Asprer. En Miquel havia vengut de Barcelona i a les 9 del dematí partíem de ca nostra. Poguérem aparcar beníssim i anaren a fer voltes per la fira. Aquest any no vaig poder anar a veure res, per la ditxosa operació del galindó.
Dinàrem d'un meravellós arròs de peix i un aguiat de pilotes, que n'Antònia, la dona del meu germà, havia preparat amb els cinc sentits, com sempre. I vàrem menjar torró, tal com toca.
Hi havia na Joana i na Maria amb en Jose i en Mateu, el meu fill Miquel i jo. I el meu germà Miquel, clar. (Estic rodejada de Miquel's:-)) Entre tots férem passar un dia ben agradable.
Quan els nins eren petits hi anàvem a quedar ja el dissabte. Els compràvem juguetes i nosaltres anàvem a sopar amb els amics, el dissabte de la fira. Deixàvem els nins (aleshores encara només eren tot nines) amb mon pare i ma mare. Després de sopar solíem anar al club o a fer voltes i al tiro-pichón, on jo quasi sempre me'n duia qualque petit trofeu. Encara hi vaig quan em deixen!
Coses i fets de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any: un dia de festa per reunir-se en família, reviure el temps passat, viure el present i parlar del futur:-)
Ja he dit que no vaig veure res. Però en vaig gaudir com di hi hagués anada: les petites coses de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any, m'amaren el cos suaument. Cada any, cada fira.
I els dies especialment estimats es repeteixen any rera any i els vivim sempre amb la mateixa intensitat.
I per molts d'anys!
La fira me duu mil records i sempre hi he anada tret de l'any que mon pare es va morir.
De petita me donaven doblers per anar a colcar als cotxets i a les barques. I menjàvem torró que ma mare i jo anàvem a comprar a plaça el diumenge dematí.
I sempre plovia, per la fira.
I els carrers plens de gent.
I els records em vénen al cap, els records de tantes fires viscudes....
I el record dels absents, sempre amb nostàlgia.
I diumenge els carrers també eren plens de gent i lluïa un sol esplendorós. I, igual que sempre, dinar familiar a ca n'Asprer. En Miquel havia vengut de Barcelona i a les 9 del dematí partíem de ca nostra. Poguérem aparcar beníssim i anaren a fer voltes per la fira. Aquest any no vaig poder anar a veure res, per la ditxosa operació del galindó.
Dinàrem d'un meravellós arròs de peix i un aguiat de pilotes, que n'Antònia, la dona del meu germà, havia preparat amb els cinc sentits, com sempre. I vàrem menjar torró, tal com toca.
Hi havia na Joana i na Maria amb en Jose i en Mateu, el meu fill Miquel i jo. I el meu germà Miquel, clar. (Estic rodejada de Miquel's:-)) Entre tots férem passar un dia ben agradable.
Quan els nins eren petits hi anàvem a quedar ja el dissabte. Els compràvem juguetes i nosaltres anàvem a sopar amb els amics, el dissabte de la fira. Deixàvem els nins (aleshores encara només eren tot nines) amb mon pare i ma mare. Després de sopar solíem anar al club o a fer voltes i al tiro-pichón, on jo quasi sempre me'n duia qualque petit trofeu. Encara hi vaig quan em deixen!
Coses i fets de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any: un dia de festa per reunir-se en família, reviure el temps passat, viure el present i parlar del futur:-)
Ja he dit que no vaig veure res. Però en vaig gaudir com di hi hagués anada: les petites coses de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any, m'amaren el cos suaument. Cada any, cada fira.
I els dies especialment estimats es repeteixen any rera any i els vivim sempre amb la mateixa intensitat.
I per molts d'anys!
dimecres, 7 de novembre del 2007
els quaderns
Des que era petita i n'emprava per l'escola, els quaderns han estat una fixació per jo.
M'agrada tenir-ne molts, començar-ne i rellegir-los.
Na Maria Francesca ho sap i sempre me'n regala.
En tenc de cartró, de plàstic, de pell, de paper, relligats a mà, amb espiral, amb tapes de colorins i amb tapes d'un sol color.
En Biel Mesquida, quan vaig fer 50 anys, me va regalar ua autèntica obra d'art de quadern que el tenc començat i guardat.
En tenc comprats a la papereria del costat, a Barcelona, a Venècia, a Florència. Els més guais són els de Florència. I els més pràctics els de la paperia del costat.
En tenc de petits, de mitjans i de grossos. De fulls en blanc, quadriculats i a retxes.
Quan me propòs escriure alguna cosa un poc llarga el primer de tot que faig és comprar-me un quadern.
Si vaig de viatge o fora de casa uns dies sempre m'n duc un quadern per escriure-hi allò que em vengui de gust.
Els tenc col·locats amb els llibres i en tenc molts en blanc. O sigui que he de començar a escriure JA.
M'agrada tenir-ne molts, començar-ne i rellegir-los.
Na Maria Francesca ho sap i sempre me'n regala.
En tenc de cartró, de plàstic, de pell, de paper, relligats a mà, amb espiral, amb tapes de colorins i amb tapes d'un sol color.
En Biel Mesquida, quan vaig fer 50 anys, me va regalar ua autèntica obra d'art de quadern que el tenc començat i guardat.
En tenc comprats a la papereria del costat, a Barcelona, a Venècia, a Florència. Els més guais són els de Florència. I els més pràctics els de la paperia del costat.
En tenc de petits, de mitjans i de grossos. De fulls en blanc, quadriculats i a retxes.
Quan me propòs escriure alguna cosa un poc llarga el primer de tot que faig és comprar-me un quadern.
Si vaig de viatge o fora de casa uns dies sempre m'n duc un quadern per escriure-hi allò que em vengui de gust.
Els tenc col·locats amb els llibres i en tenc molts en blanc. O sigui que he de començar a escriure JA.
La por
Per aquí deim "la por, quan l'han vista, no és res".
Jo no diria tant perquè realment la por és una sensació terrible que tots hem sentit una o altra vegada.
Però a jo personalment me fan por les coses que poden passar de veres.
Un terratrémol, una tempesta forta, que m'atraquin pel carrer, que li pugui passar qualque cosa dolenta a un dels meus fills o a les persones que estim molt
Fa por que els jutges s'equivoquin en un judici i condemnin un innocent.
Fa por l'escena de psicosis de la dutxa (ah que molts hi hem pensat, dins una dutxa d'un hotel?).
Fan por les pelis d'intriga forta.
Però tot això de morts gratuïts, tot això de fantasmes i sang i Carrie's i demés a jo no me fa gens de por.
Podem fer com una enquesta: Us fa por allò que podria passar (encara que sigui hipotètic) o la por us desborda?
Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuh
:-)
Jo no diria tant perquè realment la por és una sensació terrible que tots hem sentit una o altra vegada.
Però a jo personalment me fan por les coses que poden passar de veres.
Un terratrémol, una tempesta forta, que m'atraquin pel carrer, que li pugui passar qualque cosa dolenta a un dels meus fills o a les persones que estim molt
Fa por que els jutges s'equivoquin en un judici i condemnin un innocent.
Fa por l'escena de psicosis de la dutxa (ah que molts hi hem pensat, dins una dutxa d'un hotel?).
Fan por les pelis d'intriga forta.
Però tot això de morts gratuïts, tot això de fantasmes i sang i Carrie's i demés a jo no me fa gens de por.
Podem fer com una enquesta: Us fa por allò que podria passar (encara que sigui hipotètic) o la por us desborda?
Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuh
:-)
dissabte, 3 de novembre del 2007
Repetir curs (el nou batxillerat)
He llegit la proposta de nou Batxillerat que entrarà en vigor el 2009/10.
Crec que, des que es va començar amb l'EGB, el nostre sistema educatiu va de roda batuda.
S'ha deixat de banda completament l'exercitar la memòria i se sol acabar el cicle educatiu sense saber massa coses ni -i això era el que es proposava ja la EGB- conéixer les eines per a saber-les.
He fet classes durant 30 anys i he viscut la baixada de nivell en arribar a la Universitat sense guanyar, per exemple, en expressió.
Però sobre allò que vull incidir ara és en el fet que sembla que fa por repetir curs.
En tota l'ESO sols es pot repetir dues vegades.
Al Batxiller es podia repetir i ara si se'n suspenen 4 ja no cal repetir més que aquestes 4 i, a més, compaginant-les amb assignatures de segon curs.
Repetir curs es considera "perdre el temps" i, ni com alumna ni com professora, no hi puc estar gens d'acords. L'aprenentatge de tots els alumnes no va a la mateixa velocitat ni tots tenim la mateixa capacitat ni tots els nostres anys de la joventud són igual de bons.
Repetir curs no és perdre el temps: és continuar amb l'aprenentatge d'una manera tranquila (no cal córrer, per aprendre, ni fer curses d'edats i coses així) .
Pens que no s'ha de presentar, per part dels educadors ni per part dels pares, el repetir curs com perdre el temps i fer que els al·lots se sentin malament.
Quan vaig repetir 5è de Batxillerat (havia estat dos cursos interna a i aquell meu 5è a l'Institut va esser com una alliberació) i , després, PREU (havia descobert la literatura i vaig passar de ciències a lletres) ma mare em va dir: "No passa res, dona, així en sabràs més". No sé si ella ho pensava veritablement, però aquestes pàraules me varen ajudar molt.
I no sé si en vaig saber més o menys, però sí sé que els estudis a la Universitat me varen anar de meravella.
I que no em vaig sentir gens malament pel fet de repetir dos cursos diferents.
Crec que, des que es va començar amb l'EGB, el nostre sistema educatiu va de roda batuda.
S'ha deixat de banda completament l'exercitar la memòria i se sol acabar el cicle educatiu sense saber massa coses ni -i això era el que es proposava ja la EGB- conéixer les eines per a saber-les.
He fet classes durant 30 anys i he viscut la baixada de nivell en arribar a la Universitat sense guanyar, per exemple, en expressió.
Però sobre allò que vull incidir ara és en el fet que sembla que fa por repetir curs.
En tota l'ESO sols es pot repetir dues vegades.
Al Batxiller es podia repetir i ara si se'n suspenen 4 ja no cal repetir més que aquestes 4 i, a més, compaginant-les amb assignatures de segon curs.
Repetir curs es considera "perdre el temps" i, ni com alumna ni com professora, no hi puc estar gens d'acords. L'aprenentatge de tots els alumnes no va a la mateixa velocitat ni tots tenim la mateixa capacitat ni tots els nostres anys de la joventud són igual de bons.
Repetir curs no és perdre el temps: és continuar amb l'aprenentatge d'una manera tranquila (no cal córrer, per aprendre, ni fer curses d'edats i coses així) .
Pens que no s'ha de presentar, per part dels educadors ni per part dels pares, el repetir curs com perdre el temps i fer que els al·lots se sentin malament.
Quan vaig repetir 5è de Batxillerat (havia estat dos cursos interna a i aquell meu 5è a l'Institut va esser com una alliberació) i , després, PREU (havia descobert la literatura i vaig passar de ciències a lletres) ma mare em va dir: "No passa res, dona, així en sabràs més". No sé si ella ho pensava veritablement, però aquestes pàraules me varen ajudar molt.
I no sé si en vaig saber més o menys, però sí sé que els estudis a la Universitat me varen anar de meravella.
I que no em vaig sentir gens malament pel fet de repetir dos cursos diferents.
divendres, 2 de novembre del 2007
Incomunicada i "El sexto sentido"
He estat dos dies sense telèfon ni internet. Ha estat un problema a la central que, segons sembla, s'ha arreglat en un minut, però com que ahir era festa...
I quin dia més llarg, ahir!
A vegades -molt sovint- me pas tot lo dia dins ca nostra i m'agrada molt i trob mil coses a fer: llegir, escriure, arreglar la cuina..., però ahir només de saber que no podia anar caminant pel carrer i, a més, no tenia ni telèfon ni internet crec que em va paréixer el dia més llarg de l'any.
Vaig veure "El sexto sentido". Anava preparada per passar por i gens ni mica: aquestes coses tan absurdes no me fan por, me fa més por la intriga i aquelles coses que poden esser reals. Amb això no vull dejectar la pl·lícula, que és molt bona, només dir que, en contra de a la majoria de persones que conec que l'han vista, a mi no em va fer gens de por.
I quin dia més llarg, ahir!
A vegades -molt sovint- me pas tot lo dia dins ca nostra i m'agrada molt i trob mil coses a fer: llegir, escriure, arreglar la cuina..., però ahir només de saber que no podia anar caminant pel carrer i, a més, no tenia ni telèfon ni internet crec que em va paréixer el dia més llarg de l'any.
Vaig veure "El sexto sentido". Anava preparada per passar por i gens ni mica: aquestes coses tan absurdes no me fan por, me fa més por la intriga i aquelles coses que poden esser reals. Amb això no vull dejectar la pl·lícula, que és molt bona, només dir que, en contra de a la majoria de persones que conec que l'han vista, a mi no em va fer gens de por.
diumenge, 28 d’octubre del 2007
El canvi d'hora
Mai no he entès de què serveix canviar l'hora si no és per trastocar el quefer quotidià.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'aixec a les 9 (que eren les 8), tenc gana a la 1 (que eren les 2) i tenc ganes d'anar a dormir a les 9 (que eren les 10).
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'aixec a les 9 (que eren les 8), tenc gana a la 1 (que eren les 2) i tenc ganes d'anar a dormir a les 9 (que eren les 10).
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.
Ja som a cases!
Me sent com impregnada d'olor de quirófan, però ja som a ca nostra!
I tot ha anat bé:-)
Res a veure amb l'altre galindó que me varen operar fa 4 anys: menys mal, quasi només un dia de clínica, en fi.... passar pena per no res. I tan de bo que sempre sigui així.
No he passat gaire bona nit, però tenia un "infermer" perfecte: el meu germà.
I les meves dues nebodes han vengut a la clínica a fer-me costat.
I avui dematí la meva cunyada m'ha duit flors i na Maria i en Mateu un rosari de Tots Sants, com si fos un infant petit. I m'ha agradat molt la idea.
Pocs, però ben avenguts!
I ja estic, de nou, instal·lada.
Les crosses prop de jo, el telèfon també i el mòbil penjat del coll (consell del meu fill Miquel) per si me passàs res. Na Tonina, malgrat el trui de l'estrena de l'obra de teatre, me va telefonar.
M'han cuidat molt bé:-)
I m'he sentit molt acompanyada.
Gràcies!
I tot ha anat bé:-)
Res a veure amb l'altre galindó que me varen operar fa 4 anys: menys mal, quasi només un dia de clínica, en fi.... passar pena per no res. I tan de bo que sempre sigui així.
No he passat gaire bona nit, però tenia un "infermer" perfecte: el meu germà.
I les meves dues nebodes han vengut a la clínica a fer-me costat.
I avui dematí la meva cunyada m'ha duit flors i na Maria i en Mateu un rosari de Tots Sants, com si fos un infant petit. I m'ha agradat molt la idea.
Pocs, però ben avenguts!
I ja estic, de nou, instal·lada.
Les crosses prop de jo, el telèfon també i el mòbil penjat del coll (consell del meu fill Miquel) per si me passàs res. Na Tonina, malgrat el trui de l'estrena de l'obra de teatre, me va telefonar.
M'han cuidat molt bé:-)
I m'he sentit molt acompanyada.
Gràcies!
dijous, 25 d’octubre del 2007
El silenci de la matinada
Fa fosca negra i són quasi les 7 i 20.
La pluja m'ha desperta passades les 5 i ja no m'he poguda dormir.
Un renou molt agradable -quasi música- el de la pluja. Una bona brusca damunt els carrers foscos i deserts.
Un cafetet, i el silenci del dematí m'acompanya. N'Idò -la nostra moixeta- fa estiraments suaus molt prop de mi. S'atansa a l'ordinador perquè l'acaroni. Sembla com si ella i jo fóssim les úniques despertes a la ciutat, dematinada.
Però hi ha gent que plora, que riu, que sent passar el temps.
I gent que, com jo, simplement, escolta el silenci de la matinada.
D'enfora, un renou de moto: deu esser el repartidor dels diaris.
Més tard sentiré la màquina que fa nets els carrers.
Després l'ascensor: el veí que se'n va a fer feina.
I, de tant en tant, el rellotge de la Seu que toca les hores, les mitges, els quarts...
La pluja m'ha desperta passades les 5 i ja no m'he poguda dormir.
Un renou molt agradable -quasi música- el de la pluja. Una bona brusca damunt els carrers foscos i deserts.
Un cafetet, i el silenci del dematí m'acompanya. N'Idò -la nostra moixeta- fa estiraments suaus molt prop de mi. S'atansa a l'ordinador perquè l'acaroni. Sembla com si ella i jo fóssim les úniques despertes a la ciutat, dematinada.
Però hi ha gent que plora, que riu, que sent passar el temps.
I gent que, com jo, simplement, escolta el silenci de la matinada.
D'enfora, un renou de moto: deu esser el repartidor dels diaris.
Més tard sentiré la màquina que fa nets els carrers.
Després l'ascensor: el veí que se'n va a fer feina.
I, de tant en tant, el rellotge de la Seu que toca les hores, les mitges, els quarts...
dimarts, 23 d’octubre del 2007
M'operen divendres
Ja m'han fet l'electro i la radiografia i l'anàlisi de sang: estic molt sana:-)
I n'estic molt contenta i m'ha donat una gran tranquilitat.
M'operen aquest divendres capvespre del galindó. Després sé que vendrà una malada terrible al peu i setmanes sense poder caminar normal ni poder dur sabates normals. Però sé, també, que després d'aquest calvari, tendré els peus bé i no tendré molèsties, com ara, quan camin una mica.
Ja sé que una operació d'un galindó és com un doi, però me fa estar nerviosa, ja ho vaig dir.
Ja explicaré la meva experiència.
I n'estic molt contenta i m'ha donat una gran tranquilitat.
M'operen aquest divendres capvespre del galindó. Després sé que vendrà una malada terrible al peu i setmanes sense poder caminar normal ni poder dur sabates normals. Però sé, també, que després d'aquest calvari, tendré els peus bé i no tendré molèsties, com ara, quan camin una mica.
Ja sé que una operació d'un galindó és com un doi, però me fa estar nerviosa, ja ho vaig dir.
Ja explicaré la meva experiència.
dissabte, 20 d’octubre del 2007
El cinema
Diumenges decapvespre
"Yvonne de Carlo era el technicolor"
(Vázquez Montalbán)
Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.
Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.
els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor
Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock
(americans i guapos, ells).
Palma
Palma és la meva ciutat.
I la Seu és el meu barri.
I m'agrada caminar per ciutat els horabaixes tranquils o els matins plens de turistes.
I aturar-me a la Plaça de Santa Eulàlia a prendre un cafè. I trobar-me amb coneguts i amics.
Els carrerons de per devora Cort me són familiars i el seu trespol empedrat, irregular, a vegades me fa caminar insegura, sobretot quan plou.
Però és la meva estimada i coneguda -quasi pam a pam- ciutat
Hi ha una carnisseria i una botiga, al meu barri. I l'Ajuntamnt, i la seu del Govern i del Consell insular.I un forn on fan les millors galetes d'Inca de Mallorca.
I els millors moments de la meva joventud a la ciutat de l'horabaixa, quan encara somniàvem en allunrar-nos-en
I la Seu és el meu barri.
I m'agrada caminar per ciutat els horabaixes tranquils o els matins plens de turistes.
I aturar-me a la Plaça de Santa Eulàlia a prendre un cafè. I trobar-me amb coneguts i amics.
Els carrerons de per devora Cort me són familiars i el seu trespol empedrat, irregular, a vegades me fa caminar insegura, sobretot quan plou.
Però és la meva estimada i coneguda -quasi pam a pam- ciutat
Hi ha una carnisseria i una botiga, al meu barri. I l'Ajuntamnt, i la seu del Govern i del Consell insular.I un forn on fan les millors galetes d'Inca de Mallorca.
I els millors moments de la meva joventud a la ciutat de l'horabaixa, quan encara somniàvem en allunrar-nos-en
dijous, 18 d’octubre del 2007
L'actual moment polític
A les Illes Balears vivim ara un moment polític molt interessant i fascinant i no ens hauríem de dormir ni anar cap enrera.
Ni fer més bestieses com això de l'hospital a Son Espases.
Després de les eleccios el PSIB-PSOE, el Bloc i UM varen pactar i varen fer fora el PP de les Institucions més importants: el Govern Balear, els Consells insulars, l'Ajuntament de Palma.
Va començar una època que se sentia -i se sent- d'eufòria, de fer feina pel present i pel futur.
La batlessa de Palma, Aina Calvo, era aclamada allà on anàs i saludada pel carrer per molts dels seus ciutadans.
La presa de possessió de Francesc Antich al Govern i, al dia següent de Francina Armengol al Consel Insular de Mallorca foren actes multitudinaris i efusius.
No fageu més burrades com això de Son Espases, per favor!
Som molts els que creim en vosaltres.
Ni fer més bestieses com això de l'hospital a Son Espases.
Després de les eleccios el PSIB-PSOE, el Bloc i UM varen pactar i varen fer fora el PP de les Institucions més importants: el Govern Balear, els Consells insulars, l'Ajuntament de Palma.
Va començar una època que se sentia -i se sent- d'eufòria, de fer feina pel present i pel futur.
La batlessa de Palma, Aina Calvo, era aclamada allà on anàs i saludada pel carrer per molts dels seus ciutadans.
La presa de possessió de Francesc Antich al Govern i, al dia següent de Francina Armengol al Consel Insular de Mallorca foren actes multitudinaris i efusius.
No fageu més burrades com això de Son Espases, per favor!
Som molts els que creim en vosaltres.
El galindó
Molt prest m'han d'operar d'una cosa tan simple com un galindó.
Però recordo massa bé el post-operatori de l'altre. Quin malé! No se podia aguantar i el peu es movia totsol, del mal que me feia. I, després, impossibilitada: devers 15 dies amb crosses i dos mesos a poder-me posar sabates normals.
Direu que es fa amb làsser, sí. Però el meus metges no volen fer-m'ho amb làsser perquè si queda bé, queda bé, però pot quedar molt malament i amb un alt percentatge de possibilitats.
Per tant, a sufrir! Seran quatre dies, com aquell que diu.
I sense operar sufresc més temps: quan camin un poc tot el peu me fa mal i només puc dur sabates molt fluixes. A més, passats els primers dies, estic molt contenta de l'operació de l'altre.
Demà vaig a fer-me les proves i sempre tenc por que no me trobin alguna cosa. Avui estic inquieta i és per això.
A més, operar-me -encara que sigui d'un simple galindó- no me fa gens de gràcia: l'anestèssia, l'ambient de clínica, tot junt me fa por.
Però, vaja, mentre tot sigui per un simple galindó!
Però recordo massa bé el post-operatori de l'altre. Quin malé! No se podia aguantar i el peu es movia totsol, del mal que me feia. I, després, impossibilitada: devers 15 dies amb crosses i dos mesos a poder-me posar sabates normals.
Direu que es fa amb làsser, sí. Però el meus metges no volen fer-m'ho amb làsser perquè si queda bé, queda bé, però pot quedar molt malament i amb un alt percentatge de possibilitats.
Per tant, a sufrir! Seran quatre dies, com aquell que diu.
I sense operar sufresc més temps: quan camin un poc tot el peu me fa mal i només puc dur sabates molt fluixes. A més, passats els primers dies, estic molt contenta de l'operació de l'altre.
Demà vaig a fer-me les proves i sempre tenc por que no me trobin alguna cosa. Avui estic inquieta i és per això.
A més, operar-me -encara que sigui d'un simple galindó- no me fa gens de gràcia: l'anestèssia, l'ambient de clínica, tot junt me fa por.
Però, vaja, mentre tot sigui per un simple galindó!
"Memòria de vida" i el cinema
No sé exactament quan vaig escriure "Memòria de vida" (El Gall editor. Pollença, 2004), supòs que l'any 1999 o el 2000.
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:
Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.
Continuarà.....
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:
Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.
Continuarà.....
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Les primeres classes de català
Crec, sincerament, que, en qüestió de la llengua, ja tenim la batalla guanyada.
I ara em ve de gust explicar les meves primeres classes de català.
Quan tenia 13 anys (ha plogut molt, des d'aleshores, però -a la llarga- ha plogut bé:-)) mon pare va decidir que jo anàs a classes de català. Decisió sàvia i intel·ligent com quasi totes les que prenia mon pare. Ho vaig acceptar de molt bon gust. Jo començava a escriure cosetes d'aventures i m'agradava molt llegir.
En aquell temps llegia, sobretot, "David Copperfield", Mark Twain, "Miguel Strogoff", "Corazón" (que me va regalar el meu germà quan vaig fer 10 anys)... i, sobretot, "Mujercitas" i "Hombrecitos" i "Aquellas mujercitas" i "Aquellos hombrecitos". M'agradava molt tornar a llegir llibres que ja coneixia i na Louise M. Alcott m'entusiasmava i omplia bona part del meu temps lliure que, de fet, era quasi tot el meu temps.
Les classes de català crec que era el primer any que es feien més o menys obertament i, organitzades per Obra Cultural Balear, es feien de 19,30 a 20,30 a l'Estudi General Lul·lià. Parl del curs 63/64. El professor nomia Toni Garcias, feia feina a una agència de viatges i ens en ensenyava molt bé. Passava, però, que només érem 3 (tres, sí) alumnes: un fill seu, un fill del dentista Forteza-Rey i jo mateixa.
Però fóssim 3 o fóssim 100 l'entusiasme per part nostra era el mateix.
Vaig continuar i després, a poc a poc, les classes es varen anar estenent i ja érem més.
Anys després vendrien les estimadíssimes classes amb n'Aina Moll al Joan Alcover. Les féiem d'1 a 2, després de les classes i apreníem, no només llengua, sinó també maneres d'esser, maneres d'actuar. El primer any que ella va fer aquestes classes les seves alumnes érem na Mª Antònia Oliver, na Paca Ferrer, na Margalida Tomàs i una de les germanes Mascaró (crec que n'Assumpta).
Ja sé que ho mir amb molta perspectiva i que ha passat molt de temps. Però, veis com tenim la batalla guanyada?
I ara em ve de gust explicar les meves primeres classes de català.
Quan tenia 13 anys (ha plogut molt, des d'aleshores, però -a la llarga- ha plogut bé:-)) mon pare va decidir que jo anàs a classes de català. Decisió sàvia i intel·ligent com quasi totes les que prenia mon pare. Ho vaig acceptar de molt bon gust. Jo començava a escriure cosetes d'aventures i m'agradava molt llegir.
En aquell temps llegia, sobretot, "David Copperfield", Mark Twain, "Miguel Strogoff", "Corazón" (que me va regalar el meu germà quan vaig fer 10 anys)... i, sobretot, "Mujercitas" i "Hombrecitos" i "Aquellas mujercitas" i "Aquellos hombrecitos". M'agradava molt tornar a llegir llibres que ja coneixia i na Louise M. Alcott m'entusiasmava i omplia bona part del meu temps lliure que, de fet, era quasi tot el meu temps.
Les classes de català crec que era el primer any que es feien més o menys obertament i, organitzades per Obra Cultural Balear, es feien de 19,30 a 20,30 a l'Estudi General Lul·lià. Parl del curs 63/64. El professor nomia Toni Garcias, feia feina a una agència de viatges i ens en ensenyava molt bé. Passava, però, que només érem 3 (tres, sí) alumnes: un fill seu, un fill del dentista Forteza-Rey i jo mateixa.
Però fóssim 3 o fóssim 100 l'entusiasme per part nostra era el mateix.
Vaig continuar i després, a poc a poc, les classes es varen anar estenent i ja érem més.
Anys després vendrien les estimadíssimes classes amb n'Aina Moll al Joan Alcover. Les féiem d'1 a 2, després de les classes i apreníem, no només llengua, sinó també maneres d'esser, maneres d'actuar. El primer any que ella va fer aquestes classes les seves alumnes érem na Mª Antònia Oliver, na Paca Ferrer, na Margalida Tomàs i una de les germanes Mascaró (crec que n'Assumpta).
Ja sé que ho mir amb molta perspectiva i que ha passat molt de temps. Però, veis com tenim la batalla guanyada?
dijous, 11 d’octubre del 2007
terra banyada
Quan plou molt, els cossiols i les pasteres de la terrassa fan olor de terra banyada. És una olor coneguda i estimada desde sempre.
Ja diuen que "qui no se conforma és perquè no vol". I, per jo, l'olor de terra banyada dels cossiols de la terrassa és tan important i tan penetrable i tan meva com l'olor de totes les quarterades que pogués tenir. El destí m'ha duit a tenir cossiols i pasteres i en som feliç quan, com avui, ha plogut i se sent aquesta oloreta estimada.
Els veïnats me diuen que la nostra terrassa pareix una jungla.
I és que no hi cap ni un cossiol més, quasi.
I és que m'agraden tant les plantes que hi tenc que cada dematí en aixecar-me les vaig a veure.
I és que les veig créixer dia a dia.
I és que em compensen amb les seves fulles i les seves flors. I amb l'olor a terra banyada, com avui.
Ja diuen que "qui no se conforma és perquè no vol". I, per jo, l'olor de terra banyada dels cossiols de la terrassa és tan important i tan penetrable i tan meva com l'olor de totes les quarterades que pogués tenir. El destí m'ha duit a tenir cossiols i pasteres i en som feliç quan, com avui, ha plogut i se sent aquesta oloreta estimada.
Els veïnats me diuen que la nostra terrassa pareix una jungla.
I és que no hi cap ni un cossiol més, quasi.
I és que m'agraden tant les plantes que hi tenc que cada dematí en aixecar-me les vaig a veure.
I és que les veig créixer dia a dia.
I és que em compensen amb les seves fulles i les seves flors. I amb l'olor a terra banyada, com avui.
dimecres, 10 d’octubre del 2007
desitjos i records
Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables
dissabte, 6 d’octubre del 2007
Son Espases o la confiança caiguda
Ja està decidit: es fa el nou hospital a Son Espases.
Tenia una gran confiança en el nou Govern, me pensava ens esperaven anys de progressisme i honestetat i el primer de tot que fan és allò que, durant la campanya electoral, havien dit que no farien. M'han decebut molt i sé que en som molts com jo. No vull caure en parlar malament dels polítics ni en dir que tots són iguals perquè no m'ho crec. Malgrat el que passa avui amb l'hospital i Son Espases, crec, encara, en els polítics, en AQUESTS polítics i en la política.
Però avui, i es veia venir, és un dia de desil·lusió, de desconfiança, de veure i tèmer mem què passarà.
Tenia una gran confiança en el nou Govern, me pensava ens esperaven anys de progressisme i honestetat i el primer de tot que fan és allò que, durant la campanya electoral, havien dit que no farien. M'han decebut molt i sé que en som molts com jo. No vull caure en parlar malament dels polítics ni en dir que tots són iguals perquè no m'ho crec. Malgrat el que passa avui amb l'hospital i Son Espases, crec, encara, en els polítics, en AQUESTS polítics i en la política.
Però avui, i es veia venir, és un dia de desil·lusió, de desconfiança, de veure i tèmer mem què passarà.
divendres, 5 d’octubre del 2007
el tornado
Ahir un poc passades les 5 de l'horabaixa va començar a enfosquir-se fins arribar a esser nit tancada. Aleshores, de sobte i dins aquella negror, va començar tot: una bona barrumbada, calabruix, trons i llamps i, sobretot, una ventada grossa i estranya. El vent feia un renou espantós i l'aire era una mescla d'aigua i una cosa que pareixia terra i no-sé-què més. Diria que l'aire pareixia com un brou, tenia consistència, i el vent el feia moure a les totes. Allò que més m'ha quedat dins el cap és el renou del vent. El vent sempre fa renou però el d'ahir feia un renou especial: semblava que tocava a les portes, a les finestres, que ho volia governar tot. I l'espant era gros. Una experiència mai viscuda i amb ganes de no tornar-la viure.
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Classes de rus
Ahir vàrem tornar a començar les classes de rus. Després de l'estiu sembla com començar de nou, però tirarem endavant i, a poc a poc, recordarem el que ja havíem après.
Quan no estava bé vaig decidir fer qualque cosa per mantenir el meu cap en funcionament i vaig decidir estudiar un idioma. Me vaig decidir pel rus perquè era com un repte que em posava a mi mateixa i sabia que era una llengua difícil: de molt joveneta ja havia estudiat rus un curs.
A cals meus pares teníem un veïnat rus, don Jorge, i m'havia ensenyat quatre coses i això i la seva personalitat estranya m'havien fet interessar, ja, per aquesta llengua. Qualque dia he d'escriuré sobre don Jorge.
Aquest serà el quart any que vaig a classes de rus. Vaig anar dos anys a l'Estudi General Lul·lià, però després el grup es va desfer. L'hivern passat i aquest vaig a ca la meva veïnada, na Nadia, que era la professora que teníem al Lul·lià. Som dos alumnes: n'Ignasi, professor d'IES de filosofia, i jo.
I m'agrada que ens doni deures. I m'agrada tenir el llibre de rus i el quadern de rus. I és, quasi, com si anàs a escola.
Quan no estava bé vaig decidir fer qualque cosa per mantenir el meu cap en funcionament i vaig decidir estudiar un idioma. Me vaig decidir pel rus perquè era com un repte que em posava a mi mateixa i sabia que era una llengua difícil: de molt joveneta ja havia estudiat rus un curs.
A cals meus pares teníem un veïnat rus, don Jorge, i m'havia ensenyat quatre coses i això i la seva personalitat estranya m'havien fet interessar, ja, per aquesta llengua. Qualque dia he d'escriuré sobre don Jorge.
Aquest serà el quart any que vaig a classes de rus. Vaig anar dos anys a l'Estudi General Lul·lià, però després el grup es va desfer. L'hivern passat i aquest vaig a ca la meva veïnada, na Nadia, que era la professora que teníem al Lul·lià. Som dos alumnes: n'Ignasi, professor d'IES de filosofia, i jo.
I m'agrada que ens doni deures. I m'agrada tenir el llibre de rus i el quadern de rus. I és, quasi, com si anàs a escola.
dissabte, 29 de setembre del 2007
Per sant Miquel, caragols
Per Sant Miquel féiem una caragolada. No déiem "si plou farem caragols": sempre plovia, per santmiquelada. A jo no m'agradaven gens, el que m'agradava era la bulla que suposava fer una caragolada. Crec recordar que a mon pare tampoc no li agradaven.
Dos dies abans ja hi havia trull per ca nostra.
Posaven dos ribells grossos a la pica del corral i allà feien nets els caragols. Per jo, petita encara, era tota una bulla veure aquells animalons com s'enfilaven pels braços de na Catalina però les baves me feien molt d'oi.
Ja gran, molts d'anys després, quan els caragols ja m'agradaven, a la casa estimada de la muntanya, era jo la que feia els caragols, si havia plogut i n'havia trobats. Me seguia agradant la bulla. I el primer any que els vaig fer nets jo tota sola me vaig prometre que mai de la vida no menjaria caragols segons on.
A Pollença per fer els caragols feim un brou de carn bastant fort. Feim coure els caragols a part i totsols, amb herbes i pebre coent (Després d'estar ben nets han de bullir devers dues hores). Després feim un sofregit amb negre (botifarra, varia....), camaiot (pernil) i costella de porc i si hi volem posar més carn, n'hi podem posar. Afegim el brou a aquest sofregit i els cragols ja cuits. Ho feim bullir tot junt i hi afegim un tassonet de llet i una cullerada o dues d'allioli. Per menjar-los,posam sopes dins cada plat i menjam primer el brou amb un parell de caragols i després, caragols fins que s'acabin.
Dos dies abans ja hi havia trull per ca nostra.
Posaven dos ribells grossos a la pica del corral i allà feien nets els caragols. Per jo, petita encara, era tota una bulla veure aquells animalons com s'enfilaven pels braços de na Catalina però les baves me feien molt d'oi.
Ja gran, molts d'anys després, quan els caragols ja m'agradaven, a la casa estimada de la muntanya, era jo la que feia els caragols, si havia plogut i n'havia trobats. Me seguia agradant la bulla. I el primer any que els vaig fer nets jo tota sola me vaig prometre que mai de la vida no menjaria caragols segons on.
A Pollença per fer els caragols feim un brou de carn bastant fort. Feim coure els caragols a part i totsols, amb herbes i pebre coent (Després d'estar ben nets han de bullir devers dues hores). Després feim un sofregit amb negre (botifarra, varia....), camaiot (pernil) i costella de porc i si hi volem posar més carn, n'hi podem posar. Afegim el brou a aquest sofregit i els cragols ja cuits. Ho feim bullir tot junt i hi afegim un tassonet de llet i una cullerada o dues d'allioli. Per menjar-los,posam sopes dins cada plat i menjam primer el brou amb un parell de caragols i després, caragols fins que s'acabin.
dimecres, 26 de setembre del 2007
Moments
La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amor i moments de desamor.
La vida és, també, un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam. Un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.
Vull aprofitar aquest moment de la vida tot el que pugui i més: viure el moment de la vida intensament és, quasi, com viure per a sempre.
La vida és, també, un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam. Un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.
Vull aprofitar aquest moment de la vida tot el que pugui i més: viure el moment de la vida intensament és, quasi, com viure per a sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
